Bitó comú

És un ocell d’aiguamoll i viu als canyissars de llacunes, embassaments i goles abandonades de rius. A Catalunya n’hi ha una minsa població reproductora. Es molt escàs, amb una població nidificant al límit de l’extinció. Es camufla perfectament, tot estirant el bec enlaire i restant immòbil en aquesta posició, perquè, d’aquesta manera, deixa al descobert una sèrie de ratlles obscures i clares en el coll que trenquen la seua silueta i la difuminen en el fons de tiges grogues i d’ombres fosques.

Eio Ramon

Les puntes negres del Baix Llobregat a la VIII Biennal de Gènova

El passat mes de novembre es va celebrar a la ciutat italiana de Gènova la “VIII Biennal de Puntes i Brodats”  i  Catalunya  va tenir l’honor de  ser convidada a participar-hi per la particularitat que tenen les nostres puntes respecte de les altres que es produeixen a l’Estat Espanyol. 

Aquest any la Biennal va tenir  lloc  al Palau Imperial de Gènova, i  en les seves vitrines hi varen estar exposades una varietat de peces catalanes de gran valor artístic,  com per exemple “el ret fi”, “la blonda de l’Arboç” i una important peça il·lustrativa del que és la  “punta negra del Baix Llobregat”. Aquesta excepcional peça, havia estat  elaborada per la prestigiosa mestra artesana de puntes al coixí Roser Pujol, resident a la nostra ciutat de Viladecans.  

La Presidenta de l’Associació de Puntes i Brodats de Gènova, Sra. De Fábula, en la presentació de l’acte va agrair especialment a l’ACP que hagués acceptat  participar a la VIII Biennal amb una aportació de peces tan valuoses i tan diverses. Un cop feta la presentació inaugural, la presidenta de l’ACP, Sra. Maria Jesús González va prendre la paraula per agrair la invitació i explicar les característiques i les diferents tècniques de les puntes catalanes, així com els instruments i eines tradicionals  amb què treballen les nostres puntaires.

No cal dir que va ser una experiència  molt satisfactòria, especialment en   veure el gran interès que van despertar en els artesans i artesanes italians, les nostres blondes i puntes al coixí. 

Carme Reguant

20-N: Viladecans, exemple de la desfeta socialista

S’han fet ja moltes anàlisis del resultat electoral del passat 20-N, a diferents nivells. Com és sabut, el Partit Popular obtenia el millor resultat de la seva història (el 186 diputats de Rajoy superen els 184 d’Aznar l’any 2000) i fa el segon millor registre en època democràtica (només per darrere dels mítics 202 diputats “Por el Cambio” de Felipe González el 1982)
A Catalunya, Convergència i Unió va guanyar les eleccions per primer cop, trencant amb deu victòries consecutives del PSC (totes les possibles, des de 1977); CiU havia quedat segona en totes les ocasions des de 1982. El més destacable és que fa només tres anys el PSC va guanyar per 15 escons de diferència (25 contra 10), i ara és CiU qui s’imposa per dos diputats (16 a 14).
I a Viladecans? Evidentment, va tornar a guanyar el PSC, amb un 38,1%. És l’onzena victòria consecutiva en eleccions generals. Però el resultat va ser molt dolent: es tracta d’un descens de 6.847 vots i d’un 19,9%. Són xifres d’una gran magnitud, el PSC havia superat sempre els 18.000 vots amb Zapatero de candidat, però el seu comiat, en plena crisi econòmica, ha portat la pèrdua d’una tercera part d’aquests vots. Val a dir que els 12.075 vots rebuts són més que els que té el PSC en eleccions municipals o en eleccions catalanes, però al mateix temps és la xifra més baixa pels socialistes en eleccions generals des de 1989!
Qui guanya el sis mil vots que perd el PSC? Doncs es reparteixen gairebé a parts iguals, en quatre direccions:
1.668 vots van cap a la dreta, el Partit Popular recull els vots que volen un canvi contundent de govern a Espanya. Se situa així com a segona força (en eleccions espanyoles això ha passat sempre des de 1996), però queda tres dècimes per sota del seu rècord històric, el 24,8% de l’any 2000.
1.520 vots van a l’esquerra, a ICV- EUiA, que només rendibilitza la quarta part del descens socialista, situant-se als nivells de l’època d’Anguita i Ribó, el 1996.
1.323 vots van al catalanisme de CiU, ja sigui com a suport a les polítiques austeres d’Artur Mas o com a rebuig als incompliments de Zapatero en matèries com l’Estatut i el finançament. Els 4.872 de CiU són la xifra més alta en eleccions espanyoles a Viladecans. És una pujada de 4,5%
Un quart grup de descontents, més heterogeni, es reparteix entre l’UPD de Rosa Díaz (593 vots, insuficients per fer un resultat rellevant), Plataforma per Catalunya (però el seu percentatge és la meitat del que va assolir a les eleccions municipals) i també vots en blanc (dobla el seu pes, 2,1%) i  l’abstenció (creix un 2,5%, situant-se en el 32%).
En resum, Viladecans és un exemple de la gran davallada socialista a Catalunya; queda per veure si aquests resultats són conseqüència puntual de la crisi o marquen tendència de cara a les eleccions a venir els pròxims anys.

Carles Lozano

Pròxima estació, tren sense parada

És possible que hagin sentit aquesta frase més d’una vegada, sobretot si són usuaris habituals del Rodalies. Servidor n’és un i està esgotat d’escoltar-la a les andanes de la nostra estació cada dos per tres. Fora de les hores punta i ja no dic els caps de setmana, és tot un clàssic, un fil musical tronat que fa olor de rovellat i de presa de pèl. La circulació de combois per la línia Barcelona-Vilanova està saturada, ens diuen, i les vies no donen per a més. Això es tradueix en un abús de la paciència dels ciutadans que –per activa o per passiva– opten per viatjar en transport públic. Ens ho posen difícil, però tot i així som una multitud la que, obedient i sense soroll, es desplaça cada dia en tren cap a Barcelona. Som herois anònims, homes i dones del cap dret que s’aventuren cada dia, a primera hora del matí, a trobar un racó enmig d’espais atapeïts i plens d’humanitat camí de la feina o la universitat.
Sense entrar en localismes carrinclons, hom es pregunta per què tots els trens de rodalies s’aturen a l’estació de Gavà (46.250 habitants el 2011) i no ho fan a Viladecans (64.737 habitants)? Per què els trens amb destinació Sant Vicenç de Calders passen de llarg pel nostre municipi i, en canvi, s’aturen al municipi veí? Per què obliguen els veïns de Viladecans i Sant Climent a perdre el seu temps, tan valuós com el dels altres, esperant els trens en direcció a Vilanova o Castelldefels? Han calculat la quantitat d’hores a l’any que perdem esperant el tren adequat a Sants, Passeig de Gràcia o l’Estació de França?
Un intueix que la història, com en tantes altres ocasions, hi té molt a veure: quan el ferrocarril va arribar al Baix Llobregat a finals del segle XIX per connectar Barcelona amb Vilanova va trobar un Viladecans petit, un poble de pagès sota la falda del Montbaig. Al seu costat un Gavà amb més vocació industrial i més habitants, tot i que cap dels dos municipis superava els 1.500 habitants. El resultat va ser nefast per als interessos locals: a Viladecans el tren va passar de llarg pel mig dels camps i a Gavà va fer parada amb una estació a tocar el centre del poble, al costat de l’antiga carretera de Barcelona. Error fundacional que encara paguem car. Recordem que l’estació de Viladecans es va inaugurar als anys noranta (!) del segle passat, amb més de 100 anys de retard respecte el poble veí, i molt allunyada dels principals nuclis habitats.
Mentrestant i malgrat el pes de la història, continuo preguntant-me per què l’estació del nostre municipi sembla més un baixador que una veritable estació? Han passat darrerament per la de Gavà? Facin-ho i descobriran un edifici històric remodelat fa poc, elegant, amb escales mecàniques, ascensors nous, passos soterrats dignes... Tampoc estem parlant de luxes, senzillament d’unes condicions confortables i adaptades als nostres temps. Condicions que costen de trobar a l’estació de Viladecans on predomina un cert desencís, una combinació d’abandonament i deixadesa alhora. I no ajuda pensar en la nova estació soterrada del Prat o en els Ferrocarrils de la Generalitat a Sant Boi, amb parada just al rovell de l’ou i connexions a Plaça Espanya cada dos per tres. Ja ho diuen que més val no fixar-se en el veí però, què volen que els digui, alguna cosa no hem fet bé amb el tren a Viladecans.

Josep Ginjaume 

Harry Potter i la política

Fer política no està de moda
Moltes i molt enraonades són les crítiques que se senten al funcionament de les institucions polítiques i dels partits. Tot hi ajuda: la corrupció, els pesants aparells de partit, la seva manca de transparència, la demagògia, la manca de pedagogia, la rigidesa, la manca de debat, el personalisme, l’arbitrarietat i l’aparent inutilitat de certes institucions, amb un llarg etcètera que cadascú podem bastir al nostre gust. Tot plegat es reforça amb l’evident (o només aparent?) distància entre les institucions polítiques i qui realment talla el bacallà, i, a Catalunya, amb el desgraciat paper judicial i polític en relació a l’Estatut.
Fer política, doncs, no està de moda. I tothom s’anima a criticar el sistema, sovint amb contundència. De manera que els qui encara formem part d’un partit gairebé ens hem de justificar. I de la política només veiem allò que no funciona i som incapaços de veure-hi i de valorar la gent que altruistament hi posa hores i esforços, que també existeixen. I som incapaços de reconèixer que molts dels serveis de què gaudim han estat treballats, reivindicats, posats en marxa gràcies a mesures polítiques de colors diversos. La política és lenta i complexa, el consens és desagraït. Avui volem immediatesa i una bona imatge.
Per als més vulnerables la política és imprescindible
La gent més vulnerable (els qui no tenen feina, les petites empreses, els nouvinguts, les dones, els joves, els malalts, els discapacitats) tenen com a única arma la política. En un estat social de dret com és el nostre, el benestar per al conjunt s’estableix a través de la fiscalitat i a través de la qualitat dels serveis públics, això que justament ara s’intenta desmantellar: la salut, l’educació, els serveis socials, la cultura... L’Estat del Benestar és la forma més eficaç i pacífica de redistribució de la riquesa i, per tant, de promoció de la igualtat. I a mi tot plegat em retorna al  vell esquema  de la lluita de classes, que durant anys s’ha menystingut, però que em sembla que cal recuperar, en la seva forma de consciència de classe, és a dir: lucidesa sobre la pròpia situació, capacitat de dibuixar una utopia –uns objectius a llarg termini– i d’organitzar-se i de treballar-hi amb constància. Confiança contra por. Compromís col·lectiu versus individualisme. Cohesió contra discriminació.
S’obre camí el concepte de les dues velocitats. Els qui tirin endavant, que es paguin uns serveis privats o concertats de qualitat. La resta, que es conformin amb uns serveis de mínims. Uns estaran destinats a la glòria, i els altres a la mà d’obra barata d’usar i llençar. En el fons hi ha aquesta mena de sentit ètic curiós que ve a dir que a qui li van bé les coses és perquè s’ho mereix. I a qui no, és perquè o no vol treballar o no té el “pedigrí” suficient. I a més a més el “càstig” s’estén de generació en generació, prescindint dels mèrits personals.
Màgia i política
Com es pot modificar això? Si passem de la política, només ens quedaran en Harry Potter i la seva vareta, que són simpàtics però no sé si gaire eficaços en el món real. Perquè desprestigiar la política sense treballar de forma compromesa, constant, crítica, honesta, desinteressada, imaginativa, dins o fora de l’actual sistema, des dels partits o des de les associacions, per regenerar-la és obrir directament la porta al feixisme que farà pagar els plats trencats als més febles i que s’expressa dictatorialment i agressivament. Només cal mirar l’Europa dels anys 30. I aquest no és un joc gens desinteressat. Expressar rebuig sense compromís només beneficia els qui tenen poder i diners, que, com menys participació hi hagi, més oportunitats tindran de reforçar-se.

Mercè Solé