Després d’obrir la porta de seguretat
de dos panys del pis que encara dec,
i d’ajupir-me, per deixar en un racó, per terra,
la bossa amarinada, on duc el just i necessari
per sobreviure un dia qualsevol, em trec l’americana
i la corbata –que sense ella jo no sóc res–
i deso les ulleres de carrer en un estoig
que fa deu anys, si fa no fa que m’acompanya.
Les sabates saben soles el seu camí i cerquen
les sabatilles que tant enyoro durant tot el dia.
No sé si conservar els pantalons posats
per a no desfer la ratlla i per la mandra
que em fa treure-me’ls ara que els capvespres
ja refresquen; tal vegada em posi els curts
per sentir-me de gust i còmode. De sobte, m’esvero:
¿On he deixat les claus”?,¿i el maleït mòbil?
El sofà impacient m’espera i em crida
–està tan fet a mi que qualsevol altre tacte
li fa angúnia i, a mi, val a dir-ho, també–.
Primer m’hi assec i més tard m’hi agito,
abans, però, m’he posat dos dits de
beguda prohibida i he tingut un pensament
per a aquells cigarrets, ahir permesos,
ara perseguits, que tant trobo a faltar.
En aquest moment no sé si aplaudir-me –ningú
ho sabrà mai– o atansar-me les mans a la cara,
després d’afaitar-me per estúpid i obedient.
Tant se val, sempre he esperat un demà
per a fer les coses i avui no serà diferent.
Tinc al meu davant quaranta polzades
de Sony i al meu costat un comandament
a distància, que mana més que no ho faig jo.
Els dubtes hi són tots, a més a més del fet
si creure-m’ho o no. Obrir la finestra
de la notícia m’empeny cap a ella i em cau
com una llosa. Difícilment, si m’hi nego,
m’assabentaré del que està passant
a l’altra banda del filferro de la vida.
És que no vull emprenyar-me gaire.
Són les nou en punt, és l’hora del sotrac diari,
i sense cap ordre preestablert m’explicaran
la tempesta de tot tipus de malifetes envaint-ho tot
amb tota la normalitat i, el que és pitjor,
jo m’hi habituo, i cap al final, i com aquell
qui no diu res, parlaran de l’euríbor, i de sobte
em pujarà la pressió, i tinc por que pel nus
de la gola m’ofegui. Mira per on, el cul de got
que em queda em farà baixar l’angúnia. Estic salvat.
Amb impaciència em dibuixaran sanefes
i esborranys amuntegats per dir-me que demà
plourà, i jo com un ninot de cartró m’ho creuré
i hauré de canviar els plans de pellaire emmidonat
i com sempre el temps molt savi se’n fotrà.
Vull tornar a posar-me dos dits d’una altra cosa
que serà successiva i desordenada i em farà girar
a l’inrevés per fer-me creure l’endemà que la nit passada
havia estat un senyor feudal, però tant se me’n dóna.
La realitat serà tan forta que establiré, per llei,
uns nous ordres abans d’anar-me’n a dormir,
i amb l’esclat sobtat i ardent d’una decisió
poc ensumada apagaré els llums de la casa, tots,
menys un que projecta la seva llum a distància
de tots els plecs esbalandrats del meu contorn.
L’hora de la tauleta de nit serà la mateixa,
mai la canvio entre setmana, ni que plogui.
M’he despreocupat del mòbil, que en solitari
i activat el silenci giravolta per l’estatge.
És l’hora de parar el llit amb l’olor de lavanda
dels llençols nets i la calor de la vànova
de dibuixos exòtics. Agafaré el llibre de Jacint
i de lluny escoltaré la simfonia de Beethoven
–la nou– mentre Virgínia a través del mirall
guaita desaforada el meu insòlit abillament.
El gel del got es clivella, el poema creix arrapat
a la meva pell més prima com els flocs d’espart
trenant una estora, i jo enfilo amb ulleres macerades
l’agulla innocent i mastego el fil dels impossibles
per cosir la nit decadent i de silenci en el meu somni.
Demà serà un altre dia, possiblement.
Raimond Aguiló Bartolomé
Primer Premi
XII Concurs de Poesia Espejo de Viladecans
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada