Pasqua i Primer de Maig

La Pasqua, que és la festa central cristiana, i el Primer de Maig, que és la Festa del Treball, cauen sempre molt a prop. I, arran d’aquesta coincidència anual, l’Equip de Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu de Llobregat prepara i difon un cartell que celebra totes dues dates. Aquest any, el cartell consisteix en una pregària pels immigrants. I he pensat que seria bona cosa transcriure-la aquí. Per als creients, és un bon text de pregària. I per a tots, és un bon recull de sentiments, desigs i actituds davant aquesta realitat que tenim tan a prop.

Josep Lligadas Vendrell

Senyor,

Amb l’esperança de la Pasqua, posem davant teu les dones i els homes que han de marxar del seu país i abandonar la seva família per trobar feina i viure dignament...

• Et preguem per les persones que es veuen obligades a fer llargues travessies en la clandestinitat, que són maltractades físicament i psíquicament pel camí, que han de viure en camps de concentració, que són menystingudes com a immigrants, 
• Et preguem per les persones que no poden ser al costat de les persones estimades, no veuen créixer els seus fills, no poden acompanyar els seus pares.
• Et preguem per les dones i homes que viuen entre nosaltres i no tenen drets de ciutadania, que han de treballar en condicions indignes i precàries, i que experimenten el racisme.
• Et preguem per les persones que malviuen amuntegades, al carrer o en naus abandonades sense possibilitats d’accedir a una feina.
• Et preguem pels joves que es veuen forçats a emigrar a d’altres països: que siguin tractats amb dignitat, que puguin gaudir d’una feina adequada a la seva formació, que puguin sentir-se acompanyats per nosaltres.

Tu, que has volgut viure amb nosaltres i com nosaltres, i que has vençut la mort,

• fes-nos solidaris, per compartir amb els altres tot el que tenim,
• fes-nos esperançats, perquè siguem capaços d’imaginar un futur tal i com tu el vols,
• fes-nos acollidors, per obrir-nos de debò a totes les persones que pateixen, vinguin d’on vinguin,
• fes-nos lluitadors per defensar els drets legítims dels homes i dones treballadors,
• fes-nos creatius a l’hora de buscar respostes a la manca de feina i d’habitatge,
• fes-nos confiats i dialogants per caminar junt amb els altres.

La vida no és pas cosa de riure

“Què vol dir viure –em deies l’altre dia–
 si un sacrifici és gairebé en va?
 Que n’és d’incaut aquell que encar confia
 a trobar-hi un sentit fosc i tardà?.”
 Bé val la pena, amic, d’escarrassar-s’hi
 mal que el balanç resulti parcial
 si a poc a poc s’arriba a la catarsi
 i hom es disposa a un acord final.
 És en l’esforç on creix una persona
 en constant mica a mica amb tot detall
 posant-hi el cos i l’ànima bessona
 suant bo i repetint els cops de mall.
 En la feina tenaç trobaràs força
 per viure com vivim en aquest món
 on tanta gent cedeix i es dixa tòrcer
 per qualsevol funàmbul toca-son.
 En aquest ser i no ser hi rau l’angoixa
 dels qui en camí mai alforrem el pas
 bo i sostenint naturalesa coixa
 i els ulls tancats sense saber on vas.
 Però els ulls molt tancats tenen escletxes,
 i a la vida hi ha gaudis i combats;
 els pensaments ardits passen com fletxes,
 i trenquen el silenci net dels prats.
 Si amb ulls tancats hi ha una claror que et mena
 perquè no puguis malmenar-te un peu
 a fi que et gosis desplaçar sens pena
 a la vora, o lluny, pertot arreu?.
 Aquesta llum, que hi és sols per ser home,
 que et tusta el seny i et martelleja el cor
 no és sortilegi ni tampoc cap broma
 és l’esperit i això té el seu valor.
 Inquireix dintre teu, no tinguis mandra,
 et veuràs tal com ets, tal com pots ser,
 i no et sàpiga greu de dur escafandra
 si arribes ben al fons d’un mar serè.
Què hi fa que al rerefons d’aquesta terra
hi visqui molta aranya sense niu
i hi campi l’enaiguat que tot ho esguerra
mentre llança infeliç pedres al riu?.
No t’arronsessis per tan poca cosa,
sigues tothora l’home convençut,
aquells que se’n distreguin faran nosa
perquè faran la ruta del vençut.
Tu no te’n desisteixis tan de pressa
fins que no hagi fruitat alguna flor
i encar que alguna volgués ser revessa
tu apunta a l’objectiu sense cap por.
Si no hi ha sacrifici en el teu viure,
si no hi poses esforç, és viure en va.
La vida no ho és pas cosa de riure,
és triar entre viure o vegetar.

Salvador Sunyer i Aimeric

1er Premi del Concurs de Poesia 

“Espejo de Viladecans”

Fundación Espejo 2013

Un homenatge exemplar i republicà contra el silenci històric

Feia molts anys que no havia assistit a un acte tan emotiu com l’Homenatge als lluitadors i lluitadores antifranquistes el passat 12 d’abril a l’Ateneu Pablo Picasso. En veure les llàgrimes de molta de la gent homenatjada feia la impressió que s’ha comès una injustícia històrica amb la gent que va treballar i va lluitar per una societat millor durant la transició. Necessitem reivindicar un i altre cop els homes i les dones que han obert camins per nosaltres, els herois d’estar per casa, amb noms i cognoms, encara que només sigui per egoisme. Necessitem exemples del passat pròxim per poder moure les muntanyes del present i alimentar l’esperança del futur. 

Ara que a pilota passada tothom s’atreveix a criticar la nostra transició, a jugar a proclamar lo que podía haber sido y no fue, donant un cop d’ull a les fotos del Jaume Muns, el nostre principal cronista de la transició, es veu on era el nostre principal capital: en la gent humil, en la gent treballadora que sortia al carrer. Estranyament avui amb totes les llibertats al nostre abast, la llibertat de reunió, la llibertat de manifestació, la llibertat d’associació, no hem estat capaços d’evitar que ens arrabassin una bona part dels nostres drets.

Hi ha una pregunta que em volta pel cap. Què hauríem fet nosaltres si ens hagués tocat avui governar la transició, conquistar nous drets? Mirant les fotos de l’acte, veient els supervivents, els Manolo González, Fernández Arenas, Manolo Cobos i els altres, els que hi eren i els que no hi eren, vivim en una societat sense la tossudesa lluitadora, sense la paciència lluitadora d’abans. Una societat amb xarxes socials, amb molta comunicació pel mòbil, però incapaç d’entendre que la vida no és Internet i els drets no es compren a Media Markt, que les coses no són sempre d’ara per demà, que cal saber treballar a llarg termini. Els homenatjats sabien i compartien l’esperança estratègica que cantava Labordeta d’arribar a una terra “que ponga libertad” i el seu advertiment “También será posible/ que esa hermosa mañana/ ni tú, ni yo, ni el otro/ la lleguemos a ver/ pero habrá que forzarla/ para que pueda ser.”

Ara tot ha de tenir data, quan de fet les coses importants a la vida sovint ens vénen sense demanar cita a l’agenda. Durant la llarga nit del franquisme ara no era demà, ara era com ahir, com abans d’ahir, però això no impedia que la gent es jugués la feina, la llibertat i fins i tot la vida perquè “habrá que forzarla para que pueda ser”. 

A l’acte de l’Ateneu Pablo Picasso li venia molt bé també aquella cançó de Raimon “Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg”. Desgraciadament aquest silenci no va acabar del tot amb la proclamació de la democràcia. Ens volen canviar la història i demostrar-nos que el que vam aconseguir va ser cosa de Suárez, del Rei, de Tarradellas i del Jordi Pujol, i no és així. Hi va haver noms propis però allò que impulsava canviar les coses era la marea que erosionava un i altre cop les rocoses estructures del franquisme: la marea inconformista i constructiva de la gent anònima.

Durant una tarda la gent anònima va ser menys anònima, tant la que tenim la sort de mantenir al nostre costat, com la que hem perdut, des del Joan Masgrau, l’alcalde que va ser com un avi republicà, ferm però carinyós, fins a l’últim caigut, el Vizcaíno. Vam trencar el silenci sota els colors d’una bandera sense estat: la bandera republicana i amb el cant d’una internacional que algú hauria de reconstruir per fer front al agrupémonos todos que sí que practica el poder financer mundial. 

José Luis Atienza

L’impost al Sol

Malgrat el que ens han dit durant molts anys, aquest país no només no importa energia elèctrica sinó que n’exporta. A més, té una sobrecapacitat de producció tal que duplica les seves necessitats i tenim un munt d’instal·lacions, bàsicament centrals combinades de gas, que estan permanentment apagades (però tot i així paguem, incloses a la factura de la llum, les inversions efectuades). 

Però en els últims anys tota la política comunicativa del govern i les empreses elèctriques ha anat dirigida a culpabilitzar les energies renovables del fet que paguem la llum més cara que els països del nostre entorn. Cosa ben curiosa quan es comprova que la nostra energia prové de l’eòlica (el vent no cobra), la hidràulica (la pluja també és gratis i els embassament fa anys que es van construir i estan amortitzats) i la nuclear (efectivament més barata que el gas o el fuel quan la central ja s’ha amortitzat, com és el cas de la major part de les nostres nuclears). Però és l’oligopoli elèctric el que imposa uns costos de distribució tan elevats que al final paguem la llum molt més cara del que tocaria. 

L’últim episodi d’aquesta conxorxa entre govern i oligopoli elèctric és la legislació sobre la producció per a l’autoconsum. La possibilitat que milions de llars disminueixin el consum de la xarxa elèctrica gràcies als sistemes de producció domèstica (generalment fotovoltaic, sense descartar-ne d’altres) és un veritable malson per a les companyies elèctriques que veurien disminuir l’import del rebut que cada dos mesos carreguen al compte de cadascuna de les llars espanyoles. Però l’entesa entre el govern del PP i les elèctriques és total en aquest tema. I s’han inventat una legislació sense parangó a Europa. A Espanya, si la llei continua tal com està plantejada, no només no es cobrarà per l’energia sobrant que el productor domèstic aboqui a la xarxa, a Espanya el productor domèstic haurà de pagar un impost per instal·lar plaques fotovoltaiques a casa seva! És com si un particular hagués de pagar per tenir una tomaquera al seu balcó amb l’argument que ha de contribuir al manteniment dels supermercats. És una absurditat que no existeix a cap altre país, i ha estat batejat com impost al Sol. 

Ens podem preguntar què es persegueix amb aquesta mesura absurda i no ens equivocarem gens si pensem que es pretén protegir les grans companyies i desincentivar la producció descentralitzada d’energia. A Alemanya, tan criticada per unes coses però un exemple a seguir en moltes altres, el 45% de les instal·lacions fotovoltaiques són domèstiques (no com aquí, que es van subvencionar milers d’”horts solars” propietat de grans inversors) i han estat capaces de generar 370.000 llocs de treball vinculats a aquest sector. ¿Què no podríem fer nosaltres, amb la insolació que tenim, si seguíssim les polítiques alemanes? Però Spain is different i prou que el govern del PP s’esforça a demostrar-ho. 

D’aquest govern no és creïble esperar res, excepte que des d’Europa els obliguin a canviar la legislació (en això tenen experiència i demostren ser obedients) per ser contrària als objectius de reducció de consum energètics centralitzats i de reducció d’emissions de CO2. L’altra alternativa és tombar el govern entre tots. 

David Massana 

Catalunya - Finlàndia: una breu comparativa (II)

Si fa un parell de números vam descriure algunes de les semblances entre la societat catalana i la finlandesa, ara toquen les diferències, que també són diverses i com les semblances, algunes de sorprenents que ens poden fer rumiar, i d’altres són, simplement, anecdòtiques simpàtiques. Com que són moltes, ho farem en dos números de la revista, aquest i el proper.

Gastronomia. Si a Catalunya podem trobar mercats arreu, amb productes frescos, variats, i a un preu raonable, a Finlàndia això és pràcticament inexistent. Allà de supermercats en trobem per totes bandes, oberts tots els dies de la setmana i alguns 24 hores, però amb productes envasats en safates i bàsicament precuinats. Anar a mercat no s’estila a Finlàndia. Dinen entre les 11 i les 12 del migdia, i sopen entre les 5 i les 7 de la tarda. 

Barbacoes. Em vaig posar molt content la primera vegada que em van convidar a fer una barbacoa, els companys del Finnish Meteorological Institute (FMI) el primer cap de setmana d’estar allà. La nit anterior a la barbacoa vaig somiar amb costelles de xai, galtes de poc, o pollastre, tot a la brasa.... Ja m’havien comentat que és típic quedar i fer barbacoes el cap de setmana. Les fan a tot arreu, als parcs urbans, a la platja, al bosc... La meva decepció va ser majúscula quan vaig comprovar que el que hi posen a la barbacoa no són ni costelles de xai, ni galtes, ni pollastre, sinó salsitxes bullides tipus Frankfurt. 

Llet. Si aquí bevem aigua o vi mentre dinem, allà tenen el costum de beure llet. Diuen que és per suplir la falta de vitamina D que tenen, degut a la manca de llum solar durant molts mesos a l’any. 

Civisme. La gent pel carrer no crida, ni escup, i el terra està sempre net tot i no veure un escombriaire, ni cap màquina d’aquestes tan sorolloses que a les 7 del matí ja estan circulant pels nostres carrers aspirant les deixalles que alguns deixen. Això però no és un fet típic de Finlàndia, sinó de molts altres països europeus. Segurament és la nostra (maleducada) forma de ser com a societat que permet que els carrers estiguin com estan, tot i l’immens nombre de papereres i serveis de neteja. Fins i tot els nens i les nenes, quan els veus jugant en un parc infantil ho fan sense cridar, cosa que no sé si és bo o dolent. 

Envasos. A l’entrada de tots els súpers hi ha una petita màquina on es retornen els envasos buits, ampolles de plàstic i llaunes. Una ampolla de plàstic buida petita (de fins a 0.5 l) té un retorn de 10 cèntims d’euro; una d’1.5 l, 30 cèntims; les llaunes de refresc (cervesa, begudes ensucrades, etc..), 30 cèntims. D’aquesta manera tan simple, s’aconsegueixen dues coses, segons vaig entendre: primerament, recuperar els envasos buits, i evitar que vagin en contenidors equivocats, o directament al terra. Llençar una ampolla buida o llauna al terra o a les escombraries vol dir llençar 30 cèntims! Al cap del dia, de la setmana o del mes, són uns quants euros que un llença.... I en segon lloc, d’alguna manera mantenir neta la ciutat, ja que sempre veus alguna persona de renda més baixa amb bosses plenes de llaunes per a portar a aquesta màquina i obtenir algun euro. Al principi jo portava els envasos i recuperava els meus cèntims d’euro, fins que vaig integrar-me en la costum de deixar en un lloc ben visible del carrer la llauna o l’ampolla, perquè algú amb pocs recursos l’agafés i n’obtingués els cèntims corresponents al retorn. Aquí no tenim encara d’aquestes màquines ni aquest sistema. El que sí que he vist són màquines amb una filosofia ben diferent: introdueixes la llauna i amb un braç es fa palanca per aixafar-la. 

Passos de vianants. Tot i que no hi ha cap senyal de trànsit que ho indiqui, ni cap pintada al terra, els cotxes no estacionen a menys de 3 metres d’un pas de vianants, per tal de garantir la visibilitat dels vianants. I aquesta regla és escrupolosament respectada pels conductors. Contrasta amb els nostres vehicles que estacionen enganxats al pas de vianants, i de vegades fins i tot ocupant-lo. 

Foc al bosc. Em va sorprendre en algun Parc Natural la venda de llumins, tant com un record com d’ús habitual, per directament encendre un foc a terra envoltat de pedres, dins del bosc, tant per escalfar-se com per cuinar.

Jordi Mazón

(continuarà)

El carter Salvador Alloza

L’1 d’abril d’enguany a l’edifici central de Correus a la Via Laietana de Barcelona es va fer un homenatge a Salvador Alloza i Alloza, el meu avi. 

Salvador Alloza va ser carter a Barcelona, al districte que avui anomenem Nou Barris, des de setembre del 1916 fins al final de la guerra el 1939 quan fou expulsat de Correus.

Salvador Alloza va ser Secretari del Casal d’Esquerres a les Roquetes. Va participar en la campanya electoral de les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936 amb la victòria del Front d’Esquerres i el retorn del Govern de la Generalitat. Va formar part del Sindicat Autònom de Carters Urbans, sindicat que al setembre del 1938 va entrar en bloc a la CNT. I El 21 de juliol de 1938 en plena guerra civil fou nomenat Alcalde del barri de Roquetes a Barcelona.

El 24 de gener del 39 marxà a Seva (Osona). Les tropes franquistes prenien Barcelona dos dies després. Va intentar tornar a Barcelona sense aconseguir-ho havent de fugir a Girona i posteriorment a Figueres i Port Bou des d’on va travessar la frontera i va ser internat al camp de concentració d’Argelers com tants i tants republicans. 

Mentre a casa seva la família ja havia cremat tota la documentació que el podia comprometre, la policia en un registre domiciliari li va requisar la vara d’Alcalde. Més tard va ser empresonat a la Universitat de Deusto, a la plaça de braus de Sant Sebastià i posteriorment al Castell de Montjuïc.

Acabada la guerra civil va ser expulsat del servei de Correus, després d›exercir com a carter durant 23 anys, acusat d’haver participat en la vaga del 1934 i de formar part de la CNT. Amb tot va tenir sort ja que el plec de càrrecs es fonamentava en l’expedient on se’l vinculava amb la CNT i no en l’altre expedient basat en la seva militància a ERC. En aquest cas les represàlies haguessin estat de ben segur molt pitjors.

La vida política de Salvador Alloza era per a la nostra família coneguda parcialment, per episodis concrets i esporàdics però lluny de disposar d’un relat ordenat cronològicament i amb dades contrastades. Hem d’agrair a l’historiador i regidor a l’Ajuntament de Nou Barris Miquel Roman tot el treball d’investigació, recopilació i ordenació de les dades obtingudes de l’arxiu de Salamanca referents a la figura del meu avi. 

Com a nét puc dir que Salvador Alloza va ser per sobre de tot una persona honesta i una bona persona en el sentit estricte de la paraula. Un treballador honrat depurat pel règim anterior, molt estimat per la seva família i per un bon nombre de ciutadans barcelonins. 

No va ser cap polític de primera fila però sí una persona culta, un actiu lluitador d’esquerres, catalanista i compromès amb els valors democràtics de la societat. Tampoc no va ser cap heroi sinó una persona normal a la qual li va tocar viure un temps molt difícil com tants milers de persones que els va tocar anar a la guerra, persones normals que treballaven en les seves feines i tenien família però que van haver de deixar-ho tot per defensar amb les armes la dignitat d’una gent que creia en un món millor. Ells van lluitar per nosaltres, pels nostres fills i pels nostres néts i perquè mai més es tornés a repetir allò que van haver de viure ells.

La seva lluita no ha estat en va.

Només em resta agrair al Servei de Correus de Barcelona el reconeixement a Salvador Alloza tot donant les gràcies al responsable d’aquell acte, Pedro Aguilar. I també dir que el districte de Nou Barris ha dedicat un carrer al meu avi amb una placa on posa: «Carrer d’Alloza. Barcelona 1897-1976. Carter del Barri». 

Jaume Alloza 

El Síndic de Greuges demana esforços per agilitzar les respostes de l’Administració

El 27 de març del 2014 vaig presentar l’Informe 2013 de la Sindicatura de Greuges, complint amb el deure que tinc de donar comptes davant del Ple municipal, fent un resum de l’actuació realitzada.

A l’any 2013 va haver-hi un increment en les atencions respecte l’any anterior. Es van realitzar 202 atencions, que es van distribuir en 159 consultes i 43 queixes. D’aquestes queixes, 17 es van derivar a altres defensors per ser competència d’altres administracions, les altres 26 queixes, van ser tramitades davant l’Ajuntament de Viladecans per versar de temàtiques del seu àmbit. A més a més cal afegir 17 queixes que van quedar en tràmit d’anys anteriors.

De les queixes resoltes durant l’any 2013, vaig plantejar a l’Ajuntament 51 recomanacions; entre d’altres, van ser:

L’adequació del quadre d’infraccions de circulació per tal d’identificar millor i amb major claredat les conductes infractores, per evitar controvèrsies i errors a l’hora d’identificar el fet sancionable.

Ampliar el nombre de places reservades per a persones amb discapacitat en la proximitat de l’ambulatori. 

Donar una informació i una solució més immediata, a la vegada que més sensible, en els casos en què la ciutadania planteja dificultats econòmiques per atendre les seves obligacions tributàries.

Adequació de la senyalització de trànsit per tal que sigui més clara i entenedora, per evitar accidents i denúncies de trànsit.

En relació a les infraccions de trànsit i en aplicació del principi de proporcionalitat, atès que ha de guardar la deguda adequació entre la gravetat de la infracció i la sanció a aplicar, que es faci constar a les denúncies les situacions de gravetat, quan així ho siguin, per determinar si la infracció es lleu, greu o molt greu.

Reconsiderar les situacions d’excepcionalitat quan un ciutadà ha estat sancionat en una zona d’accés restringit a la circulació de vehicles i n’està legitimat, satisfent aquest ciutadà les condicions per la obtenció de l’autorització corresponent. Em refereixo a anul·lar, en aquests casos, les infraccions comeses fins a la data en què va rebre la primera notificació de denúncia, si aquest ciutadà acredita amb posterioritat la corresponent obtenció d’autorització d’accés.

A les zones on el pas està restringit a vehicles autoritzats, que s’estudiï la possibilitat d’implementar un sistema de semàfors amb un lector de matricules per tal de donar el pas al vehicle autoritzat que vol accedir, en cas contrari el semàfor es quedi en vermell.

També vaig dir que fer un balanç de les propostes realitzades, implica fer-ho del funcionament de la nostra administració municipal, la qual cosa indica que la institució que represento és una eina de conciliació i de millora contínua, que s’esforça en buscar possibles solucions i propostes a les problemàtiques que ens planteja la ciutadania i que plantejo a l’Ajuntament. Per tant les meves funcions contribueixen a millorar la relació entre l’Ajuntament i la ciutadania.

Vaig finalitzar la meva intervenció manifestant la meva preocupació sobre el fet del temps de tràmit d’una queixa, és de mitjana gairebé de 12 mesos, comptats des de la data que el ciutadà presenta la queixa i la data que rep la resolució amb la resposta de l’Ajuntament a les recomanacions proposades. En aquest sentit cal que tots plegats fem esforços per agilitzar les respostes i la comunicació, amb la finalitat de resoldre les queixes en un termini raonable, atès que aquesta dilatació en el temps provoca una desafecció de la ciutadania envers l’administració.

El detall de les actuacions estan disponibles a la pàgina web http://sindicatura.viladecans.cat/ a l’apartat de “Informes anuals”

Vicenç Mazon

Fira de Sant Isidre / Mostra d’Entitats

És una magnífica oportunitat, aquest cap de setmana del 17 i 18 de maig. La idea d’ajuntar la Fira de Sant Isidre, que va per l’edició 44, amb la Mostra d’Entitats, que va per la 13, va ser en el seu moment una bona iniciativa, i està donant bons fruits.

La Fira de Sant Isidre, que va néixer com a festa pagesa que tenia com a punt de referència l’exposició de paneres i de maquinària agrícola, ara amb la Mostra d’Entitats al costat esdevé un lloc de trobada ciutadà que serveix per promoure el contacte entre les associacions, fer activitats plegats, i crear un espai de trobada i de festa en aquests dies de primavera que tant conviden a sortir de casa (llevat que plogui!).

És cert que, actualment, el món de la pagesia està a mig gas, sobretot pel que fa a la seva presència pública: els nostres pagesos estan més centrats a cuidar els seus canals de distribució fora de la ciutat –cosa d’altra banda perfectament comprensible– que no pas a fer-se conèixer a Viladecans, com es pot veure en les dificultats que té tirar endavant el mercat pagès tants cops proposat. I també és cert que per a una part de les entitats el fet d’estar a la mostra els comporta a vegades un esforç suplementari que no consideren que els compensi.

Però tot i així, i vista la cosa en conjunt, cal dir que té un valor notable disposar cada any d’aquest espai de trobada per a tothom, i més si, com certament està passant, les entitats, amb el bon suport dels tècnics i tècniques municipals, s’animen a promoure activitats conjuntes que estimulin i cohesionin. Sí, valdrà la pena l’esforç per trobar-nos junts aquest cap de setmana de la Fira i la Mostra.

Primer Ajuntament democràtic

El proper 19 d’abril es compliran 35 anys de la constitució l’any 1979 del primer Ajuntament democràtic desprès de la dictadura.

La llista més votada va ser el PSUC que va obtenir 9 regidors.  El seguirien el PSC amb  7 regidors, CiU amb 2, CC-UCD amb 2,  i el PTC, 1 regidor. El primer alcalde va ser Joan Masgrau i Marcet que encapçalava la llista del PSUC. 

Jaume Muns

Joan Llinares Bastida, barber del barri de Sales (2)

El costum d’anar un cop a setmana a fer la barba i almenys un cop al mes a tallar els cabells, tan propi dels homes dels anys quaranta i cinquanta, començà a entrar en crisi a mitjans dels seixanta amb els Beatles i els seus llargs serrells, s’aguditzà en començar els anys setanta amb els “hippys” i les seves grenyes, i acabà morint a mitjans dels anys vuitanta amb l’empastifada universal de la SIDA. Paral·lelament, la crisi del costum era agreujada i ben alimentada amb la creixent venda massiva de màquines d’afaitar elèctriques per part de les empreses Phillips i Braun.

Així les coses, a mesura que els barbers arribaven a l’edat de jubilar-se, les barberies, per antigues i arrelades que fossin, acabaven tancant: a la dels Roig de Cal Coixet al carrer de Sant Isidre, a la de l’Anton Castany de Cal Maioles del corraló de Cal Magí cantonada amb el Raval i a una altra que hi havia al carrer de Sant “Mariano”, que foren les primeres, seguiren la de Cal Piu d’en Francesc Fuster al carrer Major; la de Cal Conrado d’en Conrado Cabré a l’Avinguda de la Generalitat, tocant la farmàcia Culleré; la de Cal Condeminas al carrer de Sant Isidre; i la de Cal Nicolau, al carrer d’Àngel Guimerà. Totes elles farcides d’història oral que ningú s’ha ocupat de recollir, tot sigui dit. Gràcies –per exemple– a la de Cal Piu i a la ràdio que allà hi havia per entretenir la clientela, és com molta de la gent que no tenia ni ràdio, pogué conèixer i seguir les noticies l’endemà del 18 de juliol del 1936. La de Cal Conrado –continuant amb els exemples– tenia per cadires giratòries, les que ho havien estat durant la guerra a la barberia que el sindicat CNT tenia a la seva seu en el col·lectivitzat col·legi de les monges. En Conrado les anà a buscar de nit –i se les quedà– el dia següent d’entrar els “Nacionals”. La FAI li havia requisat prèviament, en esclatar la guerra, les que ell tenia a la seva barberia a l’avinguda Mistral de Barcelona, abans de venir a Viladecans. El que deia, se’ns ha colat massa història local per l’aigüera.

A dia d’avui són molt poques les barberies tradicionals. Així com les màquines  d’esquilar manuals acabaren essent substituïdes per les elèctriques bo i fent callar el clic-clic, clic-clic, al voltant de l’orella, la navalla barbera gairebé també es convertí en peça de museu substituïda per fulles “sevillanes” de fer servir i llençar. Ja quasi ningú gosa anar a remullar i rasurar la barba i les fulles d’afaitar s’utilitzen no gaire més que per repassar clatells i patilles. Només les tisores i les pintes han guanyat protagonisme entre els esquiladors.  Unisex o no, ara tot és perruqueria. El fer-la petar a cal barber està a punt de ser empassat per la postmodernitat i s’imposa la tendència d’autosatisfer les necessitats, pel que fa a les cabelleres. Per acabar-ho d’adobar, en els temps presents, la feinada per qui s’estima les barberies és trobar-ne alguna en què no sigui Telecinco la que imposi i centri els debats.

Així és que, a part de ser única al barri de Sales en el seu temps, la d’en Llinares gaudí d’un plus que li permeté arribar de manera tranquil·la, econòmicament, quan la cosa s’ensorrava, a la jubilació del seu titular, l’any 1995. Era el plus del compromís social. El compromís de l’única persona a la qui molts estàvem disposats a pagar, ben contents, perquè ens prengués el pèl.

Tornem a repassar-li el viure i el compromís a en Joan Llinares Bastida.

Fent el calavera encara (amb aquella colla de joves dandis que us explicava el mes passat), i dic “encara” perquè molts d’ells només acabaren casant-se molt passats els trenta anys, en Joan topà amb la Neus Fernàndez. No sols s’avingueren sinó que es casaren i tingueren tres fills. No sols feren avinents gustos i maneres de fer, sinó  també parers polítics i militants. A la Neus us la podríeu continuar trobant, per exemple, a dia d’avui i si tinguéssiu aquest sa costum, a les manifestacions a Barcelona en favor dels treballadors, o contra les tisorades dels manaires. Les mateixes manifestacions a les quals, en Joan i la Neus de bracet, haurien anat si no fos perquè en Joan Llinares Bastida, com ja us havia dit, morí el desembre del 2009, als vuitanta anys.

El senyor barber, segurament el més calb de quants barbers han sigut, o si més no el que més dels que he conegut, mai volgué ser capdavanter, del tot, de res. No tenia ni un pèl de ximple, semblava tímid, es posava vermell amb facilitat, no sé quina vena pseudo-anarquista el retenia a l’hora de posar-se al capdavant, però quan feia falta el trobaves al costat, i quan les coses es torçaven, encara més.  

Compaginant-ho amb l’activitat clandestina al PSUC, aquella activitat que com us havia dit gairebé ningú sabia, va ser membre de la junta directiva del Club de Beisbol en la segona meitat dels anys seixanta i setanta acompanyant als presidents Ignasi Alavedra i Josep Ballester. Malgrat que afaitar la clientela s’allargava fins ben entrat el capvespre, sempre tenia el vespre dels dilluns a punt per anar a les reunions i ajudar a fer possible el que ara és una de les nostres senyes d’identitat. 

I no penseu que allò era un entreteniment més, no. Era consciència social. Des del minso beisbol, i una minsa barberia, en Llinares ens vingué a demostrar que, si es volia, es podia influir en l’esdevenidor del comú. 

Un exemple d’això fou la història del camp de beisbol del K-11 que ara us explico. 

Era i no era la cosa així: Quan el 1976-77 la Caixa de la Diputació de Barcelona s’interessà en dotar  d’instal·lacions esportives als seus empleats, al costat del K-11 de l’autopista a Castelldefels –a tocar dels camps de Rugby que la Federació Catalana allà hi tenia mig plantats–, en Josep Carreras –regidor opositor de l’Ajuntament– mirant de potenciar interessadament la zona i afavorir de passada al Club de Beisbol Viladecans que jugava en els descampats del Poblat Roca, féu arribar, via Club i via Carlos Perez de Rozas –aleshores president de la Federació Catalana– al president interí de la Diputació Jacint Ballester Perarnau la possibilitat de disposar d’uns terrenys a bon preu –es negaven i es neguen sovint– per fer-hi un bon camp. En Ballester Perarnau, que substituí Samaranch quan aquest se’n va anar a Moscou a fer d’ambaixador a la URSS, amant del beisbol també –era soci del Club Hércules de Les Corts–, s’hi avingué, sí, dotant-se d’un pressupost, però condicionat al fet que l’Ajuntament de Viladecans hi posés el terreny. La cosa acabà molt malament. L’intent de compra dels terrenys per part de l’Ajuntament, al costat del K-11 de l’autovia, es veié envoltat per un escàndol que rebentà l’operació. En tres Plens seguits del Consistori, la proposta oficial de compra d’uns terrenys fou replicada amb una contraproposta –d’en Josep Carreras– d’uns altres terrenys al costat dels previstos per la majoria, a tres pessetes més barat el pam quadrat. Si en el primer ple fou de 28 contra 25 pessetes, en el segon la cosa s’abaratí a 25 contra 22, i finalment, en la tercera oportunitat 22 contra 20 (quantitats equivalents o semblants). En dos dels Plens la Guàrdia Civil foragità els assistents a requeriment de l’alcalde quan les paraules pujaren de to. La proposta se n’anà en orris per massa pudor especulativa al voltant d’uns allunyats aiguamolls. Un dels focs on més es féu bullir l’olla fou la barberia d’en Llinares. I, no és per res, però el nostre barber, a més a més de ser  directiu del Club que en tenia escàs interès, per llunyania, era qui tallava els cabells al senyor alcalde i a diversos regidors. En Ballester, l’Alavedra i en Llinares tenien ben clar que aquesta llunyania podria esdevenir una trampa a la continuïtat del Club més que no pas una consistent millora. 

I no és perquè sí que en Joan Llinares Bastida sempre cuidà que no s’embrutés aquella bona iniciativa –l’estimat Club Beisbol Viladecans– nascuda com a expressió de dissidència i com a expressió d’esperança, l’estiu de l’any 1945, quan els aliats derrotaren els nazis. El barber Llinares del Barri de Sales sabia molt bé a què jugava socialment i amb qui s’ho jugava.

(continuarà)

Andreu Comellas

La població de Viladecans en la dècada de 1930

Piràmide d’edat de la població de Viladecans, a 30 d’abril de 1936. Font: Padró Municipal d’Habitants (AMVA). Elaboració pròpia

Abril es un mes simbòlic per a la II República: va començar un 14 d’abril de 1931 a partir d’unes eleccions municipals que van donar la majoria als partits republicans, i es van convertir en una revolució pacífica que va transformar el sistema polític d’un dia per l’altre, ni que fos nominalment. Cinc anys després la dreta feixista juntament amb una part de l’exèrcit provocarien un cop d’estat amb la idea d’enfonsar la República, cosa es va succeir tres anys després amb la victòria feixista de l’1 d’abril de 1939, data de la qual aquest primer d’abril, d’enguany, es compleixen setanta-cinc anys.

Amb aquest article volem fer una aproximació a l’estructura demogràfica i econòmica del Viladecans republicà, a partir dels padrons municipals de l’any 1930 i de l’abril de 1936, conservats a l’Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA).

Viladecans l’any 1930 és un poble petit, d’uns 3.004 habitants. La seva població, pràcticament té una paritat entre homes (52 %) i dones (48 %). És un poble jove: els menors de 19 anys són el 37 % de la població i els majors de 65 anys, escassament superen el 6 %, essent majoria, en aquesta franja d’edat, les dones sobre els homes. Aquesta majoria també es veu quan es tracten les dades de l’estat civil: el 70 % són vídues (137 dones sobre 59 homes).  La població escolar que figura en el padró és d’uns 545 nois (299) i noies (246) i el nivell d’instrucció es força elevat: el 66 % de la població major de 15 anys sap llegir i escriure, essent majoria els homes, amb un 58 %.  De les 712 persones que no saben llegir ni escriure, les dones són la majoria amb el 62 % (439). Per aquells anys, Viladecans només disposava de les escoles públiques, ubicades a Can Modolell –Casa de la Vila– i el col·legi Modolell, escola religiosa, per nens, regentada pels Germans Gabrielistes, instal·lats, des de 1925, al mas de Parellada. Fins a l’any 1931 no s’obriria l’altra escola religiosa, en aquest cas per a noies, dirigida per les germanes de la Sagrada Família d’Urgell.

Viladecans, des de les primeres dècades del segle XX, es un poble d’acollida. Ho havia estat en els segles anteriors, quan va acollir saba nova, jornalers gascons arribats des del sud de França. La immigració serà un element característic del nostre segle XX viladecanenc. Aquest padró que enceta la quarta dècada del segle ja reflecteix clarament el procés immigratori que estan vivint molts dels pobles dels voltants de Barcelona. Malgrat això, encara al desembre de 1930, el 74 % dels habitants del poble o han nascut a Viladecans (45 %) o be són de localitats catalanes (29 %). No cal dir que la majoria dels nostres veïns no nascuts al poble ho són de les poblacions més properes: Gavà (61), Begues (36), Sant Climent (36) o Sant Boi de Llobregat (23) i Barcelona-ciutat (214). Aquestes localitats aporten el 43,8 de la immigració interior catalana. Si bé ja l’any 1930 hi ha presència de veïns nascuts a moltes de les comunitats espanyoles, els que més arriben al nostre poble són els procedents de comunitats veïnes: País Valencià (9,6 %) i l’Aragó (8,5 %). I els que vénen del País Valencià ho fan fonamentalment de la comarca del Baix Segura (Alacant): Oriola (36), Redovan (24) o Callosa de Segura (22); i de la Plana Baixa de Castelló: Eslida (39) i la Vall d’Uixó (51). Aquests municipis aporten el 60 % de la immigració valenciana. L’altre segment important de la immigració procedeix de l’Aragó i en concret de les poblacions de Calaceit (Matarranya, Terol), Nonasp (22) i Mequinensa (11) del Baix Aragó i Baix Cinca, Saragossa, respectivament. A destacar que el 52 % de la immigració aragonesa ve de Calaceit (131 veïns i veïnes). També en aquestes primeres dècades es visualitza el que anys a venir serà la immigració andalusa. En aquests anys, només aporta un petit 2,8 % de la població total de la ciutat, majoritàriament procedent dels municipis de Bedar (41) i Vera (14), en la província d’Almeria, pobles que concentren el 66 % de la immigració andalusa. Finalment, caldria destacar la important colònia estrangera amb 45 residents, majoritàriament francesos (22) i suïssos (6). Francesos són alguns germans gabrielistes i suïssos són els dirigents de la fàbrica del Llevat.

L’estructura econòmica que reflecteix aquest padró de 1930 és el d’un poble eminentment agrícola, amb un 81 % de la seva població activa dedicada a feines i tasques agràries. A destacar el gran nombre de “jornalers” (645) que com a tals consten al padró municipal davant dels 315 veïns que diuen dedicar-se a ser pagesos, “agricultors”, “conreuadors” o “llauradors”. La feina del camp, la inscrita en els padrons, és bàsicament d’homes. La feina agrícola de les dones no hi consta, la qual cosa no vol dir, com tots sabem, que les dones no treballessin en els camps i horts del poble i en la venda i comercialització dels productes agrícoles, tant en el mercat que hi havia a la plaça de la Vila com en els mercats de la ciutat de Barcelona. La ramaderia està present, si bé en petita escala: 14 homes es dediquen a les feines de pastor, vaquer i cabrer. La resta d’oficis relacionats amb l’agricultura i la ramaderia són molt marginals pel que fa al nombre d’ells. Tanmateix el sector industrial encara està poc representat, no superant el 6 % del població activa, malgrat que des de 1919 hi ha instal·lada la fàbrica tèxtil de Joan Fàbregas i Jorba (cal Gorgues) o la fàbrica del Llevat (1926). Sí que està ben representat el gremi de la construcció amb 37 paletes, guixaires i manobres i 21 rajolers que treballen a les diverses bòviles de la localitat. El sector serveis ocupa poc més del 13 % de la població activa, i d’aquest les dones arriben a ocupar un terç del total, bàsicament en comerços i botigues. A destacar les cinc persones dedicades a tasques de barber, sis que fan de cambrers, vuit que treballen en les carnisseries, sis forners, nou fusters o set mecànics, però també 28 minyones, set xofers o cinc carrabiners i dos mossos d’esquadra. 

Respecte al padró de 1930, el tancat a l’abril de 1936 comporta algunes variacions substancials. Primera, la població s’ha incrementat en un 26 %: de 3.004 habitants a 3.795, mantenint-se, però, l’equilibri entre sexes: 51 % per als homes i 49 % per a les dones. Aquest increment no fa variar l’estructura demogràfica respecte a la joventut de la població i la reduïda població de més de 65 anys. La població escolar també es manté en els paràmetres del padró anterior, si be en el padró de l’abril de 1936, el nivell de població que sap llegir i escriure s’ha incrementat fins al 77 %. La majoria segueixen sent homes (57 %) i també, però, són majoria les dones que no saben llegir ni escriure (65 %). L’estructura de l’estat civil també es manté en paràmetres semblants al padró de 1930: hi ha més vídues que no pas vidus (176 dones sobre 74 homes).

Segona, l’increment de la població es dóna, bàsicament i fonamentalment, per la immigració. Hi ha un petit descens, fins arribar al 70 %, respecte de l’origen local (41 %) i català (29 %) dels residents al poble, a favor del nous veïns, que incrementen el seu nombre, procedents dels País Valencià (11 %), l’Aragó (7,6 %), Andalusia (4 %) i Múrcia (2 %). Els pobles d’Alacant i Castelló, Terol i Saragossa que havíem esmentat per a l’any 1930 es reforcen en el fenomen immigratori. El mateix passa amb la província d’Almeria, d’on són el 88 % de la immigració andalusa inscrita en el padró de 1936. També s’apunta la immigració murciana, i en concret del municipi de Lorca, que aportarà el 24 % del total de la seva regió. La colònia estrangera s’ha incrementat fins als 53 residents: segueixen sent majoria els francesos (31) però també hi ha alemanys (4) o cubans i txecs (3), entre d’altres.

Tercera, el gran canvi que reflecteix el padró de l’abril de 1936 respecte al de l’any 1930 es el gir radical respecte a l’activitat econòmica: l’agricultura perd la posició hegemònica i queda equilibrada amb el sector industrial i de la construcció i d’altra banda es visualitza el treball de les dones, si més no en el món de les fàbriques tèxtils i en els serveis. Les dones ocupen el 17 % del total de la població activa, però en el sector industrial, la seva presència s’incrementa fins, pràcticament, el 30 %.

A l’any 1936, l’agricultura ocupa a 541 veïns (42 % de la població activa), majoritàriament “terrassans” (325) i pagesos-agricultors o terrassans que treballen per la família (163); a més 24 persones consten que treballen en la ramaderia. La resta d’oficis del sector agrari es manté en proporcions semblants al de 1930. La indústria i la construcció, ocuparà un total de 533 persones (41 % de la població activa). Cal destacar la presencia de les dones en les indústries tèxtils Cesar Dubler, de Sant Boi, (118 dones de 225 treballadors de Viladecans) o en la fàbrica de Cal Gorgues, on treballaven 41 dones dels 47 treballadors que figuren en el padró. A la Compañía Roca Radiadores hi treballen 95 veïns de Viladecans. Aquesta, des de novembre de 1930 que feia publicitat de que els sanitaris i banyeres es fabricaven en les naus de Viladecans. La fàbrica del Llevat ocuparà a 63 veïns del poble. Molt en menor mida, hi ha veïns de la localitat treballant en altres fàbriques properes: en Rocalla SA (Castelldefels); en Siemens (Cornellà de Llobregat); en “Sedas de Barcelona” (el Prat de Llobregat): en Hules (Gavà) o en la fàbrica Kromp (Sant Climent de Llobregat). En aquest apartat cal incloure els 22 rajolers, 29 paletes i manobres i els dos contractistes d’obres. El sector serveis també creix moderadament, fins arribar al 17 % de la població activa i d’aquest un 22 % correspon a llocs ocupats per dones. A destacar, pel seu nombre, els quinze treballadors de l’empresa de transport Impex.

Aquest padró de 1936 ens permet conèixer el nombre de persones “retirades”: 49 (35 homes i 14 dones). I també consten les persones que estaven sense treball: són 241, cosa que representa un 18,5 % del total de la població activa. Un percentatge prou significatiu. D’aquests, coneixem l’ofici de 140, essent la majoria dels aturats veïns vinculats a l’activitat agrícola (101 terrassans, incloent-hi 14 dones) i de la construcció (10 paletes i 7 manobres).

Aquesta es la població de Viladecans, que pocs mesos després de confeccionar-se el padró, l’abril del 1936, haurà de fer front a una guerra civil i una revolució.   

  Manuel Luengo Carrasco

Ànec xiulador

És un ànec de superfície que no es reprodueix als Països Catalans. S’alimenta de vegetals que pot agafar dins o fora de l’aigua. Menja en aigües poc profundes, a les platges i estanys. L’espècie està en un estat de conservació segura a Europa. 

Fonts: Viquipèdia i SIOC.

Eio Ramon