Quan tenia 14 anys, vaig escriure el meu primer conte. Anava sobre un nen, com jo, que volia ser cantant. De fet, ell no s’ho havia plantejat mai seriosament, què volia ser quan fos gran. Odiava que la gent li preguntés això. Ell, de gran, pensava, no volia ser res en especial, només volia viure. Això ho resumia en tenir la seva casa, uns amics amb qui poder jugar i diners per gastar en allò que li donés la gana.
El meu món, amb 14 anys, era un parell de carrers on jugàvem; una escola on ens ensenyaven coses que encara no entenia perquè necessitava saber-les; la casa dels meus pares, que havia de compartir amb el meu germà i les meves germanes; i la meva habitació, on escrivia, escoltava música, imaginava, perdia el temps o descobria el meu sexe.
La majoria de les coses que vaig escriure als 14 anys van acabar, suposo, a l’abocador d’escombraries del Garraf. En aquella època no és reciclava com ara.
Quan ja tenia 15 anys, un amic em va dir que buscaven un cantant per a un grup musical i que havia pensat amb mi. No m’ho vaig pensar i vaig començar a enredar-me en això de cantar. Amb el temps, vaig descobrir que la faringitis crònica que pateixo --anava sovint a posar-me injeccions de penicil·lina per a calmar els dolors i rebaixar la mucositat a la gola-- no em permetia millorar la meva entonació i vaig descartar la possibilitat de fer-me professional de la música. Avui, encara, no m’agrada escoltar-me cantar en una gravació. Així que vaig decidir fer el que veritablement m’agradava que era inventar-me històries. La manera més fàcil que vaig trobar de crear petites històries va ser escrivint cançons. Vaig gaudir molt, també, inventant-me melodies.
A les cançons no cal desenvolupar una idea, sinó concentrar-la en poques paraules. Per això, sempre pensava que havia d’escriure les històries de les coses que imaginava i que no cabien en una cançó. Però ja no tenia 14 anys, i havia entrat en el món adult, on escriure cançons o relats era cosa d’intel·lectuals o de nens, i jo no era ni una cosa ni l’altra, així que m’havia de deixar de punyetes i tocar de peus a terra.
Malgrat tot, sempre tenia aquella cosa de que ho havia de fer, escriure un llibre amb els meus relats (ser-hi als núvols) i, gràcies a la pandèmia que m’ha permès frenar la meva vida atabalada, he trobat temps per ordenar, imaginar, recopilar, corregir, retocar, revisar i buscar una editorial que publiqués les meves ocurrències.
El llibre és un recull de relats curts on explico històries senzilles, tan senzilles com llençar un paper dins una paperera; coses que ens poden passar a qualsevol de nosaltres, desenganys amorosos, confusions entre parelles, músics que van de gira o que miren de fer una bona cançó; coses naturals com fer unes cerveses al bar, que t’ataqui un zombi o que descobreixis un soterrani militar allà on no imaginaves...
Cada història et porta a una situació diferent i et presenta personatges diversos a qui els passen coses que li podrien passar a qualsevol persona. L’objectiu principal és que la lectura sigui amena i ens ajudi a desconnectar, una mica, de la rutina, i no us puc explicar res més, caldrà que descobriu vosaltres mateixos què s’amaga a cada història. L’únic que us puc assegurar és que: “Ni és veritat tot el que dic, ni és mentida el que escric”.
Josep Mumany
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada