El sol i la lluna amb prou feines es dirigeixen la paraula. Tot just coincideixen quan el dia comença a despertar-se, o quan el sol cansat badalla amb ganes de ficar-se al llit. No obstant, poques vegades veiem la lluna blanca així, rodona entre dos blaus: el del cel que presta el seu nom com a adjectiu, blau cel, i el blau acer del mar de la tarda, que es posarà roig roent abans d’apagar-se amb la nit. La llum de la lluna no és seva, és del sol. Ella la té de rebot, la reflecteix com un mirall mat, sense l’argent viu.
Algun romà va compondre el nom lluna amb l’arrel de llum, la va batejar com a lluminosa. Per a Jorge Luis Borges “la palabra griega Selene es demasiado compleja para la luna. La voz inglesa moon, escrivia, tiene algo de pausado, algo que obliga a la voz a la lentitud que conviene a la luna, que se parece a la luna, porque es casi circular, casi empieza con la misma letra con la que termina.” Ell recordava una metàfora persa que deia que la lluna era el “mirall del temps”. Entenia que aquesta idea en tres paraules encloïa tant la fragilitat de la lluna com la misteriosa eternitat.
L’origen de les paraules sempre ens revela secrets significats de les coses. La lluna és un satèl·lit, paraula que tant serveix per a un viatge intersideral a Mart que per al barri de Sant Ildefons, la ciutat satèl·lit de Cornellà. El seu origen ve del llatí, satelles, satellitis, que es va apropiar de la paraula que els etruscs feien servir per designar l’escorta personal del rei o de l’emperador. La lluna vigila les nostres nits com un serè. Quan no hi ha núvols, la lluna plena ens il·lumina el carrer com un fanal, sense passar-nos la factura.
Aquesta fotografia té bellesa de pintura modernista. Sembla que puguem sentir el soroll de l’aigua tranquil·la on sura la boia groga. Podria ser el paisatge d’una de les illes d’aquell viatge que va emprendre Ulisses, sense presses per arribar a casa. Semblava seguir el consell que li va donar Kavafis segles més tard, amb el català de Carles Riba: “Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí.”
Ara anem amb presses. Necessitem el paisatge com un teló bonic per mirar el mòbil. Potser per fer-nos un selfie i atrapar la bellesa en la gàbia de l’Instagram o del whatsapp.
Fotografia: Jaume Muns
Text: José Luís Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada