NèMESI

La Medusa de Luciano Garbati

Va haver quelcom que a l’Elisa li va cridar l’atenció un dia de manera poderosa entre el marasme d’impactes de les xarxes socials. El post, que semblava ressaltar entre tots com si fos fluorescent o de neó, deia que una dona deixava petites escultures creades per ella mateixa en llocs diferents cada cop. L’apunt afegia que l’artista acostumava a fer-ho en bancs de carrers recòndits de Barcelona, i això va atreure l’Elisa encara més. Sense perdre ni un minut, va anotar en el quadern que sempre l’acompanyava el pròxim punt on una obra de bronze de l’escultora misteriosa estaria situada. Era misteriosa per a l’Elisa no només per la idea que aquella dona havia tingut. Normalment es deixen llibres en buits d’arbres, ampits, també en bancs, però mai escultures. Misteriosa li semblava també pel sobrenom que feia servir: Nèmesi.

El lloc en qüestió, aquest cop, era un banc d’un passatge amagat proper al Tibidabo. La Nèmesi indicava fins i tot l’hora des de la qual es podia trobar l’escultura en el lloc convingut. L’Elisa es va aferrar al volant amb unes ganes immenses d’arribar al seu destí. Va arribar-hi, va aparcar on va poder i, en sortir del cotxe, ja va veure de lluny l’obra, menuda i esperant-la. Refulgia amb la llum del sol meravellós d’aquell dia. L’Elisa va seure i va veure una nota sota l’escultura, una figura femenina amb faccions de fúria. La cal·ligrafia li resultava coneguda: “Tenia molts desitjos de saber de tu i no se m’acudia de quina manera trobar-te, posat que has canviat tota la teva vida i et vas allunyar de mi sense dir ni paraula. Ara pots veure que no et deslliuraràs tan fàcilment de mi. Deixa anar l’escultura i mira cap endavant”.

L’Elisa es va espantar, però va mirar. La Mariana, un antic amor, d’un altre temps, d’una altra vida, l’observava amb els seus ulls brillants color de maragda. 

Que tingueu un Bon Nadal i un feliç Any Nou ple de sorpreses i somnis per realitzar!

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com