Descobrintrothko

 

Imatge de Twitter (@Fanrizio 21)

Blue, de Mark Rothko (1969)

Els darrers dies, tot em porta a Rothko. És curiós com una conversa amb una amiga en una cafeteria, uns quadres que no tenen res a veure amb l’artista i una piulada amb una foto poden convergir en poc temps i despertar-me la curiositat per algú l’obra del qual mai no m’ha agradat. Això, qui sap, podria arribar a canviar. Sempre som a temps d’aprendre. D’endinsar-nos en qüestions que havien passat per sobre de nosaltres i no ens havien deixat quasi empremta.

Fins a la xerrada acompanyada d’amiga, art local lleig com un malson i cafè, aquest pintor letó que va viure gairebé tota la seva vida a Estats Units no m’importava gens ni mica. Quan la meva companya i jo ens vam asseure i vam comentar els nyaps que teníem al voltant per tot l’establiment, vaig fer un comentari molt, però molt ignorant: 

—Mira, ja en poden ser, d’horribles, aquestes pintures, però almenys són figuratives, les entens. En canvi, amb aquell pintor que et pinta tot un llenç d’un o dos colors vas encara més venuda. Sempre penso que, quan miro una obra seva a la pàgina d’un llibre o en una pàgina d’Internet, m’està prenent el pèl. Com poden pagar milions per aquestes paranoies? 

La meva amiga, que mai no diu una paraula més alta que una altra i defensa sempre tothom, va respondre que creia que em referia a Mark Rothko i que potser, si veiéssim els seus quadres en persona, ens adonaríem de quelcom que no es pot veure en una imatge digital o impresa i, a més, ens sorprendria la mida dels seus llenços, que poden, tranquil·lament, ocupar una paret sencera.  

Vaig callar davant la força de l’experiència i la saviesa. Vam acabar el cafè i la conversa, i vam tornar a la feina. Però jo ja no oblido el pintor d’origen letó i ciutadà nord-americà. He trobat que, a les seves pintures, les anomenen ‘místiques’ i ho puc entendre. Des que m’ha “tocat”, no me’l trec de sobre. Com l’altre dia, que veig una frase d’un tuiter acompanyada d’una foto de paisatge que em va recordar Rothko a l’instant: era el mateix, una imatge vertical de dos colors, però aquests colors els formaven el cel i el mar. Dos blaus intensos de tonalitats diferents.

I ho vaig entendre de cop i volta: Mark no et parla a la ment, a la intel·ligència, et parla directe als sentiments, a les emocions. La seva missió és provocar-nos sensacions, no deixar-nos indiferents. Amb mi ja ho havia aconseguit, sense conèixer-lo més que com una referència de l’art contemporani i abstracte que no m’agrada. Jo el rebutjava i ara, de mica en mica, m’està semblant un amic que em parla. Que no vol convèncer-me, sinó que només desitja que m’alliberi de mi mateixa i que em deixi dur lluny de les fronteres del meu cap. Fora dels límits dels costums i les manies, dels prejudicis.

Ben a prop d’un quadre seu, a uns 45 centímetres, és com pots ficar-te gairebé literalment dins l’obra i fer “desaparèixer” amb la teva imaginació l’entorn al teu voltant. Com si entressis en el món darrere del mirall, aquell del qual em parlava el meu pare i que també coneix una noia anomenada Alícia. 

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com