Reflexions després del 7-J

El vell somni europeu de construcció d’una Unió a imatge i semblança dels Estats Units d’Amèrica avui és més un miratge que no pas una realitat a l’abast de la mà. Les passades eleccions al Parlament europeu del 7 de juny han deixat un panorama bastant nítid: la dreta, els ultraliberals i, fins i tot, els euroescèptics guanyen pes a Brussel·les, mentre les esquerres pateixen un important davallada al conjunt del continent. Però si alguna força política (que també ho és) ha triomfat en aquests darrers comicis ha estat l’alta abstenció. Molts probablement no varen exercir el seu dret perquè veuen unes institucions europees molt llunyanes, potser no són conscients de les polítiques que s’hi desenvolupen, si això els pot acabar afectant al seu dia a dia. El cert és que ja hem vist com multitud de tràmits o accions que duem a terme habitualment estan legislades pel Parlament europeu, però encara hi ha molt desconeixement i desinterès.
En tot cas, caldria preguntar-se si aquest desinterès no té molt a veure amb els grans partits polítics. Més d’un opinador s’ha referit al Parlament europeu com el calaix de sastre on els Governs d’un i altre color deriven la seva potestat decisòria perquè sigui la Unió Europea la que faci d’àrbitre i legisli en àmbits poc simpàtics o, directament, polèmics i, per tant, generadors d’un desgast per a aquelles institucions que promoguin l’activitat legislativa. Fixem-nos, per exemple, amb les restrictives polítiques d’immigració i asil, les directives que retallen els drets laborals dels treballadors, les decisions sobre les línies de molta alta tensió... El més greu, potser, és constatar alhora com Brussel·les ha esdevingut un niu de despatxos d’advocats i de representants de “lobbies” empresarials que treballen perquè els diputats aprovin mesures que, curiosament, acostumen a beneficiar els interessos de sectors empresarials com la potent i molt contaminant indústria automobilística i els seus germans, els països productors de petroli. Tot plegat fa ferum, certament. Però no per això hem de claudicar i deixar-ho tot a les mans dels que creuen que no hi ha res a fer o així ja està bé...

L'Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer

L’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer és una entitat dedicada a la creació i promoció culturals, encara que la seva principal activitat és el teatre amateur. Actualment està formada per unes dues-centes persones entre actors, directors, tècnics i col·laboradors. A més a més, el ventall d’edats de les persones que integren la nostra agrupació permet poder dur a terme tot tipus de representacions teatrals, des de teatre infantil i juvenil fins a obres de teatre clàssic, contemporani o musical.El primer embrió de l’agrupació va néixer cap a l’any 1972, quan el matrimoni format per en Josep Sabater i la Paquita Sanchís van tenir l’excel·lent idea de tornar a promocionar les representacions teatrals a la nostra ciutat. Un cop engrescat el director Gabriel Puig i Tort (Bielet), es van posar en contacte amb la Carme Segura i l’Eugeni Solina que, durant molts anys, formaren parella a l’Elenc Teatral del Centre Parroquial Catequètic de Viladecans. Ben aviat s’incorporaren al nou grup l’Encarnació Ribes, la Maria Mercè Campmany, la Conxita Godayol, la Josefina Sancho, la Margarida Gelabert, en Josep Quilez, en Diego Parra, en Ramon Domènech, en Josep Bernadó (Conrado), en Carles González, en Josep Garcia i d’altres. Els primers assaigs i representacions van tenir lloc a la sala del teatre del Col·legi Modolell, atès que per aquelles dates el Centre Parroquial estava ocupat per un grup de nois i noies que també hi feien activitats teatrals. Les obres representades al teatre del col·legi per aquest grup sense nom foren Morena Clara i Passaport per a l’eternitat. A l’inici de l’any 1974 Mossèn Salvador Jordi, rector de la Parròquia de Sant Joan, per les bones referències rebudes d’aquell nou grup, en cridà una representació per tal d’oferir-los el local del teatre del Centre. Amb aquell fet començava una nova i definitiva etapa per al nou grup. Només calia trobar un nom ben escaient que, a més de distinció, dotés el grup de personalitat pròpia. Aquest nom, després d’una intensa reunió entre els primers components, es va concretar en el de Mossèn Cinto Verdaguer. Així s’honorava una de les figures més insignes de les lletres catalanes. Una vegada instal·lats al Centre Parroquial, el mes de març de 1974, es posà en escena la primera obra de teatre: Terra Baixa d’Àngel Guimerà. Sota la direcció d’en Gabriel Puig, la Carme Segura, en el paper de Marta, i l’Eugeni Solina, en el de Manelic, foren la parella protagonista d’aquella memorable representació. També trobem en el repartiment de l’obra: la Manoli Soria, la Isabel Soria, la Margarida Gelabert, l’Encarna Ribes, la Josefina Sancho, en Josep Bernadó, l’Anton Solina, en Joaquim Bernat, en Rossend Vilà, en Francesc Gayete, en Gonzalo Garcia, en Juan J. Pérez i l’Andreu Calbet. També van començar a incorporar-se a l’agrupació els primers tramoies i tècnics: en Fidel Vázquez, en Jaume Gelabert, en Josep Linares i en Jordi Sangrà. Aquell mateix any també es van representar en el nou espai escènic: Morena Clara, De més verdes en maduren, La tía de Carlos, i per les festes nadalenques, L’estel de Natzaret. El nostre objectiu any rera any ha estat assolir cada cop reptes més difícils, per posar-nos el llistó cada cop més alt. D’aquesta manera, s’han succeït els espectacles no només a l’escenari del Centre Cultural Sant Joan de la nostra ciutat, sinó que també s’han representat les nostres obres arreu de Catalunya, gràcies a la participació en mostres i concursos de teatre amateur. Per altra banda, també es va tenir l’oportunitat d’organitzar el Concurs de Teatre Amateur de Viladecans en les seves cinc convocatòries, els anys 1986, 1990, 1992, 1994 i 1996. Un bon grapat d’anys més tard som una munió de gent que treballa amb il·lusió renovada i que, amb l’objectiu comú de propagar la cultura artística, ens sentim molt satisfets i orgullosos del càlid acolliment que ens dispensa el públic que ve a veure les nostres actuacions. Enguany les obres que hem representat són Embolica que fa fort, La nit dels maletins, No es tan fàcil, L’estiueig i La platja solitària. Malgrat que des d’algunes institucions de Viladecans només tinguin ulls per al teatre que es fa a l’Atrium, fins al punt de creure’s que el teatre a Viladecans neix a partir de la seva creació, nosaltres seguirem esforçant-nos per tal de poder aixecar el teló durant molts més anys.Si voleu entrar a format part de la nostra Agrupació, no dubteu en contactar amb nosaltres (nunus_trans@yahoo.es; 936589487).Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer

Conversa amb Anni Liu

L’Anni Liu és una adolescent de Viladecans, nascuda a Madrid per circumstàncies familiars, que als quatre anys va anar a viure amb els seus avis a la Xina per aprendre la llengua materna. No era el mandarí, sinó un dialecte propi de la província de Zhejiang, la zona d’on provenen la majoria de persones d’origen xinès que resideixen a Europa. Com vàrem fer els catalans, els andalusos o els murcians en el passat, els xinesos emigren a través de xarxes socials i familiars, s’estableixen allà on abans ja hi han plantat arrels amics, cosins o germans. L’Anni parla molt bé el català, encara no fa 10 anys que viu a la nostra ciutat i els resultats de l’escolarització en llengua catalana són evidents. Paral·lelament, ha compaginat la formació obligatòria amb cursos de mandarí a l’escola xinesa que hi ha prop de l’Arc de Triomf, a Barcelona. Allà els ensenyen a llegir i escriure, una mica d’història... a no perdre les arrels, vaja. El resultat és una interessant i complexa identificació múltiple, amb la societat d’acollida que viu cada dia al carrer, però també amb la cultura mil·lenària d’origen que viu a casa: “Depèn de l’entorn, si estàs amb la família per les festes et sents més d’allà. En canvi, els amics d’aquí ja t’identifiquen com un dels seus. Tinc un peu a cada cantó”.

La nostra protagonista, a banda de ser una jove estudiant de secundària, també disposa de temps lliure. Unes hores que dedica en part a ensenyar mandarí a una colla de nens i nenes adoptats, d’origen xinès, que viuen a Viladecans o a poblacions properes. És una iniciativa que sorgeix dels propis pares adoptius que, en una actitud lloable, estan compromesos amb l’educació del seus fills i volen que mantinguin la seva cultura d’origen. L’Anni els imparteix classes de mandarí, hi dialoga, els ensenya aspectes bàsics de l’idioma com els números, els verbs o les frases principals.La iniciativa va néixer arran de l’interès d’uns clients del restaurant que regenten els seus pares a l’avinguda Generalitat. Clients que són famílies adoptives de nens nascuts a la Xina i que van veure –primer en la seva germana gran i ara amb l’Anni– la possibilitat de fer aprendre als seus fills la llengua i la cultura que havien heretat al néixer, per no perdre els orígens. I així va ser com van començar aquestes classes informals de mandarí, sense titulacions oficials pel mig ni utilitat aparent, però amb un simbolisme i un rerefons dignes d’admiració.L’Anni descriu l’experiència com “una part molt important per als nens i nenes”, però també es mostra realista: “És bastant difícil d’aconseguir perquè només és una hora a la setmana, tampoc poden practicar l’idioma a casa ni els pots pressionar, és una llengua difícil de pronunciar”. La majoria dels alumnes són menors de dos o tres anys, alguns, ens comenta, encara amb “la llengua tova”, és a dir, que encara mantenen la pronunciació. Són fills originaris de famílies pobres, de zones rurals, que no poden educar-los ni mantenir-los. També hi ha orfes a causa dels desastres naturals que acostumen a fuetejar el gegant asiàtic. En la mateixa línia, tot i que no només per a fills adoptats, sinó també i especialment per als alumnes nouvinguts d’origen xinès, la Generalitat de Catalunya en col·laboració amb consolats i altres entitats promou l’ensenyament en horari extraescolar de les principals llengües d’origen de la immigració més recent. És el cas per exemple del mandarí, que s’imparteix des de fa temps a diverses escoles. El curs passat s’hi van acollir 129 alumnes. No en va, el mandarí és la quarta llengua més parlada pels alumnes d’origen estranger a Catalunya després de l’àrab, l’amazig i el romanès.
Els xinesos a ViladecansFinalment, vàrem aprofitar la conversa amb l’Anni per comentar la situació del col·lectiu d’origen xinès a Viladecans. Ens comenta que d’ençà dos o tres anys el nombre de compatriotes ha augmentat notablement fruit, en part, de la mobilitat laboral que han experimentat molts d’ells, que han canviat els tallers tèxtils de Santa Coloma de Gramenet o el sector de la construcció per botigues, bars i restaurants a les poblacions del voltant. La nostra no ha estat una excepció. Afegeix que ara està de moda entre el col·lectiu obrir locals comercials o bars, sovint traspassos de persones autòctones que es jubilen o canvien de professió. Anys enrere el que es duia era obrir restaurants. Admet que la majoria dels xinesos són bastant tancats, la majoria –diu– no s’ha integrat, tot i que els més joves sí. “Molts van venir amb trenta i tants anys i portaven la meitat de la vida a la Xina. S’esforcen per guanyar diners i portar-los a Xina” i poca cosa més. A aquest fenomen s’hi afegeix el fet que la majoria de nois que arriben amb 16 o 17 anys comencen a treballar directament i no passen pel sistema educatiu català. Amb tot, la crisi es fa notar, fet que pot representar una frenada en l’arribada de nous ciutadans d’origen xinès a Catalunya, al mateix temps que n’hi ha que ja tornen al seu país per obrir els seus propis negocis. No són la majoria, però sí que demostren un canvi de tendència respecte als últims anys. Una darrera reflexió per a l’optimisme: la integració mútua i l’arrelament a Catalunya potser serà impossible o molt difícil amb els pioners, però serà i és ja una realitat amb els seus descendents. L’Anni n’és el millor exemple.

Josep Ginjaume

Sobre el model de creixement a Viladecans

Tots aquests últims mesos s'ha intentat aclarir quina ha estat la causa principal de la crisi econòmica. Alguns la veien la causa en l'esclat de la bombolla financera, altres en la construcció indiscriminada d'habitatges..., etc. Però la causa real d'aquesta crisi és el propi sistema capitalista, que es basa en crisis cícliques entre períodes de creixement (creixement per uns pocs gràcies a l'explotació d'una majoria). I una causa important que ha dut a la crisi i que és pròpia de qualsevol sistema capitalista és la sobreproducció i el màxim benefici, sense comptar amb la demanda real ni amb la gent d'aquest món que el capitalisme (a mans de immobiliàries les quals els màxims accionistes son en molts casos bancs privats en aquest cas) ha creat pel que fa al tema de l'habitatge.

El capitalisme es basa en el creixement perpetu, sense tenir en compte que vivim en un món on els recursos son finits, i com a tal, acabaran per desaparèixer. Als Països Catalans ja hem pogut veure tota la destrucció que s'ha causat a gran part de les viles costaneres als seus paisatges naturals i on s'ha substituït el verd de la vegetació i de les muntanyes pel gris del ciment. A Viladecans i en gran part del Baix Llobregat està passant el mateix, gràcies a "emprenedors" com el senyor Paz Dorado (representant de la patronal, "la burgesia" del Baix Llobregat). A Viladecans primer va ser el famós projecte de "l'ecobarri" que volien fer a costa de destruir una part de la muntanya de Sant Ramon, conegut com a projecte Oliveretes i que va propiciar el sorgiment d'una plataforma en defensa d'aquest patrimoni natural de la nostra vila. Tot i la resistència civil que ha anat sorgint rere molts projectes especulatius, els ajuntaments fan cas omís i segueixen amb els seus projectes. A Collserola també es pretén per exemple construir una part de la muntanya (a Esplugues ja s'està fent) i això ha fet que hi hagi una gran mobilització del veïnat amb la conseqüent repressió de mans dels servents del capital.Ara es presenta el Pla d'Habitatge de Viladecans, que tot i tenir uns 3.000 pisos de diferents categories a la venda i al lloguer, pretén construir-ne uns 4.300 més sense preguntar a la ciutadania si aquest és el model de creixement que volem per Viladecans. Es basen en un suposat estudi sociològic, on es mostra la clara fermesa que Viladecans ha arribat un punt de no creixement massiu, sinó que té tendència a mantenir-se sota un nombre d'habitants, ja que també hi ha gent que marxa del poble. Igualment l'ajuntament ha convocat un procés de participació a la web del propi ajuntament i dimecres que ve, a les 18h a Can Batllori podrem anar a dir la nostra, el que falta veure és si faran cas a les demandes dels ciutadans, un projecte que no fa falta i que només es basa en un model de creixement ja esgotat i que s'ha demostrat que ens ha portat on ens ha portat i que pretén seguir creixent a costa del patrimoni natural de al vila, com ha passat amb l'horrorós barri de Vilamarina amb el seu centre comercial i parc de negocis (això a quina part de la societat afavoreix?) i que pretén fer una intervenció també a la part pròxima al Remolar, on tenim un ecosistema únic als Països Catalans.
Albert Buigues