1981, Exposició a la Torre del Baró

                                      

Inauguració de l’exposició del Concurs Estatal de Fotografia organitzada per l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans i inaugurada per l’Alcalde Joan Masgrau, el regidor Jose Fernández Arenas i el President de l’Agrupació Carlos Alcalde. L’Agrupació Fotogràfica la vàrem fundar un grup d’amics aficionats a la fotografia l’any 1961. L’any passat, vam celebrar els 60 anys d’una de les entitats més antigues de Viladecans. Durant aquests anys s’han fet nombrosos concursos de fotografia, estatals, locals i socials així com infinitat de cursets per tal d’apropar aquest art a totes les persones interessades. Enguany es farà la 43a. edició del Concurs Estatal “Ciutat de Viladecans”.

Jaume Muns

Corriol petit (Charadrius dubius) Gola de la riera de Sant Climent, 25 d’abril de 2012

Migrador regular i comú. Nidificant. Ocell de mida petita, moviments ràpids i cap voluminós. El dors és de color marró i blanc pur, el ventre amb una banda pectoral negra i el collaret blanc. El cap presenta un disseny característic, front blanc amb una barra frontal negra i l'anell ocular groc. S'alimenta d'insectes i petits invertebrats. La principal amenaça per a aquesta limícola rau en l'alteració i l'eliminació de l'hàbitat. La presència de persones amb gossos, tot i estar prohibida, és el motiu del tancament de la Platja del Remolar (1 de març i fins el 31 de juliol) per permetre la reproducció d'aus protegides.

Eio Ramon

Un camí “prêt-à-porter”

 Just abans de la pandèmia, tenia previst fer un tastet del Camí de Sant Jaume, el “Camino”. Un tastet gran, tot s’ha de dir. Per celebrar la meva jubilació, i perquè el meu marit m’havia dit allò que “el camí comença a la porta de casa”, i jo hi estava disposada. A terminis, això sí. Perquè de casa a Santiago n’hi ha un bon tros.

Després de la pandèmia, amb dos anys més i amb una agenda de les de jubilada, o sigui, tant o més embolicada que quan treballava, m’he animat a començar a caminar. Sola i sense altra preparació que les consultes a internet i l’assessorament de la Montse i en Sito (què faríem sense vosaltres!), i conscient que, com en tot a la vida, no existeixen les condicions ideals per embrancar-se en una aventura de la mena que sigui. T’hi poses i endavant. Per tant, el passat 31 de maig, després d’una reunió que tenia a Madrid, vaig enfilar cap a Logronyo, amb la meva motxilla nova de trinca, i des de Logronyo vaig començar a caminar, després d’haver arrencat de la meva agenda, amb molt d’esforç, uns quants dies de lleure.

Primera sorpresa: podia fer-ho. Set dies caminant, al meu ritme i a la meva mesura, han comportat unes quantes butllofes que no m’han fet patir gaire i força cansament, és clar. Però res més. Segona sorpresa: podia amb la motxilla (bé, vaig fer trampa un parell de dies davant d’etapes que em semblaven molt llargues i me la vaig fer portar). Tercera sorpresa: els seixantons érem majoria, majoria internacional, tot s’ha de dir, disposats a caminar en una època en què coneguts o amics o bé treballen o bé s’examinen, mentre que els jubilats, homes i dones, tenim mooolt de temps lliure i alguns potser poques obligacions. Deu ser una condició universal, perquè he coincidit amb gent de Nova Zelanda, dels Estats Units, de l’Amèrica Llatina, de Corea, de tot Europa. Només he trobat a faltar africans.

Realment el Camí francès de Sant Jaume és una bona oportunitat per als qui no en sabem gaire. És un camí “prêt-à-porter”: molt ben senyalitzat, molt ben equipat amb tota mena d’establiments per dormir, amb un nombre gairebé excessiu d’apps, de guies digitals i en paper. Amb un entorn preciós i uns itineraris plens d’història i de cultura. Per a gent disposada a córrer molt, per a gent disposada a badar.

Us ho recomano molt. Per viure el moment present. Per retrobar el propi cos. Per desconnectar dels maldecaps del dia a dia. Per reposar. Per gaudir de la bellesa. Per practicar idiomes si us ve de gust. Per fer noves amistats. Per practicar el silenci. 

Mercè Solé

5 de juny, Dia Mundial del Medi Ambient: 11 curtmetratges d’animació per prendre’n consciència

Xafardejant a la pàgina web de Fundesplai, hem trobat aquestes 11 propostes, per prendre consciència, petits i grans, de la necessitat de viure de forma sostenible, en harmonia amb la naturalesa. Per vèncer la mandra, per canviar hàbits, per exigir noves polítiques.

BASURIA (2013)

Durada: 2.39 minuts

Autoria: Colegio Balmes i Ecoembes

CHOIBA (2011)

Durada: 5.22 minuts

Autoria: Wilsin Cáceres y Manuel García

CUIDA L’AIGUA (2015)

Durada: 2.11 minuts

Autoria: Algarabía Animación

EQUILIBRIUM (2016)

Durada: 2.37 minuts

Autoria: Algarabía Animación

HAY UN MONSTRUO EN MI COCINA (2020)

Durada: 2.12 minuts

Autoria: Greenpeace

L’ESPANTAOCELLS (2013)

Durada: 3.23 minuts

Autoria: Brandon Oldenburg, Limbert Fabian

LA NEVERA (2013)

Durada: 3.38 minuts

Autoria: Ringling College of Art

LEMON (2019)

Durada: 2.08 minuts

Autoria: Able & Baker

MAN (2012)

Durada: 3.37 minuts

Autoria: Steve Cutts

SELFISH (2019)

Durada: 2.27 minuts

Autoria: Chen Po 3D

PIPER (2016)

Durada: 4.45 minuts

Autoria: Pixar

Catalunya: recuperació o reconversió industrial? (1)

Colònia Sedó (Esparreguera)

El context mundial de la crisi climàtica i ambiental, oracle premonitori de les amenaces de deteriorament econòmic i de les possibles condicions de vida en el planeta, augura un futur no gens fàcil per a la indústria catalana en el mitjà i llarg termini. Cada cop és més plausible el risc de col·lapse per a les economies més dependents de recursos no renovables i menys desacoblades del model industrial de producció i consum en massa. L’alta probabilitat de desproveïment de gas a Europa ja ha activat alarmes al continent. Els fluxos materials i energètics que irriguen aquestes economies estan en revisió perquè minerals crítics com el petroli, tel·luri, gal·li, fòsfor o urani, entre molts altres, estan al zenit de l’extracció, és a dir que la demanda creix per sobre de la producció atesa la seva escassedat o bé per la minvant rendibilitat de jaciments molt explotats. La geopolítica global, que té molt a veure amb la procedència de les matèries primeres i el seu comerç, es troba ara al divan de la història amb símptomes de paranoia. Ucraïna, la pandèmia, les cadenes de subministrament global... Mentre els fluxos energètics i materials contornegen el nou mapamundi geoestratègic d’aquest segle, el mercat reacciona amb encariment del petroli i el gas, disparant la inflació. 

A Catalunya hi ha fàbriques des de la segona meitat del dinou. Tot i no tenir grans conques carboníferes, les xemeneies fumejants acreditaven l’èpica del vapor i la mecanització a la Barcelona del milnoucents, un gran empori industrial al sud d’Europa. Avui Catalunya continua sent un país industrial, més diversificat i equiparable a la mitjana de la zona euro, amb un VAB industrial que ronda el 20%, i una exportació que representa el 25% de l’exportació de l’Estat, que creix ja per sobre dels 80.000 milions d’euros l’any 2021. No obstant, hem incrementat la dependència exterior pel que fa als recursos que demanda la indústria. Els economistes que solen comptar només amb euros o dòlars el que es mou dins el sistema no sabran anticipar el que pot venir a no trigar, com tampoc van anticipar les crisis actuals. Si enlloc del valor dels béns manufacturats mirem el compte de fluxos de materials (CFM) constatarem que la dependència de matèries primeres industrials i energètiques que té l’economia catalana és la seva principal vulnerabilitat en els escenaris de la transició que enfrontem. Materials i energia, junt amb una dependència també tecnològica ens resten sobirania industrial abocant el país a una crisi en l’horitzó de 2030 si no s’aborda una transformació estructural aprofitant els fons europeus de recuperació.

L’economia catalana importa de l’estranger i de la resta de l’Estat gairebé dues vegades i mitja més recursos que els que extreu (extracció domèstica). Amb un elevat Input Directe de materials IDM (suma de les importacions més l’extracció domèstica) de més de 131 milions de tones/any (Idescat 2019), l’economia catalana és molt deficitària en recursos naturals. No obstant, Catalunya té una indústria exportadora.

Salvador Clarós

Lluna de dia

El sol i la lluna amb prou feines es dirigeixen la paraula. Tot just coincideixen quan el dia comença a despertar-se, o quan el sol cansat badalla amb ganes de ficar-se al llit. No obstant, poques vegades veiem la lluna blanca així, rodona entre dos blaus: el del cel que presta el seu nom com a adjectiu, blau cel, i el blau acer del mar de la tarda, que es posarà roig roent abans d’apagar-se amb la nit. La llum de la lluna no és seva, és del sol. Ella la té de rebot, la reflecteix com un mirall mat, sense l’argent viu.

Algun romà va compondre el nom lluna amb l’arrel de llum, la va batejar com a lluminosa. Per a Jorge Luis Borges “la palabra griega Selene es demasiado compleja para la luna. La voz inglesa moon, escrivia, tiene algo de pausado, algo que obliga a la voz a la lentitud que conviene a la luna, que se parece a la luna, porque es casi circular, casi empieza con la misma letra con la que termina.” Ell recordava una metàfora persa que deia que la lluna era el “mirall del temps”. Entenia que aquesta idea en tres paraules encloïa tant la fragilitat de la lluna com la misteriosa eternitat.

L’origen de les paraules sempre ens revela secrets significats de les coses. La lluna és un satèl·lit, paraula que tant serveix per a un viatge intersideral a Mart que per al barri de Sant Ildefons, la ciutat satèl·lit de Cornellà. El seu origen ve del llatí, satelles, satellitis, que es va apropiar de la paraula que els etruscs feien servir per designar l’escorta personal del rei o de l’emperador. La lluna vigila les nostres nits com un serè. Quan no hi ha núvols, la lluna plena ens il·lumina el carrer com un fanal, sense passar-nos la factura.

Aquesta fotografia té bellesa de pintura modernista. Sembla que puguem sentir el soroll de l’aigua tranquil·la on sura la boia groga. Podria ser el paisatge d’una de les illes d’aquell viatge que va emprendre Ulisses, sense presses per arribar a casa. Semblava seguir el consell que li va donar Kavafis segles més tard, amb el català de Carles Riba: “Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí.”

Ara anem amb presses. Necessitem el paisatge com un teló bonic per mirar el mòbil. Potser per fer-nos un selfie i atrapar la bellesa en la gàbia de l’Instagram o del whatsapp.

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luís Atienza

750 anys d'història

invisible

Retrat de Stephy Langui (1961), René Magritte

Tens un pes molt feixuc sobre les teves espatlles. Sents la gravetat com una gran roca grisa, immòbil, dempeus a l’estança pressionant el terra, pressionant-te a tu. Desproporcionada, en aquesta sala buida d’objectes i també d’emocions. Et mires cap a dins i et trobes com una presonera a casa teva. Sempre pensativa, mires a fora per l’arc enorme que presideix les quatre parets. T’imagines fora, veient l’espectacle d’un cel en calma, ple de núvols de conte. Veus el mar i l’horitzó allà al fons, potser esperant-te. El blau i el blanc et fan oblidar per una estona la solitud que fa tan pesats els teus peus i l’avorriment que t’envaeix tot el cos i et deixa sense esma. A vegades, la llibertat és una finestra.

Saps que t’has convertit en invisible. Ja pots estar atenent les converses “intel·lectuals” del teu marit amb els seus amics o només mirant-los des del jardí. Tots plegats no veurien la pedra encara que hi ensopeguessin dos cops. Ell mai no parla de tu com si fossis una persona fantàstica, no t’admira. No et veu com una gran dona, al contrari. Per a ell ets una habitant de Liliput. Tant fa que siguis preciosa i tinguis cura de tu mateixa, que et pintis els llavis i somriguis. T’ignora. Ets com el moble que fa el servei però ja passa desapercebut a força de dies que passen i passen. I tu els vas deixant passar. Cada dia més fora de lloc.

Però, de tant en tant, te’n vas a veure exposicions de pintura. Cada quadre és una altra finestra que et fa viure una altra vida, una altra història. Per una estona pots deixar de tenir els peus on els has tingut sempre i començar a flotar. Passar de la realitat i entrar en una altra dimensió. Com la d’una estranya, però suggeridora obra, que has descobert aquest matí. La va pintar un artista belga el 1961, abans que nasquessis. A tu et sembla que la va crear ahir mateix. I que el que hi ha representat parla una mica de la teva vida. L’estranyesa desapareix i ets dins del quadre. Tu ets la dona pensativa que vol fugir i la que els homes que parlen no veuen. La roca és la teva roca i el cel, allà fora, la teva llibertat.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Una agenda plena d’activitats

Des de principis d’any, hem vist com s’anaven eliminant restriccions i com a la vegada la gent recuperava el carrer. Era un senyal inequívoc que les conseqüències de la pandèmia començaven a ser més lleus. Pel Mamut de Viladecans, des de la Cavalcada de Reis ha estat un seguit d’activitats que ja feia dos anys s’havien quedat al calaix. Posar la Colla a punt, després de l’aturada, era tot un repte, però els i les nostres companyes de la Colla del Mamut han tornat ràpidament a agafar ritme. Això, ens ha permès celebrar a més de la Cavalcada i la Festa Major d’Hivern, una Cercavila de Mamuts i una paradeta pel dia de Sant Jordi i participar en la Mostra d’Entitats i en la Festa de “Viu Can Batllori” on vam fer una gran Gimcana d’Aigua.

Ara, un estiu post-pandèmic ens omple d’activitat festiva multitud de caps de setmana.

Comencem aquest 11 de juny amb la participació en el PREHISTOSCOPI, una Fira didàctica de la Prehistòria, organitzada per l’Ajuntament d’Artesa de Segre, el Camp d’Aprenentatge de la Noguera i el Museu de Suport Territorial de la Noguera. És una Fira on les activitats lúdiques i tallers aniran acompanyades per la participació de gegants d’Artesa de Segre i Moià i d’una remullada pels “mamuts de Viladecans”. A la tarda serà el torn de la jornada tècnica dirigida a professionals de la didàctica de la Prehistòria.

Però aquest estiu, ens esperen moltes més activitats.

En primer lloc, el dia 2 de juliol participarem d’una remullada en la Festa Major de Gavà. Una festa aquàtica que formarà part del 40è aniversari de la Companyia General del Foc de Gavà. Per continuar el 3 de juliol, ens esperen a Rubí per participar en un altre “corre-aigua”. Tot un cap de setmana “a tope”.

Una setmana després, si tot va bé, el 9 de juliol tornarem a viure la NIT GOLFA, una cercavila amb música, xanques, restauració, Cadefoc, Vilamut, Gegantó i per acabar un ball “remullat”. Aviat podrem donar més informació.

Ja per acabar juliol, el 30 tancarem amb una sortida a la Pobla de Montornès (Tarragona) per participar en una Cercavila festiva.

Si no hi ha novetats, l’agost ens permetrà una mica de repòs per preparar una bona Festa Major amb la Cercavila del Mocador, l’espavilada i com no, la MAMULLADA. 

Miguel de la Rubia

Teoria Queer en primera persona

Amb motiu de la celebració el 28 de juny del Dia Internacional de l’Orgull LGBTIQ+, la Biblioteca de Viladecans es suma a aquesta jornada amb una hora especial del conte per infants major de 4 anys a càrrec de la Tribu Juganera, en col·laboració amb el departament municipal d’Igualtat, i amb la xerrada de Juanita Markez. Dues activitats que volen donar visibilitat a una data que reivindica la igualtat jurídica i social i la tolerància de la diversitat sexual i de gènere.

Juanita Markez, nascuda a Cornellà de Llobregat i vinculada a la contracultura dins del moviment okupa, s’ha dedicat al teatre, a la realització de curtmetratges i fanzines, però sobretot a l’activisme i a la lluita. L’any 2010 va publicar l’obra La Venus calva, una novel·la on l’autora incompleix les categories de sexe, de gènere, d’opció, d’identitat, de desig i ofereix a les seves contra-normals criatures vides habitables que haguessin estat impossibles. Actualment, combina el seu activisme social amb la seva feina de dinamitzadora sociocultural. L’autora s’aproparà a la Biblioteca no per fer una classe magistral ni una xerrada filosòfica sobre la teoria Queer, sinó per compartir les seves vivències, la seva trajectòria i els seus referents. Una trobada personal, íntima i d’aprenentatge. 

Sota el títol D’una cambra pròpia a ho volem tot, Juanita Markez farà un recorregut per la història del moviment Queer, valorant la feina desenvolupada per les generacions anteriors que van lluitar, sortir als carrers i, fins i tot, patir la repressió social i política. En aquest sentit, la xerrada també vol ser una invitació a la creació d’aliances i xarxes per, a més de demanar drets com la cambra pròpia de Virginia Woolf, exercir la llibertat a tots els nivells. 

La trobada serà el mateix dia 28 de juny a les 19 hores a la Biblioteca de Viladecans, ubicada temporalment a l’institut Josep Mestres i Busquets al carrer Ferran i Clua, 19.

Durant els últims anys, la Biblioteca de Viladecans ha tingut una sensibilitat especial per augmentar el fons de literatura de gènere i actualment compta amb una àmplia col·lecció que s’amplia mensualment amb novetats i també amb llibres de referència sobre la temàtica. Els exemplars es reconeixen perquè tots estan marcats amb un logo identificatiu. 

No soy yo

Jaio, Karmele

Barcelona: Ediciones Destino, 2022

L’autora de La casa del padre presenta al seu nou llibre catorze històries de dones. Dones que passen per un moment crític a les vides: l’ansietat per l’envelliment, la rutina de les relacions conjugals, la melancolia del pas del temps, l’estranyesa davant d’un cos que canvia, els desitjos incomplerts o la sensació de no trobar el seu lloc. Totes aquestes mirades conflueixen en una obra que és un sospir col·lectiu i íntim de dones que miren cap enrere i ens pregunten on han quedat el seus somnis. Un llibre sobre les diferents fractures emocionals per les quals totes les dones transiten en algun moment de la seva vida i un reflex de la complexitat quotidiana de la vida de les dones que intueixen que se’ls escapa i senten la urgència d’aprofitar-la com sigui.

ZORRITO

Vendel, Edward van de

Buenos Aires: Pípala, [2021]

Guineu que juga amb papallones, busca menjar i nous amics malgrat l’advertiment del seu pare del perill. Quan cau a un pou i es fa un cop al cap, reviu tota la seva vida mentre somia amb les coses que ha viscut, les coses boniques i les històries dolentes que ha escoltat. Quan es desperta, potser és una mica més savi, però igual de curiós i ple de vida! Amb unes belles il·lustracions de Marije Tolman, on destaca el color taronja del protagonista, Zorrito és un llibre per reconciliar-se amb la naturalesa i els éssers vius. Està adreçat a infants de més de 6 anys. 

L’agenda de juny

ACTIVITATS INFANTILS / FAMILIARS

Dissabte 11 de juny, de 10.30 a 13.30. Jugateca de juny. T’agraden els jocs de taula? En vols conèixer de nous i saber com s’hi juga? Tindrem uns 20 jocs diferents per poder veure i jugar. A càrrec de: El Dado Dorado. Activitat familiar, per nens i nenes de més de 5 anys. Cal inscripció prèvia.

Dimarts 28 de juny, 18:00. L’hora de conte. “Contes sense històries”. Per a nens i nenes de més de 4 anys. A càrrec de: La tribu juganera. Cal inscripció prèvia. En col·laboració amb el Departament d’Igualtat.

ACTIVITATS ADULTS

Divendres 10 de juny, 18:30h. Tertúlies filosòfiques. Parlarem sobre: “Elogi de la lentitud” La qualitat es valora avui dia? Quin és el cost econòmic i personal d’un món ràpid on només importa la quantitat? Dinamitzador: Toni Cano.

Dimarts 28 de juny, 19h. Xerrada “D’una cambra pròpia al ho volem tot”. A càrrec de: Juanita Markez, Dinamitzadora sòcio-cultural i activista LGTBIQ . Entrada lliure fins a completar aforament.

TALLERS AMB CONTINUïTAT (sense places lliures)

Divendres 10 i 17 de juny. 17.30h. Taller de conversa en anglès. Dinamitzador: Pere López. Cal inscripció prèvia.

CLUBS DE LECTURA (places lliures només al Còmic Club)

Dijous 2 de juny, 18h: Club de lectura de Teatre. Comenten l’obra “Mare de sucre” i presenten “El pes d’un cos” de Victoria Szpunberg. Dinamitzador: Joan Vinyals. Cal inscripció prèvia.

Dimecres 8 de juny, 18,30h: Club de lectura de narrativa. Comentem: “Els nois de la Nickel” de Colson Whitehead. Dinamitzadora: Margot Rubio. Cal inscripció prèvia.

Dimarts 14 i 21 de juny, 18h: Tertúlies Dialògiques. Llegim: “Nada”, de Carmen Laforet. Dinamitzadora: Belinda Siles. Cal inscripció prèvia.

Dimecres 15 de juny 18.30h.: Còmic Club. Parlarem sobre: “Mi experiència lesbiana con la soledad” de Kabi Nagata. Dinamitzadora: Chus Rodriguez. Cal inscripció prèvia.

Divendres 17 de juny, 18.30h: Book Club. Llegim: “Norwegian Wood” de Haruki Murakami. Dinamitzadora: Paula Sàbat. Cal inscripció prèvia. 

Dimecres 22 de juny, 18.00h: Club de lectura feminista. Parlarem sobre: “Una habitación propia” de Virginia Wolf. Dinamitzadora: Esther Benito. Cal inscripció prèvia.

Els nostres fantàstics autobusos

Durant cinc dies he hagut d’acompanyar el meu germà Jordi, que pateix una discapacitat, des de la residència on viu a Sant Boi fins al taller ocupacional Caviga. El mitjà de transport és l’autobús L96, que va pràcticament de porta a porta d’un lloc a l’altre.

Als matins, a l’anada, les coses van bé, i es compleixen bastant els 12 minuts entre autobús i autobús que indiquen els horaris. 

Però a la tarda és fatal. Dels cinc dies, tres hem hagut d’esperar entre 15 i 25 minuts, que és una demora que no hauria de ser, però que encara es pot assumir políticament. Però els altres dos dies ens hem hagut d’esperar, cada dia, el mateix temps: una hora i cinc minuts! Més de cinc vegades més que el que preveu l’horari. 

Diu que això amb la Mohn no passava, que és cosa d’Avanza. Doncs si és així, que els retirin la concessió, que els multin, que facin alguna cosa, sisplau!

Quina manera de maltractar la gent i de fer-li la vida més cansada i dura! I a sobre, tots diem, i jo també, i és fonamental, que cal potenciar el transport públic i reduir decididament el transport privat. Doncs sí que anem per bon camí!

Josep Lligadas Vendrell

Més enllà de Viladecans: el sistema alimentari

L’anunci que es va fer el 17 de maig de la creació d’un parc agroalimentari a Gavà, Viladecans i Sant Boi es pot analitzar des de diferents perspectives. La més evident: és tracta d’una simple excusa per aconseguir una millor acceptació social en l’intercanvi de terrenys agraris en l’ampliació de l’aeroport. No és cap secret, Foment del Treball, el soci dels Ajuntaments, ho va anunciar clarament el juny del 2021.

Es podria parlar també d’aquesta tendència dels polítics d’anunciar fum amb una gran retòrica, que és el que va ser aquella roda de premsa. O bé de com es pretén buscar consensos sense parlar amb qui s’ha de consensuar. Per últim, podríem parlar de les incorreccions i imprecisions que expressa l’alcalde de Viladecans quan parla del planejament urbanístic i de la proposta d’adaptar la normativa segons algunes conveniències.

Però l’anunci amaga un altre debat de molt calat que s’està donant en aquests moments a nivell global. Com alimentarem la població mundial les properes dècades? Tothom té clar que és absolutament imprescindible canviar el sistema alimentari per a fer-lo sostenible.

Les Nacions Unides parlen d’una transformació sostenible que ha d’anar cap a una inclusió de tots els actors econòmics i socials que hi prenen part. Cap a la seva sostenibilitat, minimitzant els impactes ambientals negatius i conservant els recursos escassos (per cert, el sòl és un recurs escàs). Cap a l’eficiència del sistema, entesa com la prosperitat dels productors aconseguint un augment de la producció i un accés a l’alimentació de tota la població mundial. Es parla de la necessitat d’augmentar un 60% la producció d’aliments per poder alimentar a 9,5b de persones el 2050. I finalment, promoure la nutrició i la salut, promovent el consum d’aliments saludables i dietes variades per a tota la població mundial.

Per aconseguir aquests objectius hi ha ara mateix dues estratègies totalment divergents sobre les taules de diverses organitzacions mundials. 

Per una banda, es parla que l’agricultura i l’alimentació han d’anar cap a un model agroecològic. La FAO (organisme de les Nacions Unides per l’agricultura i l’alimentació) defineix l’agroecologia com un moviment social i científic que tracta l’agricultura com a ecosistemes interrelacionats amb valors com la biodiversitat, l’economia circular o la resiliència, entre d’altres. El moviment agroecològic va molt més enllà de la producció ecològica. El febrer del 2021 el Comitè Europeu de les Regions va emetre un dictamen on fa 69 recomanacions, a la Comissió Europea i als Estats, per tal que adoptin una sèrie de mesures que promoguin l’adaptació dels sistemes agrícoles a una transició agroecològica.

L’Ajuntament de Barcelona està redactant en aquest moment l’Estratègia Alimentària Sostenible Barcelona 2030 on opta clarament per aquest model.

Per altra banda, la segona estratègia, que és la que van intentar presentar el 17 de maig, és l’anomenada Agritech. Es tracta de fer aliments amb una gran quantitat d’innovació i tecnologia, edició gènica, intel·ligència artificial o big data, entre d’altres. Es tracta de canviar el model d’explotacions agràries amb pagesia professional, per instal·lacions supertecnificades, on el control estigui en mans d’empreses despersonalitzades. Una de les grans preocupacions dels investigadors d’aquest àmbit és la creació de proteïna, que substitueixi l’actual proteïna animal. 

Evidentment que la innovació tecnològica en agricultura és tan vella com la mateixa agricultura. Però el que ara es planteja és la producció sense sòl i controlant tot el procés productiu de manera digital, amb gran quantitat d’energia.

El Foodvalley, l’exemple que va posar l’alcalde per emmirallar el projecte presentat, no és res més que un banc de proves per les empreses que estan experimentant amb aquestes tecnologies.

I en aquest debat és en el que ha entrat el Parc Agrari. És un debat més en un territori altament debatut. No podem oblidar que també hi ha obert el debat per fer que gairebé tot el Parc Agrari sigui una ZEPA (Zona d’Especial Protecció de les Aus), que ha de venir a mitigar la nefasta gestió que durant anys s’ha portat a terme als Espais Naturals Protegits, per culpa, entre d’altres, de l’Aeroport del Prat. En pocs dies coneixerem la proposta del Departament d’Acció Climàtica, que està sota l’amenaça de la imposició d’una multa, degut a la denúncia del grup ecologista DEPANA davant la Comissió Europea.

Sort i encerts per a qui hagi de prendre les decisions!

Montse Lligadas

Quatre números sobre l’escola bressol o per què és tan important l’anunci de la gratuïtat de P2

Recentment, he rebut bones notícies del president de la Generalitat. I em sorprèn, perquè fa força temps que no li escolto res que m’interpel·li directament. Però aquesta vegada sí: ha anunciat la gratuïtat de l’etapa de P2 de l’educació infantil a partir del curs vinent, o cosa que és el mateix: escola bressol “gratuïta” per als infants de dos a tres anys que tenen la sort de tenir una plaça pública (i una subvenció del 80% per als qui han d’anar a la privada). Escric gratuïta entre cometes perquè ja se sap que, directament o indirectament, la vida és anar pagant. I sort que ho podem fer!

La bona nova, però, m’ha sobtat. Jo encara estava en la lluita per la tarificació social de les escoles bressol i resulta que hem saltat directament a la gratuïtat. I em pregunto, com pot ser que una cosa que fins ara era inassumible, de cop i volta es pugui pagar? Doncs sembla que els números surten i que tot són avantatges per a l’economia. Veiem-ho!

L’Observatori Dona Empresa i Economia de la Cambra de Barcelona va presentar fa poc temps un estudi sobre l’impacte econòmic d’una política de llars d’infants universal i gratuïta a Catalunya. L’estudi fa una aproximació de quins serien els costos i beneficis de tenir escoles bressol gratuïtes per a totes les etapes (de 0 a 3 anys) i cobrint les necessitats actuals de la demanda a Catalunya (aproximadament un 20% més de les places actuals). En aquesta simulació, els beneficis totals s’estimen en 37.646 llocs de treball a temps complet, 790 M€ en rendes salarials i 154 M€ en recaptació fiscal. Cal sumar, encara, els 160 M€ que les famílies s’estalviarien de pagar d’escola i que es traduirien en un augment del consum i, de retruc, en un augment de l’activitat econòmica.

Vistos els beneficis, quin seria el cost de tot plegat? Doncs, segons l’estudi de la Cambra de Barcelona, prop de 170 M€ anuals. Sembla un bon negoci, no?

Però és que a més a més, fer el salt cap a un procés d’universalització de l’escola bressol tindria un altre tipus de cost que, al meu entendre, és encara més important: el cost d’oportunitat. 

En termes generals, l’escola bressol representa una despesa rellevant per a moltes famílies que, malgrat no tenir una situació econòmica precària, l’assumeixen amb dificultats. Sovint, per estalviar-se-la, les mares deixen de treballar o senzillament no es reincorporen al mercat laboral després de tenir els fills. Això acaba penalitzant la participació laboral de les dones, la seva independència econòmica present i futura (no oblidem les pensions) i contribueix a augmentar la bretxa salarial. Un sistema públic gratuït d’escoles bressol suposaria un cost d’oportunitat per a les dones: a Catalunya, 16.000 dones no haurien d’abandonar el mercat laboral i unes altres 20.000 no haurien de demanar reducció de jornada. Així mateix, com a societat faríem un pas més, de gegant, en la consecució de la plena igualtat d’oportunitats. 

A més, la universalització de l’educació infantil també suposaria un cost d’oportunitat per als infants. L’informe PISA demostra que els adolescents que ahir van gaudir de l’escola bressol, avui tenen un rendiment escolar superior. I és lògic, perquè l’estimulació cognitiva i del llenguatge que es produeix a l’escola durant l’etapa de 0 a 3 anys és fonamental per al desenvolupament posterior de l’infant. I no cal dir que l’espai de socialització i cohesió que representa l’escola bressol és especialment decisiu per als infants que provenen de situacions de vulnerabilitat. Caminar cap a una llar d’infants subvencionada és caminar cap a l’equitat educativa plena.

Tot apunta, doncs, que l’anunci de Pere Aragonès ens posa en el bon camí. Jo n’estic segura, però cal acceptar que no tothom pensa igual. Llegint als experts per escriure aquest article m’he topat amb un plantejament totalment diferent: la gratuïtat de les escoles bressol és una mesura justa per al conjunt de la societat? És just que una família que decideix lliurement tenir tres o fins i tot quatre fills, pugui accedir a un sistema educatiu i de salut que paguem entre tots? No seria més just oferir més serveis gratuïts per al primer i segon fill —per exemple el dentista— i que fossin de pagament a partir del tercer fill? Us recomano, per torbador, l’article “La gratuïtat de les escoles bressol: una mesura justa?” de Marçal Girbau. A mi m’ha destarotat, i m’ha plantejat un meló que no sé si em ve de gust obrir.

Vanessa Rodríguez Fornós

En femme i Les Canícules

Les Canícules som un col·lectiu feminista de Viladecans que va néixer el gener del 2019 sota el nom d’Assemblea Feminista Vdk. Feia temps que, des d’alguns col·lectius del CSO Els Timbres, es parlava de la necessitat de crear una assemblea feminista dins dels moviments socials de Viladecans. Tot i que hi ha altres associacions feministes a la ciutat, sentíem la necessitat de crear un col·lectiu no vinculat a les institucions i que desplegués la lluita feminista de la mà de l’anticapitalisme i l’antifeixisme. Les Canícules som un col·lectiu no mixt que treballem de forma interseccional per la igualtat de gènere, reeducant-nos en societat.

Després del confinament, la nostra assemblea va patir una sacsejada pel que fa a la implicació i a la motivació. Vam anar fent mans i mànigues per seguir subsistint, fins que a finals de novembre del 2021 vam decidir tancar la paradeta durant un temps ben llarg. 

No obstant, una bonica casualitat va portar a unes alumnes de tercer d’ESO de l’Institut Torre Roja de Viladecans a contactar-nos dos dies després d’iniciar la nostra aturada. El motiu d’aquest contacte era a causa d’un projecte de l’assignatura d’Educació visual i plàstica: havien d’elaborar un ”fanzine”, vendre a 1€ cada còpia i donar els diners a una entitat o col·lectiu relacionat amb la temàtica triada. Un d’aquests grups havia de fer el “fanzine” sobre el feminisme i ens va escollir a nosaltres per rebre els diners, ja que volien que aquests anessin a parar a una agrupació de Viladecans.

Com que havíem decidit cessar la nostra activitat, d’entrada ens vam plantejar de rebutjar l’oferiment. Però ens havien quedat molts projectes al tinter i vam decidir d’oferir-los col·laborar en un d’aquests: els vam proposar que els diners que es fessin amb la venda de “fanzines” anessin destinats a finançar la projecció del documental En Femme.

Durant uns mesos vam treballar conjuntament amb les alumnes d’aquest grup de l’Institut Torre Roja: vam col·laborar redactant un dels articles del “fanzine” i els vam ajudar a vendre’n còpies. Tot plegat va culminar amb un petit acte d’entrega dels diners recaptats i la foto de rigor.

Gràcies a aquesta iniciativa de l’Institut Torre Roja ens vam motivar de nou, vam agafar una mica d’empenta per seguir avançant en la lluita feminista a Viladecans i vam establir llaços de col·laboració amb unes noies que comencen a tenir certes inquietuds socials. La projecció d’aquest documental no seria possible sense la implicació de les alumnes de tercer d’ESO de l’Institut Torre Roja. Moltes gràcies!!!

Us animem, doncs, que el proper 17 de juny a les 21h vingueu al CSO Els Timbres de Viladecans (Av. Generalitat, 27) a veure En Femme, un documental sobre “crossdressing” que proposa una nova visió de les fronteres de gènere. Comptarem amb la participació de la seva directora, Alba Barbé, i d’una de les protagonistes, amb les quals es farà un col·loqui després del visionat.

Laia Lligadas 

Un repte per a la cohesió social

La mostra d’entitats de la Fira de Sant Isidre és un magnífic aparador de la vida comunitària de Viladecans, un accent que aporta valors significatius:

1. El valor de la diversitat. La mostra és una suma d’aquelles que multipliquen: diversitat de funcionament, de reivindicacions, d’inquietuds, d’ajuda mútua, de lleure i de solidaritat. D’infants, de joves, d’adults i de gent gran. D’homes i de dones. De tots els barris.

2. El valor de la participació democràtica. Amb tots els dèficits que vulgueu, les entitats esdevenen aprenentatge d’acció conjunta, d’assumir responsabilitats, de fer front a les dificultats, de conviure amb gent que no pensa ben bé com tu, però amb qui comparteixes objectius. 

3. El valor de les potencialitats de les persones. A escola aprenem unes coses, però amb les entitats n’aprenem d’altres de ben útils i molta gent ha fet l’experiència de trobar la pròpia vocació arran d’allò que va tastar fent una activitat.

4. El valor del servei i de la solidaritat. Fer les coses per la voluntat de fer un servei als altres, sense cobrar. O fer una activitat solidària. Tant és. De la generositat i la gratuïtat en surt el millor de nosaltres mateixos.

La mostra, amb el suport d’uns quants bons professionals, posa en ebullició la creativitat de les entitats, crea un espai d’interrelació i fa visible tanta feina com fan les entitats. La cirereta del pastís és una activitat aparentment banal: el Repte de Sant Isidre, al darrere del qual hi ha molt de treball conjunt, bon humor, coneixement mutu i risc assumit entre tots. Molta feina que “passa” en només uns minuts. Segur que hi ha qui es pregunta si tant d’esforç ha valgut la pena. El que no passa, però, és la cohesió que s’ha anat teixint darrere, els vincles invisibles entre persones i entre entitats.