Cal que neixin flors a cada instant, cantava Lluís Llach l’any 68, deu anys abans d’aquesta foto. Les flors silvestres, les flors que només saben viure en llibertat, sempre han tingut problemes per créixer i multiplicar-se. La ginesta, que tenyia de groc les nostres primaveres ha retrocedit davant dels plans parcials. No hi ha partit cada cop que s’enfronten els quilòmetres quadrats d’arbusts, arbres i flors amb els quilòmetres quadrats de sostre. La natura és un equip que fa un joc vistós però sense espònsors triomfants ni pressupost.
La foto ens recorda els temps quan l’uniforme urbà ciclista no era un xandall arrapat sinó uns pantalons amb un clip a la fi del camal. La bicicleta, malgrat els avenços tecnològics, és el símbol d’una manera de viure que no malbarata la benzina en anar a comprar el diari o el pa. És un mitjà de transport, símbol alternatiu que no va ser inventat, malgrat que alguns pensen el contrari, ni per un okupa, ni per un hippi ni per un/a ecologista de debò sinó per un baró alemany el 1785.
Pare, els meus fills veuran les flors?, pregunta el nen –que avui ja deu superar la quarantena–, des del tàndem amb pancarta casolana que sembla un fràgil barquet amb vela de nàufrag en aquest Passeig de Gràcia encara no envaït per les tropes d’ocupació de les firmes internacionals que vesteixen d’uniforme els principals carrers del món. Són la metàfora de la vella desigualtat d’aparadors amb l’últim crit de luxe i diners i als seus peus, a la vorera, els captaires que estenen la mà amb el mateix gest i la mateixa pobresa de segles enrere.
Però això és ara. A l’any 78 el cosí de Rajoy encara no li havia parlat del canvi climàtic. L’ecologia era una paraula més de crucigrama que de reivindicació, que sonava més a secta d’actors de Hollywood que a moviment alternatiu, fora dels cercles contraculturals i lectors de la revista Ajoblanco. Però encara que faltés vocabulari, l’any 76, una setmana després de l’onze de setembre de Sant Boi al Baix Llobregat va haver-hi una manifestació en contra del desviament del riu, la més nombrosa de la nostra comarca, només comparable a la que es va fer en defensa de l’hospital de Viladecans.
La natura necessita més manis com aquesta del 78. Malgrat totes les cimeres sobre el canvi climàtic ens podrem inundar, pelar-nos de fred, anar a Montserrat per demanar que plogui, o portar jersei de màniga curta al mes de gener però les flors van perdent el partit. Estan pressionades des de la defensa per l’asfalt, el formigó, el totxo i les persones que viuen en aquesta taca que avança com una malaltia incurable d’un model de benestar que inclou la destrucció de la natura com un efecte col·lateral inevitable. Perquè no es poden fer truites sense trencar ous.
Té raó la pancarta de la foto. Depèn de tots nosaltres. Del que no estem segurs és de si nosaltres som part de la solució o del problema.
Fotografia: Jaume Muns
Text: José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada