Paquita Térmens, la història de Cal Menut

Darrere de la masia de Cal Menut hi ha molts segles d’història. Al segle XIII ja es parla d’una casa en aquell lloc. I ara la història continua. Ara, al segle XXI, aquella masia està identificada amb una persona que hi ha viscut 76 anys: des de l’11 de desembre de 1922, en què hi va néixer, fins a finals de 1998. Paquita Térmens ens desgrana el record d’aquella vida dura i feliç alhora.
- Comencem pel nom. Cal Menut, de què ve?

- N’hi ha que diuen que ve d’un que era molt petit. Però a mi l’àvia de la casa que hi havia allà al costat sempre m’havia dit que venia de que les minyones que hi havia allà, en el temps de la guerra dels francesos, per portar recados a la Font del Ferro, que eren família amb els amos d’aquí, els Amat, hi feien anar un vailet que tenien. I així la casa va ser anomenada la casa del vailet, del menut. Això m’havien explicat.

- Des de quan hi vau ser, vosaltres, com a masovers?

- Nosaltres no érem masovers, érem arrendataris. Des del meu avi. El pare ja havia nascut allà. Abans hi vivien els amos, els Amat. Els meus avis vivien en una de les cases petites del carrer de les Sitges, i després, quan els Amat van deixar Cal Menut, ells hi van anar.

- I el nom de Can Sala que ara també s’utilitza?

- Can Sala eren els amos. Els amos es deien Amat, però eren de Can Sala. Però el nom que n’hi deia tothom era Cal Menut.

- Parlem de la teva vida a la masia. De què vivíeu?

- Vivíen de la terra que portàvem allà dalt, i una altra terra que teníem a baix a Marina. A la masia, quan la meva mare es va casar, a més de sembrar patates i alguna altra cosa pel gasto, hi havia arbres de tota mena i sobretot oliveres. Els cirerers els van començar a plantar cap a l’any 22, quan vaig néixer jo.

- Abans no hi havia cirerers, allà.

- Alguns potser sí, però hi havia sobretot oliveres, vinya, garrofers... Hi havia un camp, al final de tot, tocant ja a la pedrera, on hi ha els bombers de Sant Climent, que tot eren oliveres. I les van arrencar i allà van començar a plantar cirerers. I també en un tros entre la riera i la carretera, on es veu que hi havia un camp de tennis dels senyors que anaven a estiuejar a Sant Climent, i allà també n’hi van plantar. I a partir d’aquí van anar-ho plantant tot.

- Tot això ho va fer la teva família.

- Sí, els meus pares. Eren els únics de Viladecans que tenien una quantitat tan gran de cirerers. Sobre la masia, més amunt d’on hi ha els ametllers, també n’hi van plantar. I quan hi van posar les torres de la Enher, van fer un disbarat dels grossos. Vam estar cinc anys peleiant per poder cobrar. Perquè ens van fer malbé tot el camp. I a més, aquella torre feia por. Des de baix a la carretetra no ho sembla, però vista des de la finestra del quarto on dormíem nosaltres, feia por, i senties el brunzit dels fils...

- Com a arrendataris, quant havíeu de pagar als amos?

- Cada any per Sant Joan pagàvem. Per la casa i per la majoria dels camps, pagàvem un tant en metàl·lic, i per un dels camps pagàvem una part de la collita.

- I aquí també hi entraven els camps de la Marina?

- No, els camps de la Marina eren d’un altre amo. Com que anàvem a vendre, ens anava bé tenir una mica de tot. Portàvem cireres de la masia i verdures d’allà baix.

- I per anar a vendre, com es feia?

- Això va anar canviant amb les èpoques. La mare m’explicava que, quan jo tenia tres mesos, ja em portava al mercat de Sant Antoni, que hi anaven amb el carro i el burro. Em deixava al bar que hi havia a l’entrada del mercat, i quan estava de vendre m’anava a buscar, i cap a Viladecans.

Després, quan vaig anar a vendre jo, que sobretot en temps de les cireres hi anàvem cada dia, uns dies al Born i uns altres a Sant Antoni, ens llevàvem a quarts de 3 de la matinada per agafar l’autobús que venia de Gavà, i la il·lusió era trobar seient per poder dormir una mica.

- Una de les feines que també tocava fer era aclarir el bosc.

- Sí, un cop l’any venia un pèrit i marcava quins arbres calia tallar. I llavors venien de Torrelles uns boscaters, i s’hi passaven quatre o cinc dies, i s’estaven a casa mentre feien la feina. Ells sopaven a la vora del foc, nosaltres a la taula, xerràvem una estona, i després ells se n’anaven a dormir a la pallissa. La llenya la portàvem a Gràcia, on hi tenia un forn una filla del Forn del Mig. I durant l’any nosaltres esporgàvem els pins, i en fèiem costals, i els portàvem al Forn del Mig, aquí a Viladecans.

- I també venien ramats.

- Sí, venien ramats de Castellar de n’Hug. Es passaven aquí tot l’hivern pasturant a la muntanya, i també venien a prop de la masia a menjar-se les fulles dels ametllers que queien... I a vegades, que se’n tornaven, ens donaven un xai.

- I on dormien?
- Abans de la guerra havien dormit a vegades a Cal Menut, però després anaven a una masia de Sant Climent.
- Aigua corrent, no n’hi teníeu.

- No! I això sempre va ser un problema: per rentar, per beure... Teníen el pou que donava a la cuina, però no era suficient. Havíem d’anar a buscar l’aigua amb portadores... Vam fer un altre pou a fora, però es va contaminar. Al final la dúiem del llac de Cal Ginestar.

- I llum tampoc no n’hi teníeu.

- No, tampoc. Era una calamitat. Per allà al costat hi passava la línia que va a Sant Climent, i nosaltres no vam tenir llum fins als anys 70.

- I com ho fèieu?

- Amb carburo. Llum de carburo i espelmes. Jo vaig tenir tots dos fills amb llum de carburo...

- I això, fins fa poc més de trenta anys.

- Sí. Jo crec que ens haurien de donar un premi. Ni aigua ni llum. I tot era perquè l’amo no volia. Hem tingut uns amos que per cobrar, de seguida. Però la finca no se l’han estimada. Perquè si se l’haguessin estimat com ens l’hem estimat nosaltres, les coses ara no estarien així. Ens van arribar a dir que abans la donarien a la Generalitat que vendre’ns-la a nosaltres. Perquè nosaltres la volíem comprar, però ells mai no van voler.

- I per què no van voler?

- I jo què sé! I tot plegat, al final l’han deixat perdre. La casa, els camps de cirerers... No s’ho han estimat. I se l’han venut de mala manera.

- Parlem de les coses que hi havia dintre la casa.
- La premsa. Que suposo que no se la podran endur, perquè si poguessin, se l’endurien.
- Tu l’havies vist fer servir?
- Sí, de quan encara teníem vinya. Fèiem vi per nosaltres, per la casa. Sí, encara me’n recordo de com feien anar el cargol aquell ençà i enllà.
- Quines altres coses maques recordes d’aquella casa?

- Home, per mi totes eren maques! Allò era casa meva, i m’ho estimava molt! També recordo el pou, amb aquell forat que hi va des de la cuina fins a baix. Per allà pujàvem l’aigua, amb vuit esglaons i trenta metres de corda. El forat aquell el van descobrir en fer el pou, que el va fer el Peret del Sèbio. I es veu que anava a parar a un amagatall que el devien haver fet a la guerra dels francesos o a la dels carlistes.

- Les guerres aquestes devien afectar molt tota aquella zona...

- El pare em deia que a Sant Ramon hi havia unes basses on s’hi amagaven no sé si els francesos o els carlistes.

- Què més recordes?

- La matança del porc, que era una festa que venia tota la família. I també els indiots, que els anàvem a pasturar a la Verdera. Anàvem a arreplegar glans a la roureda, en aquells roures que hi ha més enllà de la bòbila, per donar-los als porcs. I els indiots, abans d’anar a col·legi, cada dia anàvem a portar-los a la Verdera, amb una canya. I després de pasturar els indiots, cada dia quatre viatges al col·legi, perquè el migdia anàvem a dinar a casa...

- I els indiots, on els dúieu a vendre?

- Jo no hi anava, però els duien a Barcelona, a la Rambla de Catalunya, per Nadal. Si no els podien vendre, les porteres dels pisos els hi deixaven guardar per l’endemà. I els que al final quedaven sense vendre, cap a casa, i ens els menjàvem nosaltres.

- I la guerra, com la vau viure?

- Venia molta gent a dormir a dintre casa. A terra tot eren matalassos. I me’n recordo de tota la gent que venia. També venia gent de Barcelona. I nosaltres dormíem tots a l’habitació de la mare.

- Venien per por dels bombardejos?

- Sí. El dia qui hi va haver els bombardejos a Viladecans, senties la gent pujar per la carretera plorant i cridant...

- I ara què passarà, amb Cal Menut?

- I jo què sé! No en sé res de res... Jo vaig guardant tots els retalls de diari i tots els papers que parlen que allò és patrimoni, o no sé quin nom li van posar... Doncs si és així, per què ho ha deixat perdre, l’Ajuntament? Si la casa hagués estat aquí al mig del poble, segur que no ho haurien deixat perdre. Però essent allà, costa més, hi ha més gasto... Però ara, que volen que les criatures sàpiguen el que es feia abans i tot això... doncs allà dalt hi ha moltes coses! Allà a la masia hi ha fins i tot un cup enrajolat! I com el forn que hi ha allà a casa no n’hi ha cap altre a Viladecans... I el celler... Hi ha moltes coses per poder ensenyar. I l’era, i els corrons que no sé si encara hi són... Uns pels altres, ho han deixat perdre.

Josep Lligadas Vendrell

La inauguració de la nova seu de l'Ajuntament a la Torre Modolell

A l’any 1920, el dia 8 de setembre, diada de Festa Major, es va inaugurar la nova seu de l’Ajuntament al palau de Magdalena Modolell, cedit al poble de Viladecans pels marmessors de la seva herència. La festa va comptar amb la presència d’Àngel Guimerà i els ciutadans van poder visitar la Casa de la Vila en jornada de portes obertes els dies 10 i 11. Tot plegat va servir per celebrar, encara que de forma avançada, la Diada Nacional de l’onze de setembre.

El diari “La Veu de Catalunya” en l’edició de tarda del dia 14 i del matí del 15, en fa la següent crònica:
A Viladecans. En aquesta vila es va celebrar la Diada Catalana. Al matí hi hagué un solemne ofici a la Parròquia, molt ben engalanada. Mossèn Eduard Roman, vicari de la dita Parròquia, féu un parlament brillant, que acabà cantant les belleses de la llengua pàtria. A la tarda tingué lloc el descobriment d’unes làpides que porten els noms d’en Prat de la Riba i Angel Guimerà, a dos carrers que convergeixen a la Plaça. Després de descobrir les làpides el digne batlle va parlar en nom de l’Ajuntament; don Adolf Ros, advocat assessor de la corporació, va fer un patriòtic parlament; i en representació dels Presidents de la Mancomunitat i Diputació, el nostre ben volgut diputat senyor Bassols en brillants paràgrafs clogué l’acte, essent molt aplaudit. Es cantaren “Els Segadors” i es donaren visques a Catalunya. A la galeria de la Casa de la Vila es va servir un xampany d’honor, que presidí don Angel Guimerà. El Batlle del poble don Roc Mas, va donar mercès als concorrents i a les representacions nacionalistes dels altres pobles. A la tarda es féu la processó, essent pendonista el senyor Bassols i cordonistes don Adolf Ros i don Josep Feliu. A la nit es va aviar un magnífic castell de focs artificials, i va tenir lloc a l’envelat la representació de “L’ànima és meva” per la companyia “Nolla”, ocupant una de les llotges en Guimerà, la comissió organitzadora d’aquesta Diada ha donat mercès a don Ramon Taxonera i altres persones de la colònia estiuenca per llur cooperació.
Mossèn Andreu Samaranch, capellà de tarannà integrista, havia renunciat a la rectoria de Viladecans tres anys abans, però seguia mantenint la condició de marmessor de l’herència Modolell.
Des del primer moment es va oposar que l’Ajuntament s’instal·lés a Can Modolell perquè, segons el seu entendre, contravenia les disposicions testamentàries de Magdalena Modolell. Samaranch defensava que l’edifici havia de ser centre catòlic i per això va demandar als seus companys de marmessoria en considerar que no es respectava la voluntat de la difunta.
Mossèn Samaranch descriu així l’acte d’inauguració de la nova seu de l’Ajuntament:
La procesion del apostolado se estableció en septiembre, y nunca se suspendió hasta que en 1920 degeneró en un acto politico separatista inaugurando la Casa Torre Modolell como casa Consistorial, presidiendo la fiesta el diputado Sr. Bassols en representación de la Diputación y Mancomunidad celebrando una diada catalana organizada por los señores Taxonera, que acabó con un triste incidente, puesto que uno de los concurrentes al festín de Baltasar Sr. Consul (Juez Suplente) asistiendo a la procesión cívica religiosa cuyo pendonista era Bassols, víctima de un ataque de apoplegia, se desploma al paso frente al Convento convertido en Casal Catolich (nacionalista mas que católico, que habia de inaugurarse en el dia siguiente), falleciendo aquella misma noche, mientras sus compañeros y correligionarios asistian a la función teatral de “L’ANIMA ES MEVA”, de Guimerá, que presidia, y a cuyo personaje así como a Prat de La Riba dedicaron las dos calles afluentes a la plaza, sustituyendo al efecto, la antiquísima de San Juan.
Firmo Cònsul i Borrull, va morir el dia 10 de setembre de 1920 a l’edat de 48 anys víctima d’una embòlia. Samaranch va considerar que aquesta mort era un càstig diví, quan la compara amb la de Baltasar rei dels caldeus, que va morir la nit després d’organitzar un banquet amb concubines i adorant déus pagans. Fixeu-vos que la processó es va celebrar el dia 8, però Samaranch, per fer-s’ho venir bé, va avançar més d’un dia la mort de Firmo Cònsul.
Per entendre el perquè Samaranch destaca el fet de que Firmo Cònsol es desplomés al passar per davant del “Convent”, caldria anar uns anys enrera, concretament fins el 1910.
És en aquest any, quan Magdalena Modolell encarrega a l’arquitecte Josep Azemar la construcció d’un edifici al carrer de l’Estrella per a escola catòlica de nenes. A la seva mort l’edifici ja era acabat, però en no trobar cap congregació de monges que se’n volgués fer càrrec, la majoria dels marmessors van optar per instal·lar en aquest edifici, que aleshores ja tothom anomenava “Convent”, el Centre Catòlic que Magdalena Modolell havia previst en la clàusula sisena de la seva memòria testamentària.
Després de fer les obres necessàries per dotar les instalacions d’una sala per fer teatre i projeccions de cinema, tot va quedar a punt per inaugurar el nou Centre Catòlic al mateix temps que la nova seu de l’Ajuntament. Però mossèn Andreu Samaranch es va oposar novament a aquesta decisió de la majoria de l’herència, demandant per segona vegada als seus companys marmessors i aconseguint que el Tribunal Eclesiàstic paralitzés el procés sense que es pogués dur a terme la inauguració del nou Centre.
Aquesta estranya situació de tenir un local amb sala de teatre i no poder-lo fer servir per ordre del jutge la trobem reflectida en la visita pastoral de 15 de gener de 1921:
… está en formación un Centro Católico cuyos reglamentos obran en esa Secretaria de Cámara desde 15 de Agosto de 1920 y que a pesar de tener ya local adecuado y estar inscritos buen número de socios no ha podido inaugurarse por causas ajenas a la voluntad del Señor Ecónomo y del pueblo.
Finalment hi va haver un període en què el Convent va poder ser utilitzat com a Centre Catòlic, però la història va acabar com molt probablement ja us heu imaginat: Samaranch va guanyar el plet i el convent es va convertir l’any 1930 en el col·legi de la Sagrada Família.

Jaume Lligadas Vendrell

Socialisme en retrocés

Les eleccions celebrades en els darrers anys tant al nostre país com arreu d’Europa han mostrat una tendència clara: en molts casos, els diversos Partits Socialistes estan perdent suport electoral de forma continuada, que s’ha atribuït a la inexistència d’un discurs d’esquerres que mereixi credibilitat, especialment en context de crisi econòmica, que no estan sabent gestionar els diferents governs socialistes (de fet, ja només queden set presidents socialistes en els vint-i-cinc països de la Unió Europea: els d’Espanya, Gran Bretanya, Portugal, Grècia, Àustria, Eslovènia i Eslovàquia). Observem-ho amb més deteniment:
Les eleccions europees del passat mes de juny el Grup del Partit Socialista Europeu ha perdut 33 diputats, quedant en només el 25% dels europarlamentaris. S’han donat resultats tan decebedors com el de França, on el Parti Socialiste ha compartit el segon lloc amb Els Verds, molt lluny del partit de Sarkozy.
Aquest fet és un reflex del que passa en els principals països: descens d’un 11 per cent del SPD alemany a les eleccions del setembre, enfonsament del Partit Laborista britànic (tot apunta a que Gordon Brown perdrà el govern en les eleccions de 2010). Però l’exemple més clar el d’Itàlia, on el mal record de l’últim govern de centre-esquerra fa possible un líder tan desautoritzat i reprovable com Berlusconi continuï derrotant-los.
El nostre país també reprodueix aquesta tendència: tot i que nivell estatal, el PSOE de Zapatero va guanyar al 2008 amb el 43% de vots, va perdre les europees amb un 38%, a quatre punts del PP. A més, l’enquesta del CIS d’aquest juliol indica per primer cop que el 67,8% dels espanyols tenen “poca o cap confiança” en Zapatero.
A nivell català, José Montilla va arribar a la Generalitat amb només el 26,8% dels vots, 235.000 menys que Maragall tres anys abans. Com tots sabem, gràcies al suport d’Esquerra i Iniciativa, Montilla és president tot i haver rebut 139.600 vots menys que Artur Mas. I les últimes enquestes mostren que en les pròximes eleccions municipals Barcelona pot fer un tomb històric i donar la primera victòria en 30 anys a Xavier Trias i Convergència i Unió.
Per què baixen els socialistes arreu? A part de la poca credibilitat dels seus líders en alguns països, el retrocés socialista es deu a que no hi ha una resposta d’esquerres a la crisi; l’habitual confrontació dreta-esquerra ha quedat superada perquè els governs socialistes no tenen receptes diferents dels liberals o els conservadors. La recerca d’un referent ha portat a intentar adoptar Barack Obama com a abanderat, tot i que les seves polítiques s’han de qualificar com a liberals.
Alguns pensaran que Viladecans, on el PSC ha guanyat totes les eleccions des de 1982, és un món apart. Però apuntem només una dada: en les últimes municipals (2007) el PSC va retrocedir dels 11.239 vots a només 9.133; és a dir, va perdre 2 de cada 10 votants.

Carles Lozano

No ho entenc

Preguntar és humà, i un acte que crec que cal fomentar, sobretot entre el jovent. Personalment no crec que hi hagi preguntes estúpides. Potser n’hi ha de mal formulades, innocents, o tedioses. Potser algunes de les que jo formulo tot seguit no agradin a algú, les trobin fora de mida, o fins i tot demagogues. Però els asseguro que només són fruit de la meva ignorància. M’agradaria que algú mes les respongués. O si més no, a que serveixin de reflexió. En aquest número del Punt de Trobada en poso unes quantes, i en el proper continuaré amb unes quantes més :
1 No entenc perquè el pla d’habitatge de Viladecans diu que fins al 2019 s’han de fer 4.880 habitatges a Viladecans, si actualment hi ha 3.000 pisos buits (segons el mateix estudi), i que s’hagi de construir el barri d’Oliveretes i destrossar una zona agrícola i forestal, amb 2.749 habitatges (tot i que segons el Pla parcial només en projecti 2.377). ¿Per què fer aquest barri amb tant de pis buit? ¿Per què aquest increment irracional? No ho entenc.
2 No entenc com es pot dir procés de participació ciutadana del Pla d’habitatges, on només van haver-hi 13 aportacions per correu electrònic (on 4 d’elles demanaven informació sobre els pisos de protecció oficial), i una reunió que donava la sensació de dirigida i controlada per persones pròximes a l’equip de govern, que saltaven a la més mínima oposició o proposta raonada. El pla de participació ciutadana actual no deixa de ser un acte més de propaganda municipal de l’equip majoritari en el govern, que està obligat a fer per llei. No és un procés real de participació. ¿Per què aquesta por a que la gent s’expressi amb arguments sòlids?
3 No entenc per què els fanals del parc de la Marina, i el passeig de la Riera de Sant Climent contenen llums amb vapor de mercuri, altament contaminant, mentre que la resta del municipi són de vapor de sodi, més netes i amb un consum baix. Ho he preguntat diverses vegades sense que ningú me’n doni una raó clara. ¿Hi té a veure que el disseny d’aquest parcs sigui dels arquitectes Batlle-Roig, i que tinguin patentat ells mateixos aquests fanals? ¿Hi té alguna cosa a veure que aquests arquitectes han treballat per la Diputació i per molts ajuntaments de l’àrea metropolitana, com pel Barça a Sant Joan Despí, sempre posant els seus fanals? ¿Hi té alguna cosa a veure amb el fet que aquest despatx d’arquitectes està vinculat amb antics i històrics dirigents del PSC? ¿Per què fa uns anys es va fer una inversió i esforç municipal important en substituir els llums de mercuri pels de sodi, i ara en aquesta zones de nova construcció es posen milers de bombetes de mercuri? No ho entenc.
4 No entenc que l’alcalde d’un municipi com Viladecans hagi de tenir a disposició un cotxe privat, i un xofer particular. I no un cotxe qualsevol: un de gamma alta i d’importació, dels que emeten molts gasos pel tub d’escapament. I ho entenc menys en plena crisi econòmica, i en un municipi on l’atur és dels més alts de Catalunya. L’alcalde hauria de donar exemple, i moure’s en transport públic, com es fomenta des de les diferents administracions. No crec que els seus deures siguin tan importants que el transport públic li ocasioni grans perjudicis. I si no, en taxi. No ho entenc. ¿Que no hem de contribuir tots a minimitzar la despesa pública, i a evitar l’escalfament del planeta?
5 No entenc el perquè del projecte del Barça Parc, al llindar de la zona protegida de les Filipines i el Remolar. Hi ha molts altres projectes, més sostenibles que el que l’equip de govern “ecologista” vol tirar endavant amb el Barça. Projectes en què no cal posar un totxo, basats en l’educació a la ciutadania, i sobretot als més joves, dels valors de la zona, única. Projectes que podrien ser de referència a Europa, basats en l’educació ambiental, i que sens dubte atrauria milers i milers d’escolars d’arreu de Catalunya. A més a més d’un turisme ornitològic no gens menyspreable. Però no, l’equip de govern no sap fer res més que projectes faraònics, buits de contingut i d’idees, i seguir tirant de la construcció. Projectes del segle passat, caducs en aquest segle XXI. ¿Per què no es plantegen diferents projectes, i que la ciutadania els triï?

Jordi Mazon Bueso