La plaça de la Vila sempre ha estat el centre de gravetat imaginari de les ciutats. Normalment no són una plaça més. Són la plaça. La nostra plaça, malgrat estar carregada de minusvàlues, també ho és. Abans de la construcció del mercat, als anys seixanta, la plaça de la Vila era també el mercat del camp. Estava plena de parades amb tendals i taules amb cavallets per posar las caixes amb fruites i verdures. Llavors els duros, les cinc pessetes, eren encara un bitllet de color verd i a l’hivern al carrer de Sant Climent es formava una llarga filera de gent amb abrics, bufandes i garrafes a la mà. Era la cua del petroli. El gas butà arribaria anys després.
A la plaça llavors ja es comprava el diari. Els venia una àvia, la Farrera. Jo sempre la recordo asseguda, amb els cabells grisos, tota vestida de negre, com anaven totes les àvies. El meu pare em feia comprar la Soli –la Solidaridad Nacional s’imprimia als locals incautats de l’antiga Solidaridad Obrera de la CNT del carrer Villarroel– perquè portava un tebeo que m’agradava.
Al costat dels diaris estava el ferrer de la plaça, amb rodes de carro tombades a la paret i cavalls amb la pota doblegada mentre eren ferrats. El carro era el vehicle principal dels pagesos i sempre portaven un gos que corria lligat al darrera. Quan érem nens, dels cavalls ens interessaven sobretot tres coses: l’enorme verga que de tant en tant desplegaven com sortida del no res, les boles verd botella gairebé vegetals que, també de quan en quan, deixaven anar pel cul i que queien traient fum a l’hivern, i l’habilitat que tenien per espantar mosques amb la llarga cua.
A l’altra banda de la plaça, al principi de la Carretera de la Vila hi havia el bar Mateu i la parada de l’autobús de la Mohn. També hi havia un assortidor de benzina. Era com els de les pel·lícules americanes –aquells que estan al mig del desert–, vermell, amb forma com de robot, amb una esfera blanca a dalt de tot, com si fos un cap.
Al bar Mateu van rodar seqüències d’una pel·lícula als anys cinquanta. Els nens ens vam amuntegar a la porta. Només vam poder veure els focus i la claqueta. Recordo el nom del director, Ignacio F. Iquino, però mai no he sabut el nom de la pel·lícula. El bar podia ser l’escenari d’una pel·lícula policíaca. Un gran taulell de marbre amb una gran nevera de fusta al final. La sala estava plena de taules rodones –jo les recordo també de marbre blanc amb peus de ferro forjat– que per les tardes s’omplien d’homes jugant a cartes. Al fons, els billars de caramboles. A l’esquerra de l’entrada tenia un altell i al dessota de l’altell hi havia una porta de vidre que donava als futbolins. Des de fora se sentien les clatellades de les boles al colpejar el plom dels peus o el cap dels jugadors. La plaça tenia dos bars. El bar de l’Andreu i el bar Brasília. Els diumenges treien les taules al carrer. Del bar de l’Andreu recordo la gent gran jugant a la botifarra, les tapes de conserves, sobretot els berberetxos, escopinyes era llavors una paraula gairebé desconeguda, i el “millón” . La del millón estava en un quartet del fons. Hi havia especialistes en donar-li copets a la bola per fer la partida. Altres com jo feien sempre “tilt”, una paraula anglesa que vol dir inclinació, però que nosaltres traduíem per falta. Si feies falta, tilt, perdies la partida.
José Luis Atienza
A la plaça llavors ja es comprava el diari. Els venia una àvia, la Farrera. Jo sempre la recordo asseguda, amb els cabells grisos, tota vestida de negre, com anaven totes les àvies. El meu pare em feia comprar la Soli –la Solidaridad Nacional s’imprimia als locals incautats de l’antiga Solidaridad Obrera de la CNT del carrer Villarroel– perquè portava un tebeo que m’agradava.
Al costat dels diaris estava el ferrer de la plaça, amb rodes de carro tombades a la paret i cavalls amb la pota doblegada mentre eren ferrats. El carro era el vehicle principal dels pagesos i sempre portaven un gos que corria lligat al darrera. Quan érem nens, dels cavalls ens interessaven sobretot tres coses: l’enorme verga que de tant en tant desplegaven com sortida del no res, les boles verd botella gairebé vegetals que, també de quan en quan, deixaven anar pel cul i que queien traient fum a l’hivern, i l’habilitat que tenien per espantar mosques amb la llarga cua.
A l’altra banda de la plaça, al principi de la Carretera de la Vila hi havia el bar Mateu i la parada de l’autobús de la Mohn. També hi havia un assortidor de benzina. Era com els de les pel·lícules americanes –aquells que estan al mig del desert–, vermell, amb forma com de robot, amb una esfera blanca a dalt de tot, com si fos un cap.
Al bar Mateu van rodar seqüències d’una pel·lícula als anys cinquanta. Els nens ens vam amuntegar a la porta. Només vam poder veure els focus i la claqueta. Recordo el nom del director, Ignacio F. Iquino, però mai no he sabut el nom de la pel·lícula. El bar podia ser l’escenari d’una pel·lícula policíaca. Un gran taulell de marbre amb una gran nevera de fusta al final. La sala estava plena de taules rodones –jo les recordo també de marbre blanc amb peus de ferro forjat– que per les tardes s’omplien d’homes jugant a cartes. Al fons, els billars de caramboles. A l’esquerra de l’entrada tenia un altell i al dessota de l’altell hi havia una porta de vidre que donava als futbolins. Des de fora se sentien les clatellades de les boles al colpejar el plom dels peus o el cap dels jugadors. La plaça tenia dos bars. El bar de l’Andreu i el bar Brasília. Els diumenges treien les taules al carrer. Del bar de l’Andreu recordo la gent gran jugant a la botifarra, les tapes de conserves, sobretot els berberetxos, escopinyes era llavors una paraula gairebé desconeguda, i el “millón” . La del millón estava en un quartet del fons. Hi havia especialistes en donar-li copets a la bola per fer la partida. Altres com jo feien sempre “tilt”, una paraula anglesa que vol dir inclinació, però que nosaltres traduíem per falta. Si feies falta, tilt, perdies la partida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada