Ningú parla de l’abocador del Garraf, ningú vol recordar que al costat d’on vivim, al mig del Garraf, a la Vall del Joan, van anar a parar durant mes de 30 anys totes les deixalles de Barcelona i l’àrea metropolitana, 28 milions de tones.
Imagineu una vall com la que forma la riera de Sant Climent, metres i metres de deixalles. En alguns llocs més alts, l’alçada seria l’equivalent a les torres de la Sagrada Família.
Ara, després de 16 anys que es va tancar, seguim patint els efectes del despropòsit de fer un abocador en un massís càrstic. El massís càrstic és com un immens formatge de gruyère, ple de forats, on tota l’aigua que recull s’infiltra i va a parar a uns rius subterranis que surten al mar.
Ens trobem davant d’un dels punts mes contaminants d’Europa. Per un cantó tenim els lixiviats, aquest líquid que és el resultat de la descomposició de les deixalles orgàniques, i que a dia d’avui s’han escampat per tot el subsol.
Després, els gasos, que es produeixen també per la descomposició de la matèria orgànica. El principal es el Metà, també CO2. Aquesta emissió de gasos són els culpables del 10 % de la contaminació que tenim a Barcelona i a l’àrea metropolitana.
I per acabar també es produeixen petits moviments sísmics, desplaçament i enfonsament de les capes, olors persistents, contaminació de les cavitats subterrànies (avencs) amb perill evident per als espeleòlegs, i combustió interna.
A la premsa haureu llegit i vist les fotos on s’expliquen que s’han efectuat treballs de restauració, recuperant tota la zona i retornant l’espai a la natura. La realitat és ben diferent, els mateixos gestors de l’abocador ens diuen que l’abocador i la seva àrea d’influència estarà confinada durant 30 anys, durant els quals l’abocador ha d’estar sota control continu, mesurant els nivells de contaminació i actuant per minimitzar els seus efectes. No es tracta de una restauració, el que han fet és una clausura, tapant totes les vergonyes.
La visió sobre el terreny dona un aspecte molt natural, un tapís tot verd recobreix la superfície.
S’ha segellat, amb una làmina geo-plàstica impermeable que recobreix tota la superfície, i que és com una gran campana que ho tapa tot i no deixar passar res.
Sobre la làmina s’han incorporat tones i tones de terra, d’un metre de alçada, que han permès plantar vegetació. A més s’ha millorat l’aspiració dels gasos i lixiviats gràcies a la implantació d’uns pous i unes bombes que condueixen els gasos i els lixiviats per uns tubs fins a la depuradora en el cas dels lixiviats, i fins a la planta de co-generació per a la crema dels gasos. S’han construït uns canals laterals que recullen tota l’aigua de pluja que abans entrava a l’abocador.
Bé, tot això, si més no, sobre el paper. A la pràctica la realitat és molt diferent. Ens trobem amb una realitat que en aquests moments supera malauradament les previsions més pessimistes que podíem haver pensat.
En l’actualitat l’aqüífer i els pous estan contaminats, des de la Plana Novella, fins a Sitges, Garraf i la surgència de la Falconera. Tots aquests punts presenten importants nivells de contaminació de productes orgànics procedents de l’abocador.
Els gasos segueixen contaminant els avencs i les coves i, a més, també estan sortint a la superfície. No tots poden ser cremats a la planta de co-generació per l’alt contingut de components agressius que faria malbé els generadors i la manca de capacitat de la planta. En aquests casos, quan no es poden utilitzar els gasos, aquests són cremats directament en torxes o alliberats a l’atmosfera.
En l’actualitat un 30 % del volum d’escombraires enterrades està en combustió interna, generant un increment dels gasos, lixiviats, en possibles deformacions de la superfície per ensorrament, i produint un increment intern de la temperatura.
Els lixiviats són recollits i transportats a la planta depuradora, que no té prou capacitat. Quan la planta no pot tractar tots els lixiviats son transportats en cubes a plantes externes.
A data d’avui els tècnics no tenen clar com apagar la combustió interna. Han provat diverses vegades d’injectar nitrogen líquid, que no ha donat resultat. Tot està més o menys en equilibri, i qualsevol acció comporta conseqüències que no es coneixen (terratrèmols, ensorraments...).
Ningú no s’atreveix a preveure fins a quan seguirà havent-hi gasos i lixiviats, i fins a quan haurem de seguir parlant de l’abocador.
Ha calgut que passessin més de 50 anys perquè la pròpia administració reconegués que va ser una error majúscul ubicar l’abocador al massís del Garraf. Avui dia l’abocador es tema d’estudi i d’investigació a nivell europeu. Com es va poder acceptar ubicar un abocador sobre un massís càrstic??? A qui s’han de demanar responsabilitats?
Per tot això, malauradament, tenim abocador per a anys!
Josep M. Comas
.jpg)
