Records d’infància venen a buscar-la aquesta tarda grisa. Mentre recorre la ciutat plujosa la seva ment vola a un altre temps, a un altre espai. Al poble era coneguda com la que sempre cantava, cantussejava o simplement xiulava una melodia. La que saltava a la corda més alt, més ràpid i sense equivocar-se ni un sol cop. La que algunes vegades s’adormia a classe, però es despertava just a temps i semblava que hagués estat atenta durant tota l’estona. Era la millor, sempre.
Les tardes d’estiu eren llargues i delicioses, molt més que ara, que ja no té deu anys ni menys. Només més. I les tardes d’hivern, després de sortir de l’escola, no pareixien pous sense fons, negres i desesperants, sinó hores de plaer després dels deures per a l’endemà.
Aleshores era feliç. Ara no li troba sentit a res. I el seu rostre, cada cop més, no conté somriures. Només l’amargor dels dies que transcorren sense deixar-hi empremta, eterns i tristos en la seva igualtat, repetits fins al cansament, l’avorriment, el fastig. Ella es pregunta, ja en aquesta hora trista del vespre, on condueix tot això. Però ni ara ni mai no sap pas la resposta.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada