Fred de presó

Sembla un casal o un centre cívic amb la calefacció espatllada. Tot indica que fa fred, ja que més d’un coll en comptes d’emergir de la bufanda s’enfonsa en ella. No és un centre cívic. És la presó Model que va deixar de ser presó fa dos anys. Estan allí  per recordar i no oblidar. Aquella presó va veure entrar presoners de tot el catàleg de delictes, però va ser el símbol de la repressió franquista. El més greu, de totes maneres, no era la Model. Era el pas per comissaria, per Laietana, els interrogatoris de la brigada política social, les amenaces, els cops, les tortures. La presó Model popularment no es deia presó Model. Es deia  simplement la Model, com un mal nom, com aquelles malalties lletges que no es volen anomenar. Es feien col·lectes secretes, il·legals i clandestines per ajudar als presos del franquisme, a les famílies que es quedaven sense pa per portar-se a la boca.

Quan es va tancar la Model no hi va haver gens de crítica. L’alegria va ser gairebé general, amb una excepció, els familiars dels presos. No és el mateix anar a Barcelona a portar menjar als presos, amb un excel·lent transport públic, que fer-ho a dotzenes de quilòmetres. O a fer les visites, les curtes ràfegues d’aire fresc en el túnel de les llargues condemnes. Presos i preses, perquè ara mateix a la mateixa Model hi podem trobar “Preses de Franco”, una exposició que parla de l’experiència penitenciària de la primera generació de preses polítiques.

La memòria de la Model està viva a les fotos de l’Anton i el Jaume Muns, a la porta de la presó amb Lluís María Xirinacs, que escombrava en blanc i negre la vorera de la presó com la rateta  que escombrava l’escaleta, mentre demanava amnistia, i demostrava sense paraules un cívic pacifisme de llibertat, humilitat i treball. Sonava de fons una lletania d’esperança, per Nadal, tots a casa. Xirinacs deia que volia un partit amb el cor del PSAN i el cervell del PSUC, però aquest miracle no s’ha donat. Alguna cosa falla quan aquests dos òrgans no saben estar junts en política.

Aquesta foto té el fred de presó al febrer. En el centre, amb barba blanca, hi ha Pepe Beunza fent memòria del fred als seus ossos. Està considerat el primer objector de consciència, encara que els primers objectors processats van ser testimonis de Jehová el 1958, que objectaven per motius religiosos. Eren condemnes amb penes entre sis mesos i sis anys de presó. Una cop havien acabat la condemna, si es negaven a anar a la mili,  de nou eren jutjats i condemnats. Una condemna en cadena, en deien. Pepe Beunza va ser el primer a objectar motius ideològics de no violència en 1971. Entre 1958 i 1976 van anar a presó 285 objectors. Les condemnes sumaven 3.218 anys, se’n van complir 1.904 anys. La llei no va arribar fins a quaranta anys més tard del primer objector. Era el 1998.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns