Parelles lingüístiques: un petit pas

Fa un parell o tres de setmanes em vaig iniciar en això de ser un “voluntari per la llengua”, una persona que dedica part del seu temps lliure a compartir conversa amb un desconegut o desconeguda no catalanoparlant que vulgui aprendre a parlar en català. Resulta que Catalunya és pionera al món amb aquesta mena d’iniciativa de foment de l’ús d’una llengua minoritària, una manera desinteressada de posar un petit gra de sorra en la seva supervivència. Més de set milions de persones parlen avui en dia el català, una llengua que juga contra un món globalitzat, on només t’entenen en anglès, i amb un Estat espanyol que, lluny de protegir i difondre les quatre llengües oficials, només dóna cobertura, prestigi i prioritat al castellà.
L’experiència resulta molt gratificant: coneixes un nou company o companya, que difícilment hauries conegut d’una altra manera, i te n’adones que la llengua, al final, esdevé un simple vehicle per establir una comunicació rica, que els dos interlocutors nodrim mútuament amb les coses que ens passen o que hem fet aquella setmana. Podríem dir que (malgrat el símil poc animalista) matem dos ocells d’un sol tret, perquè d’alguna manera estableixes una nova amistat i, de passada, dónes un cop de mà a una persona que té interès en augmentar el seu coneixement i ús de la llengua.
Quan em vaig proposar fer-me voluntari vaig pensar que probablement hauria de conversar amb una persona nouvinguda, procedent d’algun país de fora de la Unió Europea i que estaria en un procés molt primari d’aprenentatge. Però com sol passar a la vida, del que t’esperes... tot el contrari. La meva sorpresa va ser descobrir que la meva parella lingüística era una jove d’una trentena d’anys, nascuda aquí, de tota la vida, però que pel seu entorn familiar i d’amistats no havia tingut mai fins ara la necessitat de desenvolupar-se en català. Tota una lliçó de realitat per constatar com l’ús social de la llengua està reculant, especialment entre els joves, i m’atreveixo a apuntar que amb més intensitat a l’àrea metropolitana.
No cal ser un setciències ni un doctor en filologia catalana per adonar-se d’aquest panorama poc optimista, el retrocés és evident al carrer i està reforçat per una presència gairebé testimonial als mitjans de comunicació de masses, a les novetats editorials, als cinemes, en l’etiquetatge dels productes o en l’àmbit judicial. Tot això només fa que fer-me reflexionar sobre la importància de donar nous passos, per petits o insignificants que ens semblin, de cara a reconduir aquestes sinèrgies, per exemple els mals costums que tenim molts catalanoparlants de canviar de llengua cada vegada que algú se’ns adreça en castellà. Crec que les parelles lingüístiques ajuden a contrarrestar aquests mals i, de passada, fomenten la cohesió social que a ciutats com Viladecans bona falta ens fa.
Josep Ginjaume