Company Albert Buigues: vull abans de res agrair-li sincerament el temps que ha esmerçat llegint-me i contestant-me. Davant del problema del preu de l’habitatge vostè m’argumenta encertadament que els alts preus dels pisos són culpa del sistema capitalista que, cito textualment, mai cap polític suposadament d’esquerres ha volgut eradicar. Per desgràcia seva i meva –sota el meu punt de vista acientífic, de lletres, i no de ciències com el seu– el tema de l’eradicació del capitalisme ho veig una mica complicat, però no renuncio a l’ideal d’una societat socialista sense classes on no hi hagi propietat privada dels mitjans de producció.
Ara bé, crec que coincidirem –encara que discrepem en les concrecions– en que no podem esperar que s’eradiqui el capitalisme per engegar propostes que puguin alleujar el problema de l’habitatge. Històricament l’habitatge ha estat darrere de tots els mals del malestar urbanístic. Des del barraquisme fins els desmadres urbanístics dels seixanta i dels setanta, sempre s’ha ajuntat la necessitat de trobar un lloc on viure amb la incapacitat del sistema polític i econòmic de donar respostes col·lectives de benestar. Alguns pensàvem que amb l’arribada de la democràcia aquests problemes trobarien remei, o com a mínim alleujament. No ha estat així. Avui és tan difícil, si no més, accedir a l’habitatge que l’any 1977.
S’ha avançat en el planejament de les ciutats metropolitanes –en el nostre cas s’han evitat abusos com els que han fet que al nostre Casc Antic i al Barri de Sales no hi hagués ni una plaça ni una zona verda pública–, els plans parcials han donat equilibri de serveis però han fet que la ciutat creixi a estrebades i no han resolt el dret a l’accés raonable a l’habitatge.
Si a Viladecans no aconseguim més habitatges assequibles, de fet estarem expulsant a la majoria de gent de Viladecans que avui no té habitatge, a aquella gent que està en situació precària o aquells joves que es vulguin emancipar. Perquè el problema de l’habitatge ha empitjorat en els últims deu anys. Tenir habitatge –per la falsa accessibilitat que donen els crèdits a llarg termini– significa endeutaments durant vint o quaranta anys, gairebé tota la vida. Tot un projecte de vida ferit.
En el Pla d’Oliveretes la meitat dels habitatges tindran protecció pública i seran de preu assequible. Això no havia passat mai en cap Pla Parcial a Viladecans. Vostè té tot el dret de considerar que això no és ni una raó, ni un mèrit ni un argument, però li plantejo com un fet que molta gent vol pisos de protecció pública, necessita pisos de protecció pública i fa instàncies i queda fora de les adjudicacions, i espera, i espera.
I crec que és bo que hi hagi aquí i ara una borsa contundent d’habitatges fora de les lleis del preu lliure de mercat. I estarem d’acord que no és la solució, que fins i tot el preu assequible continuarà sent inassequible per a molta gent. Tot i així jo crec que és una glopada de política social en l’urbanisme d’aquesta ciutat. Si s’hagués fet així en els últims vint anys, otro gallo nos cantaría.
Crec que Oliveretes és discutible i segurament millorable, i encara que sé que la crítica política amb freqüència es basa en trobar tots els defectes i callar totes les virtuts, va bé discutir. Jo reivindico la sensibilitat social. Perquè abans de la caiguda, pròpia o provocada, del capitalisme, haurem de posar algun pedaç al problema dels que no poden accedir a un habitatge sense empitjorar radicalment el seu itinerari personal vital. I Oliveretes, sota el meu punt de vista, és un bon pedaç.
Ara bé, crec que coincidirem –encara que discrepem en les concrecions– en que no podem esperar que s’eradiqui el capitalisme per engegar propostes que puguin alleujar el problema de l’habitatge. Històricament l’habitatge ha estat darrere de tots els mals del malestar urbanístic. Des del barraquisme fins els desmadres urbanístics dels seixanta i dels setanta, sempre s’ha ajuntat la necessitat de trobar un lloc on viure amb la incapacitat del sistema polític i econòmic de donar respostes col·lectives de benestar. Alguns pensàvem que amb l’arribada de la democràcia aquests problemes trobarien remei, o com a mínim alleujament. No ha estat així. Avui és tan difícil, si no més, accedir a l’habitatge que l’any 1977.
S’ha avançat en el planejament de les ciutats metropolitanes –en el nostre cas s’han evitat abusos com els que han fet que al nostre Casc Antic i al Barri de Sales no hi hagués ni una plaça ni una zona verda pública–, els plans parcials han donat equilibri de serveis però han fet que la ciutat creixi a estrebades i no han resolt el dret a l’accés raonable a l’habitatge.
Si a Viladecans no aconseguim més habitatges assequibles, de fet estarem expulsant a la majoria de gent de Viladecans que avui no té habitatge, a aquella gent que està en situació precària o aquells joves que es vulguin emancipar. Perquè el problema de l’habitatge ha empitjorat en els últims deu anys. Tenir habitatge –per la falsa accessibilitat que donen els crèdits a llarg termini– significa endeutaments durant vint o quaranta anys, gairebé tota la vida. Tot un projecte de vida ferit.
En el Pla d’Oliveretes la meitat dels habitatges tindran protecció pública i seran de preu assequible. Això no havia passat mai en cap Pla Parcial a Viladecans. Vostè té tot el dret de considerar que això no és ni una raó, ni un mèrit ni un argument, però li plantejo com un fet que molta gent vol pisos de protecció pública, necessita pisos de protecció pública i fa instàncies i queda fora de les adjudicacions, i espera, i espera.
I crec que és bo que hi hagi aquí i ara una borsa contundent d’habitatges fora de les lleis del preu lliure de mercat. I estarem d’acord que no és la solució, que fins i tot el preu assequible continuarà sent inassequible per a molta gent. Tot i així jo crec que és una glopada de política social en l’urbanisme d’aquesta ciutat. Si s’hagués fet així en els últims vint anys, otro gallo nos cantaría.
Crec que Oliveretes és discutible i segurament millorable, i encara que sé que la crítica política amb freqüència es basa en trobar tots els defectes i callar totes les virtuts, va bé discutir. Jo reivindico la sensibilitat social. Perquè abans de la caiguda, pròpia o provocada, del capitalisme, haurem de posar algun pedaç al problema dels que no poden accedir a un habitatge sense empitjorar radicalment el seu itinerari personal vital. I Oliveretes, sota el meu punt de vista, és un bon pedaç.
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada