Recuperem la llibreria “Els nou rals”

Després d’un procés llarg, més llarg que un estiu, la llibreria Els nou rals es reformula, es reinventa, es reestructura, i finalment es reobre, i ho fa en forma de cooperativa de treball, apostant per l’economia social que representa: creure que unint forces els projectes es poden fer realitat.

El fet que un dels comerços més emblemàtics i estimats de Viladecans, implicat en la vida cultural de la ciutat, tanqués, va fer que la ciutadania es mobilitzés en una “cash mob”, un acte de suport a la llibreria, que va aplegar més d’un miler de persones un dissabte del mes de març. Aquest acte serà recordat durant anys. 

http://directa.cat/noticia/cash-mob-suport-els-nou-rals-viladecans

Arran d’aquell moviment, el Sant Jordi 2013 es va viure amb una alta participació de les entitats culturals de Viladecans: van fer  d’ Els nou rals el punt de trobada de la festa ciutadana.

Però, finalment, Els nou rals va tancar el mes de juny passat.

Ara l’Anna, la Rosa, el Ricard, i juntament amb el Jordi, s’engresquen a fer realitat el desig majoritari de la ciutadania de mantenir aquest espai cultural i comercial, a la nostra ciutat. 

La llibreria es reobrirà aquest mes de  novembre oferint  una nova imatge i nous serveis. 

Aquest nou projecte  vol comptar amb el suport de la ciutadania conscient, que aposta i dóna valor al consum de proximitat, com un valor de model de construcció social, que dóna identitat al col·lectiu que forma part d’un barri, d’un poble, d’una ciutat. 

Estiguem pendents de:

-      Web www.elsnourals.cat

-      Twitter: @elsnourals  

-      Facebook: www.facebook.com/llibreria.elsnourals

 Ricard Caba

Càritas, inici de curs 2013- 2014

Hem iniciat el nou curs a Càritas, tot és a punt, preparat per donar serveis a una part de la nostra  població amb mancances.

El voluntariat i treballadores socials ha carregat piles i ja estem disposats a treballar uns i a compartir part del temps que tenim lliure, altres, amb les persones que s’acosten a Càritas  Interparroquial Viladecans - Sant Climent.

Els cursos que aquest  curs s’impartiran són:

Dimarts i dijous de 9,30h a 10,30h: Alfabetització 1, Alfabetització 2  i Català

Dilluns, dimarts, dimecres i dijous de 15,15h a 16,30h: Alfabetització 1 i  Neolectors                                                                                                      

Hi haurà també dos grups de lectura fàcil, un de castellà i un de català. Les alumnes han d’anar a la biblioteca a recollir el llibre de lectura corresponent, que llegiran durant un mes, al final del qual es fa la sessió per comentar la lectura.

Una altra activitat, és el grup de conversa, molt ben acceptada i valorada per part de l’alumnat i el voluntariat.

Aquestes activitats serveixen per reforçar i consolidar la llengua, coneixements i  hàbits  de les nostres alumnes.

En totes les classes i activitats, l’objectiu principal a part d’instruir en la diversitat és procurar que l’alumnat pugui viure a la nostra societat dins de la igualtat.

Les sortides, activitats per Sant Jordi entre d’altres, han de servir perquè se sentin estimades, acollides i ajudades per fer un camí que la majoria tenen ben complicat.

No sé si ho aconseguim però la il·lusió i voluntat en intentar-ho està garantit.  

Altres  serveis que es posen ja en marxa són:  

Acollida: dimarts matí de 10h a 12h i tarda  de 16h  a 18h

Repartiment d`aliments: dilluns i dimecres de 16h  a 18h

Rober: dilluns i dimarts de 16h a 18h

Reforç escolar: dilluns, dimecres i dijous,  dos torns, de 17h a 18,15h  i de 18,15h  a 19,30h

Tot i que la borsa de treball està tancada, sempre que es pot es va col·locant persones pels llocs de feina que ens puguin demanar.

Aprofitem la informació per animar a persones que tinguin temps lliure a fer un voluntariat a Càritas i donar un cop de mà. Tothom hi és benvingut.

Montserrat Pastor i Pujadó

La nostra agricultura i el nostre comerç

En el darrer número de la nostra revista publicàvem un article en què l’autor  proposava que es promogués a Viladecans un “mercat de pagès” com el que es munta un dia a la setmana a diverses poblacions del nostre entorn, organitzat pel consorci que gestiona el Parc Agrari, en col·laboració amb ajuntaments i agricultors. Així podríem disfrutar més de la qualitat de les collites que es fan al costat de casa, i ajudaríem a dinamitzar una mica més l’economia local i comarcal. La plaça de la Vila o la plaça de davant de l’església, deia l’article, serien magnífiques ubicacions per a una iniciativa d’aquest tipus. 

Des de la redacció de la revista ens unim a aquesta proposta, i demanem a tots aquells que poden fer-la realitat, que s’hi posin. Ja ho hem dit més d’un cop, però el fet és que a Viladecans estem molt mancats de la vitalitat ciutadana necessària per tirar endavant actuacions d’aquest tipus. En el camp de l’agricultura, però també en el camp del comerç i altres de similars. Segurament que les causes estan en com s’ha constituït la nostra població, que ha crescut molt de pressa partint d’una estructura social molt feble, però el fet és que aquí costa molt promoure i consolidar iniciatives potents. Però precisament per això caldrà que tots plegats hi posem més esforç. I en el cas que estem parlant, dels sectors de l’agricultura i del comerç, caldrà refermar molt més el treball conjunt de l’administració municipal amb els pagesos i comerciants, perquè tot aquest teixit econòmic i social no se’ns esfilagarsi més i se’ns acabi desfent.

No sabem si l’Outlet que ara es posa en marxa ens portarà gaires beneficis a tots plegats. Però el que sí que sabem és que la nostra ciutat no tirarà endavant si no potenciem al màxim les riqueses d’agricultura i de comerç que tenim.

Míting del PSUC al camp de futbol de Viladecans

Amb motiu de les primeres eleccions democràtiques al Parlament espanyol, el 15 de juny de 1977, el PSUC va organitzar un míting de final campanya al Baix Llobregat a l’antic camp de futbol de Viladecans. El míting va ser un dels més multitudinaris que es recorden a Viladecans. Van intervenir dirigents com Antoni Gutiérrez, “el Guti”, mort l’any 2006; Francesc Baltasar, secretari comarcal que anys després seria alcalde de Sant Feliu de Llobregat i conseller de la Generalitat; Juan Ramos, dirigent de CCOO, desaparegut  el 2011; i Ignasi Riera, entre d’altres.  

Jaume Muns

La repressió de la postguerra i els avals del Manquet (1)

Josep Iturrioz Rebull, conegut com el Manquet perquè li faltaven quatre dits de la mà dreta a causa d’un accident laboral quan treballava d’impressor, va ser un personatge clau del Viladecans del temps de la guerra. President d’Esquerra Republicana, mà dreta de l’alcalde Llorenç Puig, va tenir un paper determinant en el govern de la població en aquells anys convulsos, i és a ell a qui més clarament es pot atribuir que Viladecans fos dels pocs llocs de Catalunya en què, en els primers temps de la revolució que es va desencadenar a l’inici de la guerra, no hi hagués cap mort. Un mèrit que, cal dir-ho també, comparteix amb un altre personatge clau del moment, Marià Sanjuán.

Del Manquet en vam parlar ja en el número 30 d’aquesta revista, el febrer de 2010, a partir de les informacions facilitades pel seu fill, Josep Iturrioz Vicente. Però ara hi tornem. I és que, d’entre el que explicava el fill del Manquet, em va semblar especialment interessant veure quina gent havia intervingut per evitar que fos condemnat a mort com, en aquells anys duríssims de la postguerra, els tribunals militars franquistes estaven a punt de fer.

De manera que me’n vaig anar a l’Arxiu del Tribunal Militar de Barcelona a repassar-me l’expedient del Manquet. De fet, cal dir que Manuel Luengo ha fet i està fent un treball de recerca dels expedients dels represaliats, tal com ell mateix va explicar en els números 54 i 56 d’aquesta revista (abril i juny de 2012), però aquí ens centrem en un cas concret. I, entrant-hi, podem veure com entre la notable quantitat de defensors del Manquet hi trobem el doctor Ferro, que fou cap de la Falange a Viladecans, l’alcalde Nicasi Marieges (escrit també Mariejas), el vicari de la parròquia quan va esclatar la guerra Josep Maria Cullell, i fins i tot un tinent d’alcalde del primer ajuntament franquista de Barcelona. A més d’un personatge ben peculiar, el campaner i personatge clau del món catòlic Baldiri Miracle, que va mantenir l’amistat i la relació amb la família del Manquet mentre ell va ser a la presó, una amistat forjada durant la guerra gràcies als esforços conjunts per evitar desgràcies a Viladecans, Va ser Baldiri Miracle, en efecte, qui el 20 de juliol de 1936 se’n va anar a buscar el Manquet per demanar-li que evités les morts de capellans i des de llavors es van coordinar amb aquest objectiu.
Realment, després dels complicadíssims anys de la guerra, els anys de la postguerra devien ser d’una duresa tan gran que costa d’imaginar. Duresa provocada per la pobresa i l’escassedat per a tothom, però duresa sobretot, naturalment, per als que havien militat d’alguna manera en el bàndol republicà i per a les seves famílies. I això, tant si acabaven a la presó com si continuaven lliures. A més de la repressió organitzada pels vencedors era aquell un temps propici per a les delacions, les venjances personals, les marginacions… Per això, trobar-se amb la notable quantitat d’”avals” (així s’anomenaven) que va recollir la seva dona Pepita Vicente per alliberar-lo de la condemna, fa un cert goig, si és que podem utilitzar aquesta paraula referint-nos a aquella etapa sinistra. Perquè no devia ser fàcil, en aquelles èpoques, posicionar-se públicament a favor d’un “roig”.
Però comencem pel començament. Quan entren les tropes franquistes a Viladecans el 25 de gener de 1939, el Manquet opta per no fugir a França, perquè creu que amb passar una mica desapercebut ja n’hi haurà prou. Té aleshores 36 anys. Al cap d’uns dies, deixa Viladecans i se’n va a Barcelona, a la casa on havia viscut fins que el 1934 es va traslladar definitivament a Viladecans. I allà a Barcelona, el 28 d’abril, se’l troba pel carrer un viladecanenc, que segurament el devia estar buscant, el porta cap a Comissaria i allà l’acusa que “desde antes del Movimiento de Julio del mil novecientos treinta y seis era el Jefe de Izquierda Republicana de Viladecans, y cuando el Movimento formó parte del Comité del pueblo, actuando intensamente y llevando siempre armas encima, llegando a controlar la sindical C.N.T., y fue también Jefe de Abastos, ordenando fuesen exigidas cantidades a los vecinos del pueblo, que el tal comité del pueblo actuó contra personas de derechas…”.
Davant d’això, el Manquet respon que, efectivament, era el president d’Esquerra Republicana, que tenia permís de portar una pistola des de molt abans de la guerra, que no tenia cap relació amb la C.N.T, que sí que es demanaven diners per fer una carretera (la carretera de la Vila) però que era a títol de préstec i que qui ho feia era l’Ajuntament, no ell… Aquest primer dia, a més, va dir que demanessin informació sobre ell al doctor Jané, al rector, al campaner, a les monges i a la família Bosch de l’Hostal.

El Manquet quedarà detingut i començarà el recull de declaracions i d’informes de persones diverses de Viladecans, tot amb l’evident objectiu d’agreujar al màxim les culpes del detingut. És fàcil deduir quines preguntes devia fer l’instructor als declarants, ja que tots, per exemple, en un moment o altre, diuen que el Manquet era l’“amo absoluto del pueblo”, i que, per tant, era el “responsable de todos los desmanes” que s’hi cometien. Suposo que l’instructor devia preguntar: “¿Cree usted que José Iturrioz era el amo absoluto del pueblo”? I el declarant contestava que sí, ja que realment el Manquet era evident que manava molt. I després, devia continuar: “Si era el amo absoluto, ¿era por tanto responsable de todo lo que ocurría?” I el declarant, més o menys convençut, contestava també que sí. Alguns dels declarants diuen molt poques coses, i sembla que parlin com obligats, però en altres es veuen les ganes d’afegir llenya al foc. I així veurem que algunes de les declaracions, a més del que va dir el primer acusador, hi afegeixen que la petició de diners era amb l’amenaça d’un “passeig” per les Costes de Garraf a qui no volgués pagar, o que l’encausat es vanagloriava d’haver participat en un atemptat que hi hagué contra Alfons XIII i que per això va estar detingut a la fortalesa de Maó (tot i que aquesta detenció no consta enlloc) o, sobretot, que el Manquet va ser responsable de la mort del Germans Gabrielistes, ja que sabia on estaven amagats i va facilitar que els trobessin. Aquesta darrera acusació és, sens dubte, la més greu, ja que podria deduir-se que Iturrioz tenia delictes de sang, i podia ser condemnat a mort. Aquesta acusació, que el fiscal recull amb gran rellevància en la seva acusació final, es troba en l’informe de la Guàrdia Civil, on diu que això és el que ells han sentit explicar, i en la declaració de Lluís Moré del Castillo, una declaració en la qual es noten moltes ganes de fer mal a l’encausat.

De totes les declaracions, la més breu i feta d’evident mala gana és la de Baldiri Miracle, mentre que resulta sorprenent la del rector Josep Homar, que de fet si va salvar la vida va ser gràcies al Manquet, que va vigilar que no entressin a la casa on va ser amagat durant quinze dies en els inicis de la guerra. El Manquet mateix, com hem vist, havia demanat que preguntessin al rector per la seva actuació… Doncs bé, Josep Homar, a més de dir que així que va esclatar la guerra va fugir a Barcelona, cosa que no és exacta, explica la història de l’atemptat del rei, la de l’amenaça del “passeig” per les Costes de Garraf als qui no paguin, i diu que, encara que a Viladecans no hi vagin haver morts, sí que hi va haver molts “desmanes” dels quals el Manquet era responsable en tant que “amo absoluto” del poble. Pel que sembla, a Josep Homar en aquell moment l’únic que li devia importar devia ser no posar en perill la seva carrera eclesiàstica defensant un “roig”…

I per acabar, diguem que l’última declaració que hi ha a l’expedient és la de Vicente Ferro, el doctor Ferro, que declara des del poble de Das, a la Cerdanya, on devia estar mirant de curar-se de la tuberculosi. És una declaració discreta, en què diu que el Manquet era l’amo de Viladecans, però que no sap si va intervenir en l’atemptat del rei, i que no és cert que tingués cap intervenció en l’assassinat dels Germans Gabrielistes. Afegeix, això sí, que ell és qui va ordenar la incautació de la Torre Roja i de la Casa del Senyor Feliu. D’aquest tema dels germans Gabrielistes en parlarà el mateix doctor Ferro en l’aval que escriurà un temdps després, com veurem.

I aquí s’acaben les declaracions i comença la segona part de la història, que explicarem en el número que ve.

Josep Lligadas Vendrell

L’Associació de Veïns Tres Torres (1)

La depuradora de la Murtra

Acabà sent un dels cadàvers excel·lents de la Transició. Nascuda per obra i gràcia del PSUC cap a començaments de l’any 1975, amb ella el moviment veïnal de Viladecans féu les beceroles. A partir d’esqueixar-se pels diferents barris durant l’any 1978, morí desorientada i abandonada, curiosament, a poc que el PSUC comencés a governar.

De la mateixa manera que el moviment obrer teixia la seva xarxa sindical per fer front a l’explotació fabril, el moviment veïnal, topant contra una indigna realitat d’equipaments i serveis urbans, mirava d’afinar instruments per fer-se valdre i aconseguir que la seva veu tingués ressò dins els estaments polítics municipals.  

Pensada per a l’àmbit global de tot el poble, fou un bon instrument per canalitzar reivindicacions que anaven més enllà del portal de cadascú i que no tenien forma de ser expressades políticament. Com a precedent de vida associativa  a Viladecans només hi havia l’”Asociación de Cabezas de Familia del Poblado Roca”, d’àmbit limitat a les 600 famílies de treballadors de Roca Radiadors, molt condicionada, però, als interesos de la pròpia empresa.

El nom de Tres Torres responia als tres encastellaments entorn dels quals Viladecans inicià el poblament: Torre Roja, Torre del Baró i Torre Modolell. Joan Rius Santacruz fou la persona que encapçalà la sol·licitud de legalització. L’associació tenia el mateix patró fundacional que les que havien sorgit a començament dels anys setanta a Barcelona ciutat, i a altres pobles del Barcelonès i Baix Llobregat. Nascudes moltes d’elles al voltant d’un problema concret, a la Tres Torres no li calgueren gaires raons per fer-se present. Viladecans havia passat a ser un problema urbanísticament monstruós quan el franquisme llanguia. 

Una dada escolar i una comparació demogràfica servirà per no reiterar el ja sabut inventari del no res en què ens trobàvem pel que fa a serveis comunitaris: l’Ajuntament de Viladecans en el Ple de l’estiu de 1973 reconeixia que per al curs següent tindria al carrer, sense anar a escola, 800 nens i nenes dins l’edat d’escolarització obligatòria de llavors (dels 6 als 14 anys), i demanava al ministeri barracons i mestres per fer-hi front. Comparant els padrons de Viladecans i Gavà, entreveurem millor l’abast de l’amuntegament de gent i de les carències que això  implicava: l’any 1950, Viladecans tenia poc més de 4.000 habitants mentre que Gavà arribava als 7.000; l’any 1960, Gavà doblava a Viladecans, 15.700 i 7.500 respectivament; l’any 1973 les dues poblacions empataven a 24.000 persones; i l’any 1980, Viladecans havia crescut fins els 43.000, mentre que Gavà aturava el cens en 33.000 ciutadans.

Aquestes dades palesen l’especialment tardana especulació urbanística de què fou víctima el nostre poble i el que implicava. No cal ser gens perspicaç per veure que el seguiment d’execució dels plans parcials, els projectes d’enterrar clavegueres, d’asfaltar, d’il·luminar carrers, i la reivindicació de més escoles i un ambulatori, foren la raó de ser i de l’enrenou a fer.

El seguiment començava fent-se present als Plens de l’Ajuntament. Malgrat  l’avorriment que comportava, algú de l’associació hi acostumava a ser. Són de reconèixer, tot i que d’entrada es sospitava que massa interessats, els esforços de  l’alcalde Josep Parellada Horta per fer front als greus dèficits escolars acumulats pels anteriors alcaldes Galindo i Miernau. I també és de reconèixer el paper de Josep Sánchez Ríos –el fotògraf de tantes fotos de la Vila donades a l’Ajuntament– que, sent regidor en temps de dictadura, més que sovint va fer ressonar bonament als Plens les propostes i reivindicacions que l’Associació li suggeria o li demanava que presentés. 

Els membres de l’Associació s’organitzaren en vocalies obertes, fossin de Sanitat, d’Urbanisme, de Dones, de Joves, de Cultura i d’Ensenyament, de manera que tothom acabava més o menys participant en dues o tres d’elles, com si d’un Ajuntament paral·lel és tractés. Fos en cases particulars o en algun bar adient el  capvespre de dissabte grups de sis o set persones debatien les coses més punyents i buscaven com afrontar-les amb l’agitació pertinent (o impertinent). La Tres Torres funcionà quasi bé sempre sense local, si bé l’acabà tenint en uns baixos de la cantonada del carrer Pare Artigas amb el de la Rera Església, en els darrers temps, just abans de plegar.  Aquest no tenir local  fou un dels handicaps per assolir una major participació i implicació ciutadana. Era evident que apropar-se a la gent de l’associació era fer-ho també al promotor –l’encara clandestí PSUC– i això feia que més d’un es fes enrere. 

De les topades més  grosses amb l’Ajuntament una fou la de la construcció de l’enorme illa delimitada pels carrers Dos de Maig, Mare de Déu de Montserrat i Angel Arañó. La pretensió de construir-hi fins a nou plantes, a tota ella, tal com hi ha en la part nord-oest, fou aturada fins a deixar-ho en cinc plantes gràcies a la pressió veïnal i el suport de l’associació de veïns Tres Torres. De manera que l’empresa VINAR SA fou obligada a renunciar a 15.400 m2. d’edificació –equivalents a més de 160 pisos– i a donar locals a l’Ajuntament. Allà, al pati interior, hi acabà anant a parar  el ronyós mini-ambulatori tan reclamat a la Seguretat Social. L’empresa VINAR SA, amb connivència municipal, havia volgut amuntegar tota l’edificabilitat residencial no feta al solar del col·legi Doctor Ferro damunt les cinc plantes del solar veí. Finalment, l’Ajuntament d’en Parellada, en el seu darrer Ple de febrer de 1979, aprovà una compensació per VINAR SA i cedí una part dels locals del carrer Dos de Maig a l’associació de veïns La Unión, nascuda a redós del PTE (Partit dels Treballadors) en la primavera de l’any 1978, com a seu social.

Diversos temes més enllà de l’àmbit estrictament urbà sacsejaren Viladecans en aquells temps immediats a la mort de Franco i van merèixer una especial atenció de part de l’associació. Un primer tema fou la Depuradora Mancomunada de Viladecans-Gavà a la Murtra que inicialment es pretenia finançar en base a contribucions especials dels habitants dels dos municipis a raó d’un 60% i un 40% respectivament, i un segon tema fou la llavors anomenada Autopista a Coma-ruga, avui C–32 (sud), que en el seu tram fins a Sitges fou inaugurada l’any 1994.

La construcció d’una depuradora al costat de la llacuna de la Murtra, responia al fet que l’aigua que per corredores i valls finalment anava a parar a mar, portava tal quantitat de llots assassins provinents sobretot de la indústria de Castelldefels i Gavà que feien perillar el negoci dels càmpings, amén de la salut dels campistes i els banyistes de tot el litoral. Molts pagesos –que continuaven regant amb l’aigua dels valls, com sempre havien fet, malgrat que ja havien desaparegut les anguiles, les granotes, les tortugues i fins i tot els mosquits– i l’A. V. Tres Torres no volien que un cop depurada l’aigua acabés abocada mar endins, via un simple emissari d’un kilòmetre i mig dins l’aigua. Volien que es fes al Camí Ral. Es pretenia la reutilització; i aquesta només era possible des de qualsevol punt d’on s’havien extret els àrids i que de manera irreversible per a l’agricultura s’havia reomplert la bassa amb mala runa.  Doncs no, malgrat l’Ajuntament avenir-s’hi, el lloc triat per l’organisme competent fou la Murtra i la reutilització hagué d’esperar fins fa uns pocs anys que es va enviar un parell d’emissaris de retorn amunt. A dia d’avui,  aquest equipament no és mancomunat sinó metropolità i és anomenat Depuradora de Gavà-Viladecans, no pas Depuradora de la Murtra, ni de Viladecans-Gavà malgrat ocupar vuit hectàrees del nostre terme... (Potser és que algú entrelluca una futura fusió dels dos municipis amb preeminència gavanenca...?). En el finançament d’aquesta depuradora, i d’altres que es feren, està l’origen de l’incomprès canon de sanejament introduït en el rebut de l’aigua per la Corporació Metropolitana a partir de la segona meitat dels anys vuitanta. 

(continuarà)

Andreu Comellas

La dictadura de Primo de Rivera a Viladecans, 1923-1930 (1)

Rètol del nom del carrer del Marquès d’Estella, a la ciutat. El nom de la via, dedicat al general Primo de Rivera, es va aprovar pel Ple de l’ajuntament, el 4 de maig de l’any 1950, quan estava situat davant del Torrent Ballester i a tocar del camí vell de Gavà. 

La Casa de la Vila, a mitjans de la dècada dels anys vint. Del balcó de l’alcaldia penja una bandera espanyola, fet demostratiu del reforçament nacionalista de l’Estat, durant el període.

Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans

Aquell dilluns 1 d’octubre de 1923, a Viladecans, la sessió del Ple de l’ajuntament havia de resultar fatídica per a l’exercici de les funcions de representativitat política i administrativa de l’alcalde i regidors. En efecte, una reconstrucció versemblant dels fets ens situaria l’alcalde Bernat Vilà Badell i els regidors Josep Almirall, Joan Presas, Josep Solina, Llorenç Puig, Pau Almirall i Josep Gorgas, a la Casa de la Vila –asseguts i segurament amb semblant greu– davant del cap del cinquè terç de la Guàrdia Civil, Antonio Criado Blanco. El militar havia d’anar per feina ja que, molt segurament, Viladecans no era el primer municipi que visitava aquell dia ni el darrer on encara havia d’atansar-se amb la finalitat d’acomplir el deure que tenia encomanat. Aquella jornada, el comandament de la Guàrdia Civil, tenia una fita ben clara: donar compliment al Reial Decret, publicat a la Gaceta de Madrid aquell mateix dia, on s’ordenava el cessament en les funcions de tots els regidors del País i la seva substitució pels membres locals de la Junta de Vocals Associats. Serien, tot seguit, aquests mateixos membres qui haurien de triar, mitjançant votació secreta i d’entre les persones que formaven la Junta mateixa, els nous càrrecs d’alcalde i regidors. Un cop elegit i nomenat el nou consistori, s’havien de triar els nous vocals associats de la població i, més tard, designar les persones que haurien de formar les diverses comissions i delegacions municipals: comissió de governació, hisenda, foment, cementiri i instrucció pública, i delegacions per a la junta del cens electoral, consell local de primer ensenyament, reclutament, dipositaria i brigada municipal. 

Continuem amb la reconstrucció dels fets. El guàrdia civil, molt segurament, va començar aquell Ple llegint en veu alta els motius que el Real Decret disposava, tot ordenant la dissolució dels ajuntaments. El text deia: “Recogidos en una docena de días anhelos del alma popular, despertada a la vida ciudadana por la conmoción nacional del 13 de septiembre, pocos tan intensa y unánimemente expresados como el ver sustituídos en las Corporaciones municipales a los hombres, a la vez semilla y fruto de la política partidista y caciquil, que con tanta eficacia y escrúpulo venían entorpeciendo la vida administrativa de los pueblos. Ello justifica la propuesta (…)”. A l’acta local de la sessió del Ple d’aquell dia es llegeix que tots els regidors de Viladecans van quedar automàticament destituïts dels seus càrrecs, desposseïts de les seves insígnies i convidats a abandonar la sala. No sabem del cert si és va produir cap incident durant aquest procés de cessament del poder civil local, disposat per decret i executat manu militari. El que sí que és cert és que d’ençà aquell moment no es tornaria a constituir un nou ajuntament a Viladecans, amb la legitimitat que proporcionen unes eleccions lliures, fins al mes d’abril de 1931; data que inicia el període de la Segona República. 

Aquell decret d’1 d’octubre de 1923 era un dels més esperats pel Directori Militar que comandava, des del 13 de setembre d’aquell any, el general Miguel Primo de Rivera, segon marquès d’Estella. Com és sabut, aquell dia de mitjan setembre, el militar gadità va portar a terme un cop d’estat –amb la connivència del rei, l’aprovació de les classes poderoses i la passivitat de bona part de la classe mitjana del país– amb la clara voluntat regeneracionista de superar l’edifici corcat del sistema de la restauració fundat al darrer terç del segle XIX. No cal dir que aquesta voluntat del “cirurgià de ferro” –tal com ell es considerava–, emmirallat amb l’exemple de Mussolini i del feixisme italià, se sostindria amb una idea totalment autoritària, repressora, centralista i casernària de l’Estat, la qual hauria de passar forçosament per sobre dels desitjos de canvis pregons de les classes populars. El que el dictador deixava clar, de bell antuvi, era el seu desig d’acabar amb les pràctiques corruptes i caciquils d’un sistema polític força desprestigiat, fragmentat i ingovernable. I en tractar de fer tabula rasa de tota l’estructura política liberal anterior, el cessament del personal polític dels ajuntaments o diputacions s’albirava del tot necessari. Com es va comprovar anys després, els seus objectius no van reeixir.

A Viladecans, de ben segur que la dissolució forçada del consistori del 1923, causaria certa frustració. El consistori que era obligat a cessar per ordre de la Dictadura el formaven majoritàriament partidaris de la Lliga Regionalista de Cambó i Puig i Cadafalch. I tanmateix, la burgesia industrial de Barcelona havia atorgat carta blanca al conspirador Primo de Rivera que fins l’esmentat 13 de setembre del 1923 era el Capità General de la regió militar catalana. Aquesta mena d’immolació política de la conservadora Lliga Regionalista, tot buscant l’aixopluc de l’autoritat militar, s’explica historiogràficament pels desitjos de la burgesia catalana de trobar la tan anhelada pau social –després d’anys convulsos marcats pel pistolerisme i les vagues– i el respecte a les propietats, encara que això passés pel peatge de sacrificar necessàriament moltes de les voluntats genuïnament catalanistes del país. Amb aquest panorama, la Dictadura de Primo no va dubtar en anul·lar la Mancomunitat, perseguir la llengua catalana i paralitzar les reivindicacions pels drets catalans d’autonomia i descentralització político-administrativa, en favor d’una idea de pàtria espanyola reforçada. 

Fet i fet, al nostre àmbit local, l’1 d’octubre de 1923, es trencava un període polític d’uns 10 anys d’esplendor de la Lliga Regionalista. Havia estat un domini que es va viure des de les eleccions legislatives del 1913 on havia resultat vencedor el candidat d’aquest partit per la circumscripció de Vilanova i la Geltrú, Josep Bertran i Musitu. Un domini que tot sembla indicar que també es va mostrar en l’àmbit de les nostres eleccions locals, de les quals van sortir els diversos consistoris lligaires presidits pels alcaldes Josep Bonich (1914-1917), Josep Domènech (1918-1920), Roc Mas (1920-1922) o l’esmentat Bernat Vilà (1922-1923). Un període de domini catalanista conservador local que sembla tenir un moment culminant, entre l’any 1918, amb la fundació del Centre Nacionalista de Viladecans –sucursal local de la Lliga, amb seu al cafè de Cal Sastre– i l’any 1920, amb la primera celebració a Viladecans, per la Festa Major d’Estiu, de la Diada de Catalunya, fet que va coincidir amb el canvi de nom dels carrer de les Canals i de Sant Joan pel d’Enric Prat de la Riba i d’Àngel Guimerà, respectivament.

Tot aquest període de catalanisme conservador va quedar ensorrat pels efectes locals del cop d’estat de Primo de Rivera. El consistori de Bernat Vilà va ser substituït per un nou ajuntament format pels nou vocals associats que esdevingueren automàticament els nou regidors de l’ajuntament. D’entre ells, van triar a Jaume Molins Casadó en el càrrec d’alcalde. En qualsevol cas, aquest va ser un nou consistori, que actuaria a forma de comisssió gestora fins que una nova disposició governativa, de 21 de març de 1924, va fer cessar tots els seus membres, tot nomenant com a nou alcalde a Pere Masallach Monmany, com a segon alcalde del període dictatorial de Primo de Rivera. Seria l’alcalde durant els anys 1924-1930. Anys després, seria el primer alcalde del període franquista, a Viladecans, entre 1939 fins al 1941. 

Xavier Calderé i Bel

Spanish Domino Fans (SDF)

Hola, somos Spanish Domino Fans (SDF) y os queremos contar la aventura de nuestra asociación.

Todo comenzó en 2006 cuando dos chicos aficionados a montar efectos dominó se conocieron por internet, entonces surgió la idea de crear un grupo de españoles que compartiéramos esta peculiar afición. Pasamos muchos años buscando por la red a tantos compañeros como podíamos, unos entraron para quedarse y otros se fueron, hasta el año 2012, cuando una idea haría que Spanish Domino Fans se transformara por completo.

La incorporación de un nuevo miembro al grupo vino acompañada de una idea: “¿Por qué no hacer de SDF una asociación y poder ser legalmente algo?” Al principio nos parecía algo demasiado grande para nosotros y nadie tenía ganas de meterse en papeleos con la administración, pero poco a poco la idea se fue ganando nuestro apoyo… podríamos acceder a subvenciones, tener espacios gratuitos, ser legalmente una entidad e incluso trabajar de forma menos… sospechosa…

A las pocas semanas ya estábamos redactando los estatutos y enviando papeles a todas partes, hasta que el día 5 de julio de 2012, nos llegó la tan esperada carta, que nos verificaba que ya éramos una asociación de ámbito nacional y la primera de nuestra tipología del mundo. La felicidad y la alegría duraron varios días… ya éramos algo y habíamos logrado hacer de SDF algo más grande de lo que nunca habíamos esperado.

Estuvimos todo un año haciendo cambios: adquirimos la página web, reformamos nuestras redes sociales y decidimos dar pasos importantes como la creación de nuestro uniforme e incluso el de tener fabricante propio de fichas de dominó, algo que ningún aficionado del mundo ha logrado hasta la fecha.

En este punto surge la pregunta: “¿Y ahora qué hacemos?” Ya habíamos logrado más de lo que esperábamos, pero nuestro sueño desde el primer día fue que SDF se convirtiera en un referente nacional (y por qué no, mundial) de cómo la creatividad, el trabajo en equipo y la precisión podía crear maravillosas composiciones de formas y colores. Así que de nuevo, nos pusimos manos a la obra y participamos en la 12ª Muestra de Entidades, siendo la primera vez que estábamos de cara al público en la ciudad donde tenemos nuestra sede, Viladecans. Esa participación fue todo un éxito, más de lo esperado, fue toda una aventura repleta de estrés y nervios que al oír los aplausos de la gente se convirtieron en alegría.

Hoy en día seguimos queriendo sorprenderos, seguimos queriendo que nos miréis y aplaudáis, y lo que es más importante, seguimos queriendo que forméis parte de esta aventura… Nuestra asociación siempre ha sido un grupo de amigos que tenían una curiosa afición y es algo que jamás vamos a cambiar.

Nos y os esperan muchísimas  más sorpresas de nuestra mano: espectáculos, exhibiciones, cursos, talleres… queremos que nos conozcáis, que disfrutéis y probéis algo que para nosotros es nuestra vida. 

Siempre hemos pensado que “Cada ficha cuenta” y esas fichas sois vosotros, nuestras manos y piernas no soportarían las horas de montaje, si vosotros no aplaudierais después, cada aplauso nos recarga las pilas para seguir adelante.

Finalmente deciros que siempre estamos buscando nuevas manos que se incorporen al equipo, da igual si tienes 14 o 59 años, si eres alto o bajo… incluso si crees que “Yo no puedo, no tengo tanto pulso” te queremos demostrar que también puedes, lo nuevo a veces da miedo, pero si no venciéramos ese miedo… ¡SDF no existiría!

Un abrazo a los lectores y… ¡Vive el efecto!

Kevin Villalón (Presidente de SDF)

Imágenes: Archivo de SDF

Mallerenga blava

Menja llavors, fruits, pugons, insectes i aranyes. Les cries mengen erugues. Fa el niu amb molsa, folrada de pèls i plomes en forats d’arbres. També aprofita molt les caixes niu. La femella pon entre 7 i 16 ous blanquinosos amb punts foscos i els incuba dues setmanes. Els pollets comencen a volar cap als 20 dies. Viu als boscos; acostuma a visitar els jardins. Font:XTEC

Eio Ramon

El Mamut a la Festa Major

És que aquest any no he parat: he pujat a Sant Ramon, he fet la Cercavila del Mocador per agrair als comerços i entitats la seva participació, no em vaig deixar espavilar perquè va caure un xàfec, he fet la mamullada (amb col·laboració de molts veïns i veïnes i d’un altre xàfec, aquest cop molt oportú!), he anat a la Fira a fer una cerveseta amb la Penya Bética i Raíces de Andalucía. I encara, l’11 de setembre, vaig ajudar, junt als castellers, a penjar la bandera a la façana de l’empresa STP.

Però el més important ha estat sentir-me tan acompanyat i admirat dels nens i nenes de Viladecans, amb els quals no he parat de fer-me fotografies.

Moltes gràcies a tots, i especialment, a la meva colla! Visca Viladecans, visca la Festa Major, visca el Mamut!

El Mamut de Viladecans

Aliens, ciutadans invisibles

Aquest mes d’agost em van convidar a prendre part en una taula rodona a la Universitat Catalana d’Estiu. L’organitzava Església Plural i, a més a més de servidora, hi prenien part Arcadi Oliveres pel Procés Constituent i Josep Andreu, alcalde de Montblanc i militant d’ERC. Parlàvem de fe cristiana i política i, sobretot, dels nostres projectes polítics. A mi em va tocar l’ingrat paper de jugar, en camp contrari, el meu rol anti-independència de Catalunya, suposo també que perquè no deurien trobar ningú més brillant disposat a prendre-hi part.

Ja m’ho deia en Pep Andreu: “Sou una minoria molt minoria”. Jo no ho crec, francament, però per això no ens barallarem. Ja es veurà si hi ha ocasió de fer la famosa consulta, que no m’agrada però em sembla molt legítima. De moment som invisibles.

Va ser per a mi una bona experiència: perquè la taula rodona va tenir un to molt respectuós i cordial, i perquè em va obligar a posar paraules al meu sentiment anti-independentista. Admeto que el tema m’agafa a contrapèl. Com que mai no m’ha interessat gens, ara em veig forçada a reciclar-me amb arguments adients.

Primera constatació de la taula: estem molt d’acord que calen canvis importants en la relació amb Espanya i que aquests han de ser pacífics. Em sento molt propera al projecte de l’Arcadi Oliveres (de fet si no hi sóc és perquè és un projecte independentista). Discrepàvem a la taula sobre la qualitat i quantitat de greuges; discrepem sobretot sobre l’objectiu a assolir en la protesta. Em vaig adonar que de fet un dels motius pels quals em fastigueja l’actual situació és que m’atrau la participació democràtica i la imaginació d’algunes propostes, però me n’excloc perquè el seu objectiu em sembla perillós, erroni i no gens desitjable.

Em va fer pensar també que en aquesta situació és important mantenir el diàleg i treballar per una pacificació del procés. Els nacionalismes i les vísceres van de bracet i fàcilment s’exalten. Ho dic per mi mateixa: El tema em fa sortir de polleguera amb més facilitat de la que voldria. I apel·lar a les vísceres sol donar rèdits electorals i és possible que a mesura que creixi la tensió al voltant de la consulta i de la independència, aquest sentiment vagi a més. Jo m’estic fent un decàleg d’ús personal que us transcric per si serveix:

1. No fer generalitzacions, és a dir, no confondre la part amb el tot (Espanya no és el PP; Catalunya no és el Joel Joan, poso aquest exemple perquè ja parla de traïdors i revenges abans d’obtenir la independència!).
2. Intentar delimitar els problemes, no fer-los més grans. Barrejar coses, fer demagògia, engrandir els conflictes, no ajuda a trobar solucions.
3. No respondre a les agressions verbals amb noves agressions. Evitar la desqualificació de l’adversari. Als bons arguments no els calen desqualificacions. Mantenir el bon humor i l’amabilitat.
4. Mantenir el respecte mutu, recordar que les discrepàncies són legítimes sempre que es respectin els sistemes democràtics.
5. Valorar la pluralitat, cosa difícil quan els mitjans de comunicació públics o privats han pres partit i sovint presenten al seu públic visions molt esbiaixades i informacions poc objectives. Practicar l’autocrítica personal i col·lectiva.
6. Recordar que en qualsevol cas aquest serà un procés llarg i que requerirà consens. Treballar aquest consens encara que sigui més lent té més futur.
7. Preservar la convivència plural com un bon patrimoni col·lectiu. No esquinçar. Ningú no és propietari de Catalunya ni hi ha una sola cultura ni una sola forma d’estimar-la.
8. Posar el bé comú per damunt de la pròpia estratègia.
9. Veure les persones i el que tenen al darrere, no només les ideologies.
10. Recordar que, en qualsevol cas, continua sent prioritària la solidaritat amb els qui pateixen la crisi.

Un decàleg bonista, sens dubte, em direu. Bé, és veritat. Però és que jo sóc d’ICV (pijobonistes a tope), i a més a més penso que els valors de la pau no són per a les grans declaracions ni només per a aquesta mena de parcs temàtics que en diem escoles, sinó per a la vida quotidiana.

I és que no voldria que a Catalunya acabéssim com a Letònia, en què els ciutadans letons d’origen de l’antiga URSS tenen prohibit el vot i un passaport que els qualifica de “no-ciutadans”, “aliens” en la versió anglesa. Cap procés no ens ha de portar a sortides com aquesta. No es pot conrear el ressentiment. Encara que costi (i a mi em costa molt).

Mercè Solé

Inauguració de la nova seu de CDC

Els convergents de Viladecans  hem inaugurat el passat 12 de juliol la nostra nova seu, al carrer Pere Massallach, 1. 

L’acte inaugural va comptar amb visitants ilustres, encapçalats per Josep Rull i Salvador Esteve, però per sobre de tot, amb la presència de 200 viladecanencs que van donar escalfor i sentit a la nova etapa que obre un canvi com aquest. Entre els convidats, els alcaldes de Viladecans, Carles Ruiz, i de Sant Climent, Isidre Sierra, i representants d’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, Unió Democràtica, Partit Socialista, Iniciativa per Catalunya, Esquerra Republicana i moltes entitats de la nostra ciutat.

La presidenta de CDC Viladecans, Antònia Sánchez, va donar la benvinguda  als assistents (alguns van haver de seguir-ho des del carrer) i va presentar un video que recull la vida de Convergència Democràtica de Catalunya a la nostra ciutat en el decurs de 36 anys d’història.  

El secretari general de CDC, Josep Rull, i el President de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, van posar èmfasi en la cruïlla històrica en què es troba Catalunya,  refermant el  dret a decidir quin ha de ser el futur del nostre país; van remarcar que és una reivindicació que està per sobre dels partits i dels governs, és una lluita de tots, que requereix sumar forces i, des del més estricte respecte a totes les opinions, defensar amb fermesa el nostre dret a ser una nació lliure i sobirana.

Amb aquesta inauguració,  des de Convergència Democràtica i la JNC agafem nou impuls per continuar amb la defensa de les necessitats de la gent de la nostra ciutat (que són moltes en aquests moments de crisi) i en la lluita per un futur millor per Catalunya.

Carles Lozano

ciu@ciu-viladecans.cat  

La volta al món en bicicleta

L’Óscar Sánchez és un monitor del Centre Ocupacional Caviga, del qual jo sóc usuari. Un dia ens va donar a tots una notícia no gaire agradable per a nosaltres: que se n’anava a fer, sol, la volta al món en bicicleta. A ell li feia molta il·lusió, però nosaltres el trobarem a faltar.

Abans, el 20 de juliol, va fer un concert a La Bodegueta amb el seu grup de rock: Ron Vudú. I també va ser molt emotiu el seu comiat a Caviga. Li vam preparar un video posant imatges a la seva cançó preferida: Donde quiero estar (que podeu veure aquí: http://www.youtube.com/watch?v=_XnyZ-Nc2pc). Cadascú es va mostrar al video tal com és: una parella fent-se petons, uns monitors van fer una bola del món amb una bici, uns altres ballaven. També va rebre molts petons, i acudits, i un escrit.

El 14 d’agost va marxar cap a Sud-Àfrica, on començava la seva aventura. Des del taller anem seguint el seu viatge, que durarà uns dos anys, llegint el seu blog: http://lacanciondelnomada.blogspot.com.es. 

Nosaltres, la seva parella, la seva família, tenim moltes ganes de tornar-lo a veure i li desitgem que gaudeixi del viatge!

Jordi Lligadas