Només veure aquesta foto en blanc i negre se sap que molts anys ens en separen. Ja no es veuen els cavalls menjant garrofes o alfals. Ni carros. Han desaparegut dels camps, dels treballs, de les carreteres, com els unicorns dels boscos de fades. I amb ells han desaparegut aquells ferrers de carros i cavalls. Aquest món senzill se n’ha anat, derrotat pel progrés de la mecanització com la sorra davant del vent. Era un món senzill i sostenible, amb menys coses. Aquesta barraqueta és de consum 0 de CO2. Les fustes es veuen reciclades, i potser fins i tot ho són els claus. Les parets de canyís amb canyes de la riera. Tot s’aprofitava, el pa sec, les pàgines del diari, els envasos de les begudes. Érem més pobres, més bruts, però embrutàvem molt menys. L’escassetat feia que tot tingués un valor d’ús. Decididament, sabem ser pobres, però no sabem ser rics. És cert que ser cavall no era cap xollo però ja no hi són com a companys de feina, com un ofici en extinció.
Si nosaltres fóssim francesos a aquesta escena la batejaríem probablement com “Dejeuner sur l’herbe”, encara que dir que els dos pagesos esmorzen a l’herba sigui una agosarada llicència poètica, i aquest sigui el títol d’una famosa pintura
d’Édouard Manet, avui al Museu d’Orsay de Paris. És clar que el quadre de Manet és una mica diferent. Sí, son dos senyors com a la foto, però els del quadre van més mudats que els dos homes a l’ombra de la barraqueta. Aquells van amb camisa blanca, corbata i jaqueta i no mengen. Xerren animadament. Al seu costat no hi ha un cavall, sinó una senyora asseguda de perfil tal com va arribar a aquest món, encara que amb un braç oculta el pit. I una mica més enllà una altra senyora rentant-se en un llac tal com va arribar a aquest món però vestida amb una combinació mullada i transparent.
La foto del Jaume Muns és la vida, la pintura de Manet és l’art.
A la vida hi ha més alegria que a l’art. Aquí no parlen, menja tothom (al quadre no menja ningú), homes i bèsties. És el moment de descans, l’harmonia de les coses: el cavall enfonsant el morro en el sac, l’home del mocador per barret menjant un entrepà i l’altre home bevent el vi a galet de l’ampolla.
La conjunció dels gestos fan d’aquest moment un instant de felicitat modesta, humil i en el fons optimista.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada