El progressiu envelliment de la població per l’increment de l’esperança de vida condueix a un fort creixement de la franja de persones majors de seixanta-cinc anys, arribant al 19,58% de la població a Espanya (dades INE any 2020). Aquest fet, conjuntament amb el model de vida actual i la pèrdua de certs valors familiars, comporta com a conseqüències més greus l’aïllament i la soledat de moltes persones. La soledat és l’epidèmia del segle XXI, segons l’OMS. A Espanya, un 9% de la població pateix de soledat no desitjada, soledat social i emocional. Les formes convencionals d’habitatge obvien sovint les necessitats específiques d’aquesta darrera etapa de la vida. La vellesa comporta uns requisits i uns espais diferents a com estan estructurats els habitatges actualment, pensats per a la família nuclear més tradicional. La gent gran precisa d’habitatges personalitzats, amb espais amigables que afavoreixin la convivència i la màxima qualitat de vida.
El cohabitatge sènior i l’intergeneracional ofereix una nova forma de vida més solidària, un nou model d’habitatge, més pràctic i social mitjançant un veïnatge funcional. Les cooperatives en cessió d’ús fomenten l’arrelament de les persones i del projecte residencial a l’entorn on es troben. D’una banda, l’estabilitat de l’habitatge permet que les persones residents del projecte d’habitatge cooperatiu s’impliquin i es relacionin en projectes i espais del barri o del poble a llarg termini. D’altra banda, els espais comunitaris poden afavorir les relacions entre el veïnat i l’enfortiment de la xarxa comunitària. També les cooperatives en cessió d’ús formen part del mercat social, ja que permeten satisfer una necessitat, accedir a un habitatge, basant-se en els principis de l’Economia Social i Solidària (ESS).
Com diu l’arquitecte nord-americà Charles Durrett, el cohabitatge té una capacitat única per crear entorns positius, relacions estables i amb sentit. Quan parlem de cohabitatge sènior parlem de comunitat. El cohabitatge no és un edifici, tampoc una residència ni un habitatge. És una comunitat de persones amb unes certes característiques: autogestió (els membres son responsables de la gestió, les decisions importants es prenen en grup); participació (a les fases de planificació, construcció i, finalment, de convivència); respecte (les normes es basen majoritàriament en el consens); model cooperatiu (adaptat als propis valors); disseny de l’espai (espais de trobada per augmentar el contacte social); i sostenibilitat (respecte al medi ambient, aprofitament dels recursos i desenvolupament sostenible).
El cohabitatge sènior permet un espai on viure la nostra tercera edat amb independència i autonomia, en un marc d’envelliment actiu, on nosaltres som el centre de totes les decisions, a través d’una elecció lliure, sent protagonistes del nostre esdevenir. Així mateix, facilita rebre les cures necessàries quan la nostra situació física o psíquica ho requereixi, l’espai es gestiona de manera cooperativa, decidint entre totes i tots el més adequat per a la comunitat. Una alternativa, doncs, oposada al creixent individualisme que ho impregna gairebé tot a la nostra societat, fomentat per un capitalisme salvatge.
En definitiva, podríem dir que els objectius del cohabitatge sènior són aconseguir un envelliment actiu autogestionat, gaudir de qualitat de vida en la vellesa, combatre l’aïllament i la solitud, mantenir les persones actives i tan autònomes com sigui possible, fomentar l’ajuda mútua, trobar solucions amigables als problemes de solitud i dependència, buscar alternatives socials a les residències de vellesa tradicionals, conèixer el nostre veïnat, incrementar el sentiment de pertinença, formar part d’un col·lectiu que cuida i ens cuida, compartir recursos (jardins, aparcaments, rentadores, tallers, hort, etc.), estalviar temps (compartir àpats, compres, treballs de manteniment, etc.), així com vetllar pel medi ambient (reduir, reutilitzar, reciclar i reparar) amb la preservació dels espais verds i optant pels recursos energètics més sostenibles.
Una via per materialitzar aquesta opció de vida és la cooperativa en règim de cessió d’ús, una modalitat econòmica estable i que dona seguretat, reduint l’estrès i problemes psicològics. Aquest sistema ha arribat fins a nosaltres a partir de les experiències del model Andel als països nòrdics, algunes de les quals es remunten a principis del segle XX. Actualment és un dels models més estesos al món, on la cooperativa és la propietària dels habitatges i els socis gaudeixen d’un dret d’ús que requereix d’una aportació inicial i el pagament de quotes mensuals en forma de lloguer, amb preus que mai sobrepassen els preus del mercat immobiliari habitual. Per tant, l’especulació i les males praxis que hem anat vivint als darrers anys a Viladecans no hi tenen cabuda.
Parlo amb coneixement de causa. Formo part d’El Nostre Racó, un projecte de cohabitatge sènior en desenvolupament a Santa Maria de Palautordera (el Vallès Oriental). Ens agradaria servir d’exemple i d’ajuda a altres comunitats que vulguin impulsar un projecte com el nostre. Sabem que aquesta iniciativa ens sobreviurà en el temps i serà d’ajut per a altres persones, ja que la nostra cooperativa viurà el relleu amb futurs cooperativistes. Volem que el pas dels anys sigui una suma de vida, i no una pèrdua de salut. Volem gaudir de la nostra vellesa amb companyes i companys que visquin la nostra mateixa situació amb valors similars. Tant de bo neixin projectes com aquest a Viladecans (per exemple, a Sant Hilari Sacalm, la cooperativa Sostre Cívic promou una iniciativa similar en un antic hotel-balneari) i l’Ajuntament deixi d’especular com ho fa amb la construcció de pisos a preu de mercat, prioritzant la màxima rendibilitat encara que inclogui un percentatge d’habitatge protegit. Deixar de trinxar el territori i apostar per alternatives viables d’habitatge per a tothom està al nostre abast.
Montse Freire Claramunt
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada