Vaig conèixer la Nadia Ghulam a la biblioteca de Viladecans. Comentàvem El secret del meu turbant dins del Club de Lectura. Al final de les explicacions i respostes a les nombroses preguntes que li vàrem fer, m’hi vaig atansar per comprar-li el llibre, alhora que li preguntava si vindria a comentar-lo al Club de Lectura Medionenc. Em va donar les seves dades i desde aquell moment vaig adonar-me que és una persona senzilla, compromesa i lluitadora pels drets de les persones però més pels de la seva terra, l’Afganistan.
La Nadia Ghulam va néixer a Kabul, Afganistan, el 4 de juny de 1985. Durant deu anys es va fer passar pel seu germà difunt per tal d’evadir les rígides prohibicions del règim talibà contra les dones. Anys més tard, narrà aquesta experiència per mitjà de la novel·la El secret del meu turbant, que escrigué juntament amb Agnès Rotger i que li valgué el Premi Prudenci Bertrana de novel·la 2010.
L’any 1991, durant la guerra civil afganesa, resultà malferida quan la casa de la família Ghulam va ser destruïda per una bomba. Sortí de l’hospital, sis mesos i catorze operacions després, amb cicatrius al rostre, que la van marcar per a la resta de la vida. En aquells moments els talibans havien aconseguit el control del país i, arran de la guerra, la seva família ho havia perdut tot. El seu germà havia mort i el pare es trobava en un estat precari de salut i ni ella ni les seves germanes o la mare podien treballar pel fet de ser dones. En aquest moment, a l’edat d’onze anys, decidí canviar d’identitat i fer-se passar pel seu germà Zelmai per poder treballar i alimentar la seva família.
El 2006, gràcies l’Associació pels Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA), arriba a Badalona, ciutat on viu actualment amb els seus pares adoptius. Es troba implicada en diferents iniciatives per tal d’ajudar el seu país, a més d’aprendre català, informàtica, integració social i matèries que tenen a veure amb la qualitat del treball de les ONG.
A més d’El secret del meu turbant, ha escrit Contes que em van curar (2014), amb Joan Soler, i La primera estrella del vespre (2016).
Actualment ha creat una ONG, “Ponts per la pau”, i recull diners per llogar cases o pisos a Kabul on les nenes acompanyades per les mares van a l’escola clandestinament. Representa que hi van de visita.
Quan parlem amb ella ens explica que a Kabul no hi ha electricitat i és molt difícil tenir crèdit per poder trucar. “Les botigues han tancat i no poden recarregar. No funciona com aquí que a final de mes paguem les nostres factures, però tot i això la meva família s’organitza com pot per estar connectats i parlar amb mi. Necessito poder parlar amb ells i saber que estan bé”.
“La vida allà no era fàcil en el moment de marxar i la meva arribada a Catalunya tampoc no ho va ser. Vaig viure moltes injustícies i discriminacions. Estic molt agraïda al poble català i la seva societat civil per acollir-me, però jo dels governs no n’espero res. A l’Afganistan la vida mai ha deixat de ser difícil, però ara serà una mica pitjor. Estarà maquillat per un costat, però la violència seguirà o fins i tot augmentarà”.
“Sento molta impotència perquè és molt injust. Des que vaig arribar a Catalunya no he parat d’advertir de la situació del meu país i ningú escoltava. Ara em truquen els mitjans, però on eren quan demanava que m’escoltessin? A més, ara tothom parla del meu país, però és contradictori, per exemple, amb l’intent de repatriar els nens de Ceuta al Marroc. Per mi és molt dolorós veure-ho, perquè si han vingut aquí no és per gust. Com els nois afganesos desesperats per pujar a un avió, aquests nens s’han jugat la vida al mar per buscar un futur millor. És la desesperació, això no ho farien si estiguessin bé a casa seva. No són ximples, són persones supervivents que amb molt d’esforç han arribat aquí. És molt injust”.
Gràcies, Nadia, per la teva lluita i compromís amb els drets humans.
Montse Pastor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada