.jpg)
.jpg)
L’any 1981 va començar la construcció de l’escola pública Germans Amat-Targa, veïns de Viladecans que van donar els terrenys per construir el centre l’any 1979. El col·legi va comptar amb 16 unitats d’ EGB (Ensenyament general bàsic) i més endavant, 4 unitats de preescolar. La inauguració oficial de l’escola va tenir lloc al gener del 1984 i va comptar amb l’actuació del cantant Joan Manel Serrat.
Jaume Muns
.jpg)
Resident comú arreu del territori. Estat de conservació a Catalunya: Vulnerable. El mascle és de color verd oliva i groc cridaner, excepte les galtes i les ales, que són grises amb una mica de groc. La femella té tons més apagats. El bec és fort i de coloració clara. Les potes són rosades. S’alimenta de llavors, polpa de fruits i insectes. Per la seva abundància no sembla una espècie amenaçada. Tot i això, l’ús abusiu de plaguicides i herbicides així com la caça per engabiar-los com a aus de cant, minven la població.
Eio Ramon
La Setmana de la Ciència, organitzada per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, es celebrarà de l’11 al 20 de novembre, arribant a la seva 27a edició, amb un munt d’activitats de disseminació de la ciència arreu del territori. Jornades de portes obertes, activitats virtuals, exposicions, tallers científics, d’entre altres projectes. Una gran oferta científica en diferents formats a l’abast de tothom i que té com a objectius fonamentals apropar la ciència i la tecnologia a la ciutadania i fomentar les vocacions científiques entre els més joves.
La Biblioteca de Viladecans se suma a la Setmana de la Ciència amb dues propostes.
El “taller Moc Zombi” serà la primera activitat que oferirà la Biblioteca El taller, que està adreçat a infants de 5 a 12 anys, els animarà a descobrir la millor recepta per a crear el seu propi slime, aprenent sobre la química que hi ha darrere d’aquesta substància i descobrint-ho tot sobre els polímers, alhora que desenvolupen la persistència cercant la fórmula més òptima. El taller es farà dissabte, dia 12 de novembre, de 12 a 13.30 hores, a la ubicació temporal de la Biblioteca a la Sala de Música de l’Institut Josep Mestres i Busquets (carrer Ferran i Clua, 19). L’activitat estarà dinamitzada per Escuelab, un projecte creat per joves científics i artistes amb la finalitat d’acostar la ciència a infants d’una manera innovadora.
L’altra proposta prevista és el taller “Fem sabó natural”. Una activitat molt pràctica, dinàmica i ecològica en la qual els participants aprendran a fer sabó natural en fred, a partir d’oli de cuina usat, sosa càustica i aigua destil·lada. També s’utilitzaran colorants i aromes naturals. Està adreçat a tots els públics des dels vuit anys. També es farà a l’Aula de Música de l’Institut el dijous, dia 17 a les 18 hores. L’associació Bioeduca, una entitat del món del medi ambient, les ciències naturals, l’educació i les àrees socials, serà els responsables de portar a terme el taller.
Totes dues activitats requereixen inscripció prèvia per telèfon a la Biblioteca (937 077 294), per correu electrònic (b.viladecans@diba.cat) o a través de la pàgina web de la Setmana de la Ciència.
També pels més petits, des de l’Àtrium, amb la participació de la Biblioteca, s’ha programat pel dia 17, dijous, el taller “Som Natura” a càrrec de la companyia Inspira Teatre. Aquesta activitat fomenta l’escolta de la naturalesa a través del so, el joc, la música i el moviment. Els infants gràcies a la seva curiositat i ganes d’explorar, utilitzaran els seus sentits i els seus cossos per descobrir la màgia del bosc viu. Les edats recomanades són entre 2 i 5 anys i la duració és de 35 minuts. La inscripció cal fer-la a la Biblioteca. Aquesta activitat, que és gratuïta, està inclosa dins del Festival Internacional d’Arts per a la primera infància, que es desenvolupa a diferents espais de Catalunya. Podeu consultar la programació a la seva pàgina web.
.JPG)
L’agenda de novembre
ACTIVITATS INFANTILS / FAMILIARS
- Dijous 17 de novembre, 17,30h. Taller Som Natura. Taller per fomentar l’escolta de la natura a través del so, el joc, la música i el moviment, on els infants gràcies a la seva curiositat i ganes d’explorar, utilitzaran els seus sentits i els seus cossos per descobrir la màgia del bosc viu. A càrrec de: Inspira Teatre. Activitat familiar per nens i nenes de 2 a 5 anys. Lloc: Àtrium (durada del taller 35 min.) Cal inscripció prèvia.
- Dijous 17 de novembre, 18h. Bibliolab Fem sabó natural. Taller molt pràctic, dinàmic i ecològic en què aprendrem a fer sabó natural en fred, a partir d’oli de cuina usat, sosa càustica i aigua destil·lada. També s’utilitzen colorants i aromes naturals. Activitat de la Setmana de la Ciència. A càrrec de: Associació BIOEDUCA. Activitat familiar per nens i nenes a partir de 8 anys. Cal inscripció prèvia.
- Dissabte 26 de novembre de 10,30 a 13,30h. Jugateca de la ciència. T’agraden els jocs de taula? En vols conèixer de nous i saber com s’hi juga? Tindrem uns 20 jocs diferents per poder veure i jugar. A càrrec de: El Dado Dorado. Activitat familiar, per nens i nenes de més de 5 anys. Cal inscripció prèvia.
- Dilluns 21 de novembre, 18h. L’hora del conte. Contezzz per dormzzz A càrrec de: Patricia McGil. Per nens i nenes d’entre 1 i 3 anys. Cal inscripció prèvia.
ACTIVITATS PER A ADULTS
- Divendres 18 de noviembre, 18:30h. Tertúlies filosòfiques. Parlarem sobre: Europa. Per què es va crear la UE? Cal més unitat política a Europa? Quin és el paper de la UE en un món multipolar? Dinamitzador: Toni Cano.
TALLERS AMB CONTINUÏTAT (sense places lliures)
- Divendres 11 i 25 de novembre i 9 de desembre, 17.30h. Taller de conversa en anglès. Dinamitzador: Pere López. Cal inscripció prèvia.
CLUBS DE LECTURA (places lliures al Còmic Club, Book Club i al Club de lectura de Teatre))
- Dimarts 8, 15, 22 i 29 de novembre, 18h. Tertúlies dialògiques. Parlarem sobre: “El Quijote” de Miguel de Cervantes. Dinamitzadora: Belinda Siles. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.
- Dimecres 9 de novembre, 18,30h. Club de lectura de narrativa. Comentem: “La fòrmula preferida del profesor” de Yoko Ogawa. Dinamitzadora: Margot Rubio. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.
- Divendres 18 de novembre, 18.30h: Book Club. Llegim: “White Teeth” de Zadie Smith. Dinamitzadora: Paula Sàbat. Cal inscripció prèvia.
- Dimecres 16 de novembre, 18.30h. Còmic Club. Parlarem sobre: “Solanin” de Inio Asano. Dinamitzadora: Chus Rodriguez. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.
- Dijous 23 de novembre, 18.00h: Club de lectura feminista. Parlarem sobre: “Tranquilas. Historias para ir solas por la noche”. Dinamitzadora: Esther Benito. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia
- Dijous 1 de desembre, 19h. Club de lectura de Teatre. Comentem: “Zona inundable” de Marta Barceló del TNC y “Una noche sin luna” de Juan Diego Botto i presentem: “L’oreneta” de Guillem Clua (Àtrium) i “Moriu-vos” d’Anna Maria Ricart Codina. Dinamitzador: Joan Vinyals. Cal inscripció prèvia.
- Dijous 1 de desembre, 18,30h. Club de lectura de narrativa. Trobada amb l’escriptora Carmen Posadas, que conversarà amb el periodista José Luís Ibáñez de la seva darrera obra “Licencia para espiar”. També hi intervindrà la guanyadora d’aquesta 11a edició del premi, l’Eva Maria Garrigosa Sola. Lloc: Àtrium. Cal inscripció prèvia.
Les muses
Cussà, Jordi
Barcelona: Comanegra, 2022
La civilització avança a cops de geni, i aquesta novel·la n’és una mostra. D’on van sortir els llampecs d’inspiració que van catapultar obres com les de Ramon Llull, Antoni Gaudí o Patti Smith? Ens acostarem a la resposta seguint la peripècia d’un beuratge misteriós capaç de treure el millor i el pitjor de cadascú. Hi trobarem deixebles il·lustres de Leonardo, amics cafres de Cervantes, els últims deliris d’Edgar Allan Poe o els secrets de la filla genial de William Shakespeare. I la història d’un escriptor, Virgili Pardal, que malda per enllestir una obra inacabable, enganxat a la mateixa font de gaudi, coneixement i metzina que comparteixen els protagonistes de la seva ficció. Jordi Cussà va culminar aquesta novel·la, clau en la seva trajectòria, pocs mesos abans de morir. És la cirereta del seu magnífic llegat literari.
Que comenci la funció!
González Vilar, Catalina
Barcelona: B de Blok, 2022
Redoblament de tambors. Ja és aquí el sisè llibre de La caseta sota terra, i el que tanca la sèrie. Tom, Oli i Lena s’acomiaden, almenys de moment, amb una gran representació teatral. A qui no li encanta participar en la posada en escena d’una obra? Cadascú ha de trobar el seu lloc, cal sumar els talents i vèncer les pors, tot per a crear alguna cosa que capaç de dotar de vida a una gran història. El Club de Teatre de Rocadeliciosa muntarà una obra basada en la llegenda de Robin Hood, i per primera vegada els actors seran els nens. Seran capaços de fer-ho o es deixaran portar per la rivalitat entre els soldats del príncep Joan i els bandits que fan costat a Robin? Trobarà Oli la manera de participar en l’obra? I la seva amiga Iris, vencerà la seva timidesa? Mentre assagen, preparen el vestuari i l’escenografia, grans i petits troben nous desafiaments a mesura que s’acosta la data de l’estrena, i just en l’últim moment… sí, més problemes! Però res que una mica de treball en equip no pugui resoldre, o això esperem!
El voluntariat és una activitat sense ànim de lucre, compromesa amb el canvi social i una societat més justa, un voluntari actiu aporta a la societat no només la tasca realitzada sinó també l`actitud expressada.
El voluntariat ha de ser capaç d`organitzar-se i participar de respostes col·lectives davant l`individualisme preponderant, plasmant a través de la seva participació valors com són la solidaritat, la gratuïtat i la igualtat.
El voluntari ha de tenir disponibilitat per a l’acció i per a la formació superant la barrera de la bona voluntat i promovent una acció de qualitat.
Els voluntaris donen resposta a molts problemes i interessos socials i no a una finalitat personal que pugui satisfer els seus propis interessos, milloren l’entorn col·lectiu i poden motivar a altres a unir-se a la iniciativa.
Tens inquietuds i et vols implicar?
Des de Càritas Viladecans t’oferim diferents projectes on poder participar.
Aquests van des de donar suport a cursos de llengua i alfabetització per a adults fins acompanyar en el reforç educatiu a infants. També pots ajudar a l`organització de les tasques administratives de gestió o de transport de l’entitat.
Tenim nombrosos projectes, ben segur que algun et pot interessar segons la teva disponibilitat.
Troba el teu espai de voluntari ajudant a fer que al món hi hagi cada vegada més equitat.
T´esperem.
Montse Pastor Pujadó
 |
| Dedicació de la parròquia de Santa Maria Magdalena, el 8 d’octubre de 1972 |
El 8 d’octubre de 1972, fa cinquanta anys, es va inaugurar la parròquia de Santa Maria Magdalena en el Barri de Sant Jordi per esdevenir el centre de culte per a aquests nous habitatges i per al Barri de Sales. Era un moment de fort creixement de la població i d’expansió urbanística. Per tot arreu creixien els blocs de pisos, els tallers, les fàbriques, i moltes famílies joves arribaven a Viladecans per començar el seu projecte de vida. Era un poble que s’anava fent, a mig camí entre el seu passat agrícola i el nou futur industrial.
També corrien aires nous en l’Església i en la societat. Els moviments sindicals i polítics clandestins feien sentir la seva veu, malgrat la dura repressió franquista, i la veu del Concili Vaticà II havia fet niu en les noves fornades de capellans catalans. Eren moments de canvi i de ganes de tirar endavant projectes i iniciatives per millorar la vida dels nous barris obrers que creixien sense serveis ni infraestructures adients. Les parròquies feien la funció de centres de culte i centres cívics i socials.
El nou mossèn que va venir a fer-se càrrec de la nova parròquia va ser Mn. Jaume Boguñà, i ben aviat va saber atreure un bon grup de joves, que es van sentir compresos i lliures en un espai on tot estava per fer. Es va fundar l’Agrupament Escolta Garbí, grups de pregària i de trobada vinculats al moviment Taizé, noves maneres de viure la fe i expressar-la. Les parelles joves del barri, de procedències diverses, es van començar a acostar a la nova parròquia on se sentien acollits.
 |
| Celebració del 50è. aniversari, el passat 9 d’octubre de 2022 |
La vida parroquial té les seves dinàmiques i el pas dels anys fa que la feligresia vagi canviant així com els preveres responsables de la vida pastoral. Quan Mn. Jaume va deixar la parròquia, i després d’ell Mn. Xavier Armengol, va començar un degoteig de mossens, que hi estaven poc temps i no consolidaven les diferents activitats que s’hi estaven fent. Tot plegat dispersava la feligresia que malgrat tot seguia fidel a la parròquia que consideraven seva. Va ser un grup esforçat de la comunitat que va mantenir obert el temple i en va tenir cura fins als darrers anys, en què se n’han fet càrrec, primer, Mn. Manuel Simó, i després, Mn. Fredi Esteve, titular de la parròquia de Sant Joan, assistit per altres capellans que fan un servei pastoral a tota la població.
La vida d’una parròquia és la vida de la comunitat que la forma, la suma dels esforços de moltes persones que hi han deixat les seves petjades. Per això en la missa commemorativa del passat dia 8 d’octubre es va fer un acte previ a la celebració perquè diversos testimonis expressessin les seves vivències passades i presents en el si de la comunitat. Va ser molt emotiu i alhora enriquidor el poder copsar que una comunitat és una realitat dinàmica i canviant, que pot ser font de creixement personal en determinades etapes de la història personal. També es va tenir un record per a tantes persones que al llarg d’aquests cinquanta anys han treballat per a la comunitat amb el seu servei i compromís
Val la pena recuperar l’etimologia grega de “paroikía” que vol dir “viure junt amb”, més que no pas el sentit hebreu de “sinagoga” o “assemblea“, i molt menys entendre-la exclusivament com a lloc de culte. Al llarg dels segles s’han construït un edifici administratiu i jeràrquic tan poderós que ha anat afegint significats i matisos diferents a l’etimologia original. Avui, despullades del poder i de la pompa d’altres èpoques, les nostres parròquies retroben la seva etimologia més ancestral i pura i esdevenen veritables comunitats.
 |
| Frederic Esteve, Josep M. Gómez, actuals rector i diaca de Santa Magdalena,el bisbe Agustí Cortés, i Joan Calvet i Ricard Bardés (el segon i el tercer des de l’esquerra, respectivament), pastors de l’Església evangèlica de Viladecans, que el 2020 van celebrar també el 50è. aniversari de la seva comunitat. |
La parròquia de Santa Maria Magdalena és avui una comunitat que viu i expressa la fe amb el llenguatge del seu temps. Lluny han quedat els privilegis i la uniformitat d’una religió única i oficial, el tenebrisme i les pors d’una moralitat curta de mires, els actes de pietat multitudinaris. En el nostre món plural i divers les comunitats cristianes tenen les portes i finestres ben obertes, i sense pors ni complexos, continuen expressant la seva fe amb diàleg permanent amb el seu entorn.
Antònia Sánchez Calbet
 |
| Fotografia: istockphoto |
 |
| Fotografia; “Gat i ocell” (1928), de Paul Klee |
Buscaràs companyia quan hagi passat tot. De petita, en vas tenir dos. Des de llavors han passat més de 40 anys i ara vols repetir. El que canviarà quan acabi aquest temps nefast és que ja no estaràs sola. Cuidaràs altres vides, les educaràs, patiràs amb elles i les estimaràs. Exerciràs de mare a temps complet una altra vegada.
T’acompanyaran per conèixer-les i triar, entre d’altres, les que viuran amb tu. Podràs veure-les a les gàbies amb les mirades aparentment tranquil·les, ulls i postura hieràtics, com escultures egípcies que et miren des del passat. Semblaran indiferents o escèptiques, però tu sabràs que no ho són. Només seran independents, com gairebé sempre ho són les de la seva espècie. No faran festes a ningú que no vulguin, i sabran que tu ets la que manes, la que les cuida i alimenta, la que les protegeix. En algun lloc has llegit que són el símbol de la traïció, però tu saps que no. Qui és lliure no necessita l’acord dels altres per viure.
I elles, des dels seus ulls felins, adoraran la deessa que seràs per a les dues i tu compliràs un desig postergat de fa temps. Dues gatetes germanes, de la mateixa ventrada, que encara no saps com seran, esdevindran les teves noves companyes de viatge, noves presències al teu costat que esdevindran còmplices de vida.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
%20-%20c%C3%B2pia.jpg) |
| Primer premi Tema Viladecans. Ulises Gázquez (El Prat de Llobregat) |
%20-%20c%C3%B2pia.jpg) |
| Primer premi Tema Espais Naturals. Rafael Castro (Viladecans) |
%20-%20c%C3%B2pia.jpg) |
| Primer premi Tema lLliure. Francisco Javier Domínguez (Jerez de la Frontera). |
Enguany per primer cop l’exposició i entrega de premis del Concurs Estatal de Fotografia organitzat per l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans i l’Arxiu de Viladecans, s’ha fet a la Rambla Modolell, aprofitant que es poden veure les fotografies premiades en els cubs instal·lats a l’inici i al final del passeig.
 |
| Tots els premiats |
Aquest any s’han presentat un total de 300 fotografies de 160 autors de tot l’Estat amb les tres modalitats, Tema Viladecans, Tema Lliure i Espais Naturals de la Ciutat.
L’exposició de les fotografies premiades romandrà als cubs de la Rambla Modolell des del 5 de novembre fins el 12 de desembre.
Jaume Muns
 |
| Regidors de Serveis Socials: Idoia Baixench (2011-2015), Daniel Gutiérrez (2015-2019) i Maria Ávila (actualitat) |
Els serveis socials de Can Palmer es renoven en instal.lacions i en serveis i ho celebro profundament. Us ho explico:
Els serveis socials de Viladecans han tingut durant uns 15 anys un model descentralitzat d’atenció, amb quatre equips ubicats a diferents llocs de Viladecans: Barri de Sales, Montserratina i dos a Can Palmer. Cada equip tractava una problemàtica, un equip tractava fonamentalment problemàtiques econòmiques, d’habitatge i de discapacitat, un altre gent gran i dependència, i els altres dos salut mental i infància.
Aquesta distribució en diferents espais i funcionament, va aportar a la ciutat l’especialització d’un equip prou necessària quan es va iniciar la Llei de Dependència i la seva dificultosa posada en marxa. No obstant, sovint les necessitats socials de les famílies afecten a més d’un aspecte social: per exemple, si et quedes sense feina, segurament tindràs problema d’habitatge i potser necessites beques de menjador per als teus fills i filles; si passes moments difícils i necessites suport de salut mental (cada cop més necessari) segurament també l’economia es vegi afectada. Aquestes situacions obligaven fins fa poc a que el ciutadà hagués d’anar a diferents equipaments i a diferents professionals per trobar un tractament integral a la seva problemàtica. I als equips els dificultava la coordinació.
És per aquest motiu que des de fa deu anys, el nostre grup de Viladecans en Comú (abans ICV-EUiA) vam creure oportú centralitzar l’atenció social a la ciutadania de Viladecans, per a una atenció integral, en un sol equipament. Perquè això es fes realitat feien falta canvis i adequacions en el funcionament i una imprescindible inversió per a la reforma de la Masia de Can Palmer com a Centre integrat de Serveis Socials.
Daniel Gutiérrez i jo mateixa com a regidors de Serveis Socials dels anteriors dos mandats, vam lluitar per a convèncer els socis de govern d’aquesta necessitat de canvi i millora.
Finalment, ens felicitem per la nova Masia de Can Palmer i perquè el nou model de funcionament veu la llum, amb una acollida inicial a la ciutadania i una atenció integral, i així ens ho constatava l’actual regidora Maria Ávila (PSC), alhora que, molt amable, ens ensenyava les renovades instal·lacions.
Idoia Baixench
Dedico aquest escrit a Caixabank, gairebé com un genèric, perquè estic segura que la manera com aquesta entitat tracta els seus clients no deu ser gaire diferent a com ho fan els altres bancs.
Val a dir que en la meva inefable estupidesa encara no he entès com la gent que sempre havíem cregut en les caixes d’estalvis i no en els bancs hem acabat siusplau per força en mans de bancs.
Doncs bé. Amb aquesta alegria que és pròpia a qui va acumulant guany rere guany, i amb la bona consciència acumulada per una fundació que diu treballar per l’equitat i la justícia, Caixabank actua amb els seus clients d’una manera que no deixa de sorprendre’m.
En primer lloc, que quan et jubiles, et posin una etiqueta ben gran: canvies la targeta i passes a ser client “sènior”, això sí, amb targeta daurada de Renfe. Qualsevol persona, doncs, que vegi la teva targeta, per si no se n’havia adonat, tindrà ben clara la teva situació laboral. Però per si no n’hi hagués prou, també t’etiqueten per nivell de renda. És a dir t’adjudiquen una oficina amb un gestor que només entrar ja et diu que allà no s’hi atén qualsevol. I certament ho vam veure, mentre esperàvem, a la gent que hi anava a fer una consulta i que no tenia “el nivell” senzillament la van fer fora. Això del nivell deu ser un bluf, perquè el nostre nivell us juro que està a la banda baixa, i molt baixa. Però juguen amb això. El tal gestor es va desanimar, crec, quan vam dir-li que els dos rals que tenim no els pensem invertir en cap de les aventures que ens va proposar, tot i que ja ens va avisar, en la millor tradició profètica de calamitats, que la nostra pensió perdria poder adquisitiu i que seria objecte de no sé quantes desgràcies.
Per sort ara s’han oblidat de nosaltres, però nosaltres no ens hem pogut oblidar d’ells. I de tant en tant necessitem assessorament en l’aplicació del mòbil i aleshores ve quan t’adones que a les oficines cada cop hi ha més lloc als caixers de fora i menys en els de dins. Que per molts taulells que diguin “hola”, has d’esperar, i molt, que t’atenguin, perquè les luxoses oficines (amb look de bar i de sala d’estar) compten amb molt poc personal.
I és que avui s’espera de tothom, i en particular de la gent gran, que fem servir aplicacions seguríssimes que acaben sent-ho molt poc, perquè la gent sovint ha de demanar assessorament al primer que passa. No caldria aquest arriscat assessorament passavolant si senzillament les entitats atenguessin la gent com cal. Però els clients fem nosa, sobretot els clients sense gaires rendes.
Sí que t’atenen personalment, però, si és per vendre’t motos. I per motos vull dir qualsevol dels productes que intenten col·locar-te. Ai, aquells temps en què bancs i caixes et regalaven llibres i vaixelles, i tota mena d’estris! Ara te les venen a preu d’or i abusant de la confiança de molta gent. Tinc una familiar gairebé centenària a la qual Caixabank ha col·locat un televisor immens (i innecessari) i un mòbil plegable d’última generació, que aquesta persona no ha aconseguit fer funcionar. Comissió per als venedors? Segurament. I molta caradura.
És molt probable que la Fundació Caixabank treballi pels drets civils i socials de la gent gran, contra les etiquetes socials i l’estratificació classista, i per la solidaritat amb els qui menys tenen. Però a mi m’agradaria més que senzillament deixessin de maltractar la gent.
Mercè Solé
Sorprenentment per a alguns, amb el nou curs no només comencen les classes. Cada dia; milers d’estudiants insatisfets amb les condicions que se’ls presenten al seu centre, es reuneixen a tot el món per tal de fer-se escoltar; i llavors, comencen també les manifestacions, els crits i les polítiques emprenedores del jovent.
Una de les principals entitats dedicades a donar-nos veu als estudiants és el Sindicat d’Estudiants, i això mateix van fer tant a Catalunya com a escala estatal el dia 27 d’octubre amb el que ells mateixos han anomenat “un gran cop a la taula”. Fou un esdeveniment únic: amb més de 30 manifestacions arreu del país, totes les quals han estat organitzades i dutes a terme per l’alumnat d’una immensitat de centres entre les quals hi havia els de Viladecans, que vàrem anar a la de Barcelona.
Afortunadament, jo vaig tenir el plaer de poder assistir-hi. Ens vam reunir a la Plaça Universitat a les 12h i, pocs minuts més tard, una massa gegant de joves al crit de: “La salut mental, no és un privilegi!” o “Què passa? Què passa? Que privatitzen massa!” es movia pels carrers animant tothom que els mirava a unir-s’hi. Jo aguantava la pancarta i, per tant, avançava en primera fila, des d’on vaig poder observar com diversos mitjans de comunicació gravaven, a més dels semblants ullpresos dels vianants que ens miraven atònits. Va ser una experiència molt especial; un crit d’ajuda a tot aquell que necessita ajuda a la seva aula; una crítica al capitalisme carregada de sentiment revolucionari, d’aquell que només el jovent sap transmetre!
Vam finalitzar la nostra ruta a la plaça de Sant Jaume, plantant-nos davant de la Generalitat com si d’un amenaçador gegant es tractés i amb més força que mai continuaren els càntics en defensa d’una educació pública, gratuïta i de qualitat que faci èmfasi en allò que és realment important: la nostra salut i seguretat.
Noa Granados
 |
| Paradeta del Grup de Dones de Viladecans per la diada de Sant Jordi del 1980. |
El passat dissabte 12 de novembre va tenir lloc la XV Trobada d’Estudis i Estudiosos d’Eramprunyà a la sala petita de l’Àtrium. En aquesta trobada vam presentar una comunicació sobre els primers moviments feministes a Viladecans durant la transició en representació del Grup Tres Torres. Quan vaig estar fent les entrevistes em vaig quedar gratament sorpresa d’una de les primeres associacions feministes que hi va haver a la nostra ciutat: el Grup de Dones, que van ser les responsables que es creés un Centre de Planificació Familiar a Viladecans. Dic “una de les primeres associacions feministes”, perquè el 1976 hi va haver una anomenada “Asociación de Amas de Casa de la Torre Roja”, de la qual no tenim massa informació, però sabem que feien accions a favor del divorci i de l’avortament.
El Grup de Dones de Viladecans es va formar el 1979 arran d’una proposta de la Maria Comellas, que llavors era membre del Grup de Dones de Sant Feliu de Llobregat. La Maria em va explicar que van assistir a les Primeres Jornades Catalanes de la Dona a Barcelona l’any 1976, organitzades pel Departament de la Dona de l’Associació d’Amics de l’ONU. L’assistència a aquestes jornades va ser tan massiva que el PSUC va decidir impulsar grups de dones a diversos municipis, entre ells Viladecans.
Així doncs, la Maria va reunir a algunes dones el PSUC de Viladecans i els va proposar la formació d’un grup de dones amb l’objectiu principal de crear un Centre de Planificació Familiar. El Grup de Dones de Viladecans es va començar a reunir a casa de la família Comellas Doñate i es va constituir com a entitat a finals del 1979, essent-ne la Júlia Guàrdia la primera presidenta.
Tot i haver estat impulsat pel PSUC, el Grup de Dones no estava vinculat a cap partit polític, sinó que, tal com es van presentar a la ciutadania, “somos un grupo de mujeres que al margen de afiliaciones políticas, se ha constituido como tal para intentar, aquí en Viladecans, que la mujer pase de ser un ciudadano de segunda clase a ser un miembro activo en la sociedad.”
La majoria de les dones que formaven part d’aquest Grup venien d’una tradició associativa activa i bastant comuna. Moltes d’elles havien format part de l’Agrupament Escolta Sant Joan de Viladecans, també de l’associació de veïns Les Tres Torres i d’altres també pertanyien a agrupacions i partits polítics com el PSUC o Bandera Roja. Val a dir que, més endavant, també es van afegir a la comissió del Centre de Planificació Familiar la Secció feminista del PSC.
El Grup de Dones de Viladecans es reunia un cop per setmana i treballaven entorn de tres comissions:
La comissió per a la creació d’escoles bressol públiques, que no va prosperar, ja que tots els esforços es van centrar en el disseny del Centre de Planificació Familiar.
La comissió de cultura, que era l’encarregada d’organitzar actes i activitats en el marc de diverses festivitats, com la Festa Major, Sant Jordi, etc. Organitzaven xerrades i conferències sobre l’avortament, les escoles mixtes i el dret al propi cos i feien accions conjuntes amb la Coordinadora comarcal, tals com campanyes sobre la igualtat o jornades i trobades per marcar directrius.
I la comissió del Centre de Planificació Familiar, el seu màxim objectiu, la qual s’encarregava de la gestió ideològica del projecte, del seu disseny i de les campanyes de difusió i d’informació sobre el nou centre de planning. Després de moltes hores de feina i de negociacions, el 4 de març de 1981 va tenir lloc la inauguració del Centre de Planificació Familiar, situat en un pis del bloc 14 del Grup Sant Jordi.
Pocs anys després del seu inici, el Grup de Dones es va dissoldre. El motiu amb el qual coincideixen totes és que quan es va aconseguir l’execució autònoma del Centre de Planificació Familiar es va perdre l’objectiu del grup i, amb aquest, la motivació per continuar. No obstant, el Grup de Dones de Viladecans va sembrar una llavor molt important en la lluita feminista de la nostra ciutat, una llavor que va servir d’exemple a les generacions que les van succeir.
Laia Lligadas
Són dos conceptes que avui no estan de moda. Tot i ser necessaris per al nostre creixement personal i col·lectiu en les darreres dècades són vistos i viscuts com a elements negatius que impedeixen el desenvolupament de l’infant i del jove. Des de la psicologia es valora la necessitat de fixar límits des dels primers moments de la vida d’un ésser humà per tal que pugui, a través de l’autoregulació, anar construint el seu propi Jo i una satisfactòria integració a la societat de referència.
Tradicionalment, els encarregats d’iniciar i consolidar aquest procés era la família. Actualment no podem afirmar que això passi de manera generalitzada. Juntament amb la retirada d’aquests aprenentatges dins de l’àmbit familiar apareix la renúncia a exercir el rol parental per part d’una o més persones de referència per a l’infant o jove substituint-lo pel rol de “col·lega-amic”. Aquest canvi de paradigma genera sovint desconcert en el menor fins al punt que alguns experts parlen d’”infants i/o joves orfes” ja que cap adult de l’entorn familiar s’estableix com a referent parental i d’inserció social.
En aquests moments molts infants i joves estan creixent sense algú que els acompanyi (dins de l’estructura familiar) a establir els límits necessaris per a acceptar-se i entendre i respectar als altres. La manca d’unes normes clares generen persones cada vegada més egocèntriques i convençudes que tot és possible i que preval ell o ella com a individu per sobre del bé col·lectiu.
La poca tolerància a la frustració a causa de la manca de límits genera problemes de seguretat personal, d’autoestima i de relació social sostenible, positiva i satisfactòria.
Darrerament preval el lema “tot s’hi val”; “el més important és ser feliç” encara que això comporti vulnerar els drets individuals i col·lectius de la resta de les persones. Hem de prendre consciència que no vivim aïllats i que hi ha d’haver un marc comú que ens permeti el desenvolupament individual i col·lectiu de totes les persones. Aquest marc comú ha d’anar acompanyat de límits consensuats i aplicats que ens ajudin a construir una societat més justa i respectuosa amb el nostre món i amb les persones que l’habitem.
Soc un gran defensor d’una societat plural on tots els seus individus puguin créixer i expressar-se en plena llibertat; malgrat això, el dret individual no pot sotmetre al col·lectiu a situacions d’injustícia.
Hem de reformular el paper educatiu que desenvolupa la família, l’escola, els instituts, les entitats, les institucions polítiques, els espais públics... És cert que un infant necessita que “l’eduqui tota la tribu”; a l’igual que cal que ningú renunciï a la seva responsabilitat delegant-la a tercers.
Us imagineu que no tinguéssim un codi de circulació de vehicles (per posar un exemple)? Viure en societat és acceptar l’aplicació d’unes regles que permetin la projecció individual i col·lectiva cap a entorns de progrés i de millora.
Espero i desitjo que plegats arribem a reflexionar sobre les situacions quotidianes que vivim i que siguem capaços de repensar quin model de societat volem construir plegats i així dotar-nos d’unes normes comunes que ho permetin a curt, mitjà i llarg termini.
Davant d’aquest gran repte: Molt bon camí i molts encerts!
Agustí Martí
El passat dia 13 d’octubre va tenir lloc la primera sessió del Senat de la República Italiana sorgit de les eleccions del 25 de setembre. Com és costum a la majoria de parlaments, la sessió va ser presidida al començament, fins a l’elecció de la mesa definitiva, per una mesa d’edat, que encapçalava la senadora Liliana Segre, de 92 anys, supervivent dels camps de concentració nazis.
I ella, davant una cambra tan marcada per l’extrema dreta, va aprofitar l’ocasió per rememorar la tràgica marxa sobre Roma de les camises negres de Mussolini, que feia el seu centenari aquest mateix octubre, però, sobretot, va posar l’èmfasi en reclamar una altra manera de fer política, i va afirmar amb força que el que Itàlia necessitava era la fi del que ella va anomenar la “politica urlata”, que podríem traduir com la “política feta a crits”.
Deu ser ingenu, o fins i tot molt ingenu, desitjar això, però a nosaltres també ens agradaria que aquí –a Catalunya i a tot l’Estat– la política funcionés segons aquest criteri bàsic que Liliana Segre expressava. I és que, no ho oblidem, la política democràtica hauria de ser aquella activitat humana per la qual s’intenta aconseguir la mena de governança global que millor respongui als desigs i necessitats de la majoria de la població. Això es canalitza habitualment a través d’unes eines anomenades partits, els quals, en funció de l’elecció popular, s’encarreguen, en solitari o mitjançant acords amb altres partits, de gestionar la cosa pública, estant al cas, també, de les demandes que per mitjans diversos, els fa arribar la ciutadania, discernint què és el que cal fer i quines són les possibilitats de dur-ho a terme.
Però passa que els partits han anat esdevenint massa sovint per damunt de tot instruments de poder, que busquen aconseguir o mantenir aquest poder utilitzant tots els mitjans. I així la política se’ns ha convertit en un camp abonat als crits, a la desqualificació sistemàtica de l’altre, a la negativa a donar suport a les iniciatives de ningú que no sigui el propi
