En Xavi va començar a fer teatre a l’Agrupació el 2003 amb el grup juvenil que volia portar a escena per primera vegada El vals de la garrafa. Com de vegades passa, un dels actors no podia fer l’obra i li van oferir a ell de fer-ho. El seu primer paper, doncs, va ser el d’en Michael, un brigadista americà que va lluitar a la guerra civil espanyola. En els assajos va mostrar el seu característic bon humor fins al punt d’esdevenir una de les peces clau del grup. A més, el seu personatge era còmic i servia de contrapunt a les tragèdies que s’esdevenen en una guerra. En Xavi més d’una vegada va mostrar els seus dubtes al director i, inexpert, tot fent un moviment de cap a banda i banda, deia que no li trobava la gràcia a allò que deia. I estava ben equivocat, el personatge va resultar d’allò més graciós: el públic que esclafia a riure en cada comentari que feia. A aquesta primera aparició, la van seguir un munt d’obres més que van des del No és tan fàcil o El sopar dels idiotes passant pels benaurats Pastorets d’en Folch i Torres, fins a musicals com Flor de Nit o Romeu i Julieta. Perquè en Xavi era bon actor, tenia aquella cosa tan difícil de descriure. Allò que alguns en diuen ‘tenir porte’, ‘omplir l’escenari’, ‘tenir presència’... Doncs aquesta qualitat segurament innata i intangible que fa que l’actor sigui mirat només entrar a l’escenari, ell la tenia.
Així mateix, cal destacar que en Xavi va ser president de l’Agrupació des del 2009 fins al 2015. Algú pot arribar a pensar que exercir aquest càrrec dóna a l’interessat alguna mena de privilegi o que s’atorga com a premi als mèrits aconseguits. Però res més lluny d’això, ser president d’una agrupació com la nostra significa tenir molt de compromís i haver de treballar molt per als altres, i gastar un munt d’hores i esforços perquè la cosa rutlli. I és per això que en Xavi ho va acceptar, per generositat, per retornar a l’Agrupació tot allò que n’havia rebut, per fer que d’altres tinguessin les coses més fàcils per continuar gaudint del teatre i per fer que el telò del ‘Centro’ s’aixequés tantes vegades com fos possible. Al ‘presi’, doncs, sovint li tocava fer tots els papers de l’auca: d’actor, de bidell, de taquiller i també de tramoia, sens dubte una de les tasques més dures i que tenen menys reconeixement. Amb els companys de sempre portava fustes amunt i avall, i amb el cigarret a la boca i empunyant la màquina de cargolar, gambada amunt gambada avall, anava col·locant cargols, i quan tot estava ben fixat, amunt! i un altre decorat muntat.
Xavi, no hi ha prou llàgrimes per plorar la teva pèrdua, i ho demostra el fet que tant al tanatori com al peu de les escales de l’església, després de la cerimònia, ens buscàvem els uns als altres per abraçar-nos i per, entre plors i sanglots, intentar trobar el consol que no arribava. Però també és cert que el teu record sempre estarà entre nosaltres, perquè potser molta gent no ho sap, però sovint entre els membres de l’Agrupació s’esdevé un moment màgic. I aquest moment arriba sobretot en aquelles estones llargues al vestidor esperant l’escena en què et toca sortir a l’escenari o muntant decorats o passant l’estona mentre esperes el torn per maquillar-te. És en aquests moments aparentment tediosos i ensopits que sovint ens posem a recordar. I tant joves com vells ens expliquem tot tipus d’anècdotes, errors estrepitosos, entrebancs insospitats i sorgeixen totes aquelles històries i vivències que ens uneixen i que ens recorden tot el que hem gaudit i patit junts gràcies al teatre i a l’Agrupació. Serà en aquests moments que et retrobarem, i en la màgia del record et veurem dalt de l’escenari vestit de militar i parlant amb accent anglès, assegut al vestidor dient collonades, escalfant la veu amb el somriure sota el nas, muntant decorats... El que és cert que tots els records que vas deixar entre nosaltres faran que no marxis mai del tot. Seguirem fent teatre perquè és el que més ens agrada, i perquè, així, segur que et retrobarem, amic.
Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada