Feia molts anys que no havia assistit a un acte tan emotiu com l’Homenatge als lluitadors i lluitadores antifranquistes el passat 12 d’abril a l’Ateneu Pablo Picasso. En veure les llàgrimes de molta de la gent homenatjada feia la impressió que s’ha comès una injustícia històrica amb la gent que va treballar i va lluitar per una societat millor durant la transició. Necessitem reivindicar un i altre cop els homes i les dones que han obert camins per nosaltres, els herois d’estar per casa, amb noms i cognoms, encara que només sigui per egoisme. Necessitem exemples del passat pròxim per poder moure les muntanyes del present i alimentar l’esperança del futur.
Ara que a pilota passada tothom s’atreveix a criticar la nostra transició, a jugar a proclamar lo que podía haber sido y no fue, donant un cop d’ull a les fotos del Jaume Muns, el nostre principal cronista de la transició, es veu on era el nostre principal capital: en la gent humil, en la gent treballadora que sortia al carrer. Estranyament avui amb totes les llibertats al nostre abast, la llibertat de reunió, la llibertat de manifestació, la llibertat d’associació, no hem estat capaços d’evitar que ens arrabassin una bona part dels nostres drets.
Hi ha una pregunta que em volta pel cap. Què hauríem fet nosaltres si ens hagués tocat avui governar la transició, conquistar nous drets? Mirant les fotos de l’acte, veient els supervivents, els Manolo González, Fernández Arenas, Manolo Cobos i els altres, els que hi eren i els que no hi eren, vivim en una societat sense la tossudesa lluitadora, sense la paciència lluitadora d’abans. Una societat amb xarxes socials, amb molta comunicació pel mòbil, però incapaç d’entendre que la vida no és Internet i els drets no es compren a Media Markt, que les coses no són sempre d’ara per demà, que cal saber treballar a llarg termini. Els homenatjats sabien i compartien l’esperança estratègica que cantava Labordeta d’arribar a una terra “que ponga libertad” i el seu advertiment “También será posible/ que esa hermosa mañana/ ni tú, ni yo, ni el otro/ la lleguemos a ver/ pero habrá que forzarla/ para que pueda ser.”
Ara tot ha de tenir data, quan de fet les coses importants a la vida sovint ens vénen sense demanar cita a l’agenda. Durant la llarga nit del franquisme ara no era demà, ara era com ahir, com abans d’ahir, però això no impedia que la gent es jugués la feina, la llibertat i fins i tot la vida perquè “habrá que forzarla para que pueda ser”.
A l’acte de l’Ateneu Pablo Picasso li venia molt bé també aquella cançó de Raimon “Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg”. Desgraciadament aquest silenci no va acabar del tot amb la proclamació de la democràcia. Ens volen canviar la història i demostrar-nos que el que vam aconseguir va ser cosa de Suárez, del Rei, de Tarradellas i del Jordi Pujol, i no és així. Hi va haver noms propis però allò que impulsava canviar les coses era la marea que erosionava un i altre cop les rocoses estructures del franquisme: la marea inconformista i constructiva de la gent anònima.
Durant una tarda la gent anònima va ser menys anònima, tant la que tenim la sort de mantenir al nostre costat, com la que hem perdut, des del Joan Masgrau, l’alcalde que va ser com un avi republicà, ferm però carinyós, fins a l’últim caigut, el Vizcaíno. Vam trencar el silenci sota els colors d’una bandera sense estat: la bandera republicana i amb el cant d’una internacional que algú hauria de reconstruir per fer front al agrupémonos todos que sí que practica el poder financer mundial.
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada