Sí, fa dies que em vaig trencar un peu, cosa que m’obligarà a estar literalment fora de circulació uns tres mesos. M’ho he pres amb calma, com una bona oportunitat per estar tranquil·la, llegir, conversar amb els amics, treballar amb moderació i fruir de la família, que ara pot estar per mi. És un accident laboral (una caiguda in itinere), cosa que comporta atenció mèdica –bona– en una mútua, cobrar el 100 % del sou, i no patir per una feina en la qual tinc contracte indefinit. Amb tot això, anar a peu coix, o estar-me de determinades coses em sembla irrellevant, sobretot perquè de moment tampoc no em fa mal i perquè disposo d’un entorn agradable, adaptat, amb calefacció –que puc pagar– i llum natural. A banda d’un cert parc mòbil a la meva disposició. Després de tenir cura dels grans de casa, entre la família hem reunit cadires de rodes i estris diversos força útils.
Ho visc, però, gairebé amb sentit de la culpabilitat quan miro al meu entorn: a la filla d’uns amics li ha passat una cosa semblant just en el moment de renovar el contracte laboral. I ha perdut la feina. ¿Què passaria si tingués persones dependents al meu càrrec? ¿Si visqués en una casa sense ascensor? ¿Si no pogués comptar amb ajut per les coses més bàsiques? Penso en els refugiats que amb peu trencat o no han de recórrer grans distàncies sense suport de cap mena i en la gent que, simplement, no té diners per engegar l’estufa. L’eficàcia de la vida en pau i de l’Estat del Benestar és que situacions com la meva siguin afrontades amb els diners i els recursos de tots. Això és el que els més poderosos volen trencar. Jo no puc més que sentir-me afortunada i desitjar que en aquesta mena de tràngols tothom rebi el suport amb què ara puc comptar.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada