És dilluns. No somrius. T’has tornat a despertar de cop cridant i plorant, i no pel dia de la setmana que és, sinó perquè gairebé cada nit tens somnis estranys que mai no havies tingut abans, ni tan sols en dies complicats del teu passat. No tens por de caure malalta, no. Et sap greu queixar-te de res. Estàs bé de salut i la teva família també: aquest no és el problema. Tampoc és la soledat el que et fa por. Ja has estat sola abans i no hi veies cap problema. El que et fa sentir-te diferent, o com si el temps passés sense pena ni glòria, és la nova realitat imperant. Sí, seguretat. Sí, protecció, la teva i la dels altres. Sí, prevenció i distància. Res d’abraçades i petons! Potser no cauràs en els braços del malson que flirteja amb tothom i que assetja per les cantonades, però aquesta manera de viure no és la que va bé per al cap de ningú.
 |
| Imatge de la pel·lícula “Malson abans de Nadal” (1993), de Tim Burton |
Què pots fer més que seguir el corrent? No res, però, com deies l’altre dia parlant amb una amiga, sortiràs ben tocada de tot plegat. I no només tu. Tenim moltes maneres de seguir en contacte amb qui volem, de comunicar-nos, però comences a estar fins al capdamunt de que les pantalles de tota mena siguin les protagonistes, de que s’anul·lin activitats que t’agraden i d’estar lluny de gent que t’estimes. Tot té un sentit i estàs segura que algun dia tornaran les coses millors de la vida, aquelles que comparties sense les fronteres de la pell i l’alè. Encara que no pots suportar que hagi de passar tant de temps abans que tot s’arregli i tornem a la normalitat de debò. T’estàs tornant cínica i rondinaire, com mai no ho has estat.
Sí, ja t’ho repeteixes, que estàs bé i la família i els amics també. Però l’esperança que cada dia intentes que no es marceixi és, de mica en mica, més minsa. Et sents dir paraules d’ànim i ja no et sonen tan sinceres. No te les creus. Intentes somriure com abans i et costa més, i no tan sols per haver de dur cara i nas tapats, sinó perquè coneixes gent que ho està passant molt malament i no existeix consol. Tothom et diu que ens hem de conformar, fer les coses bé, deixar que el temps vagi passant, tenir força d’esperit i pensar en tot el que tenim de bo… i a tu se t’està acabant la paciència! I a vegades et guanya el pessimisme, la desgana i la tristesa, com si fossin nous genets de l’Apocalipsi.
Qui ens ho havia de dir, l’any passat per aquestes dates, que patiríem aquest malson i totes les conseqüències que du aparellades? Des de fa més de vuit mesos, tot és diferent, tot és incert, i sembla que no ens en sortirem. Creiem que, quan tot acabi, res tornarà a ser com abans de començar aquesta història de terror, i en part tenim raó. Moltes coses han deixat de ser, i altres han vingut per quedar-se força més temps, com la paraula ‘crisi’. Voldries ser optimista i posar-hi bona cara, però no te’n surts. Fins i tot les paraules de suport a vegades et sonen falses, com un mantra supersticiós que compartim per lluitar com sigui contra allò que ens ho ha capgirat tot.
A un pas de l’any que ve, ja saps què demanar als Reis d’Orient en lletres majúscules i lluminoses: que aquesta parasòmnia d’abans, durant i després de Nadal desaparegui. Que la vida recomenci!
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada