dimecres, 14 de gener del 2009

Hermínia Bundó, al quiosc de la Plaça de la Vila


En aquest primer número de l’any al Punt de Trobada hem volgut conèixer de prop a l’Hermínia Bundó, que està al capdavant del quiosc de la Plaça de la Vila des de fa 20 anys.

Va néixer a Barcelona, es va criar a Sant Climent però viu a Viladecans des de 1963, així que tenint en compte la botiga que regenta, la seva ubicació privilegiada i també –val a dir-ho– el seu caràcter afable parlem d’una persona molt coneguda al poble, concretament en el seu nucli antic. El seu és el punt de venda de diaris més antic de Viladecans. Anys enrere havia estat just al costat, on ara hi ha el bar Ca l’Andreu, a l’antiga botiga de Ca la Ferrera i, segons sembla, va haver-hi un temps (parlem de mitjans del segle XX) en què els propietaris havien d’anar a buscar a peu els diaris fins a l’estació de tren de Gavà. Déu n’hi do.

Però els temps han canviat molt d’aleshores ençà, dels quatre diaris amb què varen començar el 1989, quan varen agafar el quiosc arran de la jubilació de la senyora Alberta (l’àvia de Ca l’Andreu que va vendre diaris durant molts anys), han passat a tenir un ampli reguitzell de diaris, revistes, col·leccionables, joguines, contes per la mainada, joguines, llamins... fins i tot targetes T-10 per anar en transport públic! Una autèntica feinada, segons se’ns queixa, que no para d’augmentar i que no es veu recompensada: ho justifica amb els marges de benefici cada vegada més magres per les vendes de diaris i revistes, que són els mateixos des de fa 25 anys i que no tenen en compte l’augment de feina que representa el cada cop més nombrós i complex repertori de promocions, campanyes i col·leccions que promouen aquestes publicacions per atreure més lectors.

Diu tenir més de 100 títols a la venda, dels quals molts han de ser retornats, sobretot de revistes especialitzades o d’àmbits com la informàtica o l’automoció, que també estan notant l’aturada en el consum i en la compra de vehicles. Per número d’exemplars venuts, el número 1 és el Periódico de Catalunya en castellà, el segueixen a certa distància la versió en català del mateix diari (que ha notat bastant l’aparició de la premsa gratuïta), la Vanguardia i a més distància El País, El Mundo, l’Avui o El Punt (que són gairebé testimonials). La premsa esportiva i la del cor continuen tenint bona acceptació, tant entre la gent adulta com entre la gent més jove que també té la seva oferta (digui’s Qué me dices, Cuore, etc...).

I tot això, aquesta munió de mitjans escrits que analitzen l’actualitat política, esportiva, cultural i del cor, és en gran part el motiu que el quiosc de l’Hermínia esdevingui sovint un espai de tertúlia. Ella ho resumeix molt bé: “Aquí es parla de tot, hi ha molt de tracte amb la gent, vénen i comenten les notícies”. En certa manera això li recorda èpoques llunyanes, quan els pagesos del poble, en dies de pluja o de mal temps, també la feien petar al mateix lloc de la plaça, just davant del que aleshores era l’establiment d’un dels tres ferrers que hi havia a Viladecans per ferrar els animals. Sigui com sigui, ens adverteix, “segons qui ve, a l’hora de parlar de futbol cal anar amb compte”, no fos cas de ferir susceptibilitats a flor de pell. També diu que té tots els polítics de l’Ajuntament com a clients (“tinc bona relació amb tots”) i que és curiós veure els diaris que compren, ja que és fàcil ubicar-los ideològicament (els diaris i els polítics). Sobre el futur es mostra pessimista. Ens explica el perquè de tants quioscos al carrer tancats: “És un treball molt sacrificat, només hi ha tres festes a l’any (Sant Esteve, Cap d’Any i Divendres Sant), és molt lligat, diumenges, dissabtes... A més a més, si comences de nou surt molt car, perquè has de pagar la concessió a l’Ajuntament, et cobren sempre els ports i per pagar-los cal que tinguis uns guanys, que també et permetin viure. Hi ha molta feina amb devolucions, facturacions...”.

A banda d’això, considera que la ubicació del seu quiosc ha perdut atractiu per als seus clients : “El centre ha perdut molta vitalitat, des que van tancar la circulació de cotxes la plaça hi ha perdut, tots els comerciants de la zona ens hi vàrem negar. Ara que és zona peatonal, des de fa quatre o cinc anys, la gent ha de venir a peu i no hi ha aparcament. La gent és molt comodona i tampoc no han fet res de reclam. El comerç està més fluixet”. També es mostra crítica amb les associacions de comerciants: “Els botiguers de la part baixa no n’hem format mai part. Ens han ensorrat una mica, primer amb multes i després promocionant sempre el comerç de la part alta”. En definitiva, constatem una vegada més el que ja hem apuntat des del Punt de Trobada en anteriors ocasions, el progressiu abandó o deteriorament del nostre centre històric al qual les instàncies públiques hi haurien de dedicar possiblement més esforços.

Josep Ginjaume