dimarts, 4 de novembre de 2014

Jo, vull votar

Dibuix: Montserrat Cabo
S’apropa ja el 9-N i en aquest moment el que sembla més clar és que els aparells de l’Estat Espanyol no ens deixin als i a les catalanes, dir el que pensem. Aquests elements del Partit Popular, posen com a justificació d’aquesta negativa, la Constitució Espanyola, una norma que pràcticament ha votat molt poca gent de la qual en aquest moment viu a l’Estat Espanyol, una norma que han buidat de contingut els mateixos que la posen com excusa per prohibir una consulta “no vinculant”. I és que aquesta Constitució necessita d’una actualització ja que prové d’un moment de poques garanties democràtiques. És necessària una reforma constitucional però que sigui un veritable procés constituent on s’arribi a un consens en matèria de relacions entre els pobles d’Espanya però sobretot, una recuperació del caràcter social de l’Estat. Una reforma que no és impossible ja que així ho van demostrar el PP i el PSOE quan van fer una reforma “exprés” en un sentit regressiu de democràcia i caràcter social al modificar l’article 135 per assegurar que el pagament del deute als bancs alemanys estigués pel davant de les necessitats dels ciutadans i de les ciutadanes.
Jo, no sóc independentista en el sentit de dotar-me del que anomenen cercar els instruments de l’estat sense conèixer què significa aquest estat (tindrà exèrcit?, quin model social tindria, quins serien els jutges que vetllin per una nova constitució catalana? Al servei de qui estaria la policia d’aquest nou estat?). Jo, no vull tirar-me a una piscina amb els ulls embenats, sense saber si hi ha aigua. Però tampoc em puc trobar còmode en un Estat al qual no ens valoren com a poble sinó que ens veuen com a súbdits.
Des d’una part de forces polítiques volen fer-nos creure que una consulta és l’apocalipsi i que possiblement les catalanes i catalans no siguem prou madurs com per a opinar. Jo només vull que ens escoltin i després que el govern espanyol prengui nota d’aquesta consulta “no vinculant”.
Pel l’altre costat, ens volen fer veure que “esto está chupao” i que tant la consulta com la independència són fets imminents sense que es valorin ni els avantatges ni els inconvenients.
Cada part interpreta les dades en un sentit i davant d’una realitat situen conseqüències contradictòries.
Senyors, jo vull ser consultat, però amb una informació correcta i no manipulada ni per uns ni pels altres.
JO VULL VOTAR. Per què? Doncs per ser lliure, és a dir lliure per ser lliure.
Miguel de la Rubia

diumenge, 2 de novembre de 2014

Consulta del 9-N: imatges per a la història de Viladecans

La consulta del 9 de novembre marca una fita en la història de Catalunya, que ha estat cridada a decidir el seu futur a les urnes. La celebració de la votació està trobant múltiples dificultats per part del Govern espanyol que no reconeix el dret de decidir del poble català.
En el moment d’escriure aquestes ratlles no sabem quin serà el desenllaç d’aquest procés (és una llàstima que no puguem tenir la certesa que farem una cosa tan senzilla i democràtica com votar), però sí que estic convençut de que estem vivint moments històrics, que recordarem i explicarem als nostres fills.
I també els explicarem que Viladecans va participar d’aquests esdeveniments, que cada crida a la mobilització va tenir la resposta de milers de viladecanencs que es van desplaçar, concentrar i implicar en el projecte de l’assoliment d’un Estat propi per Catalunya.
Recopilem algunes imatges com a petita crónica dels fets viscuts a Viladecans aquest setembre de 2014:
Carles Lozano
 11 de setembre: 170 viladecanencs es desplacen a Barcelona en autocar per participar en la “V”.
Molts altres hi van per diversos mitjans.

11 de setembre: ANC Viladecans i Òmnium Viladecans fan entrega al regidor Carles Lozano de les adhesions d’entitats viladecanenques al Dret a Decidir

11 de Setembre: també els Castellers de Viladecans participen en la “V” a la Gran Via 

11 de Setembre: L’alcalde Carles Ruiz fa un polèmic discurs en l’acte institucional de la Diada, parlant de divisió. El públic assistent respon amb crits d’”in-de-pen-dèn-ci-a”

19 de setembre: Convergència i Unió, Iniciativa EUiA i Esquerra Republicana presenten la moció de suport a la consulta del 9-N

25 de setembre: El Ple de l’Ajuntament de Viladecans rebutja la moció d’adhesió a la Consulta pel vot en contra de PSC, PP i PxC. La sala és plena de públic amb samarretes grogues

30 de setembre: Després que el Tribunal Constitucional suspèn la consulta, 700 viladecanencs es concenten a la Plaça de la Vila.


divendres, 31 d’octubre de 2014

Creences, actituds, conceptes

El passat dimarts 30 de setembre vaig prendre part en una taula rodona sobre la immigració organitzada pel Procés Constituent de Viladecans, junt amb Josep M. Fisa, de Justícia i Pau i president de Solidança i Francesc Boldú, professor de filosofia i membre del secretariat per a la immigració del Procés Constituent. Va ser un bon debat, sobretot tenint en compte que es va fer un dia en què va haver de competir amb les concentracions en protesta de la suspensió de la consulta del 9-N i amb un partit del Barça. 
Com que en Francesc Boldú no coneix Viladecans i jo venia de Barcelona, vam fer el viatge junts en tren. Comentàvem en el trajecte la qüestió dels rumors sobre els pretesos avantatges de la vida immigrant (no paguen impostos, tot se’ls dóna gratuïtament, acaparen totes les ajudes públiques, els seus comerços fan els horaris que volen, viuen dels robatoris, ens treuen la feina –vol dir, doncs, que ells en tenen!–, són violadors nats –PxC dixit–). Jo li deia que aquests rumors, que he sentit en boca de veritables feixistes però també de persones raonables i no pas estúpides, són un veritable desafiament per a la convivència, perquè són molt difícils d’eradicar. 
Recordo el meu pas pel Consell de la Convivència: la informació sistemàtica i transparent sobre la destinació de les beques de menjador, les entrevistes amb els responsables de la hisenda municipal perquè expliquessin el tema dels impostos; els contactes amb la inspecció dels comerços... no van aconseguir convèncer gaire gent que no estigués convençuda prèviament. Fins i tot el curs de Multiculturalitat que vam organitzar, amb una durada de 85 hores, un dels objectius del qual era fer-nos conscients dels nostres prejudicis sobre les diverses cultures, “derrapava” per moments. El que s’aclaria en una classe, tornava a aparèixer tal qual en la següent.
En Francesc em va explicar que ell havia fet diversos estudis sobre sexisme, i que havia arribat a la conclusió que és un miratge pensar que ens guiem exclusivament per la lògica. Ni tan sols si professem discursos políticament correctes. Hi intervenen creences, actituds i, finalment, conceptes. Per tant serà difícil acabar amb la rumorologia si només ens adrecem al concepte. 
És com una roda, doncs: creiem allò que volem creure. I aquí juguen seguretats, percepcions, pors i tot allò de no racional que la nostra cultura occidental tendeix a ignorar. 
Com a mínim, ser-ne conscients, pot ajudar a treballar-hi.  
Mercè Solé

dimecres, 29 d’octubre de 2014

A Antonio Español “in memoriam”

Desde la asamblea de Viladecans del Procés Constituent  queremos  agradecerte todo lo que nos has aportado  con tu apreciable participación en nuestras reuniones.
No podremos olvidar y siempre tendremos en nuestro recuerdo tu inquietud por la búsqueda del bien común, tu preocupación por los más débiles y tu lucha personal desde el humanismo más sincero  por acabar con lo injusto, lo superfluo y lo banal.
No hemos podido disfrutar de tus opiniones  y argumentos durante mucho tiempo pero sí el suficiente para recordarte como un “hombre bueno”.
Gracias amigo (o quizás hermano, como a ti te gustaba llamarnos) por todo lo que nos has dejado en tan poco tiempo.
Fernando Delgado

dilluns, 27 d’octubre de 2014

Què fan els gossos? I les gallines?

Els gossos fan bup-bup, i les gallines fan cloc-cloc. Els pollets, i els ocells en general, fan piu-piu. I completant la família, els galls fan quiquiriquic. L’ocell anomenat cucut, quan canta fa, precisament, cu-cut, cosa que és la mar de lògica. I els gats, ves per on, tenen una doble forma d’expressar-se: fan miau o, quan estan més tendres o més tristos, fan mèu.
Com és evident, tot això que acabo d’escriure és com nosaltres transcrivim, i més o menys intentem reproduir, els sons dels animals. Però és només en català, perquè cada llengua té la seva manera de plasmar aquests sons. En castellà, per exemple, els gossos fan guau guau, les gallines clo clo, els polls pío pío, els galls quiquiriquí, els cucuts cucú, i els gats miau (però no mèu: en castellà es veu que els gats tenen menys varietat expressiva...).
La llàstima és que, entre la dràstica disminució de la vida pagesa en el nostre país, i totes les influències mediàtiques, actualment, si li preguntes a un nen què fan els gossos, segurament que et dirà guau guau, segons la forma de dir castellana, i no bup-bup. I això no hauria de ser. Suposo que a l’escola deuen esforçar-se per transmetre les formes catalanes, però a casa també caldria fer-ho i preocupar-se’n.
O sigui que vinga, som-hi tots: Bup-bup! Cloc-cloc! Piu-piu! Quiquiriquic! Cu-cut! Miau! Mèu!
Josep Lligadas 

dissabte, 25 d’octubre de 2014

Mamullats

Fotografia: Jaume Muns
Hi ha una alegria ancestral en dansar sota les aigües, perquè l’aigua contagia la humitat del somriure. És impossible trobar una cara seriosa, una expressió morruda, entre la gent que es mulla en aquesta foto. Tothom riu sense necessitat que el fotògraf ensenyi l’ocellet o tiri de frase patentada “Somriguin si us plau”. No somriuen per fer un favor a ningú, treuen un riure que només l’aigua pot treure de dins de l’ànima. El riure surt sol, s’alia amb la pluja que cau del cel proper dels terrats per fer aclucar els ulls, brolla a raig per la canonada de la boca com ho feia l’aigua dels pous artesians de la nostra plana.
Els cossos tenen la llibertat d’abillament de l’estiu, en deixar-se anar de la pell a la naturalitat de l’aire lliure, descobrint cames, braços i torsos que tornen a la clandestinitat puritana de la intimitat quan arriba la tardor i l’hivern. És una alegria jove, entre la joventut florida que no arriba als trenta anys i la veterania de la infantesa que un dia d’aquests començarà l’ESO.
Els alegres cossos estan mullats sota la cataracta domèstica dels gibrells d’aigua que es multipliquen més enllà de la nostra vista, a les terrasses i els balcons. Mamullats. Les línies d’aigua ocupen el rectangle del quadre i travessen tota la superfície com ratlles lletoses de retolador a l’esquerra i com ratlles quasi invisibles de boli bic punta fina a la dreta. Lletosa no és un adjectiu gratuït, ja que en la filmació de Singing in the rain, van haver de barrejar l’aigua amb llet per fer-la visible en la dansa sota la pluja. 
Si la llet ens alimenta, l’aigua és la font de la vida en totes les civilitzacions. De fet ens passem flotant entre líquids els nou primers mesos de la nostra vida abans de ser inaugurats i enviem naus espacials a Mart per descobrir si hi ha aigua, la mateixa aigua que ens fa alçar les mans pels carrers de Viladecans cada mes de setembre. 
Els mocadors grocs al coll són com una marca al calendari. Són el senyal indiscutible que estem de festa major i que és el dia de la mamullada. No només és el senyal que el mamut surt a mullar-nos al carrer, sinó que aquest dia el mamut és arreu. Durant la mamullada mentre passa el mamut tothom que mulla no mulla, mamulla. Per la qual cosa hauríem de concloure que tots som mamuts, a més de mamutaires. Fins i tot el fotògraf, mullat i invisible.
Mamullat. 
José Luis Atienza

dijous, 23 d’octubre de 2014

La Generalitat deixa desemparades 650 persones amb discapacitat intel·lectual

No acostumem a manllevar articles d’altres publicacions. Però creiem que el tema s’ho val. O sigui que aquí teniu un extracte de l’article que ha estat publicat aquí. Dissabte 11 d’octubre va haver-hi una concentració i un acte reivindicatiu al Col·legi d’Advocats de Barcelona als quals van assistir també les entitats de Viladecans: Asdivi i l’Associació de Familiars del C.O. Caviga.

La filla de l’Hortènsia Bonal té un grau de discapacitat del 85% i espera una plaça en una residència des de l’any 2008. Encara no li han donat. La germana de la Júlia Crespo, amb el 75%, l’espera només des de fa un any i mig, però la situació familiar s’ha vist agreujada perquè a la seva mare de 74 anys li han retallat la prestació que rebia a més de la meitat. El Jordi Plasència, un home de 46 anys amb síndrome de Down que treballava en una empresa d’electrònica fins que va fer fallida, ara no troba feina al mercat ordinari ni plaça en un Centre Especial de Treball o en un Centre Ocupacional senzillament perquè la Generalitat té bloquejades les dotacions per crear-ne de noves (els anomenats vistiplaus). O sigui que, com la resta, es passa el dia a casa.
Aquest dissabte, en un acte multitudinari que ha tingut lloc al Col·legi d’Advocats de Barcelona, la federació Dincat ha volgut posar cara a alguns d’aquests petits i silenciats drames quotidians. Segons els càlculs de Dincat, que aplega més de 300 entitats que donen servei a les persones amb discapacitat intel·lectual i de desenvolupament (DID), ara mateix es troben en aquesta situació 655 persones: 460 esperen plaça en un centre de dia i 195 en un llar residència. “Aquests serveis són bàsics i necessaris”, ha afirmat la presidenta de Dincat, Rosa Cadenas, “perquè ajuden a les persones a mantenir les seves capacitats”. “Estem parlant de drets fonamentals, i en aquest cas s’està vulnerant el dret a la dignitat d’aquestes persones”, ha intervingut l’advocat Andreu Orofino, assessor jurídic de Dincat.
Segons les estimacions de Dincat, amb cinc milions d’euros anuals el problema estaria resolt, xifra que equival al 0,016% dels pressupostos de la Generalitat per a l’any 2014. “Que no diguin que no hi ha diners, això no ens serveix, és un tema de justícia social”, ha exclamat Braulio Gil, el portaveu de Famílies Dincat. El mateix, amb altres paraules, han expressat totes les famílies que avui han pres la paraula. “No és una qüestió de diners, és una qüestió de prioritats –prioritats pressupostàries– i de clara voluntat política”, diu el manifest que ha presentat Dincat en aquest acte, titulat Els nostres drets no cauran.
Certament, cinc milions no semblen gran cosa. És una xifra que es presta a comparacions odioses, en les quals no obstant ningú ha caigut en aquest acte. Ningú ha recordat que cinc milions són quatre menys que els diners que costa organitzar la consulta del 9-N (“amb nou milions d’euros no es resol el problema de la sanitat catalana”, li va dir el president Artur Mas a Ana Pastor en l’entrevista televisiva que li va fer fa uns dies). Tampoc s’ha dit que és la meitat del que la Generalitat va injectar a Spanair poc abans de la fallida de la companyia. O que és una tercera part del que han gastat pels 80 directius de Caja Madrid en capricis pagats en negre.
Però qualsevol expert sap que deixar desemparada una persona amb discapacitat té un efecte directe sobre la seva autoestima, ergo sobre la seva salut i la dels seus familiars. En altres paraules, que el que avui s’estalvia el departament de Benestar Social demà li costarà el doble al de Sanitat.

Víctor Saura

dimarts, 21 d’octubre de 2014

Vaig conèixer un poeta

A la nostra vila, ben segur que hi trobem un ventall d’oficis de tota mena. Jo aquest dia vaig conèixer un poeta, una persona que parla, parla, fluint-li els poemes com l`aigua baixa pel riu, ell parla fent poemes, l’escoltes i t’enganxa. Amb moltes ganes d’aprendre i perfeccionar l`ofici,  treballa amb les paraules com qualsevol artesà  emmotlla la seva peça.
 Us passo un dels seus poemes  del primer llibre que ha presentat, com a mostra del seu estil ben personal.
Montse Pastor Pujadó

Ay, cómo huele mi madre

Hueles a canela, romero, azahar, tomillo.
Hueles a hierbabuena, a trigales verdes envueltos en amapolas.

Hueles a tierra mojada engalanada por la lluvia.
Hueles a verdes aceitunas que en los olivos dormitan.
Hueles, madre, a manzanilla, a miel.
Hueles a rosa, clavel jazmín, a margarita, tulipán, flor de lis.

Hueles a arroyo, manantial, río, que deambulan entre montañas.
Esparciendo entre ellas la pureza de tu aroma,
lo grato de tu fragancia, el dulzor que en tu rostro asoma.

Hueles madre, a cortijo, a paseos con los cántaros a las albercas.
Hueles madre, a sudor de la mañana mientras se siega el trigo.
¡Cómo hueles madre, cómo!

Hueles a día, a noche, a escarcha, a rocío.
A sol y a nieve, a calor y frío...

... ¡Cómo hueles madre, cómo!...
...Y ¡cómo me dueles MADRE, cómo!

Juan Alejo Estevez

(Mi verdad. Poemas de orilla a orilla)

diumenge, 19 d’octubre de 2014

Líban, primeres impressions


Vaig arribar al Líban la tarda del 22 de març. La meva amiga Mireia em va venir a recollir a l’aeroport. No havien passat encara 24 hores i l’únic que pensava era trobar una bona excusa per a poder tornar de nou a casa. Ella em va dir que tingués paciència, que al final no me’n voldria anar, i tenia raó. Ara ja hi porto set mesos i espero poder quedar-m’hi uns quants més.
Al cap de poc d’arribar em vaig posar a treballar de pràctiques a la ONG italiana Terre des Hommes, que s’encarrega de treballar per a millorar la vida dels refugiats que arriben al Líban. De fet, des de l’inici del conflicte sirià, el país ha rebut més d’un milió de refugiats, que equival a la quarta part de la població local. Ara ja fa set mesos que treballo amb ells, m’agrada com treballen i sobretot la causa per la qual es treballa. 
Abans d’arribar, ja havia llegit i estudiat la realitat que viuen els refugiats. A més, durant l’estiu de l’any 2012 vaig tenir l’oportunitat de visitar els camps de refugiats a Palestina. Tot i així, arribar a Beirut i compartir pis amb un d’ells, va fer que es trenquessin tots els esquemes que m’havia fet al cap.
En Tarek va ser el meu company de pis durant tres mesos. Ell és d’origen palestí, els seus avantpassats vivien prop de Betlem però l’exèrcit Israelià els va fer fora de casa i van haver d’emigrar a Síria. Ell, com molts d’altres, va néixer a Síria tot i tenir un document d’identitat palestí i no poder tornar al país dels seus pares. A Síria hi tenia la família, els amics i la xicota. Va poder estudiar la carrera de comunicació audiovisual, però en començar la guerra tota la seva vida es va estroncar per sempre. Durant la guerra va participar de manera activa en protestes en contra del règim de Bashar Al Assad, i com a conseqüència va patir set detencions. M’explicava que la darrera detenció va ser la més dura, set dies a la presó li van suposar no sentir-hi d’una orella i tenir malsons fins a dia d’avui.
Va marxar del país tan aviat com va poder, gràcies al fet que la seva mare subornés al general de torn i amb la condició que havia d’abandonar el seu país. Així és com en Tarek va venir a petar al Líban. Ell té 23 anys, un menys que jo, però per les seves faccions marcades i cansades sembla que en tingui molts més. La guerra li ha marcat la vida, la pell i les perspectives de futur. Jo al principi pensava; “Quina sort! Almenys al Líban, està segur!”. M’equivocava del tot. Al Líban, els refugiats palestins que vénen de Síria són una nosa per a tothom, no tenen permís de residència ni de feina i a més la majoria dels libanesos són racistes amb ells. 
Un dia, quan jo tornava de classe d’àrab, en Tarek no era a casa, ni l’endemà, ni l’endemà ni l’altre. Van passar dues setmanes fins que no va aparèixer de nou. La policia l’havia detingut pel fet de venir d’on ve i de no tenir el permís com cal. 
Aquest no és un cas aïllat, passa sovint. Ara ja no viu amb nosaltres, roman al país de manera il·legal. Si el fan fora, no pot tornar a Síria ja que pateix un risc molt elevat de tornar a ser empresonat. Això en el millor dels casos. Vaig estar molt enrabiada, ¿com podia ser que una persona que fuig d’una guerra, pateixi tanta hostilitat en el nou país “d’acollida”?
D’altra banda, els libanesos tampoc no ho han tingut gens fàcil. Han estat colonitzats, han patit una guerra civil que ha durat 15 anys i que va acabar l’any que jo vaig néixer. I per si fos poc han patit diverses incursions per part de l’estat d’Israel, la guerra més recent data l’any 2006. Per a ells tampoc no és fàcil...
Em queda molt per descobrir i aprendre, no em falten les ganes de fer-ho. Només porto a sobre 24 anys d’experiència, amb la meva família al costat i amb les persones que m’estimo puc dir que em sento orgullosa de poder fer el que faig i de viure el que visc.
Clàudia Alloza Godayol

divendres, 17 d’octubre de 2014

Cooperants

La mort recent de dos missioners espanyols que treballaven com a metges amb malalts d’ebola a l’Àfrica –i al marge de tot el que ha passat després amb els contagis a Madrid–convida a posar els ulls en la molta gent que està en països del Tercer Món com a cooperants en tasques de tota mena, en períodes més llargs o més curts, amb motivacions diverses, però en tot cas sempre amb la voluntat de fer possible que la gent d’aquells països amb tantes mancances pugui viure una mica millor.
És cert que hi ha presències i maneres d’actuar que es poden discutir, i que n’hi ha algunes que poden ser directament negatives; és cert també que la situació dels països del Tercer Món no es resol només amb l’actuació dels cooperants sinó que necessita unes polítiques per part dels països rics decididament diferents de les que actualment duen a terme; és cert, finalment, que per anar com a cooperant als països del Tercer Món cal, a més d’una gran voluntat de servei, un certa manera de ser personal que no tothom té. Però, tot i ser cert tot això, no deixa alhora de ser profundament admirable la voluntat i la decisió de tants homes i dones que opten per dedicar la vida, o part d’ella, a aquest tipus de tasca.
I, a més d’admirable, no deixa de ser també interpel·lador. Com a mínim en dos nivells. Primer, com a estímul perquè els que probablement no anirem mai a fer de cooperants, ens animem a posar les nostres capacitats no només al nostre propi servei, sinó al servei del col·lectiu, per procurar una vida millor per a tothom. I segon, perquè fem tot el que estigui a les nostres mans per denunciar i combatre les actuacions que es duen a terme des dels nostres països envers els països pobres, unes actuacions que inclouen l’explotació de les seves riqueses, la venda d’armes, el suport a dictadures de tot tipus, i tantes altres indignitats.

dimecres, 15 d’octubre de 2014

1977: Concert de Lluis Llach en suport als treballadors de Roca

La vaga dels treballadors de la Roca, l’any 1976, va ser un dels esdeveniments més recordats pels viladecanencs. Van ser molts mesos de lluita i de resistència i va tenir un gran ressò públic.
El 19 de febrer de 1977 Lluis Llach va donar suport als treballadors de la Roca en un concert al poliesportiu de Viladecans. En aquest concert va estrenar la cançó “Campanades a Morts”, en memòria de les víctimes dels successos de Vitòria de l’any 1976 on van morir cinc treballadors per trets de bala de la policia i hi va haver nombrosos ferits.
Jaume Muns





dilluns, 13 d’octubre de 2014

Anton Muns González, de Cal Dimoni (1)

Anton Muns, a la plaça Roja de Moscou.

La dona i les filles d’Anton Muns a la inauguració de l’exposició “L’alba de la democràcia”, a Reus.
El llinatge Muns no era de Viladecans, certament. Però poca gent trobareu que, en tan poc temps, es fes i fos tan viladecanenca com els Muns.
Eren pagesos provinents d’Esplugues de Llobregat, fets fora per la pressió urbanística sobre els camps de cultiu, a la fi dels anys seixanta.
Prèviament, ja havien hagut de fer les maletes després de plegar del viver de plantes que tenien al carrer Nena Cases de Sarrià, quan vivien al barri de les Corts de Barcelona. Eren família de poca terra. L’avi, a començaments del mil nou-cents, feia de cuidador dels jardins i de l’horta de la magnífica torre modernista de Can Deu, a la plaça de la Concòrdia, i aquest és el precedent de la posterior dedicació familiar al cultiu de flors.
L’edifici de Can Deu, a dia d’avui municipalitzat, fou convertit en Centre Cívic del Barri l’any 1986.
L’Anton Muns Gonzàlez nasqué l’any 1940, un any després d’acabada aquella maleïda guerra perduda per tots. Fou el fill gran del matrimoni format pel floricultor Antonio Muns Solà i Francisca Gonzàlez Gómez, mestressa de casa nascuda a Castiñeira de Seoane –llogarret de la província d’Ourense– que havia hagut de venir a «servir» a Barcelona. 
Després de cursar els primers estudis al col·legi dels escolapis del carrer Joan Gamper i posar-se a treballar amb son pare, l’Anton fixà l’ull, i el cor, sobre Maria Closas i Rovirosa, filla del manyà que hi havia a tocar de la parròquia del Remei, allà mateix, a la plaça de la Concòrdia. Es casaren l’any 1967 i vingueren a viure a Cal Dimoni de Viladecans. Aquí hi engendraren dues filles, la Mireia i la Gemma.
Feren niu devora el primer tros de terra que tingueren per cultivar. Cal Dimoni és una masia a la partió del terme de Sant Boi, ben a prop d’on mor el canal de la dreta del Llobregat i d’on hi ha la basses que duen el mateix nom de la masia, convertides, ara, en zona especial de protecció d’aus. 
Els pares i en Jaume –el fill petit– això de venir a raure a Viladecans ho feren l’any 1971, al capdamunt del barri de Sales, a la Carretera de Barcelona.
Quan els nouvinguts es plantaren a Viladecans, l’agricultura estava en els seus màxims de producció. Els pagesos tradicionals, amb suficients terres per viure’n, gairebé tots ja anaven motoritzats i tractoritzats. Els anava la mar de bé. Però el pagès que no en tenia prou per anar un xic més enllà de menjar patates i mongetes, se les venia, o bé les llogava, i es guanyava la vida treballant a la indústria. En el pitjor dels casos en permetia, a bon preu, l’extracció dels àrids, tan demanats pel sector de la construcció i que tanta destrossa causaren al voltant del Camí Ral. 
Els Muns ens vingueren a demostrar que, adequant una mica els processos productius, un parell de famílies podia viure dignament cultivant poques mujades si eren amatents a les noves necessitats de la gent benestant.
No han estat mai pagesos de sembrar patates, carbassons i bledes per guanyar-se la vida. Ho han estat de guanyar-se-la amb petúnies, begònies i prímules. Als Muns no els preguntéssiu quina és la millor varietat de patata per sembrar, sinó quina és la més bonica de les begònies, la Begònia Murteret, la Begònia Plataionada o la Begònia d’Ala d’Angel? Eren i són pagesos dedicats a produir, a l’engròs, plantes amb flor amb finalitat decorativa. 
La seva acolorida i olorosa feina, ha estat de les que, a aquesta banda del Llobregat, més han contribuït a alegrar-nos ulls i nassos. Ara bé, no foren els primers en el cultiu de flors a Viladecans. Durant tota la dècada dels seixanta, els que em sembla recordar que es deien Reig –i em sembla que eren de Collblanc– ja havien tingut un parell de mujades dedicades a les flors, a la zona dels Reguerons. 
Però no sols d’estams i pistils vivia l’Anton. Cap el tard de molts dies, després de tenir-se-les al camp amb gardènies i camèlies, se les feia al quarto fosc de Cal Dimoni amb pudents bromurs potàsics i carbonats sòdics mirant de treure del seu particular infern bellesa en blanc i negre. I és que també fou un gran fotògraf. En algun altre relat us havia dit que a Viladecans hi havia una colla de pagesos cultivats, a l’Anton li escauria estar al cantó dels il·lustrats.
Amb ulls disposats a buscar i deixar-se sorprendre per qualsevol cosa, aconseguí que els seus retrats fossin premiats del dret i del revés, aquí i fora, nacionalment i internacionalment. Per fer-vos-en una idea us faré memòria de tres dels premis de fotografia de més renom d’aquells anys.
Un dels més importants fou el Negtor Espanya, segurament perquè tots els retratistes el cobejaven, per una foto a un tren passant per Viladecans, en dia de boira, feta des del pont sobre la via a la Carretera de la Vila.
Un altre fou el Premi Diari Pravda de l’URSS per una fotografia d’en Lluís Maria Xirinachs plantat a la porta de la presó Model de Barcelona demanant Amnistia.
I un tercer fou el «Chispa de la Vida» de la Coca-Cola propiciat pel naturalista Fèlix Rodriguez de la Fuente, sobre l’Estany Llebreta del Parc Nacional d’Aigüestortes.
El Negtor era un premi ben dotat econòmicament i prou. En canvi el premi de Fèlix Rodriguez de la Fuente comportà, a més a més de la dotació monetària, un Safari Fotogràfic per Kènia. I, allà que se n’hi anà l’Anton a retratar elefants acompanyat d’altra gent premiada. Però us volia ressenyar, especialment, el premi del concurs del diari Pravda de l’any 1977, l’any que es restablien les relacions diplomàtiques entre Espanya i la URSS i s’enviava Samaranch d’ambaixador. Aquest premi li comportà un viatge per la Unió Soviètica tot pagat (segurament «por el oro de Moscú») fet amb la seva esposa Maria Closas (ella se’l pagà de la seva butxaca), acompanyats del gran amic –també premiat– Josep Maria Ribas Prous. 
Explicito aquest viatge perquè en sorgí una exposició fotogràfica itinerant visualitzada a Viladecans l’any 1980, en els mesos en què el debat, dins el PSUC, entre els que es deien «eurocomunistes» i els que eren titllats de «prosoviètics», prenia volada, abans del trencament. Muns i Ribas, afalagats, complimentats i acompanyats per gent de la Casa de l’Amistat, amb més llibertat de moviments del que molta gent es creu, i creia, pogueren retratar tot el que es posà davant de les seves Nikon i Minolta per servir-nos-ho després. Estic segur que la seva percepció ajudà a apaivagar, en part, la confrontació fratricida dels comunistes. 
En canvi, pel que fa a exposicions, no em sé avenir que el conjunt de la gent de Viladecans no pugués veure, per raó d’un prejudici municipal, l’exposició que en record de l’Anton fou muntada per la Fototeca Municipal de Reus amb el suport de l’IMAC i Caixa Tarragona, el juny de 1998. 
L’Anton Muns havia mort de càncer el dia de la Mercè de l’any 1997. Jove encara. 
Els seus amics de Reus, on n’hi tenia molts i molt bons, organitzaren una mostra de dues-centes cinquanta fotografies –ni més, ni menys– posant-li de nom L’alba de la democràcia. Positivades totes elles per Josep M. Ribas Prous, comentades per l’historiador Pere Anguera, i complementades per aportacions del seu germà Jaume, del seu company de compromís polític Toni Baños i del propi amic Ribas Prous, constituïren una esplèndida mostra del que havia passat vint anys abans, els anys de la Transició. L’Anton, uns anys abans, els del “desencís”, sorneguerament, i seguit d’un “he he” –perquè era més que sorneguer– definia aquella època de la Transició com: “Aquells temps en que vàrem ser feliços”. 
Doncs això. És molt poca la gent que les ha vist. Estaria bé, em sembla a mi, que algú fes possible visionar-les a Viladecans. Sobretot a la vista de la nova transició a la que ens aboquen i, sobretot també, en benefici de la gent que encara no hi era.
En Paco Candel, l’endemà d’anar a Reus i veure-la al Museu Comarcal Salvador Vilaseca, escrivia al diari Avui el 23 de juny de 1998: “Confesso que mentre mirava aquelles imatges, jo diria que interioritzant-me en el record i emmarcant-me amb les anècdotes, vaig deixar anar dues exclamacions: –Mare de Déu!– i –Mare meva!– i se’m van eriçar els pèls dels braços”.
I acabava en Candel: “...m’hauria agradat que l’hagués vist molta gent. Em diuen que pensen portar-la a Viladecans i a uns altres punts de Catalunya i Espanya, una cosa així com una exposició itinerant”
Aviat farà disset anys d’això... 
Andreu Comellas
(continuarà) 

dissabte, 11 d’octubre de 2014

A voltes amb la població del segle XVIII a Viladecans

La configuració de la plana web no permet introduir ni les notes a peu de plana ni els gràfics de l'article original. Podeu trobar-los aquí.


En aquest article intentaren conèixer quina era la població del lloc de Sant Joan de Viladecans a finals del segle XVIII. Partíem de la base de l’any 1718 amb 255 veïns (136 homes i 119 dones) i uns 58 caps de casa. Al segle XVIII la tècnica estadística i demogràfica encara estava per evolucionar. La població es comptava per focs o habitatges i els recomptes de població eren escassos, quan no són fiscals o militars i per tant amb problemes de fiabilitat. De fet al llarg del segle XVIII només es faran dos censos generals, un a principis del segle (1718) i l’altra al darrer terç (1787), conegut com el cens del comte de Floridablanca. Tradicionalment s’han donat com a bones les xifres aportades pel mestre Pierre Vilar. Per Viladecans, inclosa la Quadra Burgesa, 204 habitants per a 1718 i 653 per a l’any 1787. En l’article esmentat ja van demostrat que l’any 1718 a Viladecans hi havia 255 habitants, es a dir un 25 % més de població del que fins ara s’havia acceptat. Per al cens de Floridablanca tenim un problema afegit: els detalls municipals del cens dels pobles del corregiment de Barcelona, on està inclòs Viladecans, no s’han trobat i només es disposa d’un Estado general de los lugares, casas, solteros, solteras, desde la edad de siete años arriba, casados, casadas, viudos, viudas, con su total de dichas clases, conventos y religiosos del Corregimiento de Barcelona. Aquest estat fa pujar la població de Viladecans fins a 545 habitants i Vilar incloent-hi els menors de set anys la incrementa fins a 653.
Una altra font contemporània també ens dona una mica més de llum sobre la nostra població. Es tracta de les respostes de Viladecans (1789) a un qüestionari general que el magistrat de l’Audiència de Barcelona, Francisco de Zamora, adreçà a tots els pobles de Catalunya amb la finalitat d’elaborar una història general del Principat. Pel cas del nombre de població, algunes de les respostes són d’interès: “(...) [hay] mucho terreno para poblarse”; “(...) su población parte està unida, parte dividida en diferentes masías”; “(...) tiene mucho despoblado”; “(...) esta compuesto de 110 casas o familias, i pobres las más”; “(...) haverse augmentado notablemente de muchos años a esta parte la agricultura, la construcción, la población i el comercio”; “(...) los que se casan serán unos 25, los que mueren en todas edades unos 36, i los que nazen unos 40; al año”.
Finalment, per acabar de complementar aquesta visió documental i bibliogràfica, l’Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA) conserva els cadastres de Viladecans i la Quadra Burgesa de l’any 1761, que si be són un document fiscal i cadastral, i per tant, també, s’ha de tractar amb certes reserves, l’anàlisi dels propietaris de les terres ens permetrà fer una aproximació als possibles “caps de família” que hi havia al comú de Viladecans, inclosa la Quadra Burgesa, en aquesta data. Dir “caps de família” es forçar la font, perquè aquest document parla de propietaris de terres, i esmenta la procedència, si són de Viladecans, Gavà, Sant Climent, Barcelona o d’altres poblacions, i per defecte, quan la font no ens ha indicat la procedència hem entès que es tractava de veïns o veïnes de Viladecans i la Quadra Burgesa, i en conseqüència habitants en la mateixa.
Els cadastres (1761) també relacionen el nombre de cases de la població: 100 cases per a Viladecans i 5 per a la Quadra Burgesa. Un total de 105 cases. L’Estado de 1787 dona un total de 120 cases i les respostes de Zamora, de 1789, 110 cases o famílies. Com veiem la disparitat es dóna entre 1787 i 1789. Pel que fa a les cases inscrites la majoria corresponen a veïns de Viladecans (55 cases), la propietat de la resta es distribueix entre veïns de Sant Climent, Gavà, o Barcelona, entre d’altres poblacions. A destacar Josep Campmany, propietari de 12 cases; Jaume Molins, de Sant Climent de Llobregat, amb 8 o Francesc Arbolí, de Barcelona i Joan Furriol i Torrents, de la Quadra Burgesa, amb 4 cases cadascú. 
Tornant al nombre d’habitants de la nostra població, a partir dels cadastres, se’ns planteja una altre qüestió. Tenint en compte el nombre de “famílies”/propietaris de terres de Viladecans (161), que es relaciona en el quadre adjunt, i el nombre d’habitants acceptat per 1787 (653 habitants) ens dóna un coeficient de 4,05 habitants per casa, molt per sota del 5,4 atribuït per Jaume Codina per la mateixa data de 1787. Entre les “famílies” no hem inclòs Dídac Pocurull, rector de Viladecans, per raons òbvies. És possible que entre els 25 anys que transcorrerien entre els cadastres i el cens de 1787 la població s’incrementi, però es una diferència substancial en només un quart de segle. Estem en un atzucac que només la recerca resoldrà. Els registres parroquials poden ser un altre font documental a consultar, que de ben segur ajudaran a arrodonir la problemàtica de l’estudi del creixement demogràfic, d’altre banda incontestable, del segle XVIII.