De la societat líquida a la societat gasosa

Acabo de llegir un llibre de Francesc Torralba, Món volàtil. Com sobreviure en un món incert i inestable. Reconec que he quedat una mica parada, perquè no m’havia adonat de fins a quin punt el món que jo conec ha perdut solidesa. Cada vegada m’adono més que aquesta pèrdua afecta i molt aspectes molt diversos del nostre funcionament. Se m’acudeixen alguns exemples.

L’esvoranc intergeneracional cada dia es fa més gran. El llenguatge va evolucionant cap a noves formes digitals i la transmissió dels continguts (socials, polítics, afectius, religiosos, simbòlics...) no acaba de trobar ponts que connectin les diverses generacions. Això no ajuda gaire a entendre’s mútuament i dona peu a desconnexions i a fonamentalismes per part de qui, aterrit pels canvis, busca una solidesa i una seguretat que ja no existeixen. Veig alguns ponts: la reivindicació feminista, el món esportiu i el món nacionalista (ni l’esport ni el nacionalisme no aconsegueixen interessar-me gens, però!)

La precarietat laboral ha esdevingut tan determinant, sobretot per a la gent jove, que fa molt difícils quatre coses que jo trobo importants: una, que hi hagi un espai de contacte intergeneracional on es pugui transmetre la saviesa del treball (i de la vida) entre joves i adults que no formen part de la mateixa família; dues, la seguretat necessària per generar vida sindical, és a dir, per mantenir la dignitat de les condicions de treball; tres, l’estabilitat econòmica imprescindible per fer plans de futur a nivell personal i familiar; i, quatre, l’estabilitat en l’organització del propi temps per comprometre’s a favor d’un futur col·lectiu o per continuar estudiant. Si aquestes condicions no es mantenen es fa molt difícil construir sòlidament res que afecti la vida social i familiar, per tant la vida comunitària.

La immediatesa i la prevalença de les emocions dificulten el projectes a llarg termini. També el desprestigi del concepte “compromís”, minat per un individualisme ferotge. Els partits polítics s’atomitzen, esborren la paraula militància del seu llenguatge i afavoreixen una mena de “magma” on no saps mai amb què es pot comptar. Si s’hi suma la importància de les xarxes, alimentades sovint per “fake news” i dels mitjans de comunicació, en surt una mena de força difícilment predictible. 

La dispersió guanya per golejada l’atenció. Em sembla que era Simone Weil que deia que prestar atenció és una forma d’estimar. Doncs la veritat és que costa posar-se a fer res prestant-hi atenció: entre correus, whatsapps, músiques. A mi almenys em costa. Fins i tot quan anem al cine o al teatre sembla impossible que la gent estigui al 100 % pel que escolta o mira: hi ha qui no apaga el mòbil, però hi ha qui no sap estar-se un parell d’hores sense menjar, per exemple. Reconec haver perdut el tren. Soc incapaç de ser en un lloc, retransmetent simultàniament per a les xarxes socials.

El silenci fa nosa. La contemplació ja no sabem gaire què és. El temps de rumiar, de pensar lentament, d’interioritzar queda fagocitat per un soroll i una mobilitat permanents.

Vivim en un narcisisme que exposa de forma continuada el que abans era vida privada: amb qui som, què fem, on anem, què mengem... De manera que vivim en un aparador, ple de missatges que no semblen gaire autèntics. I que ni que sigui per la seva quantitat ens estaborneix una mica primant la quantitat per damunt de la qualitat. De vegades em pregunto quantes vides caldrà viure per tornar a veure totes les fotografies que hem anat fent i penjant a les xarxes.

Torralba fa una bona repassada a multitud d’aspectes, però no sé si ajuda gaire a trobar camins. Tasca de tots i de totes, en favor de la fraternitat i de la cohesió.

Mercè Solé