Fa pena la situació de deixadesa i abandó en què es troba, des de fa ja molt de temps, el carrer del Pare Artigas, amb les seves voreres estretes, bonyegudes, a trossos aixecades, i amb les baixades dels guals que impedeixen poder-hi circular amb pau. Passar-hi amb un carro d’anar a comprar és tot un exercici de malabarisme, i m’imagino que si un hi va amb un cotxet de nen petit encara és pitjor. I per a la gent gran, i per a qui tingui problemes a les articulacions, circular per aquesta muntanya russa tan desmanegada resulta una tortura. De fet, per a molts, la solució és circular per la calçada, amb tot el perill que això comporta.
Recentment un parell de veïns m’han comentat la situació, i tots dos amb indignació notable. Un és una dona que ha vingut a viure al carrer i que abans vivia al barri de la Florida de l’Hospitalet, que no és precisament cap meravella urbanística, i que em deia que com era possible que Viladecans tingués carrers en tan mal estat com aquest. I un altre, un veí que afirmava que potser caldria organitzar alguna mobilització veïnal per exigir que el carrer s’arregli.
El cas del meu carrer, lamentablement, no és únic a Viladecans. Però com que és el que jo visc cada dia, per això l’explico aquí. També cada dia, quan vinc de treballar, passo amb l’autobús per davant del Cúbic, i em pregunto per què a Viladecans tenim tanta afició a les obres faraòniques d’utilitat dubtosa i en canvi en tenim tan poca a facilitar la vida quotidiana de la gent. I també penso que potser sí que deu ser molt important fer campanyes dient que Viladecans ens ha d’agradar. Però jo, la veritat, preferiria que en comptes de gastar-se els diners dient-me que Viladecans m’ha d’agradar, es gastessin en fer-me’l realment més agradable.
Josep Lligadas V
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada