Poques vegades a la història de la humanitat l’expressió el mal menor ha tingut un nom i cognom tan clar com avui: Joe Biden”, deia Eduard Voltas en una piulada. El món va deixar anar un lleu sospir quan es va fer oficial que hi hauria un nou inquilí a la Casa Blanca. Que l’home més poderós del món ja no sigui algú com Trump dona una treva a tensions polítiques diverses i ajudarà a fer front al repte que tenim actualment de combatre la pandèmia. Però no podem oblidar que Biden, al marge de qüestions polítiques, va ser acusat d’assetjament per vuit dones l’any passat, l’acusen d’haver tingut comportaments amb elles que les havien fet sentir incòmodes, com ara abraçades o petons.
El món està tan cardat que fem oïdes sordes a aquestes acusacions o ens semblen un mal menor, comparat amb el misogin que fins ara ocupava el càrrec. Però l’assetjament és el pa de cada dia per a moltes dones i cal que siguem implacables. El dia 25 d’aquest mes és el Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones. Hem aconseguit posar al centre de l’agenda política la violència més dramàtica contra les dones, aquella que sovint les acaba matant. Fem minuts de silenci arreu cada cop que el masclisme, aquell que es pensa que una dona és de la seva propietat, acaba amb una dona. Però això és tan sols la punta de l’iceberg. I encara queda molta feina per posar sobre la taula tota la simptomatologia d’aquesta societat malalta en què vivim. Des dels micromasclismes que plaguen el nostre dia a dia, fins a la inexistent igualtat real entre homes i dones, passant pels assetjaments.
Perquè Biden no és l’únic sobre qui planen acusacions d’assetjament, recentment a Catalunya hem viscut episodis similars: Garcias, Arrufat i Pujol. I què passa sempre? Que es dubta de les víctimes. Els homes han de canviar la seva manera de tractar les dones. I les dones hem de començar a ocupar tots aquells espais que fins ara se’ns han negat. És trist que fins ara no hi hagi hagut cap presidenta a Catalunya, ni a l’Estat espanyol, ni als Estats Units. Però als Estats Units acaben d’escollir la seva primera vicepresidenta, Kamala Harris. I, a més, és negra d’orígens jamaicans. Aquest és el camí a seguir. I també el de les presidentes Ardern, de Nova Zelanda, o Marin, de Finlàndia.
Però per què volem assumir el poder, per què volem ocupar els llocs que fins ara se’ns han negat? Perquè és la manera que les nenes es permetin somiar en ser el que vulguin i vegin que poden aconseguir-ho. Són moltes les veus que diuen que el feminisme està demodé, mentre estudis recents demostren que si no impulsem un punt d’inflexió, la igualtat real podria arribar d’aquí a sis dècades. I mentrestant les nostres nenes són sexualitzades cada cop abans, els homes encara “ens ajuden” a casa i els nens no poden plorar.
Bàrbara Lligadas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada