11 de setembre de 1976

Amb el crit unànime de “LLIBERTAT, AMNISTIA, ESTATUT D’AUTONOMIA”, milers de persones es van aplegar l’onze de setembre de 1976 a la Plaça Catalunya de Sant Boi. Trenta-sis anys més tard, amb un Estatut aprovat i retallat, no hem aconseguit les aspiracions de plena autonomia per aquest país.

Jaume Muns

Els gravats de les casetes de camp no són simbologia maçònica

Una de les casetes de camp amb el gravat

L’escut maçònic de Can Bruguera

Al final de l’article del mes passat, en el qual parlàvem dels símbols maçònics a les casetes de camp, demanàvem col·laboració a la ciutadania amb la voluntat d’aconseguir més dades que ens ajudessin a treure l’entrellat a aquesta mena de misteri.

Doncs bé, dos dies després de sortir l’article publicat, vam rebre la trucada d’un mestre maçó el qual ens va dir que havia llegit el nostre article i que considerava que els gravats de les casetes de camp no eren símbols maçònics. 

No cal dir que la nostra sorpresa va ser considerable, no només pel fet que allò que crèiem símbols maçònics ens estaven dient que no ho eren, sinó també pel fet de que un mestre maçò tingués a bé el trucar-nos amb la voluntat de clarificar conceptes al respecte del tema en qüestió. Vam demanar-li una entrevista a la qual va accedir molt amablement i aquí en teniu el resultat:

Què creus que poden ser aquets símbols que han aparegut a les casetes de camp?

Per mi no tenen gaire importància, només la podrien tenir en un cas vist des d’una perspectiva universal, vull dir que hauríem de tenir la visió d’un satèl·lit i veure aquestes casetes com estan situades i on estan situades i que marquin un projecte que desconeixem de punts de referència per construir una obra posterior, aleshores sí que podria tenir algún tipus de significat o de rellevància.. 

Però això és del tot impossible perquè tot depèn de cada propietari on ha de fer el pou i és en aquest lloc on es construeix la caseta.

Abans de la guerra civil hi havia un projecte aquí a prop de la platja de fer una ciutat de vacances i en aquest projecte hi van treballar bastants maçons arquitectes i promotors, a no ser que tingués aquesta mena de lligam amb una cosa de més transcendència, de per si, el fet de veure el símbol d’una plomada en una caseta i veure’l repetit en diferents llocs no te més significat que el de dir: Jo he fet aquesta caseta, si voleu, pagesos, que us construeixi una altra caseta aneu a la referència aquesta. El més propi és que sigui un símbol de promoció o autosatisfacció de l’obra realitzada d’un mestre d’obres. 

D’aquest tipus de senyals n’hi  ha moltíssims i en totes les èpoques. (El nostre entrevistat ens mostra un llibre amb una il·lustració corresponent a una làpida romana d’un mestre d’obres, en la qual hi han esculpides diverses eines pròpies del seu ofici) En aquesta fotografia de l’època dels romans es pot veure un nivell idèntic al que es troba reproduït a les casetes. Aquest típus de símbols també tenen un significat maçònic, però vist des d’aquest context i des d’aquesta perspectiva no tenen res a veure amb la maçoneria. 

Continua, sisplau.

Això no vol dir que qui va construïr les casetes no fos maçó i pel fet de ser-ne utilitzés un símbol per promocionar el seu ofici, però de per si, el fet de que existeixi en diferents casetes de camp no significa res, no té cap mena de transcendència des del punt de vista maçònic. Cal tenir en compte que els maçons vénen històricament de constructors de catedrals i no de casetes de camp. En aquest sentit, sense menysprear les casetes de camp que tenen el seu art, la seva importància i s’han de saber fer, vull dir que no tindria cap mena de significat posar símbols maçònics en una edificació que no té més transcendència que la purament utilitària. Si ho veiéssim en una antiga ermita o en un convent o en una catedral…

En una edificació de més categoria?

Tampoc vol dir que els símbols maçònics estiguin sempre en llocs de molta categoria arquitectònica, també n’hi ha en llocs concrets que tenen algun tipus de significació simbòlica o una indicació per a altres maçons de la direcció que han d’emprendre, o del lloc on han d’anar o de la casa que han d’habitar. A vegades són coses molt simples que no són perceptibles pels profans però si pels maçons.

El fet que hi aparegui el nom del propietari a sota del símbol, encara l’invalidaria més com a símbol maçònic?

En efecte, això és molt clar, si en aquest símbol hi poses el nom deixa de ser simbòlic per passar a ser molt concret, com ara aquesta tomba (ens torna a ensenyar la fotografia de la tomba romana) que diu que aquest senyor està enterrat aquí i era mestre d’obres, doncs en aquest cas el nom del propietari seria contradictori amb el símbol.

Parla’ns dels símbols de can Bruguera.

Aquella casa del carrer de la Muntanya?

Sí , el número 7 del carrer de la Muntanya (li ensenyem una fotografia).

Aquest símbol està dient: Aquí hi viu un maçó.

I per què diu això?

És un símbol.

Ho has dit d’una manera molt rotunda.

És un símbol. No m’ho facis explicar.

Explica’ns doncs quins elements són aquests que configuren aquest símbol.

El compàs és evident, el sol també i la rosa té un significat més particular.

I l’àguila que corona l’edifici?

L’àguila tinc més dubtes, això era una de les coses que em feia dubtar. Si fos una àguila de dos caps et diria que és molt important, ens estaria dient: Aquí hi ha un maçó d’un cert grau.

*  *  *

Com podeu veure, amb  la casa de can Bruguera el nostre interlocutor no va ser gaire explícit. Val a dir que prèviament ja ens havia advertit que calia estudiar aquesta simbologia amb deteniment. De tota manera nosaltres podem afegir que la façana va ser construïda  l’any 1899. El seu propietari, Joan Bruguera Díaz, va néixer a l’any 1850, era maçó i va exercir d’arquitecte municipal a Viladecans a finals del segle XIX i començaments del XX.

Pel que fa als gravats de les casetes de camp, entenem que la simbologia maçònica no és comparable a la de, per exemple, un comunista que dibuixarà una falç i un martell per fer propaganda de la seva ideologia o simplement per reafirmar-se en ella. Amb les explicacions del nostre entrevistat també entenem que per als maçons és important el lloc on són col·locats els seus símbols i al mateix temps cal tenir present que aquesta simbologia amaga un significat que cal saber interpretar.

Per tant, hem de concloure que els símbols trobats a les casetes de camp, si que són símbols utilitzats per la maçoneria, però en aquest cas no van més enllà de ser una marca o logo del paleta que les va construir. Aquí podríem acabar la història, però com que tenim aquest puntet de curiositat, encara ens fem una darrera pregunta: Qui era el paleta que va fer les casetes? Si en teniu alguna pista poseu-vos en contacte amb nosaltres i ens ho expliqueu.

Jaume Lligadas Vendrell

Buramànding Kinte (1ªpart)

Històries com les del Gurugú de Melilla i els illots d’Alhucemas no són cosa d’aquest estiu. L’any 2005, varen arribar a ser 30.000 els subsaharians de Gàmbia, de Costa d’Ivori, del Camerun i d’altres països africans, escampats al voltant de les tanques de Ceuta i Melilla, per intentar saltar o rebentar els filats. No eren els primers ni els únics a venir. Des de Saint Louis, a la costa del Senegal, altres milers miraven d’arribar a l’illa de Fuerteventura a les Canàries brincant onades durant una setmana amb una barca de quatre fustes. Tots ells fugien de la misèria, de la fam i de la guerra. Amb poca por a la mort, perquè la mort ja feia temps que senyorejava l’horitzó del seus llocs d’origen, somniaven i maldaven plantar els peus al que creien cel europeu a risc d’anar-se’n al paradís definitiu, via fons del mar, soleiada al desert, bala a l’esquena o esgarrinxada als filats fronterers. Malgrat la crisi doncs, la cosa continua.

Com serà el fet migratori subsaharià en el futur? Passant comptes de com ha anat fins avui la col·laboració internacional per evitar-ho, l’esgarrifança fa lletjos a l’esperança i el futur s’enfosqueix. En situació de crisi, augmenten dues de les xacres més indignes de l’ésser humà: el racisme i la xenofòbia. Compte doncs amb el vell atrinxerament en la particularitat de cadascú negant el que és universal: és un dels camins del feixisme.

Aquesta és la història viladecanenca de Buramànding Kinte, un dels primers. Comença a un país de l’Àfrica que es deia Rhodèsia i ara es diu Zimbabwe. L’any 1979, aquell país funcionava en règim de segregació racial. Diverses guerrilles estimulades per la fi de la guerra del Vietnam i pel fet de fer-se independents Angola i Moçambic, miraven de capgirar-ho tot. Els morts en els enfrontaments es comptaven per milers i a l’última dècada s’havien tancat  més de 1.000 escoles. Un bisbe negre anglicà reformista, que es deia Abel Muzorewa, acabava de guanyar el mes d’abril d’aquell mateix any unes eleccions que, malgrat ser boicotejades per les guerrilles de Robert Mugabe i de Joshua Nkono, posaven fi al sistema del apartheid.

Vetaquí doncs, que un xicot de 18 anys de pell negra com el carbó, en tornar d’escola, un dia es trobà pares i germans petits morts a casa degollats. El mateix els hi havia passat a altres nois del barri. Per por a ser-ho també, tres d’ells emprengueren la fugida i, d’aquests tres, un era en Buramànding Kinte. Sense esperar a saber quina de les guerrilles, policia o exèrcit havia estat, ni el perquè, enfilaren cap a l’oest. En Buramànding es fixà com a objectiu Anglaterra, l’antiga metròpoli. Feia el camí de fugida estimulat per la il·lusió d’anar a estudiar a Cambridge i somniava tornar un dia a ca seva, ben preparat, un cop acabés el capgirament polític.

A la fi de l’oest, a 2.000 km, va trobar-se el mar, que no coneixia, i el port de Luanda, la capital d’una Angola que estava en guerra. S’enrolà en un vaixell que anava fins a Dakar. Allà, ben a prop d’on abans s’estibava els esclaus per dur-los més enllà de l’Atlàntic, fart d’esperar i de no aconseguir un nou enrolament, s’esmunyí tot sol de polissó en un altre barco que, nord enllà, acabà atracant al port d’Alacant. La gana el féu baixar a terra i l’entossudiment de Cambridge el dugué a colar-se de trascantó en trens que venien cap amunt. Baixava cada cop que es veia empaitat pels revisors, fins que una de les vegades li succeí entre les estacions de Castelldefels i de Gavà. Quan, caminant per la via, passava pels camps de Viladecans, va ser detingut per una patrulla de la Policia Local. Era al migdia de l’últim divendres de juny de 1979. Havia esmerçat prop de dos mesos en el viatge que l’havia dut des dels volts de Bulawayo a Zimbabwe als volts de Barcelona. Era el primer subsaharià que no essent un emigrant de l’ex-colònia de Guinea, ni un turista, arribava a Viladecans com a primícia de tots els altres.

–Aquí le traigo a este tipo que dice ser de Rhodesia y llamarse Manding Kinte o no sé qué. No lleva documentación alguna y venía vagando por la vía comiéndose un tomate. ¿Qué hacemos con él?

El policia que l’havia pres, no tenint comandament a qui fer-li l’entrega, el presentà directament al regidor responsable de la governació. El to i la fatxenda d’aquella mala persona, irritaren el regidor de mala manera.

–La Ley de Vagos y Maleantes ya sabe que no está vigente. Sin habérselo pedido ni yo ni él me trae aquí a un señor que no ha hecho nada, sólo porque es negro. Ayer usted vio la serie de televisión en la que sale un tal Kunta Kinte... y, hoy, sintiéndose protagonista, supone que todos los negros son como aquel y que esto puede ser divertido... Desde luego, usted no va a hacer nada con él. Váyase por ahí de nuevo, ande; atienda a quien se lo pida y atrévase sólo con delincuentes... 

El regidor, seguidament, es va fer acompanyar d’un funcionari que entenia força més l’anglès i asseguts a taula començà la següent conversa, bé, interrogatori:

–Good morning. Welcome to Viladecans. Please, what is your name? així començà.

–My name is Buramanding Kinte, va respondre. Començava malament a parer del regidor.

–Please, your true name! 

–Joseph Buramanding Kinte, va dir a continuació. Definitivament, havia fet seu el nom amb el qual el guàrdia l’havia batejat.

–Age? 

–Eighteen years.

–Coming from?....  And, do you go?

–From Rhodesia..., and I want to go to study in England, va respondre l’africà. 

El regidor va arrufar el nas entreveient el problema que se li venia al damunt i digué al funcionari:

–Pregunta-li per la família, pels estudis, pel viatge. Pregunta-li què en sap dels canvis a Zimbabwe i què hi vol anar a fer a l’Anglaterra. Apunta-ho tot i veurem en quines coses es contradiu i quins interrogants ens planteja. Quan acabis, sense embuts, digues-li que ho té molt cru sense papers i sense un duro. Que acaben de guanyar les eleccions els conservadors, i que la Tatcher aquesta, el primer que acaba de fer és tancar les portes a tots els refugiats i els emigrants. Vejam quina cara hi fa. Pregunta-li, primer, què son les cicatrius..., va demanar al funcionari quan observà unes grans marques circumdant cada braç del noi a l’alçada dels colzes, com si hagués estat lligat amb filferros trinxadors.

–Diu que això li va fer fa dos anys la policia amb un matxet, a ell i a altres, per haver participat en una manifestació d’estudiants de l’institut. Diu que qui arribava a temps a curar-se es salvava i qui no, moria, va traduir el funcionari.

–A Rhodèsia? Vols dir que aquesta animalada esgarrifosa que ens hem d’empassar, no sovinteja més als països de l’Àfrica Occidental?

–Diu que va ser a Bulawayo, a Rhodèsia.

–El seu nom, si és de debò, ens diu que és mandinga. Els mandingues no són de Rhodèsia, diria que són de Gàmbia i del Senegal. Pregunta-li quines tribus hi ha al seu pais i de quina és ell.

–Diu que les més importants són la Shona i la Ndébele. La seva mare era ndébele. Diu que el seu pare, segurament era mandinga...

–Segurament? què vol dir? que el seu avi era un esclau dut allà pels anglesos?

-Diu que no ho sap.

Una hora després l’alcalde Masgrau fou informat de la tinença d’una persona indocumentada, de raça negra, que mig volia exiliar-se a la Gran Bretanya més que no pas emigrar, que no havia demanat asil ni estava prou clar que pogués ser tingut per refugiat, que semblava sincer i tenir un bon nivell de formació, però que també podia ser un aventurer dels què llavors n’hi havia força a la costa occidental africana volent anar a França. Es prengué així la determinació d’acompanyar-lo a la Creu Roja de Barcelona quan fos possible, deixant-li ben clar que no estava detingut i se’n podia anar si volia, que se l’acompanyaria per allotjar-lo, de moment, en una pensió i que l’endemà, dissabte, s’hauria de presentar novament a l’Ajuntament per mirar de fer-li una mena de salconduit mentre es gestionava pel dilluns una entrevista amb el Comissionat per als refugiats. Només se li va demanar que, si decidia marxar, ho fes saber prèviament.

Però no va marxar. Recollí el paper que, com a molt, l’alliberava de la Guàrdia Urbana i es predisposà a l’entrevista amb els responsables de la Creu Roja, i arribat el cas, amb el Cònsol Britànic. 

Dissabte a la tarda, ja molt més relaxat, en Buramànding seguia arreu al regidor com si fos la seva ombra, fent-li palès l’abandó i confiança envers la seva persona, fins que aquest se n’apiadà i mirà de fer-li entendre aquesta proposta:

–Mira. Allotjar-te i donar-te de menjar, a l’Ajuntament no li és de franc. No tinc clar que ho hagi de fer ni que hi hagi un duro per poder-ho fer. Tampoc està clar quant ha de durar això teu. Així doncs, vindràs a dormir a casa. Demà, diumenge, anirem a casa els pares i coneixeràs també als meus germans. Dos o tres són de la teva edat. El dilluns de bon matí, plegats, anirem a la Creu Roja, a veure si et donen la condició de refugiat, si poden mediar davant les autoritats britàniques, i si en vuit dies pots ser a Cambridge..., Vale? O.K.?

(continuarà)

Andreu Comellas

Els Copons, Alòs i Sellarès, botiflers de Viladecans

Felip V en una al·legoria del triomf borbònic dins de Mercader, Felip V i Catalunya, 1985

Edició del decret de Nova Planta (1716) dins de Mercader, Felip V i Catalunya, 1985

El lloc de Sant Joan de Viladecans, en les primeres dècades del segle XVIII el constituïen poc més de dos centenars d’ànimes, en la seva gran majoria pagesos que treballaven una terra i uns conreus, fonamentalment de secà. Aquests avantpassats nostres, alguns, s’agrupaven a l’entorn de la capella de Sant Joan –a l’inici de l’antic camí de les Canals que menava a Sant Pere de Gavà–, i de la fortalesa imponent de pedra vermella que és la Torre del Baró; d’altres famílies pageses estaven escampades per les diverses masies que hi havia a la part alta del terme però també pel samontà. Tots, els del petit nucli rural i els de les masies disseminades estaven, encara, sotmesos a un règim feudal. Alguns, els que vivien a Viladecans, sota el control i la jurisdicció dels Copons –també barons de l’Eramprunyà–, i els que estaven a l’altra banda de la riera de Sant Climent, els de la Quadra Burgesa, sota la jurisdicció, al llarg del segle XVIII, de la família Alòs.

Poc sabem del comportament d’aquells pagesos respecte la seva adhesió a la causa filipista/botiflers o austriacista durant la guerra de Successió (1705-1714). El més possible, és que com sempre, patirien la guerra, els allotjaments de soldats, els tributs militars, els embargaments i confiscacions, la violència física; tot plegat, el que comporta una situació de conflicte bèl·lic prolongat en el temps com va ser aquell. Però, mínimament, sí que coneixem com es van significar alguns dels grans propietaris de Viladecans, com ho van ser els Copons –barons de l’Eramprunyà i a partir de 1767, marquesos de la Manresana–, els Alòs, propietaris de la Quadra Burgesa i a partir de 1746, marquesos de Puerto Nuevo, o els Sellarès, propietari del mas que porta el seu nom, també escrit Sallarés o Cellarés en les diverses font bibliogràfiques.

Els Alòs, Copons i Sellarès els trobem, des d’un principi, en les noves institucions filipistes creades amb l’ocupació de Barcelona l’11 de setembre de 1714, en agraïment als serveis prestats. Per ordres del duc de Berwick, capità general de l’exèrcit d’ocupació de Catalunya, el 15 de setembre de 1714, es crearà la Reial Junta Superior de Justicia y Gobierno de Catalunya, màxim òrgan de govern en el territori, juntament amb el capità general, i es disposarà el nomenament de setze administradors, provisionals, del comú de la ciutat de Barcelona en substitució del Consell de Cent.

Com a vocal de la Reial Junta Superior, trobarem al patriarca de la família Alós, en Josep Alòs i Ferrer (Barcelona, 1653 – Barcelona ?, 1720). En Josep Alòs, doctor en ambdós Drets, ocupà la càtedra de Dret Civil a la Universitat de Barcelona i el 1705 exercia el càrrec de conseller assessor de la Batllia del Reial Patrimoni. Partidari de la causa filipista va haver d’exiliar-se  a Madrid, on Felip V recompensarà la seva fidelitat amb una magistratura dins la Cancelleria de Valladolid. El 1713, com d’altres catalans, es va posar a les ordres duc de Populi, que amb l’exèrcit hispano-francès es disposava a ocupar Catalunya, on va organitzar una xarxa d’espies i confidents, infiltrats en la societat barcelonina que va servir, entre d’altres, per a crear una llista negra dels desafectes al règim filipista, per a la posterior repressió que es produiria amb la caiguda de Barcelona. Un d’aquests espies va ser Pere de Copons, canonge i ardiaca de la catedral de Barcelona, que justament, després de la guerra, seria represaliat per aquells als quals havia ajudat. En Josep Alòs formarà part de la comitiva de destacats filipistes catalans que entrarien a Barcelona el 13 de setembre de 1714 quan, de fet, es va produir l’ocupació material de la ciutat. A banda de vocal de la Reial Junta també va ser advocat fiscal de la nova Superintendència, creada i presidida per José Patiño. A partir del 15 d’octubre de 1716, amb la creació de l’Audiència de Barcelona –en substitució de la Reial Junta–, en aplicació del decret de Nova Planta, fou nomenat oïdor/magistrat d’una de les seves sales. L’Audiència, era, juntament amb el capità general, la institució màxima de govern a Catalunya, que s’encarregava de tots els ordres de la vida civil a més del judicial. En Josep Alòs, home de lleis, hi va participar plenament de la constitució del nou règim, tant en l’estudi i constitució del nou règim municipal com de l’actuació repressiva que significà ser magistrat de l’Audiència de Barcelona. També va formar part del Tribunal del Breu Apostòlic, creat el 1525, i que va ser rehabilitat per destituir i cessar els eclesiàstics que havien pres partit per l’arxiduc Carles d’Àustria d’ençà de 1705. Fills d’en Josep Alòs també van tenir càrrecs en diverses institucions del nou règim, tant al principi com al llarg del segle XVIII, entre ells cal destacar en Joan, Josep Francesc i Antoni Alòs i Rius.

En Joan Alòs i Rius, primogènit d’Alòs i Ferrer, doctor en lleis, va ser un dels setze administradors provisionals municipals nomenats pel duc de Berwick per a regir el comú de Barcelona entre 1714 i 1718. Amb la constitució del nou ajuntament barceloní, el 6 de desembre de 1718, format bàsicament per nobles, es mantindrà com a regidor. El Superintendent Patiño el nomenarà inspector de les rendes municipals confiscades.

Antoni Alòs i Rius (Moià, 1693 – Barcelona 1780), tinent de cavalleria i ajudant del duc de Berwick durant el setge de Barcelona, va fer una brillant carrera militar dins de l’exèrcit borbònic, nomenat governador militar de Girona (1762) i capità general de Mallorca (1764). Primer marquès d’Alòs (1736).

Però serà Josep Francesc Alòs i Rius (Barcelona, 1687 – Madrid, 1757), també doctor en lleis, qui ens enllaçarà amb Viladecans. L’1 d’octubre de 1714, José Patiño el nomenarà assessor lletrat en la Superintendència, per a tots els negocis judicials derivats de les confiscacions a la Generalitat i al Consell de Cent; posteriorment, amb la implantació del nou règim municipal i corregimental fou nomenat alcalde major de Barcelona (1718) i regidor perpetu de l’ajuntament de Barcelona (1720). En Josep Francesc Alòs i Rius faria carrera en l’Audiència de Barcelona, arribant a ser el seu regent entre 1742 i 1757, essent l’únic regent català en tot el segle XVIII. L’any 1752 ingressarà en l’Acadèmia de Bones Lletres, després que fos aprovada per Ferran VI. Serà el primer marquès de Puerto Nuevo (1746).

Als Copons els trobaren exercint càrrecs entre els administradors provisionals del comú de Barcelona (1714-1718) i posteriorment en el primer ajuntament borbònic (1718).

Francesc de Copons i  de Grimau (segle XVIII – Barcelona, 1723), baró d’Eramprunyà, perseguit pels austriacistes hagué de marxar de Barcelona. Amb el triomf de les armes de Felip V fou nomenat, primer, un dels setze administradors del comú de Barcelona (1714) i posteriorment va ser un dels vint-i-quatre regidors del novell ajuntament borbònic. 

Un altre Copons, Antoni de Sabater i de Copons, marquès de Benavent, partidari de la causa filipista, perseguit, es va refugiar a Mataró. Posteriorment entraria a Barcelona amb les forces d’ocupació del duc de Berwick. Seria nomenat un dels setze administradors provisionals de Barcelona i posteriorment regidor en el nou ajuntament.

Agustí de Copons i de Copons, nebot de Francesc de Copons i de Grimau, partidari de Felip V, lluità en el seu bàndol a Itàlia. Formarà, també, part del nou consistori barceloní, en la classe de titolats com a marquès de Moja de la Torre.  

Pel que respecta a Jeroni Sellarès, propietari de can Sellarès des de 1693, era baró i senyor jurisdiccional del llogarret de Mur. Partidari de la causa borbònica se’l va considerar “persona de mucha experiència, y es de los más capaces de esta ciudad para su gobierno económico”, per això va ser nomenat administrador provisional de la ciutat de Barcelona i, posteriorment, va formar part del primer consistori dins de la classe dels qui frueixen privilegi militar. Amb l’ensorrament de les cases del barri de la Ribera, per a la construcció de la Ciutadella, va ser uns dels propietaris urbans que va ser indemnitzat més generosament, si tenim en compte que la intendència borbònica no va indemnitzar a la gran majoria dels propietaris expropiats. 

Si be la família Alòs va ser un família addicta i fidel a la causa borbònica des del seu començament no resultà el mateix amb els Copons. Alguns dels seus membres es van destacar per formar part del braç militar i de la Junta de Govern que va defensar la ciutat de Barcelona durant el setge de Berwick, el 1714: Joan i Jaume Copons [de la Manresana, títol que en 1767 es concediria a Ramon Ignasi de Copons i d’Ivorra, baró de Sant Vicenç, senyor de la Manresana i de Viladecans entre d’altres territoris]. En Joan de Copons seria un dels cavallers al qual les autoritats borbòniques van realitzar una de les majors confiscacions de béns, només superada per les del noble Josep Galceran de Pinós i Rocabertí.

Manuel Luengo Carrasco

Pòlit cantaire

Foto: Eio Ramon

Migrador regular, però poc comú, per tot el territori. Ocasionalment, amb circumstàncies meteorològiques determinades, se’n poden veure grans estols pel litoral. Hivernant molt rar.

Es caracteritza per un llarg i fi bec, corbat cap avall, amb un plomatge principalment de color marró que canvia poc amb les estacions.

Font: SIOC, Viquipèdia.

L'endemà

Sempre m’han angoixat els nacionalismes, i sempre m’ha semblat que, com més antagònics són, més s’alimenten mútuament. I he de reconèixer que porto molt endins la ingènua convicció que cal enderrocar fronteres i no crear-ne de noves, convicció reforçada amb l’ideal d’un internacionalisme on tots els homes i dones treballadors siguin una gran fraternitat que defensa la seva dignitat. I dic “treballadors” en el sentit de les persones que no disposen d’altres béns ni privilegis que la seva capacitat de treball, incloent-hi les més vulnerables.

Tot plegat no ho he viscut mai renyit amb el “cultiu” de les llengües i de les cultures del lloc on visc, vetllant especialment per les minoritàries. I també crec, és clar, que una autèntica democràcia s’ha de basar en una participació ciutadana de qualitat i ha de tenir els centres de decisió molt propers. Per això el meu ideal és un federalisme encaixat a Europa on les fronteres dels estats-nació es desdibuixin cada cop més. Sense privilegis per a ningú i en la consciència que hi ha grans temes que cal consensuar sempre més enllà del propi territori: des de les infrastructures als exèrcits (millor, si és possible, els no-exèrcits!). I aquí crec que la recerca de la col·laboració sempre és més saludable que la de la mútua competència. I que la valoració mútua és més sana que el menyspreu i el tancament. Personalment, em sento molt propera a molts aspectes d’Espanya, que m’estimo, i que no es corresponen a la imatge barroera que veiem dia sí i dia també en els mitjans de comunicació i que deu ser tan desfigurada com la que molts mitjans espanyols transmeten de Catalunya. 

Em sembla també que som en un moment en què es posa en evidència que els governs ja no governen, compleixen ordres d’un poder del mercat sovint invisible però no per això menys real. Per tant, el primer pas per a una independència seria independitzar-se dels mercats, cosa que ara com ara no sembla que ningú es plantegi seriosament.

En segon lloc, la crisi que vivim ha tingut la virtut de destapar unes quantes fragilitats del nostre sistema, fragilitats que han contribuït a causar-la. Vivim cada dia una mica més egoïstament (bé, en un individualisme ferotge que no té en compte la necessitat del bé comú), hem passat de ser ciutadans a consumidors submissos, i fins a la crisi, les institucions (polítiques, econòmiques, judicials, fins i tot eclesials) es mantenien com cases sobre la sorra, en l’aparença i la més gran fragilitat. La primera onada ha destapat que mentre no miràvem, massa ocupats contemplant-nos el melic, el sistema s’ha pervertit: els partits no funcionen, la redistribució dels diners de l’estat provoca greuges comparatius, l’estat del benestar s’enfonsa, el sistema judicial provoca vergonya aliena, hem esdevingut pobres de cop, econòmicament i democràticament. Crec que vivim en un estat d’emergència on el que cal salvar bàsicament és la democràcia. No hi ha democràcia sense implicació ciutadana i no només en el moment de votar. Cal pensar propostes concretes, cal mullar-se, cal equivocar-se i cal tornar-hi, i això passa per una implicació política que ens continua costant. Empesos pel pànic, alguns governants fan propostes tan funestes com Eurovegas, els partits (tots) es resisteixen a emprendre reformes serioses del seu finançament i funcionament,  el PP aprofita per fer propostes populistes de l’estil que els parlamentaris no cobrin (amb la qual cosa ja sabem qui es podrà permetre ser-ne!) o de carregar contra els immigrants; ERC i CiU s’embolcallen amb la bandera per tal de no posar al descobert la corrupció catalana (això també passa a Andalusia, substituïu el concepte nació per esquerra). I d’altres utilitzen els nacionalismes per afirmar-se, amb èxit, perquè preval el sentiment col·lectiu  d’injustícia i de greuge. És de justícia que es revisi la relació d’Espanya amb Catalunya, però a mi el fet que això vagi sempre lligat a l’independentisme (una opció ben legítima però que jo no comparteixo en absolut)  me’n dificulta l’adhesió. La dificultat d’identificar clarament qui mou els fils i de trobar camins de sortida i de transformació positives porta a buscar enemics fàcils. Els més xenòfobs busquen els immigrants. Però també el nacionalisme sol ser una sortida fàcil. L’enemic és Espanya i la solució és abandonar-la. Això sol és molt reduccionista.

Crec que som en un moment de buscar consensos, de prioritzar la transparència política i econòmica, d’organitzar-nos fredament per actuar contra els abusos de poder, de fer entendre als partits que és imprescindible que canviïn el xip, de renegociar moltes coses amb els veïns i de pensar a llarg termini. La resposta visceral i la recerca d’immediatesa sempre és fàcil i satisfactòria per a molta gent, però poc eficaç per avançar i perillosa perquè genera frustració. La independència es presenta com la solució però no resol cap dels problemes de fons. L’endemà continuarem tenint pendent la democràcia, la transparència, la independència econòmica, l’honestedat política.

Mercè Solé

El retaule de l’església de la Montserratina

Aquest diumenge dia 16, a les 12 del migdia, va tenir lloc, a l’església de la Montserratina, la inauguració del retaule que culmina definitivament les obres d’aquest edifici inaugurat l’any 2006. 

El retaule és una composició que ocupa la gran paret de darrere l’altar i que ha estat projectat pels mateixos arquitectes de l’església, Eduard Mondragón i Antoni Peris, i amb escultures obra de l’escultor Francesc Carulla. L’espai està dissenyat inspirant-se en els quadres de Mondrian, amb rectangles de diferents dimensions i colors. I, en aquest fons, se situa una gran imatge de la Mare de Déu de Montserrat de bronze, que no copia sinó que evoca la que es venera en el seu santuari, i, entorn seu, de manera molt asimètrica, els dotze apòstols de Jesús amb l’afegit de l’apòstol Pau, tots ells en pedra artificial. Es tracta, evidentment, d’una obra de sentit religiós, però que constitueix també un enriquiment artístic per al conjunt de Viladecans.

L’església de la Montserratina es converteix, així, en un espai d’una important rellevància per a tota la ciutat: en la seva vessant religiosa, naturalment, però també en la seva vessant social, ja que des d’allà es duen a terme moltes tasques socials dirigides per Càritas, i ara, també, completant amb aquest retaule la seva qualitat d’espai de valor artístic.

Josep Lligadas Vendrell

El “Sentru”, centenari d’una institució viladecanenca

L’any 1912, ara fa cent anys, es va crear el primer centre catòlic a Viladecans. En anys anteriors s’havien fet diversos intents, sempre impulsats per Jaume Nogués, que no van arribar mai a materialitzar-se. Als inicis del segle XX, però, es va instal·lar  una sala de teatre al segon pis de la Torre Modolell, actual seu de l’Ajuntament i en aquella època residència del matrimoni format per Jaume Nogués i Magdalena Modolell, on es feien periòdicament diversos actes de caràcter públic vinculats a la parròquia.

Així doncs, va ser l’any 1912 quan Magdalena Modolell, ja vídua, va fundar el primer centre catòlic amb el nom de Patronat Obrer. Es va constituir oficialment el dia 23 de febrer i la primera junta va estar formada per Jaume Torné i Esbert com a President, Jaume Cassadó i Pi Vicepresident, Joan Parés i Olivé Tresorer, Rafael Raurich i Dinarès Secretari i Mossèn Andreu Samaranch i Albi Consiliari.

El 15 de maig, diada de Sant Isidre, es va celebrar la gran festa inaugural. Així és com quedava reflectit el programa d’actes en el díptic d’invitació que aquí podeu llegir:

Els baixos de la Torre Modolell es van habilitar per fer-hi classes per adults organitzades pel Patronat i, com ja he dit abans, al segon pis del palau és on es trobava, des de feia uns anys, la sala  per fer teatre i altres actes de caràcter públic, i que des que es va instal·lar ja s’hi feien representacions teatrals periòdicament. Els espectacles eren sempre d’entrada lliure, tot i que a la sortida hi havia una safata en la qual els assistents hi deixaven la voluntat.

Per les festes de Nadal no faltaven les representacions dels tradicionals Pastorets, en aquest cas, a la safata de sortida s’hi posaven angelets que havien intervingut en la representació custodiant-la en actitud piadosa i Magdalena Modolell, que sempre hi assistia, tenia per costum deixar-hi un duro de plata.

A l’any 1915, després de la mort de Magdalena Modolell, es va habilitar la casa de Cal Secretari (actualment és l’aparcament tancat que hi ha a continuació de la Torre Modolell) com a seu permanent de l’entitat. A sobre de la porta del nou local,  un gran cartell amb lletres blaves posava “Centro Patronato Obrero y Cooperativa”. De ben segur que a partir d’aquest cartell és quan comença a utilitzar-se el nom popular viladecanenc “Sentru”. 

El Patronat Obrer es va disoldre a l’any 1917, després el va succeir el Centre Catòlic i Social fins a arribar al Centre Catòlic dels anys trenta. Acabada la guerra es va constituir el Centre Parroquial Catequístic fins que al juny de 1983 es va crear, de la mà de mossèn Joan Puig, l’actual Centre Cultural Sant Joan.

Han estat cent anys d’activitats, amb molts alts i baixos, dissolucions traumàtiques i una guerra per entremig. Però sobretot cal agrair a la multitud de persones, viladecanencs i viladecanenques, que al llarg d’aquests cent anys, han fet possible amb el seu esforç i dedicació, que avui puguem conmemorar el centenari d’aquesta institució.  

Ara fa un any, l’actual junta del Centre Cultural Sant Joan, em va proposar d’escriure una breu història del Centre Catòlic a Viladecans. Vaig acceptar de bon grat i el resultat n’és una publicació que sota el títol de El “Sentru” cent anys de vida, va sortir a la llum aquest mes de maig passat. Vull afegir que per a mi ha estat un honor participar en la commemoració del centenari del “Sentru” amb aquest recull històric, ja que encara que en l’actualitat no tinc cap vinculació amb el Centre, si que la vaig tenir en la meva infantesa i joventut i per altra banda, són molts els membres de la meva família que la tenen en el present i que la van tenir en el passat, fins i tot en la seva fundació l’any 1912. Visca el “Sentru” i que sigui per molts anys!

Jaume Lligadas Vendrell

Ciudadano: esta herencia me pertenece

Qué pensaría sobre su futuro aquel pueblo francés de 1788 donde cuatro hacían con él lo que querían. Algunos veían más allá del 1788 y se dedicaron a utilizar el pensamiento, a escribir, a sensibilizar al pueblo de la necesidad de gestionar la sociedad de otra forma para que éste pudiera llegar a vivir en libertad. Su trabajo les costó pero hicieron de la igualdad el escudo de su bandera sin conocer lo que ahora unos libros de historia nos pueden ilustrar, pero ellos utilizaron su mejor arma, el pensamiento, como bomba para transformar todo aquello que les molestaba.

Hicieron justicia y progresaron sin saberlo por el hecho de caminar juntos por aquello que les unía. En la actualidad tenemos varios problemas “de calado”. No tenemos pensadores que nos guíen porque se han convertido en columnistas del cuarto poder inexistente y los políticos son piezas del poder invisible del dinero, por ello, si estos poderes no cumplen con sus funciones porque están a disposición de su amo, el pueblo debe asumir su poder soberano y con responsabilidad hacer cumplir nuestro pensamiento.

La sociedad actual es diferente pero no por ello nos encontramos en semejante encrucijada. Hemos cambiado las palomas mensajeras por las redes sociales y en estos momentos tenemos armas muy potentes y ya cultura para utilizarlas en beneficio de nuestros intereses. Pensemos. Tenemos la responsabilidad en nuestras manos de transmitir opinión, porque ésta es la mejor arma para lograr transformar esta gris y triste realidad que cuatro nos están imponiendo. Ahora toca volver a recuperar, bajo mi modesto pensar, la unión del pueblo frente a esos mismos cuatro de 1788 y caminar hacia nuestra propia revolución, no la de 1789, no. La nuestra. Realmente el miedo nos paraliza como sociedad porque no conocemos qué pasará, ellos tampoco sabían que cortando cabezas con la guillotina llegarían a construir la base de todo lo que ahora nos han robado. Juntos podemos mejorar lo robado. Es cuestión de perder el miedo.

La ideología sigue viva en cada uno de nosotros, y cada uno tiene la suya pero hay algo por encima que nos une y por ello hemos de ser capaces desde la resistencia pasiva lograr agruparnos en nuevas formas de hacer política e introducirnos en las instituciones democráticas para construir ese nuevo modelo social y económico que vamos a tener que crear. Pensemos, es mejor que construyamos como pueblo el nuestro y que éste no venga impuesto por ellos, por esos terroristas que nos han expoliado. Nadie tiene las respuestas, dejemos los miedos porque juntos encontraremos la salida si partimos de lo que nos une, y desgraciadamente nos une la necesidad de recuperar nuestros títulos de ciudadanos.

José Antonio Monteagudo Urgel

In-inde-independència!

Ahir* va ser un dia històric, i només un neci no ho veuria així –al marge d’estar o no d’acord amb els càntics que ressonaven pels carrers de Barcelona. Sóc jove, encara no tinc els trenta anys, però he anat a moltes manifestacions i cap era com la que ahir va ocupar la nostra capital. Il·lusió, alegria, reivindicació, multitud, col·lapse, festa, llibertat, civisme... mots que defineixen una jornada on Catalunya va marcar un punt de no retorn. 

Seran molts els que intentaran desvirtuar tot el que ahir es va esdevenir, però no s’hi pot fer res davant l’evidència, l’evidència d’un poble que en té prou de fer equilibris per encaixar en un Estat d’on rep amenaces i menyspreu. L’evidència d’una nació clamant llibertat al so de “In-inde-independència!”

N’hi ha d’altres que esgrimiran l’argument de la por, por a la descohesió social. Si la societat catalana està descohesionada, ho estarà sigui o no independent, però, sincerament, amb eines d’estat serà molt més fàcil fer front a aquest repte. 

Per altra banda, ahir vaig fer-me un fart de sentir gent parlant en castellà, molta amb accent del sud, entre les quals m’hi puc comptar a l’hora de parlar amb ma mare. 

Conforme s’anava valorant l’enorme èxit de la convocatòria, apareixia una pregunta, “I ara què?” El president Mas va anunciar que avui compareixeria i tothom restava a l’expectativa del que pogués dir. 

Avui el president Mas ha donat un gran pas endavant en la seva compareixença, on fins i tot la simbologia de la no presència de la bandera espanyola ha dit moltes coses per sí sola. Ara bé, crec que el president no ha estat a l’alçada de la història, ja que ara ja no n’hi ha prou amb les paraules, sobretot si l’eufemisme n’és el protagonista; ara és el moment dels fets, de les decisions i les passes endavant. Ell no n’ha fet cap, a pesar de la forçada evolució del seu discurs fruit del pes de les circumstàncies. 

Tot i així, com ahir va dir Llach “Estem al primer dia d’una nova època”.

Bàrbara Lligadas

* Escric aquestes paraules un cop acabada la compareixença del Molt Honorable President Mas.

Dalí i la nostra Blonda Negra

 Les puntaires de la Vall de Cans, tenim sobrats motius de sentir-nos orgulloses de la nostra  “Blonda negra”,  genuïna  del Baix Llobregat.  Com ja hem comentat altres vegades, la Blonda negra ha estat admirada i justament reconeguda tant en certàmens nacionals com internacionals, per les seves peculiaritats.

El  descobriment que fa dies vaig tenir ocasió de fer, possiblement no sorprengui a algú, però de segur que per a molts i moltes  ha de representar un nou motiu d’orgull a afegir als molts que tenim respecte a la nostra Blonda negra.

Resulta que amb motiu de fer cultura i eixamplar el coneixement del nostre país, el passat mes de juliol em vaig decidir a visitar la comarca de l’Empordà, i com no podia ser d’altra manera, el Museu Dalí de Figueres. El Teatre-Museu Dalí, és possiblement  l’objecte surrealista més gran del món, i ocupa l’edifici de l’antic Teatre Municipal, construcció del segle XIX destruïda a la fi de la Guerra Civil. I sobre aquestes ruïnes, Dalí va decidir crear el seu museu.

La meva sorpresa, però,  no va ser per descobrir la munió de pintures, escultures i dibuixos de cada una de les èpoques dalinianes. No. La meva sorpresa va ser en descobrir que la barba de la figura  que s’aixeca al bell mig de l’escala de cargol, era de Blonda negra del Baix Llobregat.

El geni Dalí, no va dubtar en aplicar a una  de les seves importants creacions artístiques, la Blonda negra,  per ressaltar l’element  distintiu i més important d’aquesta figura:  la seva barba.

Molta gent no comprendrà la raó per la qual un geni com Dalí va aplicar a una de les seves figures, un “element” com la nostra Blonda negra per destacar la seva barba. Però nosaltres sí que ho comprenem, i per això ens en sentim orgullosos. La nostra Blonda negra no sols és un exponent de la seva genuïna  catalanitat, sinó que també és l’exponent d’una varietat  trencadora i exclusiva en l’art de la punta al coixí. 

Per tant, no es pot entendre com una excentricitat daliniana  l’aplicació que Dalí fa de la Blonda negra per ressaltar el color de la barba d’aquesta figura, sinó que  cal  entendre-ho com una aplicació d’un dels nostres més apreciats elements, original, genuí i noble: la Blonda Negra.

Us invito a visitar el Museu, si bé per tal que us en feu  una idea us adjunto aquestes fotografies.                     

Carme Reguant  i Jaume Rodergas.

Visca el Delta!

No fa gaires dies ho escrivia la senyora Magdalena Modolell al Facebook, i nosaltres des d’aquesta revista ens hi afegim: Visca el Delta! El passat dia 8, Festa Major de Viladecans, Sheldon Adelson va donar la notícia: Eurovegas se n’anirà a Madrid. Ho sentim molt pels madrilenys, els quals, tanmateix, encara poden tenir l’esperança que tot acabi en no res. A nosaltres, en tot cas, ens alegra profundament que aquest malson se’ns allunyi.

I ara toca mirar cap al Delta. ¿Quan trigarem a trobar-nos amb una nova proposta que ens destrossi el territori? Caldrà estar-hi molt atents. De moment, demanem a les nostres autoritats una petita reflexió: ¿Ja són conscients que a molt pocs llocs del món es pot trobar un espai com aquest, tan ple de valors, que estigui tan ben encaixat en una àrea urbana com és la de Barcelona? ¿Per què no prendre’s seriosament aquest espai i treure’n tot el suc possible, protegint l’agricultura, potenciant el consum de proximitat, buscant com aprofitar els espais erms, posant més en valor les riqueses ecològiques, fent conèixer i promovent les possibilitats de lleure…?

Evidentment que, com han dit els alcaldes d’aquesta zona, necessitem inversions per fer front a la crisi i a l’atur. Però això no té per què significar la destrossa d’una riquesa com aquesta que, si es destrueix, esdevé un robatori a les generacions futures.

Els grans espais de la plana deltaica estan distribuïts principalment entre quatre municipis: Viladecans, Sant Boi, el Prat, Viladecans i Gavà. Doncs des d’aquí suggerim i proposem que els alcaldes d’aquests quatre muncipis, Carles Ruiz, Jaume Bosch, Lluís Tejedor i Joaquim Balsera pugin junts un dia a Sant Ramon, es mirin aquesta terra, i comencin a pensar junts com potenciar-la. Visca el Delta!