dilluns, 10 de novembre de 2014

9N, camí d’un futur inexorablement lliure

 Llegeixo una piulada amb la foto d’un home molt gran que diu “Vinc a votar i despres vaig a l’enterrament de la meva dona, ella seria la primera en venir a votar.” Les emocions dels darrers dies, setmanes, mesos... brollen galtes avall. 

Amb el cos definitivament desbordat per un feliç esgotament escric aquestes paraules. Són les 23.15h d’una jornada històrica, el 9 de novembre. Més de dos milions de persones han votat malgrat tots els malgrats. Malgrat amenaces, menysteniments i obstacles de tota mena.

Milers de voluntaris han fet possible un exercici democràtic exemplar, mirat amb lupa des d’arreu del món. No podran trobar cap “però”, perquè ens ho hem pres seriosament, perquè per als demòcrates no era cap botifarrada. Com a presidenta de mesa he hagut de dir a més d’una persona que no podia votar, o bé perquè no duia DNI o perquè el duia caducat. Han estat moments poc agradables, però les coses s’han de fer bé.

Ara bé, els moments dolços han estat absolutament predominants. Mirades d’il·lusió, fotografies constants en introduir el vot a la urna, diversitat i transversalitat de perfils de votants. 

Dues germanes nascudes a Cadis serien la síntesi de tot això. S’han fotografiat entre rialles dient que enviarien les fotos al “pueblo”. Amb un marcat accent andalús, que inevitablement m’ha fet pensar en els meus iaios, una d’elles ha dit mentre votava: “Yo soy andaluza, pero llevo muchos años en Cataluña y quiero lo mejor para esta tierra”. 

No puc evitar destacar com a moments dolços dos fets que han tingut lloc lluny de l’Institut on jo em trobava, però ben a prop de mi. A primera hora del matí he rebut uns whatsapps d’una amiga que viu a  Lisboa. Des de la distància, amb impotència per no poder venir a votar, em transmetia la il·lusió per tot el que estava passant avui. Unes hores més tard he rebut una foto d’una altra amiga on se la veia tot just sortint de votar a Berlín. 

Disculpeu el personalisme d’aquestes ratlles, però un dia així sóc incapaç de racionalitzar-lo amb totes les emocions a flor de pell. Cal entregar avui l’article.

Bàrbara Lligadas


Martín Montoya, jugador del Barça, anant a votar a l’Institut Mestres. 

La Sra. Maria Condeminas, de 85 anys, votant a l’Institut de Sales.

Agustí Martí (Òmnium Viladecans) i altres voluntaris a l’Institut Torre Roja.