HOMENATGE

“Quan va morir la meva mare, jo només tenia 15 anys, un pare desorientat que no sabia viure sense ella i quatre germans, tots nois”. L’àvia del meu marit, asseguda còmodament i amb seguretat en una butaca del menjador de casa dels meus sogres, em va parlar així pocs instants després de saludar-me per primera vegada. Amb postura ferma, mirada directa, veu rotunda i un somriure sorneguer, va seguir explicant el seu passat, llunyà però fresc alhora. Escoltant-la, va aconseguir que oblidés el color negre de la seva roba. Un color que mai no va abandonar des de la mort de la seva progenitora.

“El meu pare, els meus germans i jo vivíem a Arjonilla, un poblet de Jaén on, als anys cinquanta, la principal ocupació era la cura de les oliveres, la collita d’olives i l’elaboració d’oli. Vaig haver de substituir la mare quan ella ens va deixar. Vaig haver de ser mestressa de casa, mare i recol·lectora des de llavors, per la qual cosa vaig madurar a la força i la meva vida va canviar pràcticament de la nit al dia. Vaig créixer de pressa, va ser dur, però vaig fer el que havia de fer i, a més, no tenia un altre remei.

Puntal de casa sent una nena encara, em vaig proposar fer-ho el millor possible perquè la meva mare no patís allà on estigués pel que havia deixat a terra, i crec que no vaig defraudar ningú. El meu pare se sentia orgullós de mi, i els meus germans es van fer grans amb les meves atencions. Ara que no em puc aixecar d’aquesta cadira, els que em cuiden són el meu fill i la meva jove, la millor que em podia tocar.”

Anys després, jo, la que l’escoltava, no puc deixar de recordar les seves paraules, mentre la veig postrada al llit que tan amorosament preparen, diàriament i diverses vegades, els pares del meu marit. Amb la crueltat de la decadència i la malaltia, s’ha convertit en una nena sense records, sense independència i sense cap relació amb l’exterior. No ens reconeix. No em reconeix. Però aquest record escrit de la fortalesa que, gairebé sense conèixer-me, em va transmetre aquell primer dia explicant-me la seva història és el millor homenatge que se m’acut per a aquesta dona que va lluitar tota la vida. Fins a no poder més. Fins que el seu cos i la seva ment van dir “prou”.

Ara espero que l’únic vent que s’endugui aquestes paraules sigui el del seu últim alè.

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com