Història de l’altar de Sant Josep de l’antiga església de Sant Joan

Dintre les tasques de recerca sobre la història de Viladecans que estem duent a terme el Grup Tres Torres (www.gruptrestorres.cat) m’he trobat amb una curiosa història de l’església de Sant Joan que voldria explicar en aquestes pàgines.
La primera pedra de l’antiga església de Sant Joan es va col·locar el dia 8 de setembre de 1728 i l’església va ser beneïda el 7 de setembre de 1738. Uns anys després Josep Taxonera, ciutadà barceloní amb casa i propietats a Viladecans, regalà a la parròquia de Sant Joan un altar de Sant Josep. El trobem descrit de la següent manera en la visita pastoral de 1885: En el tercer altar de la mano derecha (vol dir al costat del carrer Pare Artigas) hay el de San José, única imagen que tiene dicho altar, en las paredes laterales hay dos cuadros pintados al óleo, representando el uno, la imagen de Montserrat, y el otro la Adoración de los reyes.
Magdalena Modolell i Jaume Nogués, propietaris de Can Modolell, van decidir el 1883 oferir, com a record del seu casament, un altar nou de Sant Josep a l’església de Sant Joan. La família Taxonera s’hi va oposar, de cap manera volien que l’altar que ells havien regalat cent anys abans fos substituït pel dels Modolell. Tot això va generar un cert malestar que quedà reflectit en el capítol de Privilegis de la visita pastoral de l’any 1891: Respecto a éste punto, he de hacer notar que todo lo concerniente al altar de San José, que posee alguna propiedad en el pueblo pero vive en Barcelona, que dice ser suyo y que tiene títulos que lo acreditan y parece haber soltado prendas de poder retirarlo siempre que le convenga y como hay otra familia piadosa que desea construir otro nuevo temo que surjan dificultades. Així ho escriu mossèn Jaume Terrats que, en el moment de la visita, portava molt poc temps de rector a Viladecans.
El 1897 arriba a Viladecans mossèn Andreu Samaranch Albi. Samaranch, sacerdot polèmic, admirat per uns i fortament odiat per altres, va escriure el 1901 un llibre manuscrit sobre la història de la parròquia de Sant Joan. De l’altar de Sant Josep diu: Altar de S. Joseph 1784. Lo regala D. Joseph Taxonera mediant promesa escrita de no tocarse sino per millorarlo o sigui ferne altre de millor; concesio de un vanch en la Iglesia y donarli compte dels administradors. En 19 de mars se estrena al ofici y musica predican el P. Pujol religios jesuita. Nota. Aquest altar desentona per complet l’estil de la Iglesia y demes altars; per cual motiu desde el dia de ses bodes D. Jaume Nogues y Taulet y Da. Magdalena Modolell y Freixas en l’any 1883 feren prometense de regalarne un de nou.
Mossèn Samaranch es va posicionar a favor dels Modolell i del canvi d’altar, des del bisbat també s’hi van manifestar a favor i, per tant, els Taxonera van haver de desmuntar el seu i endur-se cap a casa seva la imatge de Sant Josep i les pintures de la Mare de Déu de Montserrat i l’adoració dels Reis. Aquest fet va provocar una forta i indefinida enemistat entre mossèn Andreu Samaranch i la família Taxonera.
El 1905 es van realitzar els treballs per instal.lar el nou altar a la capella de Sant Josep. El cost total de les obres va ser d’onze mil pessetes, una quantitat força considerable a l’època, que, al mateix temps, ens indica la riquesa de la nova instal.lació. El disseny va anar a càrrec de l’arquitecte Josep Azemar, autor de la casa palau de Can Modolell i el treball de la fusta va ser obra dels tallers Riera, els mateixos que van tallar la llar de foc del despatx de l’Alcaldia. El resultat de tot plegat el podeu veure a la fotografia de la pàgina anterior.
La visita pastoral de 1921 en fa la següent descripció: En la primera capilla lateral (cornu evangelii); el titular es San José, es de madera dorada estilo renacimiento. La imagen del titular es de madera y a los lados hay las imágenes en escultura de madera de San Jaime y Santa Magdalena. Fixeu-vos en el detall que les imatges dels costats, representen els sants dels quals porten el nom Jaume Nogués i Magdalena Modolell; el que no diu la visita, és que la petita imatge del centre és la Mare de Déu de la Mercè.
La història del controvertit altar de Sant Josep semblaria que s’acaba amb l’incendi i destrucció de l’església el 21 de juliol de 1936. Doncs no, encara continua després.
A finals del passat mes de juliol vaig anar a veure el Josep Quílez; la seva família havien estat masovers de Cal Taxonera, i jo tenia interès en saber algunes coses d’aquesta família de barcelonins propietaris de la casa situada a la cantonada de ponent del carrer del Sol amb Jaume Abril. Entre altres coses em va explicar: “Quan els Taxonera es van vendre la casa, cap als anys cinquanta, van donar a la parròquia dues pintures molt antigues que guardaven a les golfes. Mossèn Joan les va fer restaurar i ara estan penjades a la sagristia, una és la Mare de Déu de Montserrat i l’altra no me’n recordo”.
Tot seguit em vaig preguntar si aquestes pintures serien les mateixes que van formar part del primitiu altar de Sant Josep, des de 1784 fins el 1905. Efectivament, dos quadres pintats a l’oli presideixen la sagristia, un representa la Mare de Déu de Montserrat i l’altre l’adoració dels Reis. Són les pintures de l’antic altar de Sant Josep, el dels Taxonera, que aquí podeu veure reproduïdes també en fotografia en aquesta pàgina. Mossèn Joan Puig, quan va arribar a Viladecans, les va trobar a dalt al cor i li van agradar, estaven molt fetes malbé i les va fer restaurar. El restaurador li va dir que no tenien cap valor artístic, però el que sí que podem assegurar és que tenen un gran valor històric.

Jaume Lligadas Vendrell

Amics de la Sardana de Viladecans

L’entitat Amics de la Sardana de Viladecans es va formar l’any 1985 amb la intenció de promocionar la sardana. Érem un grup d’amics que ens vam unir per formar més que una entitat sardanista una família sardanista oberta a tothom. En diem família perquè ens uneix la sardana i l’amistat i no tenim quotes de socis. Des del primer moment hem estat treballant fent cursets a diferents llocs de Viladecans, organitzant les ballades i participant a diferents actes culturals fets a la nostra ciutat.
Hem participat en diferents actes dintre de l’agermanament amb Saint-Herblain i hem assistit a diferents aplecs internacionals de la sardana per diferents ciutats d’Europa. Per nosaltres el més important és la feina feta aquí a la nostra comarca, ja que hem aconseguit ser una família formada per persones de les diferents poblacions que ens envolten, Gavà, Begues, Sant Climent... amb les quals col·laborem en les activitats sardanistes.
A Viladecans hem fet cursets a diferents escoles, privades i públiques, també a associacions de veïns, però el que més ens ha agradat és haver ensenyat a ballar sardanes a nens d’una escola alemanya, escola que va contactar amb nosaltres per internet i que estaven interessats en conèixer la nostre música i la nostra dansa: un curset intens però molt complert. També hem ensenyat a nens de l’Illa Reunion i, com no, classes als germans de Saint-Herblain.
Sempre hem estat disposats a col·laborar amb les diferents activitats culturals de Viladecans com són Entrellaça, el Correllengua, festes majors de barris i actes culturals de diferents entitats.
Actualment la nostra activitat és continuar organitzant les ballades de sardanes, continuem ensenyant a ballar a diferents entitats de Viladecans, també tenim el programa “Temps de sardanes” a Ràdio Sellarès 91.2 F.M. tots els diumenges a les deu del matí parlant de l’activitat sardanista i els llocs per anar a ballar tots els diumenges. Tenim una discografia molt actual; cal destacar que cada any s’estrenen mes de 250 sardanes (en tenim un arxiu de més de 5.000), i s’enregistren més de 60 CD. Finalment dir que cada dos anys preparem el dia de la música que es fa el mes de gener, festa major d’hivern, amb ballada de sardanes, dinar de germanor i a la tarda concert i ball; aquesta festa es fa mancomunada alternant amb Gavà.
Si saps ballar sardanes vine amb nosaltres i entra a la nostra família. Si no en saps, nosaltres t’ensenyarem a ballar i també a comptar i repartir. Ens trobaràs a totes les ballades de Viladecans, també pots trucar al número 609701962, i també tenim un correu electrònic per rebre les teves consultes: tempsdesardanes@hotmail.com. T’esperem.

Amics de la Sardana de Viladecans

Sr. Atienza, ho veiem clar: el Barça Parc a Oliveretes

Cansats de dir que no a tot, farem cas al nostre amic José Luis Atienza, president d’ICV de Viladecans, que ens recomanava als membres de la Plataforma Salvem Oliveretes, en l’article “A favor del pla parcial d’Oliveretes” publicat en el nº 24 del mes de juliol al Viladecans, Punt de trobada, que “és una gran llàstima dedicar els jo­ves i combatius esforços a condemnar la realitat en comptes d’intentar modificar-la”.
Doncs va, no condemnarem més la realitat... La realitat ens diu que l’“ecobarri” de 2.377 habitatges (segons el pla parcial) o 2.749 (segons el pla d’habitatge) destruiran la zona agrícola-forestal d’Oliveretes, a més dels 500 habitatges de Can Torrents. Una altra realitat ens diu que l’alcalde i el Barça han firmat un conveni per desenvolupar urbanísticament els voltants de la reserva natural del Remolar amb el projecte Barça Parc.
Partint d’aquestes realitats, és evident que cal continuar construint pisos a Oliveretes, havent-n’hi un munt de buits a Viladecans. I que el Barça Parc s’ha de situar al costat de l’estany del Remolar i d’una zona d’especial protecció (s’inclou dins la Xarxa Natura 2000, i zona ZEPA) d’especial vulnerabilitat i fragilitat, i admetre que cal continuar formigonant el Delta del Llobregat, tot i que no és un creixement continu annex a un nucli urbà, sinó que apareix com una nova taca enmig d’un espai lliure que divideix la zona del Parc Agrari respecte a la Reserva del Delta del Llobregat.
Cal tolerar que les implicacions a nivell de mobilitat siguin brutals a causa de la falta de centralitat urbana i l’absència de transport públic, perquè cal fomentar la massificació, els col·lapses i la contaminació a la zona natural. Amb l’objectiu de continuar atemptant contra els principis més bàsics del desenvolupament territorial i urbanístic sostenible.
Perquè cal assimilar que a l’equip de govern ja li va bé que es faci el Barça Parc, com a ganxo per atraure més inversors i especuladors, i desenvolupar així el seu projecte “Parc del Delta”, que vol urbanitzar amb instal·lacions esportives, recreatives, docents, hoteleres, de restauració, culturals, oficines, sanitaris no hospitalari i assistencial, al voltant del Camí de les Filipines que va cap al mar...
Un bon ciutadà ha de respectar els representants polítics que ens governen a Viladecans, tant els socialistes com els ecologistes de debò, que recolzen els projectes del pla de Llevant a Oliveretes, i del Barça Parc al Delta del Llobregat, tot i ser uns atemptats contra la coherència i el sentit comú.
Per tot plegat, és evident que no hi ha arguments per oposar-nos als projectes urbanístics de l’equip de govern de Viladecans (PSC+ICV-EUiA). I fent cas al Sr. Atienza, que diu “que el relat “ajuntament depredador arrambla amb paradís natural per fer especulació urbanística” va molt bé per organitzar marxes de protesta amb pitos i tambors”, desistim d’informar als ciutadans/nes de Viladecans per complaure els nostres governants.
Doncs res, estem convençuts, no denunciarem res de tot això, i serem més constructius.
Què tal si fem el Barça Parc a Oliveretes?

Ricard Caba i Calbet

Oliveretes, un bon pedaç

Company Albert Buigues: vull abans de res agrair-li sincerament el temps que ha esmerçat llegint-me i contestant-me. Davant del problema del preu de l’habitatge vostè m’argumenta encertadament que els alts preus dels pisos són culpa del sistema capitalista que, cito textualment, mai cap polític suposadament d’esquerres ha volgut eradicar. Per desgràcia seva i meva –sota el meu punt de vista acientífic, de lletres, i no de ciències com el seu– el tema de l’eradicació del capitalisme ho veig una mica complicat, però no renuncio a l’ideal d’una societat socialista sense classes on no hi hagi propietat privada dels mitjans de producció.
Ara bé, crec que coincidirem –encara que discrepem en les concrecions– en que no podem esperar que s’eradiqui el capitalisme per engegar propostes que puguin alleujar el problema de l’habitatge. Històricament l’habitatge ha estat darrere de tots els mals del malestar urbanístic. Des del barraquisme fins els desmadres urbanístics dels seixanta i dels setanta, sempre s’ha ajuntat la necessitat de trobar un lloc on viure amb la incapacitat del sistema polític i econòmic de donar respostes col·lectives de benestar. Alguns pensàvem que amb l’arribada de la democràcia aquests problemes trobarien remei, o com a mínim alleujament. No ha estat així. Avui és tan difícil, si no més, accedir a l’habitatge que l’any 1977.
S’ha avançat en el planejament de les ciutats metropolitanes –en el nostre cas s’han evitat abusos com els que han fet que al nostre Casc Antic i al Barri de Sales no hi hagués ni una plaça ni una zona verda pública–, els plans parcials han donat equilibri de serveis però han fet que la ciutat creixi a estrebades i no han resolt el dret a l’accés raonable a l’habitatge.
Si a Viladecans no aconseguim més habitatges assequibles, de fet estarem expulsant a la majoria de gent de Viladecans que avui no té habitatge, a aquella gent que està en situació precària o aquells joves que es vulguin emancipar. Perquè el problema de l’habitatge ha empitjorat en els últims deu anys. Tenir habitatge –per la falsa accessibilitat que donen els crèdits a llarg termini– significa endeutaments durant vint o quaranta anys, gairebé tota la vida. Tot un projecte de vida ferit.
En el Pla d’Oliveretes la meitat dels habitatges tindran protecció pública i seran de preu assequible. Això no havia passat mai en cap Pla Parcial a Viladecans. Vostè té tot el dret de considerar que això no és ni una raó, ni un mèrit ni un argument, però li plantejo com un fet que molta gent vol pisos de protecció pública, necessita pisos de protecció pública i fa instàncies i queda fora de les adjudicacions, i espera, i espera.
I crec que és bo que hi hagi aquí i ara una borsa contundent d’habitatges fora de les lleis del preu lliure de mercat. I estarem d’acord que no és la solució, que fins i tot el preu assequible continuarà sent inassequible per a molta gent. Tot i així jo crec que és una glopada de política social en l’urbanisme d’aquesta ciutat. Si s’hagués fet així en els últims vint anys, otro gallo nos cantaría.
Crec que Oliveretes és discutible i segurament millorable, i encara que sé que la crítica política amb freqüència es basa en trobar tots els defectes i callar totes les virtuts, va bé discutir. Jo reivindico la sensibilitat social. Perquè abans de la caiguda, pròpia o provocada, del capitalisme, haurem de posar algun pedaç al problema dels que no poden accedir a un habitatge sense empitjorar radicalment el seu itinerari personal vital. I Oliveretes, sota el meu punt de vista, és un bon pedaç.

José Luis Atienza

Resposta al company Atienza: una mica de sentit comú

Arran de l’article publicat per José Luis Atienza en l’anterior número de la nostra revista titulat “A favor del Pla Parcial d’Oliveretes”, aquest estiu hi ha hagut un cert moviment de respostes i contrarespostes aparegudes en blogs diversos, entre altres el de la revista. Aquí recollimen dies successius, una primera resposta d’Albert Buigues, la rèplica de José Luis Atienza, i finalment un darrer article de Ricard Caba.
He decidit escriure aquest post després de llegir el Punt de Trobada que m’acaben d’enviar recentment, i on he pogut trobar un article on es fa una defensa del Pla Parcial d’Oliveretes (més sorprès em vaig quedar quant vaig veure que qui escrivia l’article és un antic regidor d’ICV, els tan autoanomenats ecologistes i d’esquerres de debò).
Bàsicament em dedicaré a donar algunes de les raons per les quals mai no s’hauria de fer aquest projecte i que considero prou bàsiques, així com rebatre els seus arguments (que són pocs) a favor del pla.
Comença ja dient que creu que és el millor pla parcial de la història de Viladecans (sota quins arguments?), segurament perquè a molta gent dels polítics professionals, que tenen com a missió pactar amb qualsevol força amb tal de governar, lluny d’actuar per principis, tenen un escàs costum d’autocriticar els seus governants o les seves pròpies organitzacions polítiques. Sí, senyor Atienza, Viladecans és al bell mig de l’àrea metropolitana, gràcies a un sistema capitalista que s’ha dedicat a destruir tot el Delta que voletjava fa molts anys les nostres viles i pobles (ara convertits en macrociutats a costa de ciment) i que mai cap polític suposadament d’esquerres ha volgut eradicar (el capitalisme).
Primera raó: el preu de l’habitatge. Ell explica que com que els habitatges tenen un preu massa alt cal fer habitatges barats. Primer error. Primer el que hauríeu de fer és lluitar per un control dels preus dels habitatges i que es posi un límit al preu del sòl, i no fer aquesta demagògia. I la solució a Viladecans, senyor Atienza, passa no per construir més habitatges en zones verdes (que ja sé que no està qualificat com a no urbanitzable, però és una zona verda) sinó que passa per pensar a invertir més diners en coses productives i comprar els més de 3.000 habitatges buits que hi ha a Viladecans i reformar els que s’hagin de reformar, i posar-los a lloguer a preu d’habitatge social. Recordi que l’habitatge és un dret, no un luxe ni un recurs a explotar com un altre. Després ja no parlaré de la demagògia als moviments socials, que si ICV pretén representar, ho porta fotut escrivint coses com “marxes de protesta amb pitos i tambors”. I això ho diu una formació en què hi ha ex-militants del PSUC? (sí, aquell partit polític venut a les forces del capital a la transició).
Oliveretes, perdoni, si que és un pla especulatiu. No ho serà pel que fa al tema legal, però com que ja sabem que les lleis es fan i es desfan a favor d’unes minories econòmiques, a nivell visual i ètic sí que és un pla especulatiu, i més quan no s’ha fet cap consulta popular sobre aquest pla. Parla de que hi ha espais degradats (quina casualitat, el mateix argument que volen fer servir per destruïr l’última zona agrícola de l’Hospitalet, on ha sortit una plataforma a la qual esteu adherits però no us presenteu mai a les assemblees). Si hi han zones degradades és perquè el nostre estimat (és una ironia) ajuntament no ha volgut invertir en rehabilitació de paratges naturals com el d’Oliveretes. Això no és Montserrat, però no per això no deixa de ser un espai nostre. I sí senyors, no dóna cap més argument, tret del de la necessitat d’habitatge social, ja rebatut, el senyor Atienza dels verds. Ara li donaré un altre tercer argument (el segon era que en una democràcia real qualsevol pla d’urbanització s’ha de consultar a la ciutadania, és el que s’anomena democràcia participativa).
El tercer argument que molta gent no té en compte i cada vegada el capitalista d’Al Gore esmena més és l’acumulació de CO2 a l’atmòsfera i la seva contribució a la fi del nostre planeta Terra. Deuria saber (si no ha fet ciències li explicaré jo, que he estudiat ciències) que la vegetació (des dels petits arbustos fins als grans arbres) respiren CO2 i alliberen O2 a l’aire. Això vol dir que com més vegetació s’elimini, més CO2 a l’aire i s’elimina un gran pulmó d’oxígen de la vila.
Considero que hi han prou arguments per rebatre el seu escrit. Ara li demano que es plantegi si les sigles dels partits que representeu serveixen per alguna cosa (per fer política conseqüent) o només per xuclar del poder gràcies als vostres amics del PSC. Salut, company, i espero resposta (això sí, ben argumentada, si us plau).

Albert Buigues

De fardatxos i àngels negres

Em permetreu recordar un parell de petites històries viladecanenques, que m’han arribat per via familiar.
Primera història. A l’època en què hi havia molts valencians que es llogaven als pagesos de Viladecans per treballar als camps, el seu costum era fer-se per dinar un arròs, seguint la tradició típica de la seva terra. Compraven una mica d’arròs, hi afegien alguna verdura del camp, i algun cop, quan podien, una mica de tall. Però tenien una especialitat que deixava bocabadats als pagesos d’aquí: la seva capacitat per caçar llargandaixos grossos que corrien pels camps, i que ells anomenaven “fardatxos”, i convertir-los en suculent component del seu arròs... Si algú s’ho proposés, l’“arròs amb fardatxo” es podria convertir en un reconegut plat de la cuina mediterrània...
Segona història. Quan pintaven la volta de l’església reconstruïda a finals dels anys 40, un pintor que pintava el cel d’angelets que encara ara s’hi pot veure, diu que era un fan de la cançó d’Antonio Machín “Angelitos negros” i que sempre la cantava mentre feia la seva feina. I diu que el rector Ramon Saborit, de tant sentir-la, li va dir al pintor que perquè no s’animava a fer allò que deia la cançó. I ara tenim a la volta de l’església de Sant Joan un àngel de color negre...

Josep Lligadas Vendrell

Documentals per remoure consciències

Documental “El Delta Negat”
Al delta del Llobregat la velocitat dels canvis s’ha accelerat dramàticament: la pressa per disposar de les grans infraestructures fa que les obres no parin mai i que el paisatge es transformi ràpidament, sense temps per acostumar-s’hi. El documental explica la destrucció dels espais naturals del delta del Llobregat. En aquest viatge coneixem l’opinió i les experiències de diversos ciutadans del Baix Llobregat que miren amb preocupació i analitzen amb esperit crític la brutal transformació que ha patit el seu territori amb el desviament del darrer tram del riu Llobregat, l’ampliació del port i l’aeroport, la requalificació de sòl agrícola en industrial i urbà, la construcció de grans infraestructures com l’AVE, etc.
Documental “Km 0”
Documental emès per TV3, realitzat per un grup de gent jove catalana que parla sobre la crisi, com s’ha originat i on ens durà, què és el que haurem de fer per superar-la. Fan una reflexió sobre la situació financera al món i presenten algunes alternatives que s’emmarquen dins del que es coneix com a “decreixement”.
Pel·lícula documental “Home”
Documental d’impressionants imatges on els científics afirmen que sols tenim 10 anys per canviar el nostre mode de vida, evitar que els recursos naturals s’esgotin i impedir una evolució catastròfica del clima de la Terra. Tot i el discurs d’apoteòsic tremendisme, commou per la destrucció del territori, i remou la consciència, la llàstima és que les imatges del final amb la proposta de les energies renovables, fan molta també la mateixa por. Jutgeu vosaltres mateixos.

Ricard Caba

11 de setembre: l'evolució existeix

Doncs sí. És possible crear coses noves i millorar-les. M’ho fa pensar la celebració institucional de la Diada a Viladecans. Recordo la primera, que es va fer l’any 2005 a la plaça dels màrtirs del 1714, o sigui davant de l’ambulatori de dalt: poquíssima gent, ofrena floral amb flors que desapareixien quan el consistori encara no havia tingut temps de girar cua. I –a la foto no s’aprecia– un cert aire cutre encapçalat per una bandera (a l’esquerra) enganxada a la barana amb cinta adhesiva ampla, d’aquella marró tan elegant. Voluntat institucional, doncs, i poca il·lusió. Sensació d’acte amb calçador.
Enguany la cosa ha millorat molt. L’acte es va fer a la plaça de la Vila, que és un espai amb un nom menys hagiogràfic, però que té un aire més institucional i, sobretot, més acollidor. Té una bona mida, de moment, per fer aquest acte. Quan vinguin tots 64.000 habitants, caldrà buscar-ne un altre, però de moment ja fa el fet. Lectura del breu manifest per part de l’alcalde (a mi em va agradar el que va dir i em sembla que era assumible per a gairebé tothom), cobla en viu i en directe (que la veritat és que a l’hora de cantar els segadors resulta molt millor que no un CD). Ballada de sardanes i, sobretot, molta presència ciutadana.
Tenim una certa tendència a pensar que la política és un desastre. Jo crec que aquest acte, que ha anat prenent forma i trobant el seu espai, és una mostra de com és possible que govern i oposició, si no viuen excessivament d’esquena els uns dels altres, poden arribar a conformar coses valuoses, fent cadascú el seu paper. Aquesta és molt petita. Però té un caràcter simbòlic.

Mercè Solé

Una década de Viladecans pel Sàhara

Hace diez años que un grupo de familias nos interesamos por unos niños que venían de los campamentos de refugiados en Tindouf (Argelia) a pasar dos meses en Cataluña de colonias. Como mi familia, otras familias también se apuntaron en el departamento de Cooperación del Ayuntamiento de Viladecans para acoger un niño en nuestra casa. Esto ocurría en el año 1999 (según foto adjunta).
Decidimos unos cuantos del grupo formar una asociación en Viladecans. Pertenecíamos a ACAPS (Asociación Catalana Amigos del Pueblo Saharaui) con sede en Barcelona, y en el año 2007 con nuestro propio NIF pasamos a llamarnos “Viladecans pel Sàhara”. Desde entonces han pasado diez años y seguimos apoyando y ayudando al pueblo saharaui con las mismas fuerzas que al principio, colaborando y promocionando los proyectos de colonias, caravanas, “tarbias” (una comida diaria a los más pequeños) y subvencionamos la Escuela de Mujeres que hemos ideado y financiado en los campamentos.
Impulsamos y coordinamos actos y campañas de movilización, organizamos también campañas informativas de sensibilización dando apoyo a este pueblo y a su lucha por la independencia.

Rosa Mercader

Viladecans s’enfila al Shisma Pangma

Juan Carlos Vizcaíno, membre del Club Alpí Baix Llobregat de Viladecans, acaba de marxar cap a l’Himàlaia per fer el cim d’aquesta muntanya de 8046 m.
Ens convida a seguir el seu avenç a través del blog que els expedicionaris van posant al dia, on també podreu fer-los arribar els vostres missatges.
No us ho perdeu!

Camí de les Filipines, a peu o amb bici?

Des de molt petita anava a la platja de Viladecans caminant pel Camí de les Filipines, que ara anomenen Camí del Mar amb motiu de la construcció de l’accés al mar des de Viladecans.
S’hi anava molt tranquil, sense por de ser atropellats. Però ara ha canviat molt, hi ha un carril bici molt guapo, que em sembla molt bé... però llavors, els que anem a peu per on passem?
És un perill. Vas passejant tranquil·lament, i de repent se sent cridar: “Alerta!”. És un ciclista que va pel seu carril. T’afanyes a posar-te a una banda, però l’ensurt ja te l’han donat. La veritat és que en comptes de fer salut és un estrès constant. Potser caldria obligar que tots els ciclistes diuguessin la seva botzina per avisar-nos amb més temps. Per què no s’ha pensat en aquest tema dels vianants?
La veritat és que estem molt orgullosos els ciutadans de Viladecans de tenir accés a les nostres platges tant de temps oblidades, tot i que encara hi ha dificultats, pel fet de no estar acabada la carretera B-204, competència de la Generalitat. Penso que s’haurien d’haver coordinat per fer-ho tot alhora.
S’ha buscat l’alternativa de passar per la riera de Sant Climent, que resulta una mica claustrofòbica, tant si vas en bici com a peu. I no diguem quan comencin les pluges, que serà impossible transitar-hi. De moment, però, és l’única manera de no posar-se en perill anant per la B-204, tant en bici com a peu.

Maria Comas Oriol

L'aparcament de bicis, ple de motos

Som usuaris habituals de la bicicleta i amb això volem dir que la utilitzem tant per moure’ns pel poble i per anar a treballar, com per fer agradables passejades els dies de lleure. Ens agrada veure com de mica en mica (molt de mica en mica…) es va fent un espai per a la bicicleta.
Al nostre poble, Sant Boi, vam estrenar aquest hivern passat un nou accés al riu pel pont de la barca. Això ens dóna una opció més fàcil per sortir a pedalar pel nostre entorn. Cada vegada va millorant més el tema de la mobilitat sostenible!
Creiem que estem en una zona privilegiada on podem gaudir d’aquest paisatge del delta del Llobregat, de la vegetació i la fauna de les maresmes, dels camins del nostre parc agrari que ens duen fins a les platges més properes i tot això sense haver de fer cues, ni malbaratar petroli i consegüentment sense contaminar.
Bé, el que ens ha portat a escriure això és una cosa que no ens va agradar de la sortida d’un diumenge de juliol, a la platja de la Pineda de l’antic càmping de les Filipines a Viladecans.
Hi hem estat diverses vegades, però mai no havíem vist el que hi vam trobat aquell dia: l’aparcament de bicis ple de motos.
En aquesta platja hi ha l’accés amb l’horari restringit i ho posa ben clar a la porta. Quan són tres quarts de vuit del vespre hi ha un vigilant que s’encarrega d’avisar el personal que vagin recollint i poder així tancar puntualment a les vuit. Això de l’horari tampoc no ho entenem gaire, perquè està tot vallat i no li veiem el motiu, però no és el que ara volem discutir.
També a l’entrada, hi ha unes indicacions ben clares on hi diu que és un accés per a vianants i bicicletes. Per això la nostra sorpresa en veure que hi entraven les motos.
Per molt que portin dues rodes, les motos són vehicles amb motor i per tant contaminants i això és una zona protegida!
El fet que no arribin els vehicles a peu de sorra, fa que no sigui una platja massificada, per la qual cosa encara és mes agradable d’anar-hi.
I si és això el que els porta fins allà, podrien fer-ho deixant la moto a fora i entrar caminant l’últim tram pel mig de la pineda tot respectant les indicacions.
La bici és un mitjà de transport que respecta la natura. Per això defensem-ne el seu ús i movem-nos sense contaminar sempre que puguem!

Jordi Sala i M.Àngels Branchadell

La Mohn, passat, present i futur

Probablement la Mohn sigui una de les empreses més emblemàtiques de Viladecans, amb el permís de la multinacional Roca que compartim amb Gavà. És l’empresa de transport públic que enllaça bona part del Baix Llobregat amb Barcelona, també amb els municipis veïns i que té la seu al carrer Migdia, ben a prop de la plaça de la Vila. Els seus orígens es remunten als anys 20 amb l’empresa IMPEX dedicada al transport de mercaderies. Una central que a poc a poc va obtenir els permisos per transportar persones entre Castelldefels i Barcelona passant pels municipis de Gavà, Viladecans i Cornellà.
El nom actual prové del ciutadà d’origen alemany Walter Mohn, que va ser nomenat apoderat de l’empresa l’any 1931. En aquesta època es va renovar bona part del seu parc mòbil arribant a una flota de 10 vehicles als inicis de la Guerra Civil. Poc després es constituïa com a societat amb el nom de Mohn SL. A mitjans dels anys 50 l’empresa va passar a mans catalanes i des d’aleshores fins avui. Amb tot, sembla just que s’hagi mantingut el nom de l’empresari alemany perquè -segons les fonts consultades– va ser clau en l’articulació dels serveis a la comarca i va absorbir de forma progressiva altres empreses similars, donant lloc a l’actual.
Últimament la Mohn ha estat notícia per les vagues (massa sovint encobertes i sense previ avís) dels seus treballadors per reclamar millores laborals. Sense dubtar de la legitimitat i, fins i tot, de la necessitat d’aquestes mesures, sorprèn constatar com la plantilla o, millor dit, el comitè d’empresa acostuma a anar de remolc de les mobilitzacions que inicien mesos abans els seus companys de TMB a Barcelona. Ja podríem importar també a Viladecans altres tendències de la gran capital, com gaudir d’una xarxa de metro o de tramvia que doni alternatives reals i efectives a l’ús del cotxe privat. Però això seria propi d’un país civilitzat.
Més recentment, la Mohn també ha aparegut als mitjans (El Periódico, 9/6/2009) perquè les cotxeres se li han quedat petites. Durant uns mesos i fins que no s’enllesteixin unes instal·lacions provisionals a Gavà, una setantena d’autobusos dormen al ras en un polígon industrial al costat de la C-32, a prop del BarnaSud. L’augment de noves línies, com la que enllaça per fi amb l’aeroport del Prat, i de la flota del Nitbus ha provocat aquesta manca d’espai que obliga l’empresa a ocupar aquesta zona amb el permís de l’Ajuntament de Gavà. La solució definitiva passaria a mig o llarg termini per la construcció d’una gran cotxera a la zona industrial de Viladecans, suposem que alliberant les actuals instal·lacions al carrer del Migdia per fer-hi... Qui ho endevina?
Sense tenir a mà cap estudi, és evident que la Mohn té molts usuaris a Viladecans. Ofereix un servei públic del tot necessari per als estudiants universitaris, per a la gran quantitat de persones que treballen a Barcelona, per a la gent gran que ha d’anar al metge, per als qui van de compres... Estic segur que part d’aquest èxit té a veure amb el trist privilegi que tenim com a ciutat sense estació de tren, a diferència d’altres municipis veïns més avantatjats com Gavà, Castelldefels o Sant Boi amb els Rodalies o els Ferrocarrils al mateix centre de la ciutat. Aquí ens hem de conformar amb un baixador ubicat allà on Jesús va perdre l’espardenya, és a dir, lluny dels principals nuclis habitats (encara falten anys per omplir les 10 (!) torres de Vilamarina que han hipotecat de per vida el nostre castigat skyline). Però també és just reconèixer altres motius del mateix èxit: els autobusos acostumen a ser molt puntuals (llevat de problemes aliens en el trànsit) i la freqüència de pas és més que acceptable. Llarga vida al transport públic.

Josep Ginjaume

Va, un plànol a la plaça de la Vila!

A Viladecans, que jo sàpiga, no hi ha enlloc cap plafó amb un plànol de la ciutat i un rètol que digui “Viladecans”. Un plànol amb els carrers, amb els serveis bàsics, amb els llocs interessants a visitar... Un plànol que, alhora, ofereixi orientacions útils per a la gent i visibilitzi una cosa tan òbvia com que som una ciutat, no un simple apèndix de Barcelona.
No sé si hi ha cap altra ciutat catalana, de les mides de la nostra, que no tingui un plànol així. I en canvi, en tenen moltes altres ciutats i pobles molt més petits.
Com és, això? Que no ens ho creiem, que no tenim ganes de dir-ho, que som una ciutat amb vida pròpia? Que no creiem important que la gent pugui moure’s orientadament per la ciutat, tant els viladecanencs i viladecanenques com la gent que ve de fora?
I no serà perquè una cosa així comporti una despesa inassumible! Va, sisplau, un plànol a la Plaça de la Vila! I de passada, també, a la plaça de la Diversitat, a la plaça de la Constitució...

Josep Lligadas Vendrell

Roca vuelve a las andadas

Ahora hará prácticamente un año que en el número 14 de Viladecans, Punt de Trobada me refería en un artículo a la empresa Roca con ocasión de la presentación de un ERE. En estos momentos la actualidad sobre dicha empresa vuelve a hacerse patente. Esta vez con un acento más dramático pues se trata otra vez de un expediente de regulación de empleo (ERE), pero esta vez con unas consecuencias mucho peores que pueden suponer la extinción de 341 puestos de trabajo de la factoría Gavà-Viladecans y de unos 713 en toda la empresa.
Roca, tras el recorrido ya realizado, ahora hace una fuerte apuesta por la destrucción de empleo en sus factorías “como la consecuencia de la situación actual en la que se encuentra el sector de la construcción” y advierte que “es necesario ajustar la plantilla a las necesidades de producción actuales y futuras”.
Asimismo justifica esta necesidad empresarial reflejando el descenso de la actividad del sector de la construcción y además que ello ha afectado notablemente el nivel de ventas. Sitúa también que esta problemática se mantendría en un futuro, por lo que el nivel de construcción se reduciría de forma significativa en los próximos años. “Como consecuencia, la Empresa no puede mantener el mismo nivel productivo, puesto que el desfase entre ventas y producción es insostenible”.
Respecto a la plantilla de trabajadores plantea que “se hace necesario equilibrar la relación plantilla/necesidades productivas. La reducción de la plantilla es una medida necesaria para equilibrar el indicado desfase y así poder garantizar la viabilidad futura de la Empresa”.
Ante estos argumentos me surgen numerosas cuestiones: ¿Qué han sido de los ingentes beneficios que ha obtenido esta Empresa año tras año? Después del ERE del 2008 y ahora este, ¿qué entiende Roca por viabilidad futura? ¿La viabilidad futura de la Empresa pasa por extinguir todos los empleos en las factorías españolas y trasladar la producción a países donde los costes laborales son ínfimos? ¿Por qué aún viendo que el sector de la construcción no seguiría siempre igual la Empresa ha abierto nuevas factorías en Marruecos, China, Rusia...?
Muchas preguntas pero una sola respuesta: a la empresa Roca solo le interesa el máximo beneficio y le importa muy poco lo que pase con esas familias a las que va afectar este ERE.
Las fuerzas sindicales presentes en Roca, las poblaciones afectadas (Viladecans y Gavà), y sus Ayuntamientos esta vez han de ser contundentes y se hace necesaria la movilización y solidaridad parar impedir que se autorice esta nueva agresión.

Miguel de la Rubia

El mamut de tots

Hi érem tots, tots hi vam col·laborar, tots el vam disfrutar, i ja el tenim en marxa de cara al futur.
Aquella iniciativa que va començar amb una taula rodona amb els partits sobre la necessitat de donar més personalitat a la Festa Major, es va traduir immediatament en la trobada d’algunes entitats, a les quals se n’hi van anar afegint d’altres fins a arribar a ser-ne setze... i entre tots vam proposar de crear aquest símbol viladecanenc que podia ser un símbol col·lectiu, i l’Ajuntament hi va donat tot el suport, i hem tirat endavant, i hem concretat la festa, i s’ha produït un bon treball conjunt d’entitats i gent diversa que potser abans no ens havíem trobat fent coses junts...
Els dies previs a la festa s’havia anat creant una certa expectativa, traduïda sobretot en la gent que començava a demanar mocadors, i l’expectativa dels mocadors es va convertir el dia 4, en l’estona prèvia a l’inici del pregó, en una recerca gairebé compulsiva, que va omplir la plaça de groc. I així vam viure una bona i ben treballada estona festiva, i vam iniciar un camí que ara caldrà anar eixamplant i omplint de noves propostes de cara als anys propers.
El mamut de Viladecans ja és aquí, rescatat de les profunditats de la història. Ara, entre tots, l’anirem ajudant a convertir-se en un personatge viu i present, que farà que les nostres festes siguin més festes.