Quan he obert la porta de casa meva
no m’han calgut les claus,
m’empenyia una força,
una força desconeguda
i els meus peus no podien estar quiets,
han pujat cada graó
de l’escala de fusta mig menjada
amb impaciència i delit.
Sobtadament s’ha creuat
l’olor de l’hivern,
d’aquell hivern ple de melangia
d’olor a llenya de la llar,
de l’escudella que feia la mare
i d’aquell record d’enyorança.
Quan pujava les escales
un dels peus s’ha quedat nu,
i res ha ofegat el meu alè
per avançar escales amunt,
de cop i volta han restat aquietats
m’he aturat davant les golfes,
m’he tapat els ulls clucs
amb les mans descloses,
he respirat profundament
i he fet el primer pas.
Al bell mig de les golfes
hi ha un enigmàtic calaix que m’espera,
i sense pensar-m’ho
m’hi apropo amb placidesa,
i quan l’acarono m’ofereix un paper,
els meus dits dansen sobre aquest full
em demanen quelcom per escriure,
però jo no tinc res per estendre
cada paraula imperfecta
que em va dictant el meu inconscient.
Aleshores pinto el meu cor
amb un pinzell inexistent,
un bell paisatge
que és on jo ara visc
només per uns instants,
el meu sorprenent hivern.
Asseguda en el sòl de les golfes
la mirada em fa girar el cap,
vers una paret menjada per la humitat
on reposa una petita escletxa;
de cop i volta l’estança ja no és tan fosca
s’ha il·luminat d’una llum incandescent,
ja no tinc tan de fred,
s’ha endinsat un raig de sol
embolcallant el meu ésser
amb la capa de dolcesa
del meu estimat hivern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada