L’abstenció ha esdevingut la veritable protagonista d’aquestes darreres eleccions. Hi ha mil i un motius (des de la mandra i l’individualisme per part de molta gent, la manca generalizada d’hàbits participatius i democràtics, la poca consciència que el benestar de les persones concretes depèn de mesures polítiques i de dotacions pressupostàries), però un d’ells segurament és la manca de credibilitat dels partits polítics, sobretot dels que tenen l’oportunitat de governar, tinguin el color que tinguin. La sensació que els recursos públics s’utilitzen en benefici partidista i no de la població és cada vegada més gran. Jo crec que els partits farien bé de plantejar-se unes quantes coses.
En primer lloc les economies dels diversos partits –també a nivell local– haurien de ser públiques i transparents, com ho són les de les entitats que demanen subvencions. Perquè les quotes dels afiliats solen ser una part irrisòria dels ingressos dels partits, en relació als ingressos que provenen de subvencions institucionals, i per tant de diners públics. Caldria preguntar-se també pel total del pressupost i el motiu pel qual sembla que els partits necessiten molts més diners per funcionar que qualsevol altra entitat.
Quan es parla de finançament del partit sol pensar-se en les donacions de grans grups de poder però jo crec que convindria també revisar altres pràctiques que penso que generen efectes perversos. Una és el costum que els càrrecs polítics i de confiança aportin part del seu sou. Això, que va néixer com una pràctica generosa i solidària, té els seus inconvenients. D’una banda perquè de fet una cosa és una relació laboral i una altra un donatiu que es fa voluntàriament. Són qüestions molt diferents, sobretot quan els partits es van fent grans. No em sembla que un, en accedir a un determinat lloc de treball, s’hagi de comprometre a fer un donatiu. S’ha de comprometre a treballar en una determinada línia i ha d’estar ben qualificat. D’una altra, perquè de vegades els partits busquen generar més llocs de confiança que els estrictament necessaris, no tant per la feina a fer, sinó pels ingressos que aquests generen. I encara sovint aquests llocs de confiança estan sobrevalorats econòmicament per compensar l’aportació que el treballador ha de fer al partit. ¿No seria molt més clar que l’aportació que reben els grups municipals s’incrementés de forma transparent i es rebaixés el sou dels càrrecs electes i de confiança?
I finalment molts d’aquests càrrecs de confiança dediquen bona part dels seus esforços al partit i no pas a l’ajuntament que els paga amb diner públic.
En fi, són –al meu parer– males pràctiques (en alguns llocs, en alguns partits, perquè no tothom actua amb aquests criteris) a revisar. No estaria gens malament l’adopció de codis ètics en relació a aquestes i a d’altres matèries, i consensuades per tots els partits, ja que difícilment un les pot adoptar si no les adopten també els altres. Altrament fa la sensació que qui té accés al diner públic estableix unes regles del joc diferents per a si mateix que per als altres. Per quan un codi ètic d’actuació política?
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada