divendres, 15 de març del 2019

Tamara Carrasco

El 10 d’abril van trucar de matinada. Viladecans es va despertar militaritzada, més de setanta efectius de la Guàrdia Civil es van plantar a casa de la Tamara Carrasco acusant-la de rebel·lió, sedició i terrorisme. El motiu: participar en el CDR, tal i com fan moltes persones arreu del país.

El muntatge policial estava servit, i el relat de cara a la resta de l’Estat Espanyol, perfectament elaborat: la premsa va arribar amb la policia i les informacions durant l’escorcoll s’anaven filtrant sense fre. Deien que tenia material per a fer còctels molotov, perquè unes ampolles de cervesa a la nevera estava molt clar que no eren per beure, deien que tenia un plànol d’una caserna de la Guàrdia Civil per a fer un atemptat, deien, deien, deien...

La realitat, les veritables proves que van fer servir per encausar-la eren: una captura de google maps impresa per anar a una concentració davant d’una caserna de la Guàrdia Civil (concentracions que en aquells dies es succeïen a tota Catalunya per demanar que marxessin), una careta de Jordi Cuixart utilitzada per demanar la seva llibertat, i un xiulet groc, també fet servir en diverses protestes. Però el mal ja estava fet.

Després de tres dies tancada a la comissaria de Tres Cantos de Madrid, ens van tornar la Tamara amb unes mesures cautelars excepcionals i totalment desproporcionades: no podia sortir del terme municipal de Viladecans, només per anar a treballar i per anar a signar al jutjat de Gavà cada dilluns. La van tancar en una presó que a ulls de la majoria no era una presó, un càstig que la invisibilitzava com a represaliada.

A partir de l’octubre es succeeixen les notícies. L’Audiència Nacional es va pronunciar respecte a l’aixecament de les mesures cautelars: no les aixecaven, i el motiu, que els CDR estaven actius  fent protestes al carrer. Se la castigava a ella pel que poguessin arribar a fer terceres persones. L’Audiència Nacional tornava a deixar en evidència que no se la volia jutjar a ella, sinó que pretenia criminalitzar tota forma de protesta i de lluita pacífica. Encausant-la a ella, ens criminalitzava a totes.

Poques setmanes després, la Fiscalía General del Estado no pot provar cap dels càrrecs que se li imputaven, i el jutge s’inhibeix del cas, llençant-lo a Catalunya, a totes quatre províncies. Des del novembre, el seu cas està en uns llimbs legals, perquè l’Audiència Nacional no va assignar cap jutjat concret, ni va assenyalar cap lloc on succeïssin alguns fets concrets, per tant, els diferents jutjats on arriba el seu expedient, es declaren incompetents per a jutjar-la.

Actualment, no hi ha cap jutge o jutgessa a qui poder demanar l’aixecament de les mesures cautelars, ni tan sols sabem quins són els fets que se li imputen i aviat farà un any que la Tamara està tancada a Viladecans, sense poder sortir ni fer vida normal. El 10 d’abril tornarem a sortir al carrer a reivindicar la injustícia que suposa la seva situació, perquè protestar no és delicte, i guanyarem els nostres drets excercint-los.

Tamara, no estàs sola!

Grup de suport de Tamara Carrasco