.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
A la Festa Major de 1981, el Club Ciclista Viladecans va organitzar una cursa pels carrers de la zona industrial de Viladecans. Als carrers de fàbriques i magatzems es van veure córrer als ciclistes que van ser molt animats pel nombrós públic assistent. A la carrera varen participar equips de Catalunya i Castelló.
Jaume Muns
.jpg)
Resident comú amb migradors i hivernants regulars. Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Viu en zones aquàtiques com els rius, els estanys i els aiguamolls. Ocell de gran tamany, de 90 cm d'alçada i prop de 150 cm amb les ales obertes. El plomatge de color gris al cap i al dors amb taques negres al coll. El ventre és blanc. Bec llarg de color groguenc. El coll és allargat i li permet capturar peixos fàcilment. Durant llargues estones s'està quiet a la vora o dins de l'aigua esperant que passi alguna presa. S'alimenta principalment de peixos, granotes i insectes, però també poden capturar petits mamífers i pollets d'altres ocells. La principal amenaça per a l'espècie és la degradació dels seus hàbitats.
Eio Ramon
El Grup Tres Torres organitzem a Viladecans, el proper dissabte 12 de novembre, la XV Trobada dels Centres d’Estudis i d’Estudiosos de la Baronia de l’Eramprunyà. Tindrà lloc a la sala petita de l’Àtrium, i començarà a les 9:00 h. El tema d’enguany és «Conflictes socials i polítics al segle XX»
Viladecans presentarà tres treballs:
Lleves, refugiats, morts, empresonats i exiliats. El cost humà de la Guerra d’Espanya a Viladecans, a càrrec de Manuel Luengo Carrasco
Els papers del feixisme. El fons documental de la Falange de Viladecans, a càrrec d’Antònia Altamirano Cardosa, Xavier Calderé Bel i Manuel Luengo Carrasco.
Els primers moviments feministes a Viladecans, a càrrec de Laia Lligadas Martínez i Marta Llop Julià en representació del Grup Tres Torres.
Però això no és tot. A la Trobada es parlarà dels conflictes dels Xarmataires, de la variant de la carretera de Begues, del «Ferocísim» Milan Copic, dels barris de Castelldefels, de l’oposició a l’abocador al Garraf, de la transformació de Gavà els anys 60 i 70 i de la seva Unió de Cooperadors, del feminisme i el moviment veïnal a Sant Boi, dels fets de maig de 1937 a Sant Climent, de la lluita contra el projecte del macrocementiri comarcal i, també, dels moviments populars naturistes.
Esperem que aquesta activitat us engresqui i que gaudiu escoltant tot el que explicaran els ponents. L’acte és gratuït i está obert a tothom. Per a més informació: trestorresviladecans@telefonica.net.
Vicenç Castelló Solina
Grup Tres Torres
Haureu llegit a l’editorial la nostra proposta de crear allò que en diríem comissió de festes per a la Festa Major.
Aquesta publicació que teniu a mans, Punt de Trobada, la formem persones d’àmbits diversos de la ciutat. Molts o diria que pràcticament tots, formem part d’alguna associació o entitat cultural de Viladecans. I és per això, que quan ens trobem persones d’àmbits i pensaments i ideologies diverses, acabem trobant propostes comunes i enriquidores per al grup i, esperem, que per a tots aquells que ens llegeixen.
I és precisament per la Festa Major de Viladecans, quan les entitats i associacions comparteixen amb la resta de veïnes i veïns de Viladecans allò que fan i treballen durant tot l’any. Les mostres són tan diverses com els diferents interessos que tenim cadascú. Però molts cops, els interessos són comuns, i fa molta ràbia que ens trobem que en els mateixos horaris, a diferents punts de la ciutat, hi coincideixen activitats i no podem ser-hi arreu.
D’aquí va sorgir allò de, “i si proposem crear una comissió de festes?”, perquè estem segurs que si l’Ajuntament ens proposa un punt de trobada ;-) on tots puguem reunir-nos i arribar a consens en horaris i dies, segur que faríem una Festa Major encara molt més gran i atractiva. Som conscients que la data i el dia de la patrona Mare de Déu de Sales és el 8 de setembre i que hi ha moltes coses el mateix dia, però ajustant una mica els horaris segur que el públic agrairia poder arribar a tot. A molts de nosaltres se’ns van solapar les activitats i és una llàstima haver de decidir quan podríem haver distribuït els temps de manera diferent.
Així que aquí queda la nostra proposta, esperem que de cara a la propera festa major, poguem gaudir-ne totes més i millor.
Natàlia Morant
Fotografies: Jaume Muns
Un passeig amb aquesta llum serà difícil d’oblidar. M’avanço al futur, sí. Altres no han tingut la meva sort, poder viatjar a llocs diferents als quotidians i, a més, fer-ho més o menys amb el vent al teu favor. Ara soc a Venècia.
Sempre et diuen que aprofitis el moment, que aquest que ara vius passarà en un xiuxiueig. A vegades m’agrada pensar en allò que vindrà. No podem viure cada dia instal·lades en la certesa. Almenys, això vull creure. La meva certesa en aquests moments és aquesta llum que és distinta a la de qualsevol altre indret. Es reflecteix als objectes, al terra, al cel, a la meva cara. La meva certesa també està en l’enrenou dels venecians i els turistes, amb les seves anades i tornades. Aquí no hi ha cotxes, i les fletxes a les parets de tot arreu t’impedeixen que et perdis.
Els dubtes tampoc existeixen a la columna amb el lleó alat que simbolitza la ciutat i que et dona la benvinguda a l’embarcador de Sant Marc juntament amb la seva germana, dedicada a Sant Teodor, que trepitja un drac des de les altures. Sense incerteses et deixa també el campanar fidel, el Campanile, un dels més alts d’Itàlia, al qual la gent de la Sereníssima República li diu “El patró de casa”.
Tothom parla de les males olors de Venècia, però jo mai destacaria això entre tot el que ofereix la que jo anomeno “Ciutat Record” perquè ja vaig estar aquí abans i em va omplir de memòria. Quan vaig acabar el batxillerat i després de casar-me. Les dues vegades vaig ser feliç. Què passaria si hi tornés una tercera?
No tot va ser de color de rosa en aquelles visites. Però ja m’ha fugit del cap. Tan sols tinc un record negatiu: després de sentir la veu bonica i potent del primer gondoler que em va portar en la seva embarcació junt amb companys de classe –sembla un cliché de pel·lícula romàntica, encara que va ser així–, ens va dir el preu exorbitant del passeig i vam caure de cop en plena realitat. Tot i així, aquesta va ser una petita anècdota enmig d’un lloc tan preciós. Vagarejar per la història i la bellesa dels seus carrers i gaudir de la seva llum, que tant estimo, bé ho valen. Tot plegat resta per sempre entre els meus records.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Imagineu-vos un debat sense conferenciats i sense públic. Un debat en el qual no existeix la divisió entre l’escenari i platea. Un debat on tothom hi està convidat i té dret a parlar i que la seva veu sigui escoltada. Aquesta és la proposta que, sota el nom de La Taula, es presentarà i representarà el pròxim dia 27 d’octubre, dijous, a la Sala Petita de l’Àtrium. L’activitat, inspirada en una proposta performativa de la companyia nord-americana Split Britches i que s’ha realitzat amb èxit al Teatre Lliure de Barcelona, compta amb la participació activa de l’Àtrium i la Biblioteca de Viladecans. De fet, La Taula forma part d’un programa pilot de la Diputació de Barcelona i el Teatre Lliure per oferir experiències artístiques, culturals i educatives innovadores a diversos municipis de Barcelona amb l’objectiu d’establir vincles ferms i estables entre el teatre i el territori.
Pel que fa a la dinàmica de l’activitat és senzilla. Al centre de l’escenari hi haurà una taula amb diverses cadires i micròfons. Qui vulgui, s’hi podrà asseure i mostrar la seva opinió. Ho podrà fer amb la paraula, el moviment i, fins i tot, amb el silenci. El tema triat per conversar a aquesta taula és Dones, les cures i la salut emocional. Una qüestió que afecta a tothom i que està al centre de debat feminista. Les participants del Club de Lectura Feminista de la Biblioteca de Viladecans participaran en el debat després de la lectura de l’obra de Maria Llopis La revolución de los cuidados.
Per iniciar la conversa es llançaran preguntes que seran formulades per una amfitriona, que en aquest cas serà l’escriptora viladecanenca i guanyadora de l’últim premi literari Delta, Eva M. Garrigosa. L’autora serà l’encarregada de presentar l’acte, exposar la temàtica i procurarà que es segueixin les normes d’aquesta dinàmica.
La Taula serà un punt de trobada i reflexió conjunta, un espai per fer-se preguntes i trobar nous matisos. A La Taula hi són convidades totes aquelles persones valentes que s’atreveixin a opinar i desafiar les convencions que mostren una societat polaritzada i en blanc i negre.
El programa a més es completarà amb la proposta escènica Síndrome de gel, un espectacle de Xicu Masó sobre la crisi migratòria a Europa. Una obra que ens mostra la història d’Eman i les seves dues filles, Baran i Ginar, que van arribar a Suècia fugint de la guerra d’Iraq. L’obra es representarà el dia 29 d’octubre.
Per participar a La Taula cal inscriure-s’hi a través de la pàgina web de l’Àtrium. Es pot fer completant aquest formulari i a través del codi QR:
Va ser genial, francament. Arribes a una reunió amb representants de les entitats de Viladecans i et trobes envoltada d’instruments de percussió: un a cada cadira. Em va encantar començar la reunió desinhibidament tocant una mena de bongo al ritme que el director de l’invent marcava, sense cap introducció prèvia. Vam tenir solos, crescendos, diminuendos, ritmes personals i col·lectius i vam riure molt.
Una manera de començar el “Laboratori d’innovació associativa” (el nom ja és estrany, oi?) que va tenir lloc el passat 17 de setembre al Picasso que ens va descol·locar i ens va deixar a punt per treballar d’una manera creativa. Sembla que d’això es tractava: de trencar rutines, de facilitar connexions i vincles entre els presents, d’introduir novetats en la forma d’imaginar, de treballar, de proposar. El treball va continuar per grups, elaborant projectes impossibles del no-res. Em va quedar clar que la diversitat, el full en blanc, la imaginació desbocada aconsegueixen desvetllar propostes realment inèdites. El que sovint ens fa por pot extreure el millor de nosaltres.
Em pregunto quina potència tindríem entre mans si aquesta metodologia l’apliquéssim per exemple a la Festa Major. Per què no?
Mercè Solé
El progressiu envelliment de la població per l’increment de l’esperança de vida condueix a un fort creixement de la franja de persones majors de seixanta-cinc anys, arribant al 19,58% de la població a Espanya (dades INE any 2020). Aquest fet, conjuntament amb el model de vida actual i la pèrdua de certs valors familiars, comporta com a conseqüències més greus l’aïllament i la soledat de moltes persones. La soledat és l’epidèmia del segle XXI, segons l’OMS. A Espanya, un 9% de la població pateix de soledat no desitjada, soledat social i emocional. Les formes convencionals d’habitatge obvien sovint les necessitats específiques d’aquesta darrera etapa de la vida. La vellesa comporta uns requisits i uns espais diferents a com estan estructurats els habitatges actualment, pensats per a la família nuclear més tradicional. La gent gran precisa d’habitatges personalitzats, amb espais amigables que afavoreixin la convivència i la màxima qualitat de vida.
El cohabitatge sènior i l’intergeneracional ofereix una nova forma de vida més solidària, un nou model d’habitatge, més pràctic i social mitjançant un veïnatge funcional. Les cooperatives en cessió d’ús fomenten l’arrelament de les persones i del projecte residencial a l’entorn on es troben. D’una banda, l’estabilitat de l’habitatge permet que les persones residents del projecte d’habitatge cooperatiu s’impliquin i es relacionin en projectes i espais del barri o del poble a llarg termini. D’altra banda, els espais comunitaris poden afavorir les relacions entre el veïnat i l’enfortiment de la xarxa comunitària. També les cooperatives en cessió d’ús formen part del mercat social, ja que permeten satisfer una necessitat, accedir a un habitatge, basant-se en els principis de l’Economia Social i Solidària (ESS).
Com diu l’arquitecte nord-americà Charles Durrett, el cohabitatge té una capacitat única per crear entorns positius, relacions estables i amb sentit. Quan parlem de cohabitatge sènior parlem de comunitat. El cohabitatge no és un edifici, tampoc una residència ni un habitatge. És una comunitat de persones amb unes certes característiques: autogestió (els membres son responsables de la gestió, les decisions importants es prenen en grup); participació (a les fases de planificació, construcció i, finalment, de convivència); respecte (les normes es basen majoritàriament en el consens); model cooperatiu (adaptat als propis valors); disseny de l’espai (espais de trobada per augmentar el contacte social); i sostenibilitat (respecte al medi ambient, aprofitament dels recursos i desenvolupament sostenible).
El cohabitatge sènior permet un espai on viure la nostra tercera edat amb independència i autonomia, en un marc d’envelliment actiu, on nosaltres som el centre de totes les decisions, a través d’una elecció lliure, sent protagonistes del nostre esdevenir. Així mateix, facilita rebre les cures necessàries quan la nostra situació física o psíquica ho requereixi, l’espai es gestiona de manera cooperativa, decidint entre totes i tots el més adequat per a la comunitat. Una alternativa, doncs, oposada al creixent individualisme que ho impregna gairebé tot a la nostra societat, fomentat per un capitalisme salvatge.
En definitiva, podríem dir que els objectius del cohabitatge sènior són aconseguir un envelliment actiu autogestionat, gaudir de qualitat de vida en la vellesa, combatre l’aïllament i la solitud, mantenir les persones actives i tan autònomes com sigui possible, fomentar l’ajuda mútua, trobar solucions amigables als problemes de solitud i dependència, buscar alternatives socials a les residències de vellesa tradicionals, conèixer el nostre veïnat, incrementar el sentiment de pertinença, formar part d’un col·lectiu que cuida i ens cuida, compartir recursos (jardins, aparcaments, rentadores, tallers, hort, etc.), estalviar temps (compartir àpats, compres, treballs de manteniment, etc.), així com vetllar pel medi ambient (reduir, reutilitzar, reciclar i reparar) amb la preservació dels espais verds i optant pels recursos energètics més sostenibles.
Una via per materialitzar aquesta opció de vida és la cooperativa en règim de cessió d’ús, una modalitat econòmica estable i que dona seguretat, reduint l’estrès i problemes psicològics. Aquest sistema ha arribat fins a nosaltres a partir de les experiències del model Andel als països nòrdics, algunes de les quals es remunten a principis del segle XX. Actualment és un dels models més estesos al món, on la cooperativa és la propietària dels habitatges i els socis gaudeixen d’un dret d’ús que requereix d’una aportació inicial i el pagament de quotes mensuals en forma de lloguer, amb preus que mai sobrepassen els preus del mercat immobiliari habitual. Per tant, l’especulació i les males praxis que hem anat vivint als darrers anys a Viladecans no hi tenen cabuda.
Parlo amb coneixement de causa. Formo part d’El Nostre Racó, un projecte de cohabitatge sènior en desenvolupament a Santa Maria de Palautordera (el Vallès Oriental). Ens agradaria servir d’exemple i d’ajuda a altres comunitats que vulguin impulsar un projecte com el nostre. Sabem que aquesta iniciativa ens sobreviurà en el temps i serà d’ajut per a altres persones, ja que la nostra cooperativa viurà el relleu amb futurs cooperativistes. Volem que el pas dels anys sigui una suma de vida, i no una pèrdua de salut. Volem gaudir de la nostra vellesa amb companyes i companys que visquin la nostra mateixa situació amb valors similars. Tant de bo neixin projectes com aquest a Viladecans (per exemple, a Sant Hilari Sacalm, la cooperativa Sostre Cívic promou una iniciativa similar en un antic hotel-balneari) i l’Ajuntament deixi d’especular com ho fa amb la construcció de pisos a preu de mercat, prioritzant la màxima rendibilitat encara que inclogui un percentatge d’habitatge protegit. Deixar de trinxar el territori i apostar per alternatives viables d’habitatge per a tothom està al nostre abast.
Montse Freire Claramunt
 |
| Façana principal de Ca n’Amat pel carrer de les Sitges, abans de les obres d’ampliació i restauració de l’immoble, 2010. Fotografia de Josep Cortés. Oficina de Patrimoni Cultural. |
L’Ajuntament de Viladecans és, des del juliol de 1995, propietari de l’edifici anomenat Ca n’Amat, situat al carrer de les Sitges 1-3, cantonada amb el carrer d’Àngel Guimerà, al bell mig del Barri Antic de la ciutat. L’immoble fou construït l’any 1848 –si bé la construcció es va realitzar sobre un altre anterior a aquesta data, molt possiblement de la segona meitat del segle XVIII–, i reformat l’any 1867. Al llarg dels anys 1893-1899, 1904 i 1924, la família propietària –els Sala Amat Targa– van realitzar diverses modificacions a l’interior de l’edifici. Es pot concloure que Ca n’Amat és un edifici de quatre cossos: tres construïts entre 1848 i 1867, de planta baixa, pis i golfes, i el més antic, a la banda est, de la segona meitat del segle XVIII, format per una planta baixa i pis.
 |
Panoràmica actual de les sales d’exposicions temporals a la primera planta de l’edifici nou, entre el carrer d’Àngel Guimerà i el carrer de les Sitges. Oficina de Patrimoni Cultural. |
L’estructura interna de la casa reflecteix la vida d’un propietari local acomodat del delta del Llobregat –en el nostre cas Joan Amat i Sala (Gavà, 1818 – Viladecans, 1892)–, de mitjan segle XIX, combinant elements d’estètica benestant amb elements de la vida agrícola, activitat econòmica principal del Viladecans del Vuit-cents: estances i dormitoris dels propietaris amb mobiliari de tipus isabelí i modernista; cuina i sitges de l’interior de la casa i els cups existents al pati. La propietat de l’immoble, des de la segona meitat del segle XVIII fins l’any 1995 sempre ha estat de la mateixa família, els Sala Amat Targa.
 |
Imatge de la restauració de les pintures murals –de mitjan segle XIX– i de les portes de la sala noble de l’edifici històric de Ca n’Amat. Oficina de Patrimoni Cultural. |
Des de juliol de 1995, una vegada l’immoble passa a ser de propietat municipal, es realitzen diversos treballs per concretar i delimitar les seves funcions i usos. D’altra banda, des de 2004, des del departament de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans, s’han desenvolupat al mateix edifici tota una sèrie d’activitats vinculades a la difusió del patrimoni cultural local i de la memòria col·lectiva, mitjançant la realització de xerrades col·loquis, tallers, itineraris i exposicions, entre d’altres activitats.
Per tal de reordenar i disposar d’un instrument de futur sobre el patrimoni cultural de la ciutat, el Ple Municipal de l’Ajuntament de Viladecans, amb data 20 de desembre de 2007, va aprovar el Pla Director de Patrimoni Cultural de la Ciutat de Viladecans. En aquest Pla Director es determina fer de l’edifici de Ca n’Amat un centre d’interpretació del patrimoni de la ciutat, amb especial dedicació al segle XIX –període històric anterior a la gran transformació de la ciutat i del territori deltaic–, aportant així una visió complementària a la que donen o donaren altres equipaments museístics de les poblacions veïnes.
En paral·lel a la redacció del Pla Director, l’Ajuntament de Viladecans encarregà a l’empresa Kuanum la redacció del projecte museogràfic bàsic així com a l’arquitecta Anna Rovira i Vergés la redacció del projecte arquitectònic, de restauració i ampliació de l’edifici de Ca n’Amat, actuacions que es desenvolupen entre desembre de 2007 i febrer de 2009 i amb constant interacció entre els dos projectes: el museogràfic i l’arquitectònic, que s’anaven elaborant i configurant simultàniament. La crisis econòmica que va arrancar el 2008 va paralitzar el projecte de fer de Ca n’Amat un museu per a la ciutat.
 |
Detall de la restauració de la pintura mural del dormitori de les filles –de finals del segle XIX– de l’edifici històric de Ca n’Amat. Oficina de Patrimoni Cultural. |
Per tal de fer viable l’execució del projecte, l’Ajuntament aprovà l’execució d’obra en tres fases. La primera, que es va realitzar entre 2011 i 2013, va consistir en la consolidació estructural de l’edifici. La segona es va realitzar entre finals de 2013 i 2014, i van consistir en la construcció de l’àmbit del celler per la banda del carrer de les Sitges.
Al llarg de l’any 2014, i en paral·lel a les obres d’ampliació de l’espai de Ca n’Amat pel carrer de les Sitges, es procedeix a fer una adaptació del projecte museogràfic bàsic per a tota la planta baixa de l’edifici de Ca n’Amat, així com de la planta baixa del nou edifici que s’estava construint, a fi i efecte de que al gener de 2015, pogués començar a funcionar com a museu, si bé en una versió molt reduïda. I així, efectivament, el 24 de gener de 2015, Ca n’Amat – Museu de Viladecans obre les portes, a la planta baixa de l’immoble, amb els següents espais visitables: sala del Celler, per a tallers i audiovisual; sala dels Cups per a sala d’exposicions temporals i espai polivalent; sala Joan Amat i Sala per explicar el patrimoni de la ciutat; cuina, com a àmbit específic del museu; i els patis del Passat i del Present.
La planta baixa de Ca n’Amat i annex funcionarà com a museu de la ciutat des de gener de 2015 fins a juliol de 2019, data en la qual es tanca per començar les obres, definitives, de reforma i ampliació. Aquestes van començar el gener de 2020 i han contemplat l’ampliació de l’edifici antic per la banda del carrer d’Àngel Guimerà, el manteniment de la façana de l’antiga masoveria –que fa d’enllaç entre el nou edifici del carrer Àngel Guimerà i el ja construït pel carrer de les Sitges– i la construcció d’una planta soterrània. S’ha mantingut tota l’estructura interna de la planta primera de l’edifici històric de Ca n’Amat: la sala noble, els dormitoris, l’espai de la minyona i la comuna. Dins del projecte constructiu també s’ha inclòs la restauració i recuperació de les pintures murals –de cronologia de mitjans a finals del segle XIX– que hi havia en diverses estances de la primera planta de Ca n’Amat. A data d’avui estem a la recta final de les obres.
Al llarg del 2021 es treballa el projecte museogràfic executiu que determina tots els elements i continguts de què ha de disposar l’edifici de Ca n’Amat per a explicar com vivien els viladecanencs i les viladecanenques, i per extensió la resta d’habitants del delta del Llobregat, en el segle XIX.
El projecte museogràfic, a la planta baixa, combina tota una sèrie d’audiovisuals i interactius, així com una sala immersiva, que juntament amb els objectes i peces –exposats en vitrines– i la museïtzació d’una cuina tradicional ens aproximaran al que ha estat l’evolució històrica de la nostra ciutat. La cuina com a mostra singular pretén posar en valor el passat agrícola de la població, lligant els productes agrícoles locals a l’alimentació i la seva comercialització, tot això combinat amb diversos interactius sobre el patrimoni cultural i un altre més específic sobre el Museu de Viladecans, com a introducció a l’edifici i els objectes i peces que es conserven.
A la planta primera es troben les sales d’exposicions temporals i permanents. Les sales d’exposicions permanents corresponen a l’edifici històric de Ca n’Amat, en les quals a partir del mobiliari i les pintures existents –que ambdós elements han estat restaurants prèviament– es recrearan diversos ambients –el despatx de l’amo, l’habitació del matrimoni, la sala noble, l’habitació de les filles, l’habitació de l’hereu, la comuna i finalment, la cambra de la minyona– que ens portaran a l’ambient de mitjan segle XIX. Aquestes estances ens seran explicades per membres de la família Amat, a partir d’una aplicació digital App, per a dispositius mòbils i tauletes, que ens aportarà informació del personatge, de molts aspectes de la vida local –i per extensió del segle XIX: política, ensenyament, sanitat i higiene, gènere, treball, alimentació, festes i tradicions, religió, avenços tecnològics, etc.– del mobiliari així com de les pintures restaurades. Aquesta informació es complementa amb un audiovisual sobre la família Amat i sobre el mateix edifici.
La museografia també abasta els patis del Passat i del Present on a partir de diversos objectes, estances i peces de l’àmbit agrícola s’enllaça amb el discurs de l’interior de la casa.
A banda dels espais d’acollida de visitants i d’administració de l’equipament, l’edifici disposa d’una planta soterrània amb espais per a la documentació de peces i per a la conservació, en condicions adequades de temperatura i humitat, dels objectes i peces que conformen el Museu de Viladecans. També, tant a la planta baixa –sala del Celler– com a la planta segona, es disposa d’espais per a la realització d’activitats didàctiques o de difusió del patrimoni cultural de la ciutat.
Esperem que molt aviat tot això sigui realitat.
En tot cas i per anar fem boca us convidem a la inauguració de l’exposició Descobrir el Museu de Viladecans (MUVA), de producció pròpia, que tindrà lloc el proper dimarts, 18 d’octubre, a les 7 de la tarda a la sala d’exposicions de la Torre del Baró. Amb aquesta exposició es vol explicar com funciona un museu i en aquest cas el nostre, el Museu de Viladecans. Us hi esperem!
Rosa Cañisá Abancó
Tinenta d’alcalde regidora delegada de Patrimoni Cultural
Ara que deixo la tasca com a director de l’INS Torre Roja per dedicar-me a d’altres projectes i reptes als serveis centrals del Departament d’Educació, voldria acomiadar-me de tots vosaltres.
Han estat més de 16 anys de servei públic a l’educació de Viladecans i del Baix Llobregat.
Com a orientador i docent he fet grans aprenentatges i millores a nivell d’aula i centre de la mà d’infinitat de companys i d’altres professionals del nostre ecosistema. Amb aquestes paraules vull agrair a tots aquells col·lectius amb qui he tingut la sort de compartir aquesta etapa tan important de la meva vida.
En primer lloc, gràcies a l’equip multidisciplinari que ha participat de l’Institut Torre Roja perquè ha estat un referent socioeducatiu a la nostra població i, en certa mesura, al Baix. Aquest equip està format per docents, tècnics municipals, inspecció, serveis socials, orientadores, educadors, PAS, PAE, salut, policia local, mossos, serveis educatius, entre d’altres.
Gràcies, també, al magnífic servei de l’EAP (Equip d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica) i dels serveis socials municipals per buscar la millora contínua dels nostres estudiants, la inclusió i l’equitat, treballant sempre de forma col·legiada i en xarxa.
Gràcies als centenars d’estudiants (adolescents, joves i adults) per compartir amb mi moments d’acompanyament personal i emocional, de processos d’ensenyament-aprenentatge i de millora i creixement personal i professional. Una abraçada afectuosa a tots i en especial als més vulnerables.
Gràcies a les famílies dels nostres estudiants per la seva comprensió i col·laboració en el desenvolupament de l’avaluació contínua per millorar el Projecte Educatiu de Centre de l’INS Torre Roja. Gràcies també a l’AFA (Associació de Famílies d’Alumnes) Torre Roja que ha treballat ‘colze a colze’ amb la nostra direcció.
Gràcies als meus companys per oferir el seu saber i el seu treball en equip, aportant els seus coneixements i la seva professionalitat en pro de l’equitat, l’excel·lència i la justícia social en l’educació a Viladecans.
Gràcies en especial a tots aquells que de manera constructiva i amb una implicació sense límits ens heu ajudat a ser més innovadors, més eficients i eficaços en els processos educatius, en els models d’organització i de gestió i en la visió pedagògica.
Gràcies a les direccions de les escoles i instituts públics i concertats de Viladecans per la seva cordialitat, l’ajuda mútua i el treball en xarxa. Aquest hauria de ser un model transferible a d’altres poblacions. Puc dir amb satisfacció que m’he sentit com en família i m’heu facilitat en tot moment el meu treball i les meves responsabilitats.
Gràcies a la inspecció educativa, als meus companys de la Junta Territorial i als Serveis Territorials del Baix Llobregat que ens heu (i m’heu) recolzat en tot moment; i us ben asseguro que algunes situacions no han estat gens fàcils o agradables.
Gràcies a l’Ajuntament de Viladecans on hem trobat una gran col·laboració i un treball coordinat amb els departaments amb què ens hem relacionat: educació, salut, esport, serveis socials, seguretat ciutadana, infància, medi ambient, patrimoni, comunicació, Can Calderon, Àtrium, etc.
També aprofito aquest moment per demanar disculpes a aquelles persones a les quals hagi pogut molestar de manera inconscient o no hagi sabut estar a l’alçada d’allò que s’esperava de mi o del meu equip.
Gràcies a tots per la vostra paciència, professionalitat i per treballar dia a dia per una educació més justa, igualitària, equitativa i sostenible dels estudiants del nostre centre i de tot Viladecans.
Sigueu feliços!
Us portaré al cor.
Manel Merino i València
Fa uns mesos des de l’Ajuntament es van convocar les associacions de Viladecans per presentar la proposta de la nova normativa d’ús de la xarxa d’equipaments comunitaris. La proposta, de forma resumida, modifica la forma d’assignació dels espais destinats a entitats i associacions culturals, afavorint l’ús d’espais depenent de les necessitats de l’associació en comptes d’una assignació fixa.
En general és una proposta positiva per al grup d’entitats públiques, ja que dona a les associacions més petites més visibilitat i, per tant, la possibilitat que el teixit cultural de la ciutat creixi. Però aquesta proposta té un problema molt gran localitzat en un punt en concret. Dins de la normativa, es proposa la possibilitat que entitats privades puguin llogar els espais públics destinats a entitats culturals sense ànim de lucre. En d’aquesta convocatòria es va deixar un espai de debat entre les associacions per donar feedback de la normativa presentada, on la gran majoria d’entitats es va oposar o va mostrar preocupació pel punt citat. Lluny d’escoltar les observacions donades, l’Ajuntament les va ignorar totalment, arribant a ridiculitzar els arguments donats per algunes de les persones preocupades.
Per defensar aquesta mesura, l’Ajuntament ha donat diferents arguments: per una banda, s’indica que aquestes cessions només es faran en hores on les instal·lacions no s’utilitzin per una entitat pública. Per l’altre, que al llogar aquests espais es crearan uns ingressos per a la ciutat que es podran invertir en millors serveis. Finalment, quan es parla d’entitats privades també es parla de talleristes autònoms, que poden realitzar tallers o xerrades d’àmbit cultural. Tots tres punts conformen una gran fal·làcia, que oculta la realitat que és un empobriment de la cultura a la ciutat.
Per una part, el tema dels espais buits sense ús. La realitat de les associacions a Viladecans és que no hi ha espais suficients per a totes les entitats. Moltes associacions han manifestat en les diferents reunions de la mostra d’entitats que els espais que se’ls adjudiquen són insuficients o no són aptes per a l’activitat que duen a terme. En comptes d’apostar per la creació de nous espais culturals, per tota la ciutat es poden trobar cada vegada més locals comercials tancats, que es queden en aquest estat durant anys.
Seguint pels possibles ingressos per a la ciutat, crec que és un enfocament erroni per part de l’administració. Quan es parla de cultura, de l’últim que s’hauria de parlar és de guanys monetaris. En el moment que es dona l’oportunitat d’utilitzar espais públics per una quantitat de diners, estàs posant un particular per davant de tot un conjunt de persones que de forma voluntària dediquen part del seu temps a la difusió de cultura. Segons el directori en línia d’entitats de Viladecans, a la ciutat hi ha més de 170 entitats culturals dedicades a diferents àmbits culturals: salut, oci, art, esport, igualtat... Totes aquestes entitats representen milers de persones amb coneixement de temes molt diversos que ofereixen activitats i formacions de forma totalment gratuïta. I és aquest el principal problema, donar un servei de pagament per uns pocs envers un coneixement a la mà de tothom. Deixar morir tot un conjunt cultural per un grapat d’euros en una ciutat amb un superàvit de 18 milions d’euros a finals de 2021.
Per sort tot el descrit en aquest article només és una proposta de llei, cosa que significa que no és tard encara per evitar aquesta privatització cultural. Una vegada es presenti l’esborrany final, s’obrirà un període d’al·legacions. Des d’El Dado Dorado estem preparant una recollida de signatures per tal que les empreses privades no puguin utilitzar els espais destinats a entitats sense ànim de lucre. Aquestes signatures serviran per fer força i demostrar que no és una petició personal, sinó que el col·lectiu d’associacions i els habitants de Viladecans ens preocupem per una cultura lliure. Si esteu interessats a participar en aquesta proposta, podeu posar-vos en contacte amb nosaltres a través de les nostres xarxes socials o aprofitar i venir a conèixer-nos a una de les nostres activitats que oferim de forma oberta i gratuïta.
Carlos Castilla García
Secretari d’El Dado Dorado
De forma semblant al que passa amb els busos d’Avanza, el transport adaptat que el Consell Comarcal ha contractat amb l’empresa Monbús, després d’una licitació que complia tots els requisits legals, es troba amb reiterats incompliments: autobusos vells que comporten avaries dia sí i dia també, mal adaptats, personal sense formació ni instruccions adequades, retards injustificables....
Tot plegat especialment greu, perquè estem parlant d’un transport que afecta persones amb discapacitats psíquiques, algunes de les quals pateixen també greus problemes de mobilitat. ¿Com és possible que les rampes per a les cadires de rodes, un cop desplegades s’aixequin trenta centímetres de terra? ¿Per què si, com veieu a la foto, el sostre es desploma, el bus circula dies i dies sense que se’l repari o se’l substitueixi?
L’associació de familiars del Centre Ocupacional Caviga –i també la fundació Caviga i fins i tot el Consell Comarcal– ens hem queixat en múltiples ocasions sense obtenir una resposta satisfactòria.
Fins l’altre dia, que vam aconseguir reunir-nos amb diversos tècnics de Serveis Socials, els reponsables del transport del Consell Comarcal i, ohhh, tres representants de l’empresa, que es van disculpar i van prometre solemnement un canvi dràstic en tot plegat. Esperem que sigui així. Ho seguirem de prop.
 |
| Interior d’un dels autobusos que fa la ruta de recollida dels usuaris de Caviga |
Malgrat tot, en tot aquest tema, hi ha unes quantes coses que fan pensar:
- Les grans empreses, que tenen un entramat intern complex i de les quals costa seguir el fil fins als seus propietaris reals, guanyen els concursos públics. Són hàbils, disposen de molts mitjans, i no els importa, com ha passat en tantes empreses de serveis a persones amb dependència, baixar els preus fins a mínims. Per a elles és un negoci més i no importa ni la qualitat del servei ni la qualitat de la contractació. La població més feble acaba en mans del capitalisme més dur.
- Els bons coneixements jurídics d’aquestes empreses i alguns buits en el marc legal dificulten que els termes de les licitacions puguin garantir millor la qualitat del servei. Un exemple clar d’això és el fet que el transport adaptat no està reglamentat i per tant res no obliga, per exemple, que les persones que acompanyen els usuaris tinguin cap titulació, rebin cap formació o fins i tot que mantinguin la seva feina encara que canviï l’empresa que fa el servei, cosa que no passa en el transport escolar.
- L’acció d’aquestes empreses passa per oferir treballs molt precaris: a temps parcial, mal pagats i difícils (no és senzill ni agradable fer segons quines feines sense la formació adequada). Això significa que hi ha molta rotació de personal o que de vegades hi accedeixin persones poc motivades. Són feines que s’agafen com a últim recurs i que s’abandonen tan aviat n’apareix una altra de millor.
Per tot això, des de l’Associació de Familiars de Caviga, amb el suport d’Asdivi, ens hem animat a escriure la Síndica de Greuges de Catalunya. Segur que hi ha qüestions que no es podran resoldre, perquè és possible que quan nosaltres arribem a un determinat punt, les empreses ja en tornin, però si més no, la Generalitat hauria d’entomar els buits legals i potser hauria de revisar certs protocols de licitacions que ofereixen aquestes fisures per les quals es colen tots els pirates.
Ja us en farem cinc cèntims!
Mercè Solé
Tothom coneix el Parxís. De fet, aquest joc el jugava molt amb la meva àvia quan era nen. Esclar que era una època en què els jocs actuals no es coneixien tant. Puc dir que els clàssics (Oca, Escacs, Conecta 4, Hundir la flota...) van ser l’al·licient per endinsar-me en el món dels jocs de taula moderns. Va ser un any que per Reis vaig demanar jocs de taula, només per “provar”, com aquell qui diu. A les meves mans van arribar el Warcraft i el Juego de Tronos. No vaig tenir cap dificultat en aprendre’ls. La motivació era forta...
Va passar el temps, la ludoteca personal va anar augmentant i va créixer en mi la necessitat de compartir aquests jocs amb la gent a la qual li agradava la mateixa afició. Així va ser com va néixer El Dado Dorado, una entitat que el seu objectiu és promoure el món dels jocs de taula i de rol entre tots els usuaris que hi tinguin interès, des de nens fins a adults. Per aconseguir aquesta finalitat ens dediquem sobretot a organitzar partides de rol, ludoteques de jocs de taula i tornejos a diferents jocs.
Tot i que en la nostra entitat, El Dado Dorado, juguem sobretot a jocs moderns, aquest any hem decidit apostar per un joc clàssic com és el Parxís. Així doncs, li dediquem un torneig, que se celebrarà el quinze d’octubre al Centre de Recursos per a Joves Can Xic de Viladecans, de 16:00 a 20:00. Els participants hauran de jugar una partida eliminatòria en taules de com a màxim quatre jugadors. El guanyador de cada taula en la fase eliminatòria passarà a la final. Qui guanyi aquesta final es proclamarà campió del torneig i podrà escollir quin dels dos premis endur-se d’entre els que portarem, mentre que l’altre se sortejarà entre la resta de participants. Durant tota la jornada hi haurà una ludoteca de jocs de taula perquè qualsevol usuari que vingui, sigui o no participant del torneig, pugui passar la tarda amb nosaltres. La ludoteca tindrà jocs per a nens i per a adults. Si voleu apuntar-vos-hi, envieu un mail a eldadodorado@gmail.com indicant nom i cognoms.
Creiem que els jocs clàssics mereixen encara un espai en el nostre oci habitual. El mercat dels jocs moderns va creixent d’una manera exagerada, mentre que els clàssics han quedat (o fa la sensació) en un pla totalment secundari. Aquest torneig és una forma de dir “Ep, encara existeixo!”. No oblidem que els clàssics ens van tenir entretinguts durant hores en el passat als que ens agradava jugar a jocs de taula. Fem que cohesionin amb els moderns.
Cristian Becerra Porrón
President d’El Dado Dorado
Tothom tenia ganes de festa, i tothom va sortir al carrer. Sens dubte que la Festa Major d’aquest any ha estat especialment viscuda i seguida per la ciutadania. Un primer motiu ha estat, certament, que veníem de les restriccions de la pandèmia i teníem la necessitat imperiosa de celebrar-ho. Però no és només això.
I és que és un fet que any rere any, les activitats vinculades a la cultura popular es consoliden com mai no ho havien fet: l’exemple més clar el tenim en el Mamut, que cap any havia congregat tanta gent disposada a mamullar-se –una paraula que no és al diccionari però que un dia o altre els lingüistes l’hi hauran d’incorporar–, però també en la resta d’actes, els correfocs, les passades dels gegants, els castellers...
I és també un fet que les altres activitats, dels concerts de totes menes (amb bona presència d’artistes viladecanencs) a les curses, passant per les sardanes o els espectacles per a infants, atreuen també tota mena de públics disposats a disfrutar-les, i corresponen igualment als variats gustos de la població, fins al punt que es produeixen de tant en tant dilemes per decidir quina activitat triar.
Una magnífica Festa Major, doncs, però que, com diem en el títol, encara ho pot ser més. Això s’aconseguiria, sens dubte, elaborant el programa de manera més col·laborativa, comptant més amb les entitats. Segur que serviria per tenir més i millors idees, per calibrar què pot resultar més interessant de programar, quins buits potser caldria omplir, com es podrien distribuir els actes per evitar que activitats adreçades a un públic similar coincideixin i provoquin els dilemes que dèiem abans... Sí, a Viladecans ens aniria molt bé que la Regidoria de Cultura s’animés a crear alguna cosa semblant a una Comissió de Festes.
