Les seves mans eren suaus. No l’havia vist mai a l’establiment i, quan va ser el meu torn, me’l van assignar. Quan hi vaig, m’entenc com puc amb tots els qui porten el servei. Són joves, nois i noies xinesos molt educats i treballadors, sempre atents, uns artistes ràpids i eficaços que t’arreglen les ungles per no gaire. Tenen el saló ple gairebé sempre. Aquella tarda vaig haver d’esperar una estona. Hagués esperat la vida sencera.
Amb la tranquil·litat de no ser observada i de disposar de temps per observar, vaig poder mirar-lo tant com vaig voler. Era nou al lloc. Tenia el cabell negre atzabeja i els ulls ametllats més hipnòtics. Assegut, ja semblava alt. Dempeus, era impossible clavar l’esguard en res més. Sí, el verb ‘hipnotitzar’ li esqueia com creat per a ell. Era guapo com un dimoni!
Quan em van indicar el seu lloc de treball, per poc salto del seient. “Hola, qué tal, señora?”, em va preguntar com si l’importés, amb un somriure encara més bonic que els seus ulls negres allargats. Jo em sentia estupenda, disposada a passar una mitja horeta en mans d’aquell mosso. Cada dia hi ha petites glòries, illes que se t’enduen per uns instants. Moments per aturar-se i prendre consciència de tu mateixa. De la teva pell, de la sensualitat que desprens i de la que reps.
Va posar-se la mascareta amb un gest felí i va estendre la mà cap a mi. Em va faltar temps per donar-l’hi! Va somriure per sota la protecció i em va mirar uns segons. Si m’hagués fos en aquell moment, no me n’hauria adonat. Els seus iris m’atreien, i em notava llumí vençut per les flames. Va agafar una petita llima elèctrica per treure l’esmalt ungla a ungla, i el frec de la màquina i de les seves mans treballant-me em va pujar la temperatura. Maleïts fogots! Em fan semblar una nena petita i innocent, que es posa vermella de seguida. I davant d’ell, hagués preferit semblar una dona de tornada de tot, segura i atractiva, seductora. Doncs, no! Més aviat tenia pinta de nina de fira, amb les galtes plenes i roges… i em va preguntar si tenia calor, si potser volia fer una pausa. Jo no volia. Necessitava continuar sentint l’escalfor de les seves mans, la seva olor, l’alè que expirava a estones en el petit espai entre el seu cap i el meu.
Entre pols de la meva queratina i flaires de cosmètics diversos, vaig creure defallir mentre ell em preguntava què volia que fes amb les meves ungles. Amb el pilot automàtic posat
–jo estava només en cos, perduda en el món dels somnis de manicura–, li vaig demanar una de francesa. Va treure pots, pinzells, tallaungles, i va iniciar la seva obra. Tant de bo hagués tingut vint dits, i no tan sols deu!
Aquella tarda, vaig descobrir com es creaven del no-res ungles rosades i mitges llunes blanques sorgides d’un artifici. La vida es va detenir. Enmig d’una forta sentor a alcohol, dissolvent i pintaungles i una mirada intermitent ametllada i fosca.
A Occident les ungles llargues i pintades són normalment un atribut tradicional de feminitat. En canvi, a Orient significa noblesa, ja que les persones que poden tenir les ungles molt llargues vol dir que no treballen amb les mans. Aquella tarda en aquell saló, tot oblidant els sorolls al meu voltant, vaig formar part d’una cultura mil·lenària en mans d’un artista de l’estètica i el maquillatge. I la puresa del seu art va envair durant trenta minuts cada fibra que em conté.
Només lamento una cosa després d’aquella sessió: no poder repetir-la. Quan vaig tornar un altre dia, ell no hi era. Aquell príncep de la bellesa no va tornar-hi mai més.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada