 |
| “Pandora” (1896), de John William Waterhouse. |
Ella és una persona normal, encara que tossuda com una vaca o una mula i incrèdula, molt incrèdula. I aquesta incredulitat la converteix en odiosa, pel que es veu. Tres relacions llargues de parella i cap amb èxit. No importa com de bella, intel·ligent i ocurrent sigui. Mai no li funciona l’amor, potser perquè li costa estar d’acord amb res i ningú li ha permès mostrar com és en realitat. No ha pogut ser mai ella mateixa.
A més, des de l’any passat, en què la seva economia va canviar per a pitjor, les seves dificultats han augmentat alhora que disminueixen els seus ingressos. Només ha faltat l’enemic invisible en forma de corona per portar-la encara més al desastre. Ja se sap, encara que no es vol reconèixer: quan els diners surten per la porta, a l’amor li costa menys saltar per les finestres. I així li va...
Avui s’ha aixecat amb ganes de volar tot i el dia gris, i no amb aquest amor feble que desapareix quan veu una bretxa per la qual sortir, sinó amb la il·lusió. Avui, saber-se sana i lliure la salva. Sembla que els somnis d’aquesta passada nit l’han inspirat. L’ha visitat Esperança, aquesta eterna lluitadora incansable, la llum que es veu a la fi del túnel, i està disposada a seguir-la. És l’última Deessa, potser filla de Zeus i mare de Fama, l’única que va romandre a l’àmfora de Pandora quan va ser oberta i van sorgir-hi tots els mals del món, l’últim recurs disponible per als homes i les dones. Potser enganyosa, potser il·lusòria, però esperança a la fi. ¿Com no seguir-la quan tot s’ensorra al voltant?
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada