Busos

Jo em pensava que els grans combats religiosos dins d’una societat com la nostra, de les més secularitzades del món, ja havien passat a millor vida. Però veig que, com sempre, vaig errada.Hi ha la gent rabiosament anti-manifestació-pública-religiosa, que demana que aquesta dimensió quedi reduïda exclusivament a l’àmbit privat i que estaria disposada a escapçar bona part de la nostra cultura si això els garantia que la religió –de qualsevol mena– desapareix del mapa públic. A Viladecans, en tenim una bona representació, d’aquest sector.

N’hi ha d’altres, com servidora, que voldrien que es revisessin els acords Església catòlica - Estat, per tal de garantir l’aconfessionalitat de l’Estat i d’acabar amb alguns privilegis de l’Església que em sembla que no aporten res de bo ni a la societat ni a la mateixa Església. Però a qui, alhora, un reconeixement públic de la dimensió religiosa els sembla important i necessari, sense que calgui imposar res a ningú.

N’ hi ha, al contrari, que enyoren aquells temps del cuplet en què l’Església manava molt i les lleis es feien amb “nihil obstat”.I deu haver-hi la gent normal, que no hi pensa gaire en aquests temes, a qui des d’un punt de vista cultural l’Església no els pesa gaire, i que desconfien de les religions “noves” a casa nostra (però que a la resta del món ja fa molts i molts anys que hi són).

Per això m’ha sorprès que ara l’associació d’ateus s’hagi despenjat amb aquests anuncis al bus, que podeu llegir en la imatge adjunta.

De fet, a mi ja m’agrada que es parli de Déu. Dóna peu a fer-ne conversa amb molta gent de molta mena. Igual que el Codi da Vinci, que va resultar una mica esgotador i al final fins i tot avorrit, però va animar un bon nombre de sobretaules. M’estimo més la polèmica que la indiferència.

No m’agradaria, però, entrar en campanyes i anti-campanyes. Altra feina tenim i només faltaria peixar vells dimonis a favor o en contra de Déu.

A nivell personal, només voldria fer un parell de puntualitzacions:

– Jo em considero cristiana i disfruto molt la vida. Ho dic per si serveix. Segurament hi ha qui encara continua oferint un futur ple de calderes i inferns, i un present ple d’estranyes prohibicions, però és minoria, de debò. El fill de l’amo predicava altres coses.

– Creients o no creients, hi ha coses de què preocupar-te, si és que els teus veïns i veïnes no et són indiferents. La preocupació, la solidaritat i la felicitat no són incompatibles, com molt bé sabeu.I, finalment, si tot això ha de servir per refinançar el transport públic a base d’anuncis a veure qui la diu més grossa, encara hi sortirem guanyant. De tota manera, hi ha moltes prioritats socials que agrairien tots aquests diners, esforços i preocupacions.

Perquè, en el fons en el fons, el veritable manament del déu de la nostra civilització és aquest: “Qui paga, mana”. I aquest déu no el qüestiona gaire gent, més aviat hi ha molt d’interès a “refundar-ne” el culte.

Mercè Solé