dissabte, 15 d’abril del 2023

Sant Jordi 1982

Amb la sortida d’aquest numero del Punt de Trobada estarà a prop la celebració de la diada de Sant Jordi. Ara farà 41 anys, el 1982, es va celebrar aquesta data a la plaça de la Vila, amb venda de llibres i roses i ballada de sardanes. Una diada molt especial on participaven molts veïns i veïnes.



Jaume Muns

Mallerenga cuallarga (Aegithalos caudatus) Espai Natural Remolar-Filipines, 21 de setembre de 2013.


Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Resident comú. Cos petit i arrodonit. Per sobre és d'una combinació molt vistosa de negre, marró clar i rosat, per sota blanquinós. La cua és llarga, negra i blanca. El bec és negre curt i gruixut. El mascle i la femella són iguals. Es mou en grups, cercant petits insectes Vola amb rapidesa d'arbre en arbre amb un comportament  inquiet i sorollós. Tot i que no és una espècie amenaçada, l'alteració dels ecosistemes pot crear un problema a curt termini.

Eio Ramon

La Jordiada a la Biblioteca, presentacions de llibres i xerrades

Les presentacions de llibres, les xerrades i les novetats editorials més esperades seran les protagonistes enguany de la Jordiada a la ciutat de Viladecans. D’entre tota l’oferta, la Biblioteca de Viladecans ha organitzat diferents propostes per celebrar una data tan especial com la diada de Sant Jordi.

A banda de les presentacions de llibre gestionades des de la llibreria Els Nou Rals, les de la Biblioteca de Viladecans s’iniciaran, el dijous 20 d’abril, amb la presentació del llibre Un mal any per deixar de fumar, de Pere López Tolosana. L’autor, veí de Viladecans i dinamitzador del taller de conversa en anglès de la Biblioteca, ha guanyat l’última edició del Premi de Poesia Joan Aliguer de Mollet del Vallès. Els membres del jurat del guardó, nascut per honrar la memòria i el llegat intel·lectual del poeta i periodista Joan Aliguer, van valorar la qualitat literària de l’obra i el domini de la tècnica. Aquest poemari és el quart de López Tolosana, després d’Estudiants?, Paraules no dites i Quadern de bitàcola. La presentació es farà al pati del Present de Ca n’Amat-Museu de Viladecans a les 18.30 hores i serà a càrrec de Rosa Agustí i Silvia Lleonart.

El dissabte, 22 d’abril, l’il·lustrador Fernando ‘Nono’ Moreno Lastra, natural de Viladecans, presentarà la seva novel·la gràfica Una gossa en un descampat. Una adaptació de l’obra de la dramaturga Clàudia Cedò, que va ser representada a la Sala Beckett de Barcelona l’any 2018. L’obra de teatre va ser un èxit de públic i crítica i va ser guardonada amb els Premis de la Crítica, els Premis Butaca i el Premi Núvol Apuntador. ‘Nono’ Moreno conversarà amb Uge G. Amor, de Medicina Gràfica (expressió que fa referència a la utilitat dels còmics i novel·les gràfiques i infografies com a eines en el món sanitari) i amb Noelia Sánchez, responsable del projecte De cor a cor, col·lectiu que acompanya i visibilitza la mort gestacional. El col·loqui es centrarà en el procés de creació d’aquesta obra, que narra un dels moments més complexos que pot passar una persona gestant: la mort perinatal. L’activitat també es farà al pati del Present de Ca n’Amat a les 12 hores.

Dins de les sessions del Club de Lectura Feminista, i amb col·laboració amb la unitat d’Agermanament, Solidaritat i Cooperació Internacional de l’Ajuntament, hi haurà una conversa amb la periodista, politòloga i investigadora sobre dones i gènere a Àfrica, Melibea Obono. A banda de la seva àmplia trajectòria acadèmica, Obono ha publicat diversos llibres i relats que aborden les qüestions de gènere a Guinea Equatorial, país on va néixer i en el qual resideix. Aquesta activitat, que està oberta a tothom, forma part del projecte Ciutats Defensores dels Drets Humans, coordinat pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i gestionat per la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat amb la participació de 28 ajuntaments i 9 entitats i institucions catalanes implicades en la defensa i promoció dels drets humans a escala local i global. L’objectiu d’aquesta iniciativa és sensibilitzar, conèixer de primera mà altres realitats i també mostrar la feina de les persones defensores dels drets humans. L’activitat, en aquest cas, es desenvoluparà a la sala d’exposicions de la Torre del Baró, dijous dia 27 d’abril a les 18 hores. Una oportunitat per sentir una veu crítica que proposa alternatives de convivència i la inclusió i respecte de les minories sexuals a Guinea Equatorial.

Melibea Obono

A més d’aquestes propostes i trobades, la Biblioteca de Viladecans comptarà amb les últimes novetats editorials tant de novel·les i coneixements per a adults com per a infants i podran ser agafades en préstec pels usuaris.



El Meu mòbil i les meves xarxes

Víctor Romero

Barcelona : Larousse, 2022

Un recorregut per la història de la tecnologia i la informàtica, amb anècdotes divertides, i per les interioritats i l’ús de tota mena de dispositius. El programari, Internet, les xarxes socials, els videojocs i les biografies de les principals personalitats de la informàtica són alguns dels aspectes del llibre, tractats amb humor i un llenguatge proper als lectors més joves.
Escrita per l’enginyer i programador Víctor Romero i il·lustrada per Pedrita Parker, aquesta història de la tecnologia que ens envolta pot descobrir informació interessant per a tota la família, sigui qual sigui el seu grau d’empantallament.


Cualquier verano es un final

Ray Loriga

Barcelona: Alfaguara, 2023

Ray Loriga, novel·lista, guionista i director de cinema, narra a la seva última obra els abismes de diversos personatges i compon una simfonia sobre l’amistat, l’amor i el final de la joventut. Una novel·la en la qual es parla de la mort brindant per la vida. Una novel·la sobre l’estiu que encara queda per gaudir abans que arribi l’hivern. Una història, a més, en clau d’humor, un humor que acompanya a la història i que fa de contrapès d’una altra dimensió del relat, la que té a veure amb la mort, perquè en Qualsevol estiu és un final hi ha dos amics, una relació d’admiració al caire de l’obsessió, i una persona en el que probablement és el millor moment de la seva vida, que no obstant això vol morir, o que precisament per això vol morir, però no de qualsevol manera, sinó en un bell i pintoresc centre suís que per un preu gens mòdic, et permet retirar-te per a acomiadar-te de la vida tranquil·lament i sense dolor. Loriga compon amb tot això una novel·la lluminosa, brillant, emocionant i divertida.


Revelar a Vivian Maier: la historia no contada de la niñera fotógrafa

Ann Marks

Barcelona: Paidós, 2022

Vivian Maier ha captivat la imaginació del món amb les seves magistrals imatges i la seva misteriosa vida. El seu passat estava tan profundament encobert que ni tan sols les famílies amb les quals vivia sabien molt d’ella, i la seva obra només es va descobrir pòstumament i per casualitat. Això, tanmateix, no ha impedit que sigui un dels majors descobriments fotogràfics del segle. Ara, gràcies a una meticulosa recerca, Revelar a Vivian Maier ens descobreix la història d’una dona que, per a compensar un passat difícil que li va impedir ser capaç de mostrar els seus sentiments i entaular relacions, va aconseguir expressar-se a través de la fotografia i crear una cartera secreta d’imatges repletes d’emoció, autenticitat i humanitat.
Ann Marks revela a la dona profundament intel·ligent, empàtica i talentosa que s’amagava darrere de la seva façana de fredor.

Aprofitar el menjar

Sabeu que rentar els ous és obrir les portes a la seva contaminació? Sabeu que si, quan els bulls, tot el rovell queda desplaçat a un cantó, és un signe que no són prou frescos? Sabeu que, llevat de quan fa una calor extrema, no cal desar-los a la nevera?

Sabeu que una bona manera de conservar les herbes aromàtiques és congelar-les submergides en oli, com si fossin glaçons? O que perquè les verdures conservin les seves qualitats quan se les congela, és bo escaldar-les abans?

Això, i mil coses més, va sortir l’altre dia a la trobada #jo no llenço que organitza el Pacte pel Clima de Viladecans. Van sortir per en Pau, animador de la jornada i membre de la Fundació Espigoladors, però sobretot van sortir perquè el grupet de participants eren unes cracks a la cuina a l’hora d’organitzar-se i a l’hora d’aprofitar els aliments.

De fet, en aquestes trobades, que van voltant per Viladecans i a les quals encara us podeu apuntar[1], el que es fa és compartir experiències de les quals en sortirà una guia que es distribuirà al petit comerç. Escoltar les meves companyes em va fer pensar en la meva ignorància: el desconeixement de fruita i verdura de temporada, de quin és el punt òptim per comprar-la i aprofitar-las (la manca de temps tampoc ajuda); no saber com netejar o com cuinar segons quin peix; no recordar com la mare feia la sopa de pa.

De molt joveneta em mirava les coses de la casa amb arrogància: totes em semblaven fàcils i evidents. Amb els anys m’he adonat que no són ni una cosa ni l’altra i, si pogués rebobinar, potser ho valoraria d’una altra manera i hi posaria més atenció. O no. Però com a mínim avui, que potser tenim més instruments per cuinar i per conservar -llevat potser de temps per a fer-ho-, soc conscient que menys que mai tenim dret a llençar el menjar, en canvi, segons alguns estudis, a Catalunya llencem un 40 % del menjar que produïm. Un menjar que té un elevat cost energètic, un menjar que no ha estat retribuït com cal a pagesos i ramaders i que sovint ha arribat aquí recorrent grans distàncies (que els espàrrecs que trobem a moltes botigues provinguin del Perú és un disbarat!), i tot plegat en un context de gran desigualtat social.

Els aliments que han sobrat d’un àpat, els aliments que no tenen una aparença vistosa, els aliments de temporada que són en el seu punt i que no podem consumir en el moment, els aliments que comprem per caprici o perquè els grans supermercats ens obliguen a carregar-ne més quantitat de la que necessitem, poden ser ben aprofitats. Per menjar millor, més econòmicament i més solidàriament. Val la pena.

Mercè Solé

[1]      Encara us hi podreu inscriure aquí, per a alguna d’aquestes sessions:

20/04 (Dijous), de 18 a 19:15h al Casal de Barri Montserratina

25/04 (Dimarts), de 18 a 19:15h al Casal de Barri La Unión

06/05 (Dissabte), d’ 11 a 13 a l’espai Viladecans Repara de la Deixalleria Municipal

Punt d’informació itinerant del Pacte pel Clima


El Pacte de Viladecans pel Clima ha reforçat l’aspecte de comunicació directa amb la ciutadania

Es tracta d’una instal·lació de tres carpes, amb un espai d’estada per donar informació, atendre consultes i facilitar la participació en la iniciativa i en les diferents accions en marxa. Per altra banda, amb motiu del Pla d’acció que impulsa actualment el Pacte per reduir el menjar que llencem a Viladecans, per una banda, es podrà visitar una mostra sobre l’exposició Menja, Actua, Impacta que recull de manera impactant les principals causes d’insostenibilitat de l’actual model alimentari i, per altra banda, els infants també hi trobaran una activitat per gaudir aprenent com aprofitar bé el menjar.

Al llarg de 2023, el punt informació sortirà fins a 16 dies diferents acostant-se als barris i participant dels esdeveniments socials.

Així, es podrà trobar diferents cops al carrer Doctor Reig i a la Plaça Europa en companyia dels tallers mòbils d’autoreparació Reparatruck i Didaltruck, en els quals poder-se arreglar un mateix aparells elèctrics i roba amb l’ajut d’un professional de cada matèria.


Per altra banda, també el podrem trobar en els esdeveniments culturals de referència com ara Sant Jordi, Sant Isidre, Teatre al carrer, Festa Major i Nadal. També acompanyarà els esdeveniments ambientals del municipi com ara la Fira de Sant Ponç, la diada del Medi Ambient, l’Àpat d’aprofitament que es celebrarà a la diada Viu Can Batllori i en la Festa de la Mel.

Oficina tècnica del Pacte Viladecans pel Clima

Com l’or acabat de trobar

Fragment de Sirena Microcosmos, de Marc Quinn

Núvols de sucre passen canviants i ocells els solquen mentre L pensa en R avui. El dia ha començat gris i ara resplendeix. L escolta a través dels seus auriculars música cèltica, mira al cel, pensa. Els sons èpics, violins, arpes, clarinets, tambors, panderetes i llaüts ressonen com a batecs. El cor d’L recorda els bons moments passats amb R i s’omple de goig. Quatre anys ja des que el va conèixer. Com si fos ahir, el somriure d’L confirma que sent la història renovada, amb aires de familiaritat, sí, però no pas d’avorriment.

El conte d’L i R va començar gairebé com un joc que encara no era perillós. Només excitant. S’atreuen des dels inicis com imant i metall. El passat es fa present i L segueix gronxant-se amb els núvols inflats com espelmes. Rememora mirades, frecs de braços, contactes suaus, coincidències que no van ser tan casuals en un únic espai. Pensaments i desitjos concretats en una invitació a cafè desitjada alhora.

Noteu que el múscul de la vida bomba amb força dins dels seus pits. Els seus cervells, imaginant escenes en què la luxúria és la protagonista i el sexe la seva concreció. La simpatia balla als seus ulls i rega els seus somriures. Voler només una cosa que encara no es diu: estar sols en una habitació, en un cotxe, en un racó improvisat de pressa. R acompanyant L a casa un dia abans d’aquell primer cafè i intercanviant-se números de telèfon. No són lliures i el risc els esperona, aquell que encara no els fa por. Al contrari.

L’endemà, tots dos a la vegada amb el mòbil a la mà. R s’avança i li envia un missatge. L se sorprèn sense sorprendre’s: estava a punt de fer el mateix. Desitja aquest home amb una intensitat ja oblidada en la immensitat de records anteriors. La promesa d’un primer petó darrere d’uns ulls que no poden esperar més. L i R són dos adolescents un altre cop, com si mai no haguessin pentinat cabells blancs. Els llavis de tots dos tenen gust de mel, no es pot ni es vol respirar, l’abraçada és, a cada instant, més atapeïda. No saben com tocar-se, són nens que proven experiències noves al pati de l’escola, convertit en un motel per hores. Tot just es coneixen, les ganes estan plenes d’inexperiència inexplicable.

Després d’aquell dia, les trobades se succeeixen i L i R ja saben quina tecla cal prémer, quin recorregut fer a l’altra pell, com guiar, com demanar a aquelles mans, fins ara desconegudes, aquella carícia més esperada. La seva passió en un, dos, tres i quatre anys ha crescut junt amb l’amistat i l’estima. Gairebé no hi ha res que no sàpiguen l’un de l’altre, res que no comparteixin, encara que moltes vegades sigui en la distància. Com R diu, són amics especials, i L no li rebat. Afecte i lascívia corren paral·lels i ells els mantenen igual que l’or acabat de trobar.

L torna a somriure cap al cel. Els núvols han desaparegut amb el vent i en queda el blau. Fa uns mesos que viu sola, sense la parella habitual. Tot va acabar. No li importa que R segueixi com sempre i que mai canviarà. L tan sols vol perpetuar el valor que els uneix. I que els quatre anys compartits, que no es poden esborrar, esdevinguin cinc, sis, set… Tants com els seus cossos aguantin i les seves ànimes resisteixin.

Patricia Aliu

La consagració de la primavera

Són belles les fotos que ens recorden la vida en blanc i negre. Són fogonades que il·luminen el cel de la nostra memòria, com un foc d’artifici. Tornen al present un instant, curt com un parpelleig del passat. En el record, aquest instant sembla cobrar vida. Mires atent la fotografia, cada detall. Intentes reconèixer cada semblant, cada fragment de rostre, fins i tot intentes posar cara als que donen l’esquena. És el dia de Sant Jordi amb les parades dels llibres a la plaça de l’ajuntament. La primavera del 1977, l’única primavera on florien alhora les roses i la llibertat: el 9 d’abril s’havia legalitzat el PCE, el partit comunista d’Espanya. La democràcia havia arribat amb soroll de sabres a les casernes, però ser roig i ajuntar-te amb altres rojos va deixar de ser un delicte.

Aquella festa de Sant Jordi era també la festa dels llibres. Veien la llum les paraules prohibides, ressuscitaven les pàgines censurades, parlaven als ulls els llibres silenciats. Tot tenia el sabor fresc de la fruita acabada de collir. L’Asociación de Vecinos Tres Torres, el nom elevat entre dos pals, en una pancarta, amb una reclamació: sota quatre línies paral·leles, verticals com quatre barres probablement vermelles, es llegeix Volem L’Estatut. El que havia arrabassat la guerra estava bé que es tornés a la pau. El nom de Tres Torres, bilingüe, havia estat idea de l’Andreu Comellas. Sota el tauler que fa de taulell, encara que es llegeix molt parcialment, està escrit ara en català Associació de Veïns Tres Torres i anuncia el descompte dels llibres. Ho fa amb una falta d’ortografia. Aleshores, no pocs, escrivien d’oïdes, com nens que aprenen de nou a llegir i a escriure en una llengua que ningú t’havia ensenyat. El mestre d’alguns era la lletra de les cançons de Raimon, on descobrien que Ausiàs March era més que el nom d’un institut, que Salvador Espriu escrivia per retornar-vos el nom de cada cosa. Els poetes són els que enamoren amb la llengua, i les llengües, com els Beatles, també necessiten amor.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

Viladecans-Riner, la ruta de les abelles

A més de per les platges naturals, els espais naturals i la qualitat de les verdures dels nostres camps, Viladecans comença a ser coneguda per ser ciutat amiga de les abelles, treballar per preservació de aquesta espècie declarada la més important del món i esperem que per obrir dolça ruta de les abelles Viladecans – Riner i ho farem de la mà dels nens i nenes de les escoles Marti Pol i de Riner.

La relació amorosa dels municipis amb les abelles i la voluntat de treballar per la seva preservació, ha estat el que ha unit una ciutat compacta del Baix Llobregat com Viladecans, amb més de seixanta-set mil habitants i 20 km2 d’extensió, amb Riner, un poble del Solsonès amb més de 40 km2 i docents-seixanta habitants que viuen en la seva majoria en masies disseminades pel terme.

Aproximadament vuitanta kilòmetres separen Viladecans d’aquest bonic poble del Solsonès. Tot i la curta distància en kilòmetres, hem pogut comprovar la diferent realitat que viuen els pobles respecte a la ciutat, per exemple, i que els nens i nenes de ciutat tenen una percepció i un contacte amb la natura molt diferent de la dels nens dels pobles rurals, que la tenen a tocar. És per això que aquest projecte, més enllà de la seva acció ambiental, és una gran oportunitat per als infants per descobrir i per connectar el món rural amb el món urbà. Dos móns que sovint s’ignoren i que s’han de conèixer i entendre’s, i les abelles seran el fil que unirà aquesta activitat ambiental i aquesta relació poble-ciutat.

Fins arribar a la declaració de Viladecans com a ciutat amiga de les abelles pel ple municipal, hem fet un llarg camí de descoberta, aprenentatge, divulgació i cooperació amb científics i entitats com l’associació dels Amics de les Abelles. de la qual participem en projectes com el Redicat en què treballem juntament amb altres municipis.

Sabem que les abelles es troben en el primer esglaó de la biodiversitat i que sense elles la vida que coneixem no existiria. Malauradament, per l’ús de pesticides o la introducció d’espècies invasores com la vespa asiàtica, les abelles es troben en clara regressió, sobretot en el món rural. El projecte Redicat ve a posar un gra de sorra per salvar les abelles i prendre consciència de l’important paper que tenen en la biodiversitat i en la nostra alimentació.

Sobretot, durant la primavera les abelles reines surten a colonitzar nous llocs i són seguides per un cert nombre d’abelles que s’instal·len en un altre lloc. A Viladecans vam col·locar diverses caixes niu per atreure les abelles que s’escapen i captar-les a un nou eixam: així, alhora que contribuïm a la seva preservació, evitem les molèsties que suposa que es posin en finestres o teulades. Una vegada les abelles han ocupat les caixes niu, ja estan llestes per a ser traslladades al poble receptor. La paradoxa d’aquest projecte és que la ciutat és l’emissora de abelles i el poble rural, i el medi natural, el qui les rep. En el cas de Riner, en aquesta primera jornada amb l’escola Martí Pol vam traslladar aproximadament 20.000 abelles de Viladecans als boscos i prats de Riner.

En arribar al poble, els setanta-cinc nens i nenes de 5è del Martí Pol vam ser rebuts per els 25 nens i nenes de l’escola de Riner i vam compartir una jornada d’educació ambiental, jocs i dinar. Vam visitar el Rusc, vam plantar un jardí de mel·líferes a l’entorn de l’escola de Riner, vam fabricar hotels d’insectes i vam crear el llibre gegant de les abelles de Riner. A l’hora del comiat, emocionats demanàvem amb impaciència el dia de venir a Viladecans per continuar treballant el món de les abelles.

Encarni Garcia

RA, un nou aplicatiu de difusió de l’ermita de Santa Maria de Sales

Imatge global de les tres escenes recreades virtualment: el prendiment a Getsemaní, Jesús davant de Pilat i la flagel·lació. Servei dePatrimoni Arquitectònic Localde la Diputació de Barcelona –Ajuntament de Viladecans – Museude Viladecans.


El 6 de setembre de 2021 es van inaugurar les obres de restauració de l’ermita de Santa Maria de Sales i les pintures murals que s’aixopluguen al seu interior. Va ser el punt i final d’un projecte dilatat en el temps. L’ermita va començar a ser restaurada pel servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona (SPAL-DIBA) l’any 1997, data en la qual també van ser descobertes les pintures, en tota la seva extensió.

Com tots sabeu la capella de Sales està datada a inicis del segle XII, si bé la imatge actual, amb la seva capçalera pentagonal i porxo, corresponen a finals del segle XVI i està bastida sobre les restes d’una vil·la romana datada, aproximadament, de finals del segle II aEC (abans de la nostra Era Comuna). A l’interior es conserven, en el seu parament nord, restes de pintures murals gòtiques que representen diverses escenes de la Passió de Crist, d’altres escenes renaixentistes, a l’arcosoli, que presenta l’escena de l’Anunciació així com tota una pintura –que devia decorar tot l’interior– de carreus simulats, de finals del segle XVI.

SPAL-DIBA ja va fer una primera aproximació, l’any 2013, a les pintures murals i al mestre de Sales, amb el treball de Raquel Lacuesta, Javier Fierro, Marilena Gracia, José Luis Prada i Àfrica Pitarch amb la publicació El misteri de les pintures murals de l’ermita de Santa Maria de Sales (segles XIII i XVI) i que us podeu descarregar gratuïtament en la web del SPAL-DIBA.[1] L’any següent, el mateix servei va presentar un audiovisual, amb el qual es pretenia fer difusió, per al gran públic, d’una possible reconstrucció de les pintures a partir del seu estudi exhaustiu des de diversos àmbits científics. Aquest audiovisual, de 2014, també us el podeu descarregar, gratuïtament, des de la web del SPAL-DIBA.[2]

Una vegada acabades les obres de restauració de l’edifici així com també de les pintures murals, l’Ajuntament de Viladecans va encarregar al SPAL-DIBA, com a projecte de difusió del monument, un treball, utilitzant la tècnica de la realitat augmentada, per tal que a partir dels dispositius mòbils –que gran part de la ciutadania ja utilitza de manera quotidiana i generalitzada– es poguessin visualitzar millor i amb més claredat les pintures que l’ermita conserva. I és aquest projecte de recreació virtual de les pintures, desenvolupat amb el portal WebAR del web municipal el que es va presentar el passat 22 de març.

Els visitants de l’ermita, mitjançant un dispositiu mòbil o una tablet, podran accedir al portal WebAR a traves del reconeixement d’un codi QR que s’ha instal·lat al porxo. Una vegada escanejat el codi QR s’accedeix a una explicació de com procedir a la visualització virtual de les pintures, de manera global o unitària per cadascuna de les tres escenes que s’han reconstruït: el prendiment a Getsemaní, Jesús davant Pilat i la flagel·lació. L’aplicatiu també dona l’opció de desplegar uns breus textos –amb opció de català, castellà i anglès– explicatius de les escenes. Finalment, hi ha la possibilitat de fer un zoom per tal de disposar d’un major detall de les pintures.

Per arribar a aquest pas final de la recreació virtual cal dir que l’equip de Documentació i la direcció d’obres de l’ermita de SPAL-DIBA ha realitzat un laboriós treball de documentació i cerca de paral·lelisme d’altres pintures semblants a les nostres per tal de restituir aquells espais que el pas del temps havia deixat malmesos o que s’havien, simplement, perdut, però sempre mantenint l’aproximació als traços, a la gamma cromàtica, textures i ombres emprades per l’autor, l’anomenat mestre de Sales.

Amb aquesta nova intervenció de difusió, en aquest cas digital, es vol parar atenció a la importància i interès que té la nostra ermita romànica, així com les seves pintures murals gòtiques i renaixentistes, dins de l’art català, i una forma de fer-ho es apropar-la al gran públic mitjançant les facilitats que ens donen les noves tecnologies i els dispositius més senzills a l’abast de gran part de la població.

Manuel Luengo Carrasco

[1]      https://www.diba.cat/es/web/spal/descarregues-opuscles-viladecans [Consulta realitzada l’1 de març de 2023]

[2]      L’ermita de Santa Maria de Sales a través del temps, a Viladecans (2014). https://www.diba.cat/es/web/spal/descarregues-audiovisual-sales [Consulta realitzada l’1 de març de 2023]

 

De l’erupció del 79 a.C. al tauler

Qualsevol persona sense saber gaire de vulcanologia li sona el nom de Pompeia i del volcà Vesuvi. La ciutat italiana, juntament amb d’altres pròximes a aquesta muntanya de foc, van ser testimonis d’una de les pitjors erupcions de la història. Amb un índex de explosivitat de nivell cinc, la nit del 24 d’agost del 79 abans de Crist Pompeia va quedar sepultada per un mantell de cendres.

En el món dels jocs de taula qualsevol temàtica és benvinguda, o això sembla ser, encara que sigui una mica desagradable. L’autor del conegut Carcassonne, Klaus-Jürgen Wrede, ens va portar allà cap al 2004 el joc The Downfall of Pompeii, conegut en espanyol com La noche que cayó Pompeya i traduït a aquest idioma per l’editorial Maldito Games.

Si bé no va tenir tant d’èxit com l’explotat Carcassonne, el joc dedicat a l’erupció catastròfica del Vesuvi la seva gràcia, especialment pel fet de dividir-se les seves partides en dues parts: una primera en què els jugadors poblen amb gent la ciutat de Pompeia i una segona en què el volcà entra en erupció i, per tant, han de treure-la del tauler tan ràpid com poden per posar-la fora de perill. La partida la guanya precisament qui salva més gent. En cas d’empat entre alguns jugadors, guanya qui menys persones tingui dins del volcà. Més endavant veureu com es va ficant la gent dins del Vesuvi de plàstic.

En el tauler els jugadors trobaran un seguit d’edificis amb números i cercles en ells. La primera fase del joc, la de poblar la ciutat amb gent, es juga amb les anomenades Cartes de Pompeia. Cadascuna d’aquestes cartes està directament relacionada amb un dels edificis numèrics del tauler. Els jugadors, per torns, les van jugant de la seva mà i en van robant de noves de la baralla corresponent que es forma durant la preparació de la partida. Jugar una carta permet al jugador que la juga posar una persona en l’edifici corresponent.

A més, a la baralla hi ha dues cartes 79 a.C. Quan apareix la primera s’apliquen noves regles, com la dels parents. Al posar una persona en un edifici que ja estigui ocupat per altres, el joc permet afegir persones extres en un sol torn en edificis del mateix color y en neutrals. Els neutrals son aquells que no tenen número i solament poden ocupar-se mitjançant la regla dels parents. També comencen a aparèixer les cartes de presagi, les quals permeten ficar dins del volcà persones dels altres jugadors, representant que fugen del terratrèmol que va haver-hi 16 anys abans de l’erupció destructiva del Vesuvi. De fet, durant aquests 16 anys també va haver-hi un fort augment de la població a Pompeia, que en el joc s’aplica amb la regla dels parents.

Un cop dona senyals la segona carta 79 a.C la mecànica del joc canvia totalment: el volcà entra en erupció, es deixa de jugar amb les cartes de Pompeia i s’utilitzen les llosetes de lava. Aquestes son la lava que anirà arrasant la ciutat des de dins a través de sis punts d’inici que hi ha al tauler. En la segona fase de la partida, els jugadors es dediquen a col·locar les llosetes de lava pel tauler de joc, començant pels punts d’inici i expandint-se des d’ells, cremant la gent que trobin al seu pas. La gent cremada es fica dins del volcà de plàstic, també. Una miqueta bèstia tot plegat. Al mateix temps, els jugadors poden anar movent les seves persones a través del tauler per fer-los sortir de la ciutat a través d’una sortida. En el joc les llosetes de lava són la caiguda de les cendres durant l’erupció. En la vida real es té per entès que la lava no va ser precisament el que va causar la destrucció de la ciutat, sinó que va ser la pluja de cendres, entre altres elements volcànics.

Com ja he indicat anteriorment, potser The Downfall of Pompeii no té l’èxit que té Carcassonne, però aquesta forma de jugar, al principi pacífica i després totalment destructiva, fa que a la gent li agradi força un cop el proven.

Cristian Becerra

20 anys d’Àtrium Viladecans

El 27 de març és el Dia Mundial del Treatre. Aquesta efemèride se celebra des del 1961, dia en què va començar la temporada del llegendari teatre parisenc “Théâtre des Nations”. Va ser un acte promogut per l’Institut Internacional del Teatre. Es volien donar a conèixer les arts escèniques i la cultura de la Pau en un moment històric on l’Alemanya de l’Est estava construint el maleït mur de Berlín, dins una Europa en plena Guerra Freda i amb la incipient formació de la Comunitat Econòmica Europea.

El món del teatre volia tenir veu pròpia i apostar fort per un món on no hi tingués cabuda la guerra i on el teatre alcés la veu per reivindicar la cultura. Des d’aleshores, cada any, una celebritat mundial del món del teatre fa un manifest que es divulga per tot arreu promovent aquests valors i, molts teatres d’arreu organitzen activitats culturals per reivindicar-lo.

El passat 26 de març, i aprofitant l’avinentesa que era diumenge, vàrem celebrar els primers vint anys del nostre teatre públic: l’Àtrium de Viladecans. Va ser una festa popular, de carrer, oberta i inclusiva on vam gaudir de tot un dia d’activitats familiars i gratuïtes. Al matí activitats esportives i a la tarda instal·lacions artístiques, animació de carrer per a les famílies, un berenar popular, una exposició on vam poder veure un recull de les actuacions que hem tingut al llarg d’aquests vint anys a l’Àtrium, i va culminar amb l’actuació del grup de música “Los Niños Jesús” capitanejats pel Jordi Évole. Finalment un petit piromusical va posar el punt i final d’aquest dia de celebració. La participació del televisiu Jordi Évole no va ser casual. Justament ell va fer el seu primer monòleg davant del públic el dia de la inauguració de l’Àtrium, ara fa vint anys, i, vint anys més tard, també ha fet el seu primer concert multitudinari a la festa del nostre teatre. Viladecans i Jordi Évole tenen un lligam especial des que ell va començar a desenvolupar-se professionalment a l’antiga Viladecans Televisió i, amb el pas del temps, hem mantingut una relació cordial de respecte i admiració mútua que esperem que continuï i puguem tornar a treballar plegats.

L’Àtrium és un edifici esportiu i cultural, que venia a culminar un procés de dignificació de l’espai públic i recosir territorialment la ciutat. Viladecans va reconfigurar el seu centre físic amb equipaments i serveis públics de molta qualitat. Al voltant d’un pulmó de 19.000 m2, el parc del Torrent Ballester (1996), es van dissenyar i construir edificis de serveis que la ciutat necessitava: la Biblioteca Municipal (1999), l’Àtrium (2003) i el Centre per a Joves Can Xic (2009). La planificació urbanística pensada a finals dels anys noranta del segle passat, culminava la unificació dels barris de ponent amb la resta de la ciutat, amb aquest eix cívic que ens feia començar el segle XXI en unes condicions òptimes de serveis per a la ciutadania i una projecció comarcal i metropolitana evidents.

Un projecte cultural com l’Àtrium, és un aposta ferma per fer de la cultura un dels eixos centrals de desenvolupament de la nostra ciutat i no només des de la perspectiva de la democratització de la cultura, amb l’accés a propostes culturals de molta qualitat, sinó especialment dels drets culturals. Tal com diu l’article 27 de la Declaració Universal del Drets Humans de l’ONU, els drets culturals són elements essencials per aconseguir la dignitat humana, i s’han de protegir, respectar i sobretot visibilitzar, ja que són elements imprescindibles per a la formació de la identitat cultural i la dignitat de les persones. Moltes felicitats a tothom per aquests primers vint anys de l’Àtrium. És un orgull tenir una ciutat on la gent valora i cuida els projectes culturals. I com diu l’estimat Joan Manuel Serrat... “ara que tinc vint anys, ara que encara tinc força, que no tinc l’ànima morta i em sento bullir la sang...” Doncs fem-la bullir vint anys més, perquè la cultura ens fa més lliures, ens fa més sàvies i ens fa millors persones.

Xavier Campón Brugada

18 anys del Grup Tres Torres

El 30 de juny de l’any 2004, a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso, vam fer la reunió fundacional del Grup Tres Torres i ara ja hem assolit la majoria d’edat.

Des d’aquella data hem defensat tot aquell patrimoni que hem cregut que el nostre poble no podia permetre’s perdre o deixar caure en l’oblit. Com a exemples, la lluita per mantenir el nom de «Camí de les Fipilines»; per la restauració i dignificació de la Torre Modolell, i la recuperació del seu jardí; pel manteniment de Cal Menut o per la salvaguarda de les restes de l’antic molí dels Modolell.

Hem editat sis llibres, tots ells relacionats amb gent i històries de Viladecans; 53 “Canis Vallis”, el nostre butlletí; i ja portem 12 publicacions del col·leccionable “Personatges i racons de Viladecans”, amb ressenyes escrites per nosaltres i il·lustrades per artistes de Viladecans.

També hem participat, aportant ponències i comunicacions, en les 15 edicions de les “Trobades dels Centres d’Estudis i Estudiosos de l’Eramprunyà” i, en tres ocasions, amb la col·laboració del Departament de Patrimoni de l’Ajuntament de Viladecans, n’hem sigut els organitzadors.

Hem col·locat gairebé un centenar de rajoles al poble, unes amb els noms de les cases i, d’altres, amb el nom popular de carrers i llocs, que no recull el nomenclàtor municipal, i a la muntanya del Montbaig, amb dites sobre el lloc de Sant Ramon i un poema sobre la construcció amb pedra seca.

Donem suport a les entitats, institucions i grups que promouen les nostres festes i història local, col·laborant-hi com a socis, mecenes, fent xerrades o mitjançant el Premi «Recercans», creat conjuntament amb Òmnium Viladecans, per premiar treballs de temàtica viladecanenca realitzats per estudiants de batxillerat dels centres educatius del poble.

I, darrerament, estem recuperant les construccions de pedra seca repartides per la zona de muntanya del municipi. Ja portem restaurades cinc barraques de vinya i uns centenars de metres lineals de marges; a més hem recuperat antics camins malmesos per l’abandonament i els incendis que pateixen les nostres muntanyes.

Tot l’anterior ha estat possible gràcies al suport dels nostres socis i sòcies, i als diferents membres de les cinc Juntes, les anteriors i l’actual, de la nostra entitat. Des d’aquí us convidem a formar part del nostre projecte que volem que sigui el de tota la ciutadania de Viladecans.

Vicenç Castelló Solina

President Grup Tres Torres

Coses que potser no sabies de la indústria del llibre

La setmana vinent celebrarem Sant Jordi i complirem escrupolosament amb el ritual de la rosa i dels llibres. Com a fenomen sociològic, aquesta diada és una anomalia meravellosa, un miratge de qui voldríem ser, però no aconseguim ser, ni com a societat, ni individualment. Però és ben cert que d’il·lusió també se’n viu i en fa molta, d’il·lusió, omplir la tauleta de nit de llibres que sabem que no tindrem prou vida per llegir-los.

La proximitat de Sant Jordi m’ha fet pensar en algunes curiositats de la indústria editorial que em semblen fascinants i que voldria compartir amb vosaltres. Són aquestes:

L’objectiu del sector no és vendre llibres

És vendre experiències. Ja fa anys que els grans grups editors treballen per convertir el llibre en una experiència col·leccionable i, si pot ser, col·lectiva: llibres pensats per transmutar-se en sèries de televisió, llibres de lectura lleugera (també els de 500 pàgines ho poden ser), llibres escrits per guionistes (penseu en el fenomen Carmen Mola), bestsellers i megasellers, sagues, ‘Què has de llegir aquest estiu’, ‘Les millors deu novel·les històriques’, ‘Les cinc lectures imprescindibles per a ser una bona feminista’. El que cerca la indústria és vendre’ns experiències de consum ràpid i nosaltres, que tenim fam d’acumular vivències i no perdre’ns res, ens deixem convèncer fàcilment.

La gran indústria del llibre atempta deliberadament contra el medi ambient

El mercat editorial es fonamenta sobre un model de gestió únic: el de les devolucions. Els grans grups publiquen a l’engròs i inunden les taules de les llibreries de títols variats tot i saber que no es vendran. Però tant se val, es tracta d’ocupar l’espai i esperar que soni la flauta amb un parell de títols que els facin recuperar la inversió. El problema és que tot el que no es ven, es retorna i es destrueix. No importa el cost mediambiental de la producció de milions d’exemplars de llibres, ni el de la seva distribució per carretera. Val a dir, però, que cada vegada són més les petites editorials que aposten per l’ecoedició.

La indústria del llibre s’assembla a l’agroalimentària.

Sense entrar en les peculiaritats dels contractes d’autors i autores, els beneficis del món editorial es reparteixen més o menys així: per cada exemplar venut d’una novel·la que costa 20 €, l’autor en rep 2 €, l’agent 1 €, l’editorial 4 €, la distribuïdora 8 €, i la llibreria 5 €. De la mateixa manera que passa amb el sector agroalimentari, el distribuïdor és qui més hi guanya.

La mala salut del sector, no és tan dolenta

L’últim informe complet publicat per la FGEE és de 2021 i diu que la facturació d’aquell any va augmentar un 5,6% respecte a l’any anterior. El del llibre és, per tant, un sector econòmic amb salut de ferro i molt estable, atractiu per a la inversió estrangera.

Qui diu que els joves no llegeixen?

El segon gènere editorial més venut és el del llibre infantil i juvenil. És un mercat en expansió i representa el coixí econòmic per a més d’una editorial. La literatura infantil i juvenil apel·la directament a dos perfils de compradors compulsius: els pares i mares que volen que els seus fills llegeixin, i els joves adolescents que converteixen la lectura en una experiència grupal.

(Molt) grans, mitjanes i petites editorials

Agafa una novel·la qualsevol i mira el segell editorial. Alfaguara, Tusquets, Seix Barral. Busca entre les dades de la primera pàgina a quin gran grup pertany. Ja t’ho avanço: segurament el Grupo Planeta o Penguin Random House. Aquests dos gegants han fagocitat la competència i han concentrat pràcticament tota la cadena de valor del llibre: edició, impressió, distribució i, en el cas de Penguin, venda. Sabíeu que la Casa del Llibre és seva?

Amb això, les editorials mitjanes han perdut capacitat de maniobra, però per sort algunes com Siruela, Salamandra o Acantilado continuen sent independents. Les petites, en canvi, gràcies a la poca estructura que necessiten i a la gran passió dels qui s’hi dediquen, han aconseguit fidelitzar autors i lectors i tirar endavant els seus catàlegs.

L’”oasi” català

El sector del llibre a casa nostra també gaudeix d’una salut excel·lent. Normal, si tenim en compte que editorials com La Campana, Rosa dels Vents o La Magrana pertanyen a Penguin, i el totpoderós grup Edicions 62 a Planeta. Però el que potser no sabíeu és que quasi el 50% del sector del llibre en català es dedica al llibre de text.

Tot i els clarobscurs del sector de l’edició, no tot és tan pervers com sembla. És cert que els gegants empobreixen el mercat del llibre saturant-lo de propostes amb un enfocament clarament comercial. Però també és cert que, tant Planeta com Penguin, han respectat la identitat i la qualitat literària d’alguns dels segells que han comprat, com ara Tusquets, Alfaguara o Lumen. I també Anagrama, que fa uns anys va ser adquirida pel grup italià Feltrinelli.

Afortunadament, hi ha grans espais de resistència ben organitzats enfront dels mandats del capitalisme literari. Són més de set-centes les petites editorials, i algunes de mitjanes, que s’han mantingut fermes i valentes en atrevir-se a publicar obres complexes i de gran qualitat, noves veus i nous temes literaris. També són moltes les llibreries que han obert (o reobert) en els últims anys, decidides a crear espais amb identitat pròpia i a convertir-se en centres de cultura on han de passar coses, al marge dels grans segells. I les biblioteques, és clar!, que ja fa anys que van deixar de veure’s a si mateixes com a santuaris de la cultura, per saber-se espais de vida comunitària entorn dels llibres i, per tant, una font d’experiències.

Així, doncs, llarga vida a la resistència i, sobretot, llarga vida per a nosaltres que tenim tantes lectures pendents. Feliç Sant Jordi.

Vanessa Rodríguez