La repressió de la postguerra i els avals del Manquet (1)

Josep Iturrioz Rebull, conegut com el Manquet perquè li faltaven quatre dits de la mà dreta a causa d’un accident laboral quan treballava d’impressor, va ser un personatge clau del Viladecans del temps de la guerra. President d’Esquerra Republicana, mà dreta de l’alcalde Llorenç Puig, va tenir un paper determinant en el govern de la població en aquells anys convulsos, i és a ell a qui més clarament es pot atribuir que Viladecans fos dels pocs llocs de Catalunya en què, en els primers temps de la revolució que es va desencadenar a l’inici de la guerra, no hi hagués cap mort. Un mèrit que, cal dir-ho també, comparteix amb un altre personatge clau del moment, Marià Sanjuán.

Del Manquet en vam parlar ja en el número 30 d’aquesta revista, el febrer de 2010, a partir de les informacions facilitades pel seu fill, Josep Iturrioz Vicente. Però ara hi tornem. I és que, d’entre el que explicava el fill del Manquet, em va semblar especialment interessant veure quina gent havia intervingut per evitar que fos condemnat a mort com, en aquells anys duríssims de la postguerra, els tribunals militars franquistes estaven a punt de fer.

De manera que me’n vaig anar a l’Arxiu del Tribunal Militar de Barcelona a repassar-me l’expedient del Manquet. De fet, cal dir que Manuel Luengo ha fet i està fent un treball de recerca dels expedients dels represaliats, tal com ell mateix va explicar en els números 54 i 56 d’aquesta revista (abril i juny de 2012), però aquí ens centrem en un cas concret. I, entrant-hi, podem veure com entre la notable quantitat de defensors del Manquet hi trobem el doctor Ferro, que fou cap de la Falange a Viladecans, l’alcalde Nicasi Marieges (escrit també Mariejas), el vicari de la parròquia quan va esclatar la guerra Josep Maria Cullell, i fins i tot un tinent d’alcalde del primer ajuntament franquista de Barcelona. A més d’un personatge ben peculiar, el campaner i personatge clau del món catòlic Baldiri Miracle, que va mantenir l’amistat i la relació amb la família del Manquet mentre ell va ser a la presó, una amistat forjada durant la guerra gràcies als esforços conjunts per evitar desgràcies a Viladecans, Va ser Baldiri Miracle, en efecte, qui el 20 de juliol de 1936 se’n va anar a buscar el Manquet per demanar-li que evités les morts de capellans i des de llavors es van coordinar amb aquest objectiu.
Realment, després dels complicadíssims anys de la guerra, els anys de la postguerra devien ser d’una duresa tan gran que costa d’imaginar. Duresa provocada per la pobresa i l’escassedat per a tothom, però duresa sobretot, naturalment, per als que havien militat d’alguna manera en el bàndol republicà i per a les seves famílies. I això, tant si acabaven a la presó com si continuaven lliures. A més de la repressió organitzada pels vencedors era aquell un temps propici per a les delacions, les venjances personals, les marginacions… Per això, trobar-se amb la notable quantitat d’”avals” (així s’anomenaven) que va recollir la seva dona Pepita Vicente per alliberar-lo de la condemna, fa un cert goig, si és que podem utilitzar aquesta paraula referint-nos a aquella etapa sinistra. Perquè no devia ser fàcil, en aquelles èpoques, posicionar-se públicament a favor d’un “roig”.
Però comencem pel començament. Quan entren les tropes franquistes a Viladecans el 25 de gener de 1939, el Manquet opta per no fugir a França, perquè creu que amb passar una mica desapercebut ja n’hi haurà prou. Té aleshores 36 anys. Al cap d’uns dies, deixa Viladecans i se’n va a Barcelona, a la casa on havia viscut fins que el 1934 es va traslladar definitivament a Viladecans. I allà a Barcelona, el 28 d’abril, se’l troba pel carrer un viladecanenc, que segurament el devia estar buscant, el porta cap a Comissaria i allà l’acusa que “desde antes del Movimiento de Julio del mil novecientos treinta y seis era el Jefe de Izquierda Republicana de Viladecans, y cuando el Movimento formó parte del Comité del pueblo, actuando intensamente y llevando siempre armas encima, llegando a controlar la sindical C.N.T., y fue también Jefe de Abastos, ordenando fuesen exigidas cantidades a los vecinos del pueblo, que el tal comité del pueblo actuó contra personas de derechas…”.
Davant d’això, el Manquet respon que, efectivament, era el president d’Esquerra Republicana, que tenia permís de portar una pistola des de molt abans de la guerra, que no tenia cap relació amb la C.N.T, que sí que es demanaven diners per fer una carretera (la carretera de la Vila) però que era a títol de préstec i que qui ho feia era l’Ajuntament, no ell… Aquest primer dia, a més, va dir que demanessin informació sobre ell al doctor Jané, al rector, al campaner, a les monges i a la família Bosch de l’Hostal.

El Manquet quedarà detingut i començarà el recull de declaracions i d’informes de persones diverses de Viladecans, tot amb l’evident objectiu d’agreujar al màxim les culpes del detingut. És fàcil deduir quines preguntes devia fer l’instructor als declarants, ja que tots, per exemple, en un moment o altre, diuen que el Manquet era l’“amo absoluto del pueblo”, i que, per tant, era el “responsable de todos los desmanes” que s’hi cometien. Suposo que l’instructor devia preguntar: “¿Cree usted que José Iturrioz era el amo absoluto del pueblo”? I el declarant contestava que sí, ja que realment el Manquet era evident que manava molt. I després, devia continuar: “Si era el amo absoluto, ¿era por tanto responsable de todo lo que ocurría?” I el declarant, més o menys convençut, contestava també que sí. Alguns dels declarants diuen molt poques coses, i sembla que parlin com obligats, però en altres es veuen les ganes d’afegir llenya al foc. I així veurem que algunes de les declaracions, a més del que va dir el primer acusador, hi afegeixen que la petició de diners era amb l’amenaça d’un “passeig” per les Costes de Garraf a qui no volgués pagar, o que l’encausat es vanagloriava d’haver participat en un atemptat que hi hagué contra Alfons XIII i que per això va estar detingut a la fortalesa de Maó (tot i que aquesta detenció no consta enlloc) o, sobretot, que el Manquet va ser responsable de la mort del Germans Gabrielistes, ja que sabia on estaven amagats i va facilitar que els trobessin. Aquesta darrera acusació és, sens dubte, la més greu, ja que podria deduir-se que Iturrioz tenia delictes de sang, i podia ser condemnat a mort. Aquesta acusació, que el fiscal recull amb gran rellevància en la seva acusació final, es troba en l’informe de la Guàrdia Civil, on diu que això és el que ells han sentit explicar, i en la declaració de Lluís Moré del Castillo, una declaració en la qual es noten moltes ganes de fer mal a l’encausat.

De totes les declaracions, la més breu i feta d’evident mala gana és la de Baldiri Miracle, mentre que resulta sorprenent la del rector Josep Homar, que de fet si va salvar la vida va ser gràcies al Manquet, que va vigilar que no entressin a la casa on va ser amagat durant quinze dies en els inicis de la guerra. El Manquet mateix, com hem vist, havia demanat que preguntessin al rector per la seva actuació… Doncs bé, Josep Homar, a més de dir que així que va esclatar la guerra va fugir a Barcelona, cosa que no és exacta, explica la història de l’atemptat del rei, la de l’amenaça del “passeig” per les Costes de Garraf als qui no paguin, i diu que, encara que a Viladecans no hi vagin haver morts, sí que hi va haver molts “desmanes” dels quals el Manquet era responsable en tant que “amo absoluto” del poble. Pel que sembla, a Josep Homar en aquell moment l’únic que li devia importar devia ser no posar en perill la seva carrera eclesiàstica defensant un “roig”…

I per acabar, diguem que l’última declaració que hi ha a l’expedient és la de Vicente Ferro, el doctor Ferro, que declara des del poble de Das, a la Cerdanya, on devia estar mirant de curar-se de la tuberculosi. És una declaració discreta, en què diu que el Manquet era l’amo de Viladecans, però que no sap si va intervenir en l’atemptat del rei, i que no és cert que tingués cap intervenció en l’assassinat dels Germans Gabrielistes. Afegeix, això sí, que ell és qui va ordenar la incautació de la Torre Roja i de la Casa del Senyor Feliu. D’aquest tema dels germans Gabrielistes en parlarà el mateix doctor Ferro en l’aval que escriurà un temdps després, com veurem.

I aquí s’acaben les declaracions i comença la segona part de la història, que explicarem en el número que ve.

Josep Lligadas Vendrell