diumenge, 13 d’octubre de 2013

La dictadura de Primo de Rivera a Viladecans, 1923-1930 (1)

Rètol del nom del carrer del Marquès d’Estella, a la ciutat. El nom de la via, dedicat al general Primo de Rivera, es va aprovar pel Ple de l’ajuntament, el 4 de maig de l’any 1950, quan estava situat davant del Torrent Ballester i a tocar del camí vell de Gavà. 

La Casa de la Vila, a mitjans de la dècada dels anys vint. Del balcó de l’alcaldia penja una bandera espanyola, fet demostratiu del reforçament nacionalista de l’Estat, durant el període.Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans
Aquell dilluns 1 d’octubre de 1923, a Viladecans, la sessió del Ple de l’ajuntament havia de resultar fatídica per a l’exercici de les funcions de representativitat política i administrativa de l’alcalde i regidors. En efecte, una reconstrucció versemblant dels fets ens situaria l’alcalde Bernat Vilà Badell i els regidors Josep Almirall, Joan Presas, Josep Solina, Llorenç Puig, Pau Almirall i Josep Gorgas, a la Casa de la Vila –asseguts i segurament amb semblant greu– davant del cap del cinquè terç de la Guàrdia Civil, Antonio Criado Blanco. El militar havia d’anar per feina ja que, molt segurament, Viladecans no era el primer municipi que visitava aquell dia ni el darrer on encara havia d’atansar-se amb la finalitat d’acomplir el deure que tenia encomanat. Aquella jornada, el comandament de la Guàrdia Civil, tenia una fita ben clara: donar compliment al Reial Decret, publicat a la Gaceta de Madrid aquell mateix dia, on s’ordenava el cessament en les funcions de tots els regidors del País i la seva substitució pels membres locals de la Junta de Vocals Associats. Serien, tot seguit, aquests mateixos membres qui haurien de triar, mitjançant votació secreta i d’entre les persones que formaven la Junta mateixa, els nous càrrecs d’alcalde i regidors. Un cop elegit i nomenat el nou consistori, s’havien de triar els nous vocals associats de la població i, més tard, designar les persones que haurien de formar les diverses comissions i delegacions municipals: comissió de governació, hisenda, foment, cementiri i instrucció pública, i delegacions per a la junta del cens electoral, consell local de primer ensenyament, reclutament, dipositaria i brigada municipal. 
Continuem amb la reconstrucció dels fets. El guàrdia civil, molt segurament, va començar aquell Ple llegint en veu alta els motius que el Real Decret disposava, tot ordenant la dissolució dels ajuntaments. El text deia: “Recogidos en una docena de días anhelos del alma popular, despertada a la vida ciudadana por la conmoción nacional del 13 de septiembre, pocos tan intensa y unánimemente expresados como el ver sustituídos en las Corporaciones municipales a los hombres, a la vez semilla y fruto de la política partidista y caciquil, que con tanta eficacia y escrúpulo venían entorpeciendo la vida administrativa de los pueblos. Ello justifica la propuesta (…)”. A l’acta local de la sessió del Ple d’aquell dia es llegeix que tots els regidors de Viladecans van quedar automàticament destituïts dels seus càrrecs, desposseïts de les seves insígnies i convidats a abandonar la sala. No sabem del cert si és va produir cap incident durant aquest procés de cessament del poder civil local, disposat per decret i executat manu militari. El que sí que és cert és que d’ençà aquell moment no es tornaria a constituir un nou ajuntament a Viladecans, amb la legitimitat que proporcionen unes eleccions lliures, fins al mes d’abril de 1931; data que inicia el període de la Segona República. 
Aquell decret d’1 d’octubre de 1923 era un dels més esperats pel Directori Militar que comandava, des del 13 de setembre d’aquell any, el general Miguel Primo de Rivera, segon marquès d’Estella. Com és sabut, aquell dia de mitjan setembre, el militar gadità va portar a terme un cop d’estat –amb la connivència del rei, l’aprovació de les classes poderoses i la passivitat de bona part de la classe mitjana del país– amb la clara voluntat regeneracionista de superar l’edifici corcat del sistema de la restauració fundat al darrer terç del segle XIX. No cal dir que aquesta voluntat del “cirurgià de ferro” –tal com ell es considerava–, emmirallat amb l’exemple de Mussolini i del feixisme italià, se sostindria amb una idea totalment autoritària, repressora, centralista i casernària de l’Estat, la qual hauria de passar forçosament per sobre dels desitjos de canvis pregons de les classes populars. El que el dictador deixava clar, de bell antuvi, era el seu desig d’acabar amb les pràctiques corruptes i caciquils d’un sistema polític força desprestigiat, fragmentat i ingovernable. I en tractar de fer tabula rasa de tota l’estructura política liberal anterior, el cessament del personal polític dels ajuntaments o diputacions s’albirava del tot necessari. Com es va comprovar anys després, els seus objectius no van reeixir.
A Viladecans, de ben segur que la dissolució forçada del consistori del 1923, causaria certa frustració. El consistori que era obligat a cessar per ordre de la Dictadura el formaven majoritàriament partidaris de la Lliga Regionalista de Cambó i Puig i Cadafalch. I tanmateix, la burgesia industrial de Barcelona havia atorgat carta blanca al conspirador Primo de Rivera que fins l’esmentat 13 de setembre del 1923 era el Capità General de la regió militar catalana. Aquesta mena d’immolació política de la conservadora Lliga Regionalista, tot buscant l’aixopluc de l’autoritat militar, s’explica historiogràficament pels desitjos de la burgesia catalana de trobar la tan anhelada pau social –després d’anys convulsos marcats pel pistolerisme i les vagues– i el respecte a les propietats, encara que això passés pel peatge de sacrificar necessàriament moltes de les voluntats genuïnament catalanistes del país. Amb aquest panorama, la Dictadura de Primo no va dubtar en anul·lar la Mancomunitat, perseguir la llengua catalana i paralitzar les reivindicacions pels drets catalans d’autonomia i descentralització político-administrativa, en favor d’una idea de pàtria espanyola reforçada. 
Fet i fet, al nostre àmbit local, l’1 d’octubre de 1923, es trencava un període polític d’uns 10 anys d’esplendor de la Lliga Regionalista. Havia estat un domini que es va viure des de les eleccions legislatives del 1913 on havia resultat vencedor el candidat d’aquest partit per la circumscripció de Vilanova i la Geltrú, Josep Bertran i Musitu. Un domini que tot sembla indicar que també es va mostrar en l’àmbit de les nostres eleccions locals, de les quals van sortir els diversos consistoris lligaires presidits pels alcaldes Josep Bonich (1914-1917), Josep Domènech (1918-1920), Roc Mas (1920-1922) o l’esmentat Bernat Vilà (1922-1923). Un període de domini catalanista conservador local que sembla tenir un moment culminant, entre l’any 1918, amb la fundació del Centre Nacionalista de Viladecans –sucursal local de la Lliga, amb seu al cafè de Cal Sastre– i l’any 1920, amb la primera celebració a Viladecans, per la Festa Major d’Estiu, de la Diada de Catalunya, fet que va coincidir amb el canvi de nom dels carrer de les Canals i de Sant Joan pel d’Enric Prat de la Riba i d’Àngel Guimerà, respectivament.
Tot aquest període de catalanisme conservador va quedar ensorrat pels efectes locals del cop d’estat de Primo de Rivera. El consistori de Bernat Vilà va ser substituït per un nou ajuntament format pels nou vocals associats que esdevingueren automàticament els nou regidors de l’ajuntament. D’entre ells, van triar a Jaume Molins Casadó en el càrrec d’alcalde. En qualsevol cas, aquest va ser un nou consistori, que actuaria a forma de comisssió gestora fins que una nova disposició governativa, de 21 de març de 1924, va fer cessar tots els seus membres, tot nomenant com a nou alcalde a Pere Masallach Monmany, com a segon alcalde del període dictatorial de Primo de Rivera. Seria l’alcalde durant els anys 1924-1930. Anys després, seria el primer alcalde del període franquista, a Viladecans, entre 1939 fins al 1941. 
Xavier Calderé i Bel