Em permetreu recordar un parell de petites històries viladecanenques, que m’han arribat per via familiar.
Primera història. A l’època en què hi havia molts valencians que es llogaven als pagesos de Viladecans per treballar als camps, el seu costum era fer-se per dinar un arròs, seguint la tradició típica de la seva terra. Compraven una mica d’arròs, hi afegien alguna verdura del camp, i algun cop, quan podien, una mica de tall. Però tenien una especialitat que deixava bocabadats als pagesos d’aquí: la seva capacitat per caçar llargandaixos grossos que corrien pels camps, i que ells anomenaven “fardatxos”, i convertir-los en suculent component del seu arròs... Si algú s’ho proposés, l’“arròs amb fardatxo” es podria convertir en un reconegut plat de la cuina mediterrània...
Segona història. Quan pintaven la volta de l’església reconstruïda a finals dels anys 40, un pintor que pintava el cel d’angelets que encara ara s’hi pot veure, diu que era un fan de la cançó d’Antonio Machín “Angelitos negros” i que sempre la cantava mentre feia la seva feina. I diu que el rector Ramon Saborit, de tant sentir-la, li va dir al pintor que perquè no s’animava a fer allò que deia la cançó. I ara tenim a la volta de l’església de Sant Joan un àngel de color negre...
Primera història. A l’època en què hi havia molts valencians que es llogaven als pagesos de Viladecans per treballar als camps, el seu costum era fer-se per dinar un arròs, seguint la tradició típica de la seva terra. Compraven una mica d’arròs, hi afegien alguna verdura del camp, i algun cop, quan podien, una mica de tall. Però tenien una especialitat que deixava bocabadats als pagesos d’aquí: la seva capacitat per caçar llargandaixos grossos que corrien pels camps, i que ells anomenaven “fardatxos”, i convertir-los en suculent component del seu arròs... Si algú s’ho proposés, l’“arròs amb fardatxo” es podria convertir en un reconegut plat de la cuina mediterrània...
Segona història. Quan pintaven la volta de l’església reconstruïda a finals dels anys 40, un pintor que pintava el cel d’angelets que encara ara s’hi pot veure, diu que era un fan de la cançó d’Antonio Machín “Angelitos negros” i que sempre la cantava mentre feia la seva feina. I diu que el rector Ramon Saborit, de tant sentir-la, li va dir al pintor que perquè no s’animava a fer allò que deia la cançó. I ara tenim a la volta de l’església de Sant Joan un àngel de color negre...
Josep Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada