La veritat és que aquesta reunió pintava com un pal enorme: una reunió tècnica de Serveis Socials a la qual vaig assistir com a membre de l’Associació de Familiars de Caviga el passat dijous 5 de novembre. Una reunió àmplia (érem 87!!!), convocada per l’Ajuntament de Viladecans, amb moltes intervencions diverses, en la qual les associacions com la que jo representava érem més aviat convidats de pedra i amb previsibles problemes tècnics derivats de la parafernàlia pròpia de les videoconferències. Tenia molts dubtes, a més, que aconseguíssim acabar a l’hora que havien promès, i reconec que estava una mica escaldada d’aquesta mena de trobades, que de vegades acaben sent un panegíric de qui les organitza o dels professionals que hi intervenen.
Doncs em vaig equivocar: va ser molt interessant, es va acomplir l’horari previst i, sí que va resultar un bon mosaic dels serveis sanitaris i socials de Viladecans, alguns dels quals desconeixia. I amb propostes de futur. Sí que va esdevenir una certa hagiografia de les i els treballadores socials. Però ja m’agrada, que jo soc del ram!
En destacaria algunes coses. En primer lloc, una que es va dir a la reunió i que jo he pogut constatar tant des del voluntariat que aquests dies empestats faig a Càritas com des del contacte amb el taller ocupacional Caviga: La resposta que els serveis socials municipals estan donant a les persones més vulnerables és de qualitat, cosa que, a més, no s’improvisa, o sigui que és un bon indicador de solvència en el funcionament habitual. La gent que arriba al banc d’aliments de Càritas té bona connexió amb l’assistent social i a més no li amarguen l’existència amb mil-i-un requisits administratius. També em comentava l’altre dia una professional de Caviga que l’Ajuntament de Viladecans s’ha preocupat durant tota la pandèmia del suport a professionals i usuaris i que ha posat a disposició del centre els espais ciutadans que ha fet falta.
L’altra cosa que he constatat és que tots aquests professionals han tirat d’imaginació i de creativitat a l’hora de comunicar-se amb les persones ateses, cosa que no sempre és possible perquè en el funcionament habitual les estructures tendeixen a menjar-se qualsevol iniciativa més personal.
També m’ha encantat constatar que a l’hora de treballar en xarxa i de compartir experiències, s’han tingut en compte tant els treballadors més qualificats com les auxiliars de la llar, perquè el seu objectiu és comú: atendre bé la gent.
Després he descobert una amplíssima sopa de lletres formada per serveis d’atenció a la salut mental amb sigles indesxifrables. M’ha alegrat veure que la salut mental de grans i petits compta amb persones compromeses i competents en els serveis públics a la ciutat, però aquesta fragmentació tan gran sempre em fa sospitar precarietat de fons i em genera l’interrogant de si dona a l’abast per atendre tota la demanda que pot haver-hi. La multiplicitat de petits serveis, molts d’ells concertats i altament especialitzats, per mi vol dir que la salut pública no se’ls acaba de fer seus, sinó que opta per una estructura que es pot treure de sobre amb facilitat i sospito que deuen haver-hi “forats”, persones no ateses, que no acaben d’encaixar en els compartiments disponibles. Al darrere d’alguns serveis, però, hi ha l’experiència de Sant Joan de Déu, tot un referent en l’atenció a les persones amb malalties o trastorns mentals.
S’ha respirat implicació, ganes de tenir present el conjunt de la comunitat i d’aprofitar les oportunitats d’un treball en xarxa. Com s’ha ressaltat a les conclusions, tothom està “alineat en valors i objectius”, encara que no utilitzi sempre la mateixa terminologia. Fa de bon sentir en aquests moments tan durs i tan estripats políticament. Crec que la bondat d’aquest treball fet mereix una continuïtat, un eixamplar la base, una bona qualitat de contractació i una perspectiva a llarg termini. Que els bons professionals, en definitiva, puguin estendre la seva tasca amb el suport d’una estructura com cal i en benefici de tots.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada