El costum d’anar un cop a setmana a fer la barba i almenys un cop al mes a tallar els cabells, tan propi dels homes dels anys quaranta i cinquanta, començà a entrar en crisi a mitjans dels seixanta amb els Beatles i els seus llargs serrells, s’aguditzà en començar els anys setanta amb els “hippys” i les seves grenyes, i acabà morint a mitjans dels anys vuitanta amb l’empastifada universal de la SIDA. Paral·lelament, la crisi del costum era agreujada i ben alimentada amb la creixent venda massiva de màquines d’afaitar elèctriques per part de les empreses Phillips i Braun.
Així les coses, a mesura que els barbers arribaven a l’edat de jubilar-se, les barberies, per antigues i arrelades que fossin, acabaven tancant: a la dels Roig de Cal Coixet al carrer de Sant Isidre, a la de l’Anton Castany de Cal Maioles del corraló de Cal Magí cantonada amb el Raval i a una altra que hi havia al carrer de Sant “Mariano”, que foren les primeres, seguiren la de Cal Piu d’en Francesc Fuster al carrer Major; la de Cal Conrado d’en Conrado Cabré a l’Avinguda de la Generalitat, tocant la farmàcia Culleré; la de Cal Condeminas al carrer de Sant Isidre; i la de Cal Nicolau, al carrer d’Àngel Guimerà. Totes elles farcides d’història oral que ningú s’ha ocupat de recollir, tot sigui dit. Gràcies –per exemple– a la de Cal Piu i a la ràdio que allà hi havia per entretenir la clientela, és com molta de la gent que no tenia ni ràdio, pogué conèixer i seguir les noticies l’endemà del 18 de juliol del 1936. La de Cal Conrado –continuant amb els exemples– tenia per cadires giratòries, les que ho havien estat durant la guerra a la barberia que el sindicat CNT tenia a la seva seu en el col·lectivitzat col·legi de les monges. En Conrado les anà a buscar de nit –i se les quedà– el dia següent d’entrar els “Nacionals”. La FAI li havia requisat prèviament, en esclatar la guerra, les que ell tenia a la seva barberia a l’avinguda Mistral de Barcelona, abans de venir a Viladecans. El que deia, se’ns ha colat massa història local per l’aigüera.
A dia d’avui són molt poques les barberies tradicionals. Així com les màquines d’esquilar manuals acabaren essent substituïdes per les elèctriques bo i fent callar el clic-clic, clic-clic, al voltant de l’orella, la navalla barbera gairebé també es convertí en peça de museu substituïda per fulles “sevillanes” de fer servir i llençar. Ja quasi ningú gosa anar a remullar i rasurar la barba i les fulles d’afaitar s’utilitzen no gaire més que per repassar clatells i patilles. Només les tisores i les pintes han guanyat protagonisme entre els esquiladors. Unisex o no, ara tot és perruqueria. El fer-la petar a cal barber està a punt de ser empassat per la postmodernitat i s’imposa la tendència d’autosatisfer les necessitats, pel que fa a les cabelleres. Per acabar-ho d’adobar, en els temps presents, la feinada per qui s’estima les barberies és trobar-ne alguna en què no sigui Telecinco la que imposi i centri els debats.
Així és que, a part de ser única al barri de Sales en el seu temps, la d’en Llinares gaudí d’un plus que li permeté arribar de manera tranquil·la, econòmicament, quan la cosa s’ensorrava, a la jubilació del seu titular, l’any 1995. Era el plus del compromís social. El compromís de l’única persona a la qui molts estàvem disposats a pagar, ben contents, perquè ens prengués el pèl.
Tornem a repassar-li el viure i el compromís a en Joan Llinares Bastida.
Fent el calavera encara (amb aquella colla de joves dandis que us explicava el mes passat), i dic “encara” perquè molts d’ells només acabaren casant-se molt passats els trenta anys, en Joan topà amb la Neus Fernàndez. No sols s’avingueren sinó que es casaren i tingueren tres fills. No sols feren avinents gustos i maneres de fer, sinó també parers polítics i militants. A la Neus us la podríeu continuar trobant, per exemple, a dia d’avui i si tinguéssiu aquest sa costum, a les manifestacions a Barcelona en favor dels treballadors, o contra les tisorades dels manaires. Les mateixes manifestacions a les quals, en Joan i la Neus de bracet, haurien anat si no fos perquè en Joan Llinares Bastida, com ja us havia dit, morí el desembre del 2009, als vuitanta anys.
El senyor barber, segurament el més calb de quants barbers han sigut, o si més no el que més dels que he conegut, mai volgué ser capdavanter, del tot, de res. No tenia ni un pèl de ximple, semblava tímid, es posava vermell amb facilitat, no sé quina vena pseudo-anarquista el retenia a l’hora de posar-se al capdavant, però quan feia falta el trobaves al costat, i quan les coses es torçaven, encara més.
Compaginant-ho amb l’activitat clandestina al PSUC, aquella activitat que com us havia dit gairebé ningú sabia, va ser membre de la junta directiva del Club de Beisbol en la segona meitat dels anys seixanta i setanta acompanyant als presidents Ignasi Alavedra i Josep Ballester. Malgrat que afaitar la clientela s’allargava fins ben entrat el capvespre, sempre tenia el vespre dels dilluns a punt per anar a les reunions i ajudar a fer possible el que ara és una de les nostres senyes d’identitat.
I no penseu que allò era un entreteniment més, no. Era consciència social. Des del minso beisbol, i una minsa barberia, en Llinares ens vingué a demostrar que, si es volia, es podia influir en l’esdevenidor del comú.
Un exemple d’això fou la història del camp de beisbol del K-11 que ara us explico.
Era i no era la cosa així: Quan el 1976-77 la Caixa de la Diputació de Barcelona s’interessà en dotar d’instal·lacions esportives als seus empleats, al costat del K-11 de l’autopista a Castelldefels –a tocar dels camps de Rugby que la Federació Catalana allà hi tenia mig plantats–, en Josep Carreras –regidor opositor de l’Ajuntament– mirant de potenciar interessadament la zona i afavorir de passada al Club de Beisbol Viladecans que jugava en els descampats del Poblat Roca, féu arribar, via Club i via Carlos Perez de Rozas –aleshores president de la Federació Catalana– al president interí de la Diputació Jacint Ballester Perarnau la possibilitat de disposar d’uns terrenys a bon preu –es negaven i es neguen sovint– per fer-hi un bon camp. En Ballester Perarnau, que substituí Samaranch quan aquest se’n va anar a Moscou a fer d’ambaixador a la URSS, amant del beisbol també –era soci del Club Hércules de Les Corts–, s’hi avingué, sí, dotant-se d’un pressupost, però condicionat al fet que l’Ajuntament de Viladecans hi posés el terreny. La cosa acabà molt malament. L’intent de compra dels terrenys per part de l’Ajuntament, al costat del K-11 de l’autovia, es veié envoltat per un escàndol que rebentà l’operació. En tres Plens seguits del Consistori, la proposta oficial de compra d’uns terrenys fou replicada amb una contraproposta –d’en Josep Carreras– d’uns altres terrenys al costat dels previstos per la majoria, a tres pessetes més barat el pam quadrat. Si en el primer ple fou de 28 contra 25 pessetes, en el segon la cosa s’abaratí a 25 contra 22, i finalment, en la tercera oportunitat 22 contra 20 (quantitats equivalents o semblants). En dos dels Plens la Guàrdia Civil foragità els assistents a requeriment de l’alcalde quan les paraules pujaren de to. La proposta se n’anà en orris per massa pudor especulativa al voltant d’uns allunyats aiguamolls. Un dels focs on més es féu bullir l’olla fou la barberia d’en Llinares. I, no és per res, però el nostre barber, a més a més de ser directiu del Club que en tenia escàs interès, per llunyania, era qui tallava els cabells al senyor alcalde i a diversos regidors. En Ballester, l’Alavedra i en Llinares tenien ben clar que aquesta llunyania podria esdevenir una trampa a la continuïtat del Club més que no pas una consistent millora.
I no és perquè sí que en Joan Llinares Bastida sempre cuidà que no s’embrutés aquella bona iniciativa –l’estimat Club Beisbol Viladecans– nascuda com a expressió de dissidència i com a expressió d’esperança, l’estiu de l’any 1945, quan els aliats derrotaren els nazis. El barber Llinares del Barri de Sales sabia molt bé a què jugava socialment i amb qui s’ho jugava.
(continuarà)
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada