"Pròxima la total liberación de España, el Gobierno, consciente de los deberes que le incumben respecto a la reconstrucción espiritual y material de nuestra Patria, considera llegado el momento de dictar una Ley de Responsabilidades Políticas, que sirva para liquidar las culpas de este orden contraídas por quienes contribuyeron con actos u omisiones graves a forjar la subversión roja, a mantenerla viva durante más de dos años y a entorpercer el triunfo providencial e históricamente ineludible, del Movimiento Nacional, que traduzca en efectividades prácticas las responsabilidades civiles de las personas culpables y que, por último, permita que los españoles que en haz apretado han salvado nuestro país y nuestra civilización y aquellos otros que borren sus yerros pasados mediante el cumplimiento de sanciones justas y la firme voluntad de no volver a extraviarse, puedan convivir dentro de una España grande y rindan a su servicio todos su esfuerzo y todos sus sacrificios”.
Així comença el preàmbul de la llei de Responsabilitats Polítiques dictada pel rebel general Franco el 9 de febrer de 1939, a pocs dies escassos de l’ocupació total de Catalunya per part de l’exèrcit sollevat.
L’any 2014 es va complir el 75è aniversari de l’inici dels assassinats massius per part del règim franquista en aplicació dels arbitraris i inics consells de guerra a què va ser sotmesa bona part de la classe política, sindical i treballadora d’aquest país, una vegada va ser ocupat per la força de les armes. La llei de Responsabilitats Polítiques vindria a complementar el rigor de la repressió, en aquest cas no física, sinó moral i econòmica. La llei declarava la responsabilitat política, de les persones físiques i jurídiques –per tant, de tots els partits polítics i organitzacions sindicals del Front Popular o que, simplement, havien recolzat la República, des de l’1 d’octubre de 1934– per a tots aquells que “(...) contribuyeron a crear o a agravar la subversión de todo orden de que se hizo victima a España”, i des del 18 de juliol de 1936, per a tots els que es van oposar, de manera activa o passiva al Movimiento Nacional. En el cas de les persones, només calia haver estar afiliat als partits polítics que havien quedat fora de la llei –tots els favorables a la República i al Front Popular, fins i tot els catòlics de la Unió Democràtica de Catalunya o el Partit Nacionalista Basc– o “(...) haberse significado públicamente por la intensidad o por la eficacia de su actuación en favor del Frente Popular (...) o contribuido con ayuda económica a los mismos (...) aunque no se hubiesen desempeñado puestos directivos o de representación, ni cargos o misiones de confianza, ni se tratase de afiliados a aquellos”. Amb aquesta definició es podia aplicar la llei i per tant les sancions econòmiques que preveia, com a mínim, a la meitat de la població. Sempre es podria trobar una escletxa per obrir un expedient de responsabilitats polítiques: simplement haver-se declarat republicà.
Però, segons el mateix preàmbul la llei “(...) no es vindicadora, sino constructiva (...) busca dentro de la equidad, fórmulas que permitan armonizar los intereses sagrados de la Patria con el deseo de no quebrar la vida económica de los particulares (...) las sanciones económicas se regulan con una humana moderación”. El cinisme es feia llei. D’altra banda els tribunals encarregats d’imposar les sancions estaven formats per persones justes i neutrals com ho eren els representats de l’Exèrcit d’ocupació, de la magistratura (addicta), i membres del partit únic: la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, “(...) que darán a su actuación el tono que inspira el Movimiento Nacional”. La llei preveia que les sancions econòmiques es fessin efectives, malgrat que el responsable hagués mort, a càrrec dels seus hereus. Això podia passar força vegades, sobretot, en els condemnats a penes de mort: malgrat haver estat assassinats, el procés legal de l’expedient de responsabilitats polítiques seguia el seu curs, i es resolia dos o tres anys després de l’afusellament de la persona en qüestió.
A Catalunya, a l’Arxiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i Audiència Provincial de Barcelona (secció Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Barcelona), s’han conservat una bona part dels expedients de responsabilitats polítiques que abasta els anys 1939-1942. A partir de l’inventari existent podem disposar d’una aproximació als expedients que es van obrir als ciutadans del Baix Llobregat; aproximació només, perquè molts expedients probablement han desaparegut i d’altres poden estar a Madrid amb la documentació del Tribunal Nacional o de la Comissió Liquidadora de Responsabilitats Polítiques.
El quadre que s’adjunta relaciona el nombre de víctimes del franquisme, entre 1938 i 1953, amb el nombre de ciutadans represaliats amb expedients de responsabilitats polítiques, entre 1939 i 1942, al Baix Llobregat. A destacar que la major part dels municipis tenen ciutadans als quals se’ls van obrir expedients i que aquests en el còmput global multiplica per mes de tres el nombre de ciutadans expedientats (405) davant del nombre d’afusellats (128). D’altra banda no hi ha correlació entre el nombre de persones assassinades pel franquisme amb el nombre d’expedients oberts. Així, a Olesa de Montserrat, que és el poble on més afusellats hi ha, no consta cap ciutadà encartat amb un expedient de responsabilitats polítiques, cosa que vindria a confirmar que molt possiblement, faltin molts dels expedients i que els que s’han conservat a l’Arxiu del Tribunal Superior de Justícia només siguin una part. El poble amb un major nombre de ciutadans processats amb expedients es Sant Vicenç dels Horts (47), seguit de Corbera de Llobregat i Esplugues de Llobregat, amb 37. Contràriament, a Esplugues de Llobregat, un dels pobles amb més expedients, no hi consta cap afusellat.
Pel cas de Viladecans sabem de l’obertura de sis expedients de responsabilitats polítiques, tots ells l’any 1939, a les següents persones: a la parella formada per Virginia Amposta Amposta i Adolfo Casé Pitarque, Josep Cañelles Segarra, José Doménech Pérez, Josep Jordà Santacruz i Josep Melich Olivé. En tots ells la documentació conservada als expedients és fragmentària i incompleta: sabem que se’ls obre expedient els dies 12 i 22 de desembre de 1939, però no coneixem la resolució final de l’expedient, a excepció del cas de la Virginia Amposta i l’Adolfo Casé. A aquesta parella, malgrat que van ser afusellats el 8 d’agost de 1939, se’ls va incoar expedient de responsabilitats polítiques sis mesos després, el 13 de desembre de 1939, i no es va sobreseure la seva causa fins al 31 de desembre de 1945. Per aquestes dates, la Virginia i l’Adolfo ja feia més de sis anys que havien estat assassinats!
L’any 1939, el règim franquista era una màquina de matar sense aturador. A partir de l’any 1940, quan es comencen a acumular, als jutjats militars, els consells de guerra i els expedients de responsabilitats polítiques, es dona la trista paradoxa que es procedeix econòmicament contra persones que fa mesos, si no anys, que havien estat assassinades pel règim. Ja se sap que la justícia és cega.
1. Llei de 9 de febrer de 1939, de Responsabilitats Polítiques, publicada al Butlletí Oficial de l’Estat, de 13 de febrer de 1939.
2. Inventari realitzat per Pilar Blesa, Barcelona, juny de 1992. Aquest inventari abasta els anys 1939 a 1942. A partir d’aquesta data s’ha de conèixer la persona a la qual se li va instruir l’expedient de responsabilitats polítiques i manualment s’ha de mirar en el llibre registre de sentències on consta el número de l’expedient, el nom i cognom i la resolució judicial. Hi ha més de vuit mil registres. No hi ha, de moment, per falta de mitjans, una altra manera de fer-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada