dimarts, 15 d’octubre de 2013

L’Associació de Veïns Tres Torres (1)

La depuradora de la Murtra
Acabà sent un dels cadàvers excel·lents de la Transició. Nascuda per obra i gràcia del PSUC cap a començaments de l’any 1975, amb ella el moviment veïnal de Viladecans féu les beceroles. A partir d’esqueixar-se pels diferents barris durant l’any 1978, morí desorientada i abandonada, curiosament, a poc que el PSUC comencés a governar.
De la mateixa manera que el moviment obrer teixia la seva xarxa sindical per fer front a l’explotació fabril, el moviment veïnal, topant contra una indigna realitat d’equipaments i serveis urbans, mirava d’afinar instruments per fer-se valdre i aconseguir que la seva veu tingués ressò dins els estaments polítics municipals.  
Pensada per a l’àmbit global de tot el poble, fou un bon instrument per canalitzar reivindicacions que anaven més enllà del portal de cadascú i que no tenien forma de ser expressades políticament. Com a precedent de vida associativa  a Viladecans només hi havia l’”Asociación de Cabezas de Familia del Poblado Roca”, d’àmbit limitat a les 600 famílies de treballadors de Roca Radiadors, molt condicionada, però, als interesos de la pròpia empresa.
El nom de Tres Torres responia als tres encastellaments entorn dels quals Viladecans inicià el poblament: Torre Roja, Torre del Baró i Torre Modolell. Joan Rius Santacruz fou la persona que encapçalà la sol·licitud de legalització. L’associació tenia el mateix patró fundacional que les que havien sorgit a començament dels anys setanta a Barcelona ciutat, i a altres pobles del Barcelonès i Baix Llobregat. Nascudes moltes d’elles al voltant d’un problema concret, a la Tres Torres no li calgueren gaires raons per fer-se present. Viladecans havia passat a ser un problema urbanísticament monstruós quan el franquisme llanguia. 
Una dada escolar i una comparació demogràfica servirà per no reiterar el ja sabut inventari del no res en què ens trobàvem pel que fa a serveis comunitaris: l’Ajuntament de Viladecans en el Ple de l’estiu de 1973 reconeixia que per al curs següent tindria al carrer, sense anar a escola, 800 nens i nenes dins l’edat d’escolarització obligatòria de llavors (dels 6 als 14 anys), i demanava al ministeri barracons i mestres per fer-hi front. Comparant els padrons de Viladecans i Gavà, entreveurem millor l’abast de l’amuntegament de gent i de les carències que això  implicava: l’any 1950, Viladecans tenia poc més de 4.000 habitants mentre que Gavà arribava als 7.000; l’any 1960, Gavà doblava a Viladecans, 15.700 i 7.500 respectivament; l’any 1973 les dues poblacions empataven a 24.000 persones; i l’any 1980, Viladecans havia crescut fins els 43.000, mentre que Gavà aturava el cens en 33.000 ciutadans.
Aquestes dades palesen l’especialment tardana especulació urbanística de què fou víctima el nostre poble i el que implicava. No cal ser gens perspicaç per veure que el seguiment d’execució dels plans parcials, els projectes d’enterrar clavegueres, d’asfaltar, d’il·luminar carrers, i la reivindicació de més escoles i un ambulatori, foren la raó de ser i de l’enrenou a fer.
El seguiment començava fent-se present als Plens de l’Ajuntament. Malgrat  l’avorriment que comportava, algú de l’associació hi acostumava a ser. Són de reconèixer, tot i que d’entrada es sospitava que massa interessats, els esforços de  l’alcalde Josep Parellada Horta per fer front als greus dèficits escolars acumulats pels anteriors alcaldes Galindo i Miernau. I també és de reconèixer el paper de Josep Sánchez Ríos –el fotògraf de tantes fotos de la Vila donades a l’Ajuntament– que, sent regidor en temps de dictadura, més que sovint va fer ressonar bonament als Plens les propostes i reivindicacions que l’Associació li suggeria o li demanava que presentés. 
Els membres de l’Associació s’organitzaren en vocalies obertes, fossin de Sanitat, d’Urbanisme, de Dones, de Joves, de Cultura i d’Ensenyament, de manera que tothom acabava més o menys participant en dues o tres d’elles, com si d’un Ajuntament paral·lel és tractés. Fos en cases particulars o en algun bar adient el  capvespre de dissabte grups de sis o set persones debatien les coses més punyents i buscaven com afrontar-les amb l’agitació pertinent (o impertinent). La Tres Torres funcionà quasi bé sempre sense local, si bé l’acabà tenint en uns baixos de la cantonada del carrer Pare Artigas amb el de la Rera Església, en els darrers temps, just abans de plegar.  Aquest no tenir local  fou un dels handicaps per assolir una major participació i implicació ciutadana. Era evident que apropar-se a la gent de l’associació era fer-ho també al promotor –l’encara clandestí PSUC– i això feia que més d’un es fes enrere. 
De les topades més  grosses amb l’Ajuntament una fou la de la construcció de l’enorme illa delimitada pels carrers Dos de Maig, Mare de Déu de Montserrat i Angel Arañó. La pretensió de construir-hi fins a nou plantes, a tota ella, tal com hi ha en la part nord-oest, fou aturada fins a deixar-ho en cinc plantes gràcies a la pressió veïnal i el suport de l’associació de veïns Tres Torres. De manera que l’empresa VINAR SA fou obligada a renunciar a 15.400 m2. d’edificació –equivalents a més de 160 pisos– i a donar locals a l’Ajuntament. Allà, al pati interior, hi acabà anant a parar  el ronyós mini-ambulatori tan reclamat a la Seguretat Social. L’empresa VINAR SA, amb connivència municipal, havia volgut amuntegar tota l’edificabilitat residencial no feta al solar del col·legi Doctor Ferro damunt les cinc plantes del solar veí. Finalment, l’Ajuntament d’en Parellada, en el seu darrer Ple de febrer de 1979, aprovà una compensació per VINAR SA i cedí una part dels locals del carrer Dos de Maig a l’associació de veïns La Unión, nascuda a redós del PTE (Partit dels Treballadors) en la primavera de l’any 1978, com a seu social.
Diversos temes més enllà de l’àmbit estrictament urbà sacsejaren Viladecans en aquells temps immediats a la mort de Franco i van merèixer una especial atenció de part de l’associació. Un primer tema fou la Depuradora Mancomunada de Viladecans-Gavà a la Murtra que inicialment es pretenia finançar en base a contribucions especials dels habitants dels dos municipis a raó d’un 60% i un 40% respectivament, i un segon tema fou la llavors anomenada Autopista a Coma-ruga, avui C–32 (sud), que en el seu tram fins a Sitges fou inaugurada l’any 1994.
La construcció d’una depuradora al costat de la llacuna de la Murtra, responia al fet que l’aigua que per corredores i valls finalment anava a parar a mar, portava tal quantitat de llots assassins provinents sobretot de la indústria de Castelldefels i Gavà que feien perillar el negoci dels càmpings, amén de la salut dels campistes i els banyistes de tot el litoral. Molts pagesos –que continuaven regant amb l’aigua dels valls, com sempre havien fet, malgrat que ja havien desaparegut les anguiles, les granotes, les tortugues i fins i tot els mosquits– i l’A. V. Tres Torres no volien que un cop depurada l’aigua acabés abocada mar endins, via un simple emissari d’un kilòmetre i mig dins l’aigua. Volien que es fes al Camí Ral. Es pretenia la reutilització; i aquesta només era possible des de qualsevol punt d’on s’havien extret els àrids i que de manera irreversible per a l’agricultura s’havia reomplert la bassa amb mala runa.  Doncs no, malgrat l’Ajuntament avenir-s’hi, el lloc triat per l’organisme competent fou la Murtra i la reutilització hagué d’esperar fins fa uns pocs anys que es va enviar un parell d’emissaris de retorn amunt. A dia d’avui,  aquest equipament no és mancomunat sinó metropolità i és anomenat Depuradora de Gavà-Viladecans, no pas Depuradora de la Murtra, ni de Viladecans-Gavà malgrat ocupar vuit hectàrees del nostre terme... (Potser és que algú entrelluca una futura fusió dels dos municipis amb preeminència gavanenca...?). En el finançament d’aquesta depuradora, i d’altres que es feren, està l’origen de l’incomprès canon de sanejament introduït en el rebut de l’aigua per la Corporació Metropolitana a partir de la segona meitat dels anys vuitanta. 
(continuarà)
Andreu Comellas