divendres, 15 de gener del 2016

Una reflexió, després de Nadal, sobre l’arbre de Nadal de la Plaça de la Vila

Foto: Jaume Muns.

L’arbre de Nadal és una tradició ancestral pròpia dels països del nord d’Europa, que va passar als països anglosaxons i que ara ja s’ha estès a tot arreu. L’avet, arbre de fulla perenne, representa la força i la permanència de la vida enmig de la foscor i el fred. Un símbol molt fàcil de captar i d’un valor clarament universal. I, per aquest sentit de vida que no pot desaparèixer, se l’adorna amb boles de colors i lluminàries diverses.

Per això, doncs, és lloable posar un arbre de Nadal ben adonat i il·luminat a la Plaça de la Vila. La llàstima és que aquest sentit estimulant i universal que té l’arbre, cada cop més queda fet malbé per la seva utilització al servei del costat menys valuós d’aquestes festes: el consum i la incitació permanent a consumir. Seguint un costum que també ara es va estenent i que sembla una trasposició de determinades pel·lícules americanes, el nostre arbre de Nadal no està adornat amb boles i llums que realcin el seu significat... sinó amb paquests de regals, alternats amb estrelles de neu. Els paquets de regals, clarament, dominen el conjunt. De manera que el símbol de vida queda pràcticament reduït a una glorificació del consum.

No, no és que em sembli malament que es facin regals per Nadal i per Reis. Jo també en faig, i és una de les moltes concrecions que té el desig de vida i de llum propi d’aquests dies. Però que l’arbre de Nadal que és al centre de la ciutat i que està promogut pel govern municipal quedi pràcticament reduït a una exaltació del consum, em sembla francament lamentable. Un s’esperaria del govern viladecanenc, que es diu d’esquerres, alguna cosa més. Un s’esperaria que promogués, precisament, aquests valors propis de l’arbre i que he dit abans: la llum, la vitalitat, el futur il·lusionat en coses valuoses, la creativitat, la victòria sobre la foscor, el sentit d’humanitat... 

Per favor, benvolgut govern municipal: a veure si l’any vinent us hi penseu una mica més...

Josep Lligadas Vendrell