La política catalana i els seus camins laberíntics, que comencen a la Ciutadella i acaben a Brussel·les a l’hotel de Gaspart, ens han acostat als filòsofs grecs. En escoltar al president del Parlament, Roger Torrent, entenem Sòcrates com mai ho l’havíem entès quan explicava als seus deixebles “Només sé que no sé res”. La formació del govern de la majoria absoluta independentista no pot allunyar-se de l’adicció del procés al suspens. Hi ha prou vots per nomenar president, només posant-se d’acord els ex Junts pel Sí, però no tindria el gust trabucaire d’un govern a l’exili. Un govern republicà d’una república catalana que mai no ha existit allotjat en una monarquia, la belga.
Mai, en la història moderna de la Generalitat, ningú ha presentat tan inexistent balanç d’acció de govern. El seu gran repte no ha estat fer sinó desobeir, sigui al govern central, al tribunal constitucional o al sentit comú. El seu principal èxit, la Declaració Unilateral d’Independència –conclosa amb empresonaments i desterraments– va ser una declaració de fireta: ni va sortir al DOG ni al balcó per ser aclamada pel mar estelat que inundava la plaça de Sant Jaume i demostrar que allò anava de debò i que el 27 d’octubre ens havíem convertit en un país independent.
Toca ser comprensius amb els super-herois de país. No els ve de gust fer allò que toca fer, un projecte per a la sanitat, per a l’educació, per a l’economia de la gent del carrer, però es tornen bojos per posar una pica a Flandes amb els assumptes exteriors i els viatges a l’estranger. Els que han estat cridats a protagonitzar grans gestes els fa pal posar-se a fer aquesta cosa tan avorrida com és dirigir el país i aguantar les alegries i les penes de cada dia. Saben que aquest és un pecat venial amb cent anys de perdó perquè la gent de bona voluntat està disposada a fer qualsevol cosa per la independència, fins i tot tornar-los a votar.
Amb la DUI ens hem assabentat que la independència ens treu de la Unió Europea però que no importa, que ells s’ho perden. Hem comprovat que mentre el Procés peregrina a Brussel·les com els croats a terra santa, les grans empreses catalanes ho fan més enllà de l’Ebre, aquest riu unionista que comença a Espanya i acaba a Catalunya. No importa que se’n vagin les empreses grans perquè al pot petit hi ha la bona confitura, ni no tenir finançament als mercats perquè pagant sant Pere canta. La lletra i la música del Procés no és Els Segadors ni la Santa Espina ni L’estaca sinó l’himne adolescent i postmodern d’Alaska i la moguda madrilenya. Mi destino es el que yo decido/ el que yo elijo para mi/ ¿a quién le importa lo que yo haga?/¿a quién le importa lo que yo diga?/ yo soy así y así seguiré, nunca cambiaré./ Quizá la culpa es mía/ por no seguir la norma/ ya es demasiado tarde/para cambiar ahora.
Tots sabem que els reis són els pares i que les DUI neixen amb el 155 sota el braç, però qui ha quedat ferit és el catalanisme, aquest catalanisme difús que no necessitava depurar-se de contaminacions hispàniques perquè no s’exigia nota de tall per a l’accés a la catalanitat, només viure i treballar a Catalunya. D’any en any passàvem el curs com un sol poble. A base de segar arran hem quedat segats en dues meitats. L’una, raspallada d’impureses d’espanyolitat, i l’altra, començant a sentir-se com l’Espanyol de Cornellà als ulls de Piqué. Desarrelada.
Tant de soroll per acabar fent el desastrós miracle de la divisió dels pans i dels peixos.
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada