PARADÍS RETROBAT

Llac del Monestir Budista del Garraf
(foto extreta del bloc Viajar a Barcelona, 31 de març del 2014)

Feia anys que ella no recordava aquell lloc on acostumava a anar. Un simple esment en una conversa va recuperar-lo a la seva memòria i va decidir tornar-hi. 

Els revolts tancats, la carretera estreta, sense cap protecció davant l’abisme, en un massís pedregós i sec, de vegetació escassa però margallons arreu. La visió del mar en cada essa del camí augmenta la sensació de perill. I la soledat és la reina. Això és el que sent mentre puja amb el seu cotxe al palau del cim de la muntanya.

En arribar-hi, s’informa en el punt de visitants i comprova que l’edifici ja no és només una antiga casa d’indians: ha esdevingut monestir budista. La meditació, l’espiritualitat i els recessos són el pa de cada dia i no només per als seus residents. El restaurant de l’interior del palau, on va anar amb els seus pares diverses vegades, ja no hi és, igual que ells, morts més de deu anys enrere, encara que sempre li sembla que va ser ahir. L’establiment ha estat substituït per un altre a l’exterior. El que sí que roman és el jardí i el vell gronxador que va compartir amb les seves amigues quan van anar-hi un dia a celebrar amb els seus marits que totes estaven embarassades alhora.

Aquell va ser un dia preciós del que conserva el seu fill, fotografies i records, encara que moltes coses han canviat des d’aleshores i no totes aquelles parelles continuen juntes. El jardí del lloc va seguir els riures de tots. Romàntic i decadent, amb el seu llac i el seu petit pont, que ja llavors havien viscut temps millors, amb les seves flors cridaneres i els salzes plorant sobre l’aigua, continua on era, però mai no serà ja el mateix jardí i tampoc el que ella era en aquella època. És una altra persona, ni millor ni pitjor, només han passat els anys i moltes històries, algunes per oblidar-les. Però no es penedeix de gairebé res. Continua somrient, fent d’aquest gest un símbol que la reflecteix allà on va.

S’alegra de ser-hi avui i pensa que ha valgut la pena el “sofriment” en pujar-hi, que ni tan sols recordava, perquè ella no conduïa en aquell temps. Tornarà ben aviat al jardí recuperat: vol crear nous records. I tornar a començar, un cop més.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com