Acabem de començar un enfilall de celebracions dels 50 anys del Concili Vaticà II. Tota la vida n’he sentit a parlar, però jo mai no hi havia parat gaire atenció. Quan es va celebrar, jo era encara molt petita i a casa, que érem cristians sense cap convenciment, només per l’obligació del nacionalcatolicisme, l’esdeveniment no va desvetllar cap interès. Únicament hi havia una simpatia general per Joan XXIII, el “papa bo”.
De més gran, i ja cristiana per voluntat pròpia, la sensació sempre ha estat que el Concili va obrir unes expectatives sobre el funcionament de l’Església que després no s’han acomplert gaire. I jo de fet els documents del Concili tampoc no me’ls havia llegit, perquè en principi estic més aviat decebuda de documents eclesiàstics amb grans paraules i pocs fets i desconfio sistemàticament de tot allò que escriu la jerarquia.
Doncs ara que es torna a parlar del Concili i que m’hi he aproximat amb uns altres ulls, m’he quedat molt sorpresa. En primer lloc, per com va anar. Una Església encarcarada, prepotent, poderosa, és convocada per un papa que havien escollit per vell i amb voluntat que fos “de transició” (és a dir, que durés poc i no molestés gaire) per a revisar no pas la doctrina sinó la fidelitat de la institució al missatge de Jesús. La notícia va agradar tant a la cúria que ni tan sols va ser portada de l’Osservatore romano. Van intentar que passés desapercebuda.
L’aparell prepara ponències i mil-i-un documents farragosos per continuar afirmant el de sempre. L’organització preveu delegats i comissions de treball ja pactats i pastelejats per endavant. Hi podem reconèixer els mateixos tics de molts congressos i assemblees polítiques i sindicals. Primera sorpresa, en l’acte d’inauguració, el papa fa un discurs absolutament en direcció contrària dels documents preparats. Segona sorpresa, la gent aclama el papa a la plaça de sant Pere aquella nit, i en lloc de parlar de coses obtuses des de les randes, les capes i les mitres, el papa té paraules senzilles, casolanes, fraternes, amables per a tothom (si no el coneixeu, no us perdeu el “discurs de la lluna”, que podeu trobar a internet molt fàcilment).
I tercer, primera sessió del Concili: els bisbes han de votar les comissions de treball i els seus responsables. I uns quants es neguen a votar res sense conèixer-se millor. El resultat de tot plegat: els documents inicials acaben a la paperera, els teòlegs anteriorment represaliats o mal vistos fan lliurement les seves aportacions. I el Concili comença a adquirir el caràcter que li volia donar Joan
XXIII: col·legial entre els bisbes (no jeràrquic des del Papa), “de la vida” i no de la doctrina (amb això de l’aggiornamento, o sigui del posar al dia una fe que havia desaparegut sota la norma), obert als cristians no catòlics, escoltant les veus del món d’una forma confiada, respectuós amb les altres religions, compromès en el món de la política i de la societat. Retorn a l’evangeli (no només s’autoritza, sinó que es promou que els cristians llegeixin la Bíblia, abans segrestada pels homes que s’autoanomenen savis), ús de les llengües vernacles, reconeixement que l’Església no té Déu en exclusiva, sinó que Déu és a tot al món, allà on vol ser..., reconeixement del paper dels laics... En fi, una veritable revolució.
Després el sector carca ha continuat pressionant de tal manera que s’han fet passes enrere i moltes coses no s’han arribat a aplicar, però el canvi va ser substancial. A part que el món ha girat a gran velocitat aquests anys i ara convindria encara posar-se molt més al dia.
Avui vivim moments en què la democràcia està en crisi i sembla que els partits polítics no estan disposats a moure fitxa. Ens convindria molt una mena de concili laic: com fer que la democràcia ho sigui realment? Quines coses han de desaparèixer? Què cal canviar dels mecanismes del partit? Com podem promoure la participació? Em direu que això ja ho ha fet el 15-M i és veritat. Però la gràcia del Concili és que qui es va interrogar va ser qui tenia el poder i per tant va afavorir realment molts canvis. Tant de bo totes les institucions es replantegessin així la seva funció (i tant de bo els carques de torn no poguessin posar-hi, com ha passat dins l’Església, tants pals a les rodes).
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada